Ara han passat unes hores i m'adono del fet extraordinari que he viscut, i de la onada de calor humana que ha sortit d'aquest procés, que no esperava viure... ma mare estava fotuda però vivía amb tota l'energia que tenia sense por, es movía i es relacionava amb tot, amb el ser-hi, i amb el mòbil. Als 82 anys i 6 fills i 11 nets a les espatlles, només un puto càncer ha pogut acabar amb ella. I ha estat massa ràpid pel nostre gust, però donades les possibilitats, prou pietós per a ella. Les darreres 3 setmanes han estat molt dures, per què després d'un parell de tandes de químio estava prou forta, tenia esperança. Quan va saber que en realitat no, que no n'hi havia cap, es va deixar anar. I en aquesta acceptació de l'inevitable, es va entregar a comunicar-se amb tothom, xerrar amb un munt de visites, i sobretot, a estar cada cop més, envoltada de la familia. I la familia, els fills, hem anat reaccionant a la velocitat de la malura que avançava més depressa del que tots havíem imaginat. La meva mare volia, desitjava més ben dit, veures amb tots els fills i tots els nets. 

    I ho vam organitzar per trobar-nos el 12 i fer una "castanyada". Una sorpresa! La realitat però, ens dibuixava una davallada física que s'accelerava, i ho vam avançar al 5, per si de cas, encara estava asseguda quan ho ajustàvem. Dinar (va, que porto la marca feta i mengem arròs a la cassola) i passem la tarda. Massa agosarat. 

    Postres i cafè? visita de metge? Al final, estirada al llit i amb tots els seus fills i nets a casa, passant i parlant cada u de les seves coses, acomiadant-nos, abraçant-nos, explicant acudits, anècdotes... acceptant i abraçant la mort, amb cafè i castanyes. 

    Ella va ser feliç! Se li veia als ulls, uns ulls que eren la seva part més viva, la mirada, tot i que adormida i anestesiada pel cansament i els medicaments. La Roser va viure un darrer desitg, i després, és va apagar ràpidament. Avui hem vetllat la mare, en vida, junts, i hem plorat, i ens hem abraçat, i ens hem estimat, i cuidat, i ens hem espavilat. 

    

    Mare, vas ser una "bona filla" del teu temps, vas ser una "bona esposa" del teu temps, i vas ser una "bona mare" del teu temps. Però has estat una MARE en majúscules, una dona molt més forta del que semblaves, amb caràcter i més valor del que molts voldríem tenir. I et vas convertir en àvia i has estat l'AVIA més moderna del món mundial, tret de tot allò que era massa modern per tu 😆 

    Has viscut en un món boig que ha anat canviant tant depressa que quasi el perds, però no! Has acabat defensant-te amb el mòbil, els ordinadors i les tauletes, i has anat al gim i a la piscina! Has fet créixer una família gran, fantástica! Amb riures i baralles, amb silencis i crits, amb amor i amb ma dura (eren altres temps, i érem molts amb poc espai 😅), amb tendresa, amb suor i llagrimes i esforç... has vist marxar el teu home, la teva germana petita, el teu germà gran; tantes bones amigues i amics i familiars t'han precedit. 

Mare, ets molt gran, i el teu comiat, per a mi, ha estat una sola cosa: amor en estat pur. 

T'enyoraré pels sempres dels sempres  Descansa en pau.

T'estimo 

Helena, immensa gratitud per tu i la teva dedicació i entrega. T'estimo germaneta.

Germans, un petó per tots, us estimo. 

Arreveure pare

 Pare,

T’escric tard, com sempre. Fa pocs dies, tretze només, vam parlar per telèfon i havíem de trobar-nos aviat, per fi, superant el confinament i tot el rotllo del Covid i les vacunes. Ens havies de portar els reis dels nens i amagar un paquet de Halls sota el coixí del Jan perquè el posés a la col·lecció. Et volíem ensenyar una cosa, una sorpresa que segur et faria feliç (ara no la puc dir per aquí perquè deixaria de ser sorpresa per a la mare). Havíem de fer moltes coses més encara, amb el temps i una canya, però ja no podrà ser.

T’escric tard aquesta carta expressament. Ho faig amb retard per no parlar des del dolor ni la rancúnia, sinó des de l’enyor. L’enyor que sent un fill pel pare que ja no veurà més. L’enyor que surt a flor de llàgrima cada cop que t’apareixes pel pensament i fas realitat que ja no hi ets, que has deixat aquesta vida humana, terrenal i propera.

Per sort, el que et volia dir, important i vital, no m’ho he guardat a dins en els darrers anys i hem pogut gaudir d’una bona relació, oberta i gairebé sincera del tot. Tu amb el teu tarannà de retirada i manca de fre, i jo amb el meu tarannà de pare una miiiica expert ja, però que encara busca de tant en tant el recolzament de la teva mirada. Perquè, tenies una mirada! A mi de petit no em calia gaire més... 

Ens has deixat una mica, a la teva manera: adéu, me’n vaig! I no has patit; gaire. Ha estat un cop, talment com un cop de puny. Primer no el veus venir, després et notes al terra, i no saps perquè has caigut i llavors, uns segons després, se’t comença a inflar la galta i l’ull i notes el dolor punyent que et prem el nas i l’orella. Així em vas deixar dissabte passat, ja fa 10 dies. 

10 dies sense tu. És dur. Et trobo a faltar; no et trobo a faltar de manera hipòcrita a tot hora. A vegades, durant el dia et sento dins i el cor se’m fa petit i llavors noto que ja no puc trobar-te quan et necessiti, i em sento molt trist. Un dolor punxant que em travessa i no em deixa respirar. Quan vas marxar i no vaig arribar a temps per veure les teves restes a l’hospital em vaig desesperar, necessitava acostar-me a tu, tocar-te, respirar-te... i ja no ho podré fer mai més. Suposo que això vol dir la mort. M’agafava a la idea de retenir-te quan ja no era possible, encara que hagués arribat d’hora. I intento consolar-me pensant en tu en forma d’energia, travessant per fi les barreres físiques limitants de la matèria per arribar allà on no ha estat mai ningú. Però de moment, no em consola gaire. Feia 5 mesos que no et podia veure, i sumarem aquest trist número a la resta de la meva vida.

Només el temps, la família, la feina i els riures inevitables de la vida em posa pedaços al cor i se que pensaré en tu i somriuré sincerament, algun dia...  

Ara necessito plorar-te i expressar-ho, a la meva manera. Escrivint, fotografiant, passejant. Em vas deixar una herència que m’ha acompanyat sempre i espero que sempre m’acompanyi: el cau, la càmera, Star trek i en Picard, el lego; l’amor a la natura i a la música; i una estranya necessitat d’escriure que mai no he sabut d’on sortia...

Pare, en un dels moments més difícils de la meva vida em vas ajudar molt, moltíssim; sense tu no me n’hauria sortit i segurament no seria la persona que soc ara. No se si t’ho vaig agrair mai prou... 

T’he admirat, t’he odiat (una mica quan tocava), t’he estimat, t’he comprès, t’he imitat i per sobre de tot, t’he tret de polleguera! Que hi farem, soc el teu petit, un gamberro, un bruticaqui, un impertinent i un poca vergonya. El teu fill, que sempre, sempre, ha buscat en tu el referent que fa pocs anys, vaig trobar. Que tard entenem els pares i que d’hora te n’has anat tu. Collons!

Vés donant tombs per aquí i per allà, i aprèn moltes coses; fotografíau tot! El temps, on tu ets ara, no importa. Per tu serà d’aquí a no res que ens retrobarem, segur. Mentrestant, amb llàgrimes -encara amargues- d’aquells que quedem enrere per recordar-te, et desitjo un bon viatge i dir-te per darrer cop: t’estimo papi.

Live long and prosper

Descansa en pau Xavier.

Apocalípsis now

"Ara m’acabo de mirar una pel·lícula d’aquestes que adapta una novel·la, que parla del futur després d’un apocalipsis. És curiós, perquè darrerament el cinema, suposo que responent a les inquietuds de la gent corrent, dels escriptors i dels científics, està fent moltes pel·lícules que giren al voltant d’aquests temes. I, la majoria de les que estic veient, comencen amb una humanitat pitjor de la que tenim, amb diferents decorats èpics, dominats pel fred o per la calor; amb tirans globals o faccions enfrontades i recursos finits. Veiem el futur a través d’aquestes històries i gaudim dels efectes especials, patim amb les peripècies dels protagonistes i empatitzem amb ells, els veiem caure o triomfar i ens emocionem amb els finals que esperem "made in Hollywood" on tot s'acaba arreglant, o vivim un punyent final "realista" -si el director i guionista de torn s'atreveixen a deixar-nos amb el mal gust boca de la fi dels temps...

Però, si imaginem un futur nosaltres, a soles, íntimament... que veiem?

Jo, soc del parer que veiem el que ens diuen que veiem. Perquè -els que ens manen- duen tota la vida comandant el que hem de creure, veure i sentir. I ara, toca pensar que un canvi de paradigma social i planetari, només porta a la massacre, l'eliminació total i el desastre. I segurament en el fons, ens ho creiem.

Jo mateix, miro el futur escoltant i llegint les notícies que m’arriben del calentament global, dels estudis sobre el futur de l’Antàrtida, de les diferències creixents entre rics i pobres, dels recursos naturals que s’esgoten, de la pol·lució i contaminació de l’entorn, de... bé, de centenars i centenars d’imputs que ens estan dient que el món està en una cruïlla i l'hem de conduir cap a, bé, jo i veig només foscor. Veig un futur per als meus fills, basant-me en les reaccions, actituds i accions d’aquells que suposadament ens han de guiar: negre, trist i alarmant.

I aquesta mirada tant funesta la tinc, perquè tinc la sensació que a la humanitat ens costa reaccionar i que hem acceptat que no podem fer res per canviar-ho; que hem abaixat els braços. És com quan sentim a les notícies que hi ha guerres, lluny, i ens les mirem amb els ulls tristos, i potser ens angoixem,  però no deixem de mastegar el tall de carn o menjar la sopeta calenta; no parem ni per això. Les injustícies ens queden lluny, però ens estan alertant que venen, que en molts casos, ja són aquí. 

Que hi haurà migració per causes climàtiques; que les futures guerres seran per l’aigua o pel blat; que si la Xina desperta no hi haurà menjar per tothom i el tercer món es pot menjar al primer; que els mars pujaran i es menjaran les costes capgirant tot el que coneixem fins ara; que les espècies animals s’estan estancant i van desapareixent; que segurament moltes de les malalties greus que coneixem s’enduriran a causa de la mala alimentació o la pol·lució o el canvi de temperatures; que cada cop plourà menys i més durament i que desapareixen les estacions i... i un llarg etcètera de coses dolentes que ens venen al damunt, però no fem res.

No fem res per canviar res, perquè hem acceptat que els que manen són els que ho han de fer, tot i que tenim la sospita que no faran res. Perquè sabem que els que manen serveixen als que ho tenen tot -allò de la distribució de la riquesa mundial, que un 5% te el que tenen la resta del 95% i bestieses com aquestes-, però ens està bé.

Perquè no ens tocarà a nosaltres.

Però li pot tocar al meu Jan. A la meva Ivet. No vull pensar que el món en el que viuran serà una merda, que tot el que jo ara veig, serà ciència ficció per a ells. Que els nostres fills heretaran un planeta malalt i tocat de mort, perquè els seus pares, no van fer res.

I ens han inculcat des de l’escola, amb la segregació de rics i pobres, blancs i negres, asiàtics i llatins, que el món és així. Que els que en tenen més és per dret de –conquesta, sang, noblesa, herència...- i els que no en tenim, si volem i podem, hem d'obrir-nos camí, treballant dur...

A LA PUTA MERDA TREBALLAR DUR!

Treballaven dur i no treien cap benefici els esclaus, i jo tinc entès que en el món occidental i "evolucionat" nostre, l'esclavisme està eradicat i hi ha convencions que el prohibeixen. 

S'han i es poden canviar les coses. Canviem-les doncs. Lluitem de veritat per capgirar les balances. Revertim el flux de la vida. Deixem de pagar als rics perquè ens facin caritat i puguem comprar coses que no serveixen per a res. Deixem de creure el que surt i diuen per la tele.

Deixem de ser servents per a ser amos. Amos de les nostres decisions, de la manera que volem per viure, no la que ens imposen els anquilosats i caducs estats/nacions que manen segle rere segle sota unes normes que s'estableixen com a bones, correctes, equilibrades.

Lluitem per un futur digne, humà i just. Enderroquem als poderosos i envestim les muralles dels cobdiciosos. De tots els signes i religions, colors i sexes. 

Som molts, milers, milions, i ells només són uns quants que s'escuden en les democràcies, dictadures, monarquies, cúries i altres invents mundans; invents per viure millor que la resta, robar, estafar i gaudir de la vida, millor que la resta, sobre la resta.

Les pelis, com aquesta que descric, sovint acaben bé. I els dolents i poderosos són enderrocats. Creieu que amb el que passa a la pantalla en tenim prou? Us adoneu que precisament és el que volen que sentim, que ja vindrà algun heroi que ens defensarà, i nosaltres només haurem de seure a mirar el final.

I el final, ja sabem com és, si no fem res. "

Aquest text el vaig escriure l'any 2014. En fa sis i tots els imputs negatius o catastrofistes dels que parlava llavors ara són més bèsties. Tenim a sobre la pandèmia del Covid, de la que només he escrit un petit text però se'n podríen escriure llibres de tot plegat. Estem, segons diuen un grup de 17 eminències científiques davant el moment clau per fer un canvi radical ja, o enfrontar-nos a un futur desastrós, catastròfic i apocalíptic com els de les pelis, o pitjor. (adjunto link perquè veieu que no és literatura) 

https://www.catalunyapress.cat/texto-diario/mostrar/2284832/cientifics-alerten-sobre-futur-espantos-dextincio-massiva-amenacar-supervivncia-humana# 

NO EN SOM PROU CONSCIENTS! No sortirem d'aquesta per tornar a la normalitat, i tornar a viatjar i veure museus i prendre el sol a les Maldives.

NO ÉS BROMA! El planeta te un límit físic i l'hem atravessat amb una espasa de plàstic que no es corromp... 

ENS HEM DE PLANTAR... NO HO ENTENEU?? Sense la terra en condicions, no som res. Sabeu el que significa això?

Tot el que coneixem deixarà de tenir sentit si no fem res, i la majoria de la gent ens acollonirem davant la necessitat del que surti a buscar una vida millor, a qualsevol preu. Us heu enfrontat mai a una turba afamada i assedegada que busca un lloc millor per viurre? I heu pensat que quan arribem a aquests extrems, no hi haurà un millor lloc per viure i tots serem víctimes dels nostres frustrats i desesperats intents de sobreviure en una caricatura del que era la Terra?

Jo no, i m'agradaria no haver-ho de veure. I molt menys els meus bonics nens.

Per ells.

Per elles.

Hem de fer quelcom! Ja. No hi ha temps. 

Els diners són nostres, no creguem ni una coma del que diuen els que manen. El poder és nostre. Els que manen són els nostres empleats. Acomiadem-los i posem-nos a treballar per un futur millor, ara! Avui!

Dema, potser serà tard.

Coronavirus 1 - Humanitat 0. Una opinió barroera i personal de tot plegat.

Com dirien en castellà: voy a levantar ampollas!

El que escriuré ara no està d’acord amb la norma general, amb la moral que hem heretat, amb la idea bucòlica de la espècie humana tal i com la coneixem, i segurament, no està d’acord ni amb el que penso jo, íntimament. Pot ser. Però ho he de dir, perquè penso que s’ha de dir.

El Coronavirus, és un virus; natural o experimental, o un error buscant la vacuna de la sida, o un atemptat dels xinesos, o una jugada doble dels EEUU, o un engany dels Russos... però en el fons, me la pela bastant. És un virus. I com a tal te la seva funció. Com tots els virus del planeta. És com... les mosques! Les molt emprenyadores mosques, no serveixen per a res! NO! És clar que serveixen, i de molt! Les mosques són les responsables de gran part de la feina de putrefacció dels elements orgànics, i serveixen d’aliment a nombrosos animals que d’elles s’alimenten. Tot te la seva funció.

En el nostre bonic planeta blau, les coses tenen sentit. Els virus, els bacteris, les plantes, els animals, els mars, les muntanyes. Fins i tot nosaltres. Equilibri; ja he usat aquesta expressió darrerament?

Que Pessao que soc!!

Sip. El planeta és ying i és yang. És foc i és aigua. És calor i és fred. És vida... i és mort. Tot segueix el seu curs.

Tot? NO! Hi ha un poble d’irreductibles que es neguen a seguir el curs que els toca. Els humans ja fa temps que no el seguim. Estem fora. Ens n’hem sortit. Hem jugat a ser Déu, i gràcies a la ciència -negada per els religiosos durant segles i ara usada en el seu nom -encara que molts científics siguin uns descreguts!-. O no salvem infinitats de vides gràcies a la ciència? I la vida... tota vida és sagrada, no? Bé, tota no; la dels que no són humans, no. I... la de molts humans tampoc. Vaja... tota vida és sagrada sempre i quant ens interessi que així sigui. La resta són baixes colaterals. Quin xollo aquest Déu. Parlo de Déu en genèric, aquí hi puc posar totes les deïtats existents i conegudes, extintes o actuals... segueixen un patró bastant semblant, encara que els uns i els altres es neguin entre ells i tal. Perquè, tots sabem que els Déus, els que coneixem són invencions nostres, contes molt guais amb capítols i trames i intrigues que passen de poders a poders, de pares a fills, de mestres a deixebles... Els de veritat o l’únic, si existeix o no, ni ho poso en dubte ni ho assevero, no hi entro ni en tinc ni idea de com és. Però és possible que sigui lluny, de viatge per l’univers creant altres mons, atrafegat; potser no te cobertura i no s’està assabentant de res. O sí! I està molt emprenyat amb naltros perquè el planeta era de collons fins que hi vam posar les mans! Les mans, i les potes, les bombes, les químiques, les deixalles, les mines, les merdes per tot... buf! Que m’accelero.

Sí, fora conyes. Ho vulguem veure així o no, divina o laicament hem sortit de la selecció natural de les coses. I aquesta sortida de carril, pensem que ens ha portat a la nostra magnífica era de domini, i ala!

A la porra la selecció. Menys la Roja, la Roja no! (perdó)

En nom de qui sigui ho curem tot. Ho hem de curar tot. No podem suportar no curar-ho tot! I si no ho podem curar, amaguem-nos fins que puguem. Com ara amb el Corona. Fins quan? Potser trobaran la vacuna. Potser ens adaptarem. Potser empitjorarà. Potser no. Potser a mi em sembla que és igual, perquè el mal ja està fet.

Fa ja uns anyets que no som nets, que no sobrevivim només els forts (m’hi incloc perquè soc així de xulo, però ves a saber...); la nostra línia genètica s’està debilitant a passos de gegants. Soc cruel si dic que venim de persones que no haurien sobreviscut en condicions naturals normals? Perdoneu-me doncs, però és una evidència científica. I no és una crítica, és una realitat. I ens preguntem com és que tenim malalties estranyes, genètiques, degeneratives, cancerígenes, mentals o víriques (i és lícit preguntar-ho, eh?)

A la natura, el que no aguanta, cau. Com deia Mufasa: tots formem part del gran cicle de la vida. El que mor alimenta d’altres, i el que mor sense descendència no passa la seva genètica. El dèbil, cau; el lleó que perd la lluita no regnarà. Potser no morirà, però es quedarà sense femella.

I això passa amb conills, gossos, gats... ui, no, que aquests també estan bastant tocats per la medicina mascotil. Vaja, passa amb totes les espècies animals i vegetals. Les fortes sobreviuen, la resta fan d’adob.

Repeteixo, vull aixecar butllofes, fer pensar. No és una crítica, és empirisme pur. Ens sorprenem del perquè ens passen coses en relació al món i amb nosaltres, però no volem respondre i afrontar una veritat final. Potser ens ho mereixem; potser ens toca.

Potser cal.

Si el virus no és una invenció per aniquilar enemics d’entre els països regnants, és una arma de guerra de la terra contra l’home (i dic home masculinament perquè en realitat són bàsicament els atributs dels homes els que ens ha dut fins aquí, oi que sí tios?)

Pillarem tots, o potser no. És possible que no sigui ara, però en vindran més.

Eines de desequilibri per equilibrar.

Jo no soc metge, no parlo de medicina. No soc químic, no parlo de química.

Soc persona i he après que tot te un sentit, m’ho han ensenyat a l’escola. He vist molts Nacionals Geographics que expliquen aquestes i altres coses interessants sobre com funcionen les coses. Sobre grans espècies que han regnat sobre la terra abans que naltros i com han desaparegut deixant ossos darrera seu. No som capaços de consensuar ni la nostra història recent perquè està escrita pels vius del bàndol que sobreviu, sense gaires mirades a la contraportada, a la història que no escriuen els que han caigut. I ens creiem grans, mitològics, hereus directes de les deïtats. I portem 140 mil anys aquí, com aquell qui diu un pet de bufa, i d’aquests anys ben pocs dominant el foc o la roda... Com acostumava a dir el meu profe de filo, els éssers humans no hem evolucionat gaire des que anàvem vestits amb cuir, el que ens ha fet més forts és acumular el coneixement, però el cervell no s’ha mogut gaire d’allà on era. Sabeu que els dinosaures van viure i regnar durant 150 milions d’anys? I després, van passar 65 milions d’anys més fins que vam arribar. I abans dels dinosaures, van haver-hi altres regnes que també abasten milions d’anys.

Atenció, comparativa:

Dinosaures: 150.000.000 d’anys vivint per aquí, menjant, cagant, pixant. S’extingeixen. El planeta es recupera d’alguna mega catàstrofe que encara no hem consensuat i ala, està de puta mare. Divers, ric, preciós, ufà. Un paradís terrenal. I arriben Adan i Eva...

Humans: 140.000 anys. Falten uns quants zeros. I només en els darrers 140 anyets ho hem matxucat tot a una velocitat d’escàndol: éssers vius, aire, aigua, muntanyes, mines i racons remots. Resultat: sobre població mundial, planeta a punt de petar, canvi climàtic, recursos vitals escassos, reducció radical de la diversitat biològica. Ens extingim? Bé, no ho sabem encara.

NOSALTRES AMB 140 ANYETS N’HEM TINGUT PROU PER DEVASTAR EL PLANETA!

ENCARA NO HO VEIEM? FALTA ALGUNA DADA MÉS?

Ho dic cridant perquè és per cridar. Devastar és un terme que queda curt. Som la vergonya de les espècies, hauríem de demanar als nostres deus una mort ràpida i digna de la nostra infinita capacitat de destrucció. Som els únics que matem per pur plaer, per enveja, per amor, per odi, per venjança, per esport, per matar i prou.

Val, no, això és demagògia, ho se. Hi ha animals que també ho fan, alguns animals fan una d’aquestes coses. Alguns maten per enveja, alguns maten perquè sí; i alguns ho fan per amor, oh! Que tendre... (sabeu que s’han gravat escenes tremendes de ximpanzés apallissant fins la mort membres d’un mateix grup, així per que sí? Clar que també és curiós que passi precisament amb ells, que diuen que és l’espècie animal més propera a nosaltres).

Sí, és cert que tenim coses bones. Clar que sí. Magnífiques! Però aquestes coses bones no poden servir eternament d’excusa per donar llargues perpètues a les nostres barbaritats, no? Som capaços de lo més gran i de lo més vil. Som els reis.

Sí, en això som també els putos amos!

Pregunto a l’estil Cuní: la ciència ens ho vol explicar tot i fa servir un mètode, el científic, que és l’únic vàlid per dir si una cosa és o no és certa. Excepte si la cosa és divina, que llavors ja no s’hi fica perquè entrem en el terreny pantanós de les creences i clar, con la Iglesia hemos topao! D’acord. La ciència mèdica occidental és dogma. El que no sigui això, és bruixeria, màgia negra, budú, terraplanisme, negacionisme, conspiracionisme i cataclisme. Sí, diré que hi estic d’acord. Però porto tres folis explicant a la meva manera barroera i expressament provocadora que en part, la causa de la nostra situació actual potser és a conseqüència de la ciència mèdica que tot ho vol salvar: Paradoxal? (aquesta és la pregunta)

Vivim per morir i res més?

Vaig a simplificar molt les coses, pel simple fet que sense la roba que ens vesteix i els gatgets que ens fan moderns, l’homo sàpiens és un mamífer més del sistema planetari del que forma part, un eco sistema equilibrat que ell, és a dir nosaltres, ens estem encarregant constant i dramàticament de desequilibrar.

Som part del sistema. És curiós que, quan diem això ens referim al sistema que nosaltres hem creat artificialment per existir en la nostra particular realitat, lluny de la realitat superior que ens envolta, el sistema planetari. Quan diem que el sistema està obsolet, no ens refeferim al sistema global natural de les coses sinó al nostre sistema. Però el que en realitat està en perill és l’eco sistema, no el nostre, perquè el nostre es manté exactament allà on, els que el volen així, és. Els que, com segles enrere i m’atreviria a dir milenis enrere, viuen magníficament bé a costa de “l’esclavitut” volguda, planejada, consensuada, re-envolsada, ignorada i ben tramada de la resta dels mortals, no volen que canviï gran cosa al seu voltant. Són aliens al sistema que ells mateixos defensen, sent-ne la part superior, la punta que sura del gran Ice-berg que és la humanitat. I mentrestant, per mantenir tot això, els recursos naturals, els petits i grans eco sistemes, les diferents i variades espècies animals, vegetals i minerals són saquejades, esquerdades, aniilades, esclavitazades, reconvertides, esborrades i malversades. No és un discurs nou, repeteixo el que milers de persones amb diverses especialitats abans, ara i després de jo, han dit, diuen i diran mentre els quedi alè al cos. Ens estem carregant la casa on vivim sobretot, per acontentar uns molt pocs en el seu viure al marge de tot; per “maquillar” l’esclavitud de la massa social mitjana que viu per comprar el que no necessita i per, en última instància, ignorar el que els passa a la gran majoria dels que, ja no són ni esclaus, sinó només una trista moneda de canvi, en la gran partida de la humanitat cap a la seva extinció massiva, veloç i segura. No ho dic jo, ho diuen molts altres, ens queda poc temps per reaccionar.

I total, per què? Per tenir l’últim model d’Iphon o Xiaomi, la tele més gran, el cotxe més veloç i confortable, la casa més moderna i connectada, la consola més ultra real que la realitat mateixa i totes les oportunitats per estar a la última en tot. Moda, joguines, hobbies, objectes, aparells, pel·lícules, series, cotxes, cases... coses. Coses que no serveixen per ser, sinó per ocupar el temps. Un temps ocupat i a tope de ple que no ens permet meditar, pensar, observar, ser crítics, valorar, estimar, jugar, abraçar, passejar... no fer res.

Els animals no fan res. No cal ser com els animals però, cal ser tant diferents? Ens cal tot aquest maquillatge per no veure la cara que fem sense tot això? Pregunto, senzillament.

Perquè no veure tot això, no observar com som no ens fa més pro, ens fa més necis. Només un neci es carrega la casa on viu sabent que se l’està carregant. Només un nen petit no te la consciència que et dona l’experiència de la vida; som nens petits amb moltes joguines noves cada dia. Ben ocupats. I ben ocupats, distrets, híper actius i atrafegats, òbviament, no tenim temps per gaudir realment del que tenim a la vora nostra mateix. I és curiós perquè en el nostre imaginari col·lectiu, ho sabem. Construïm ficcions escrites i gràfiques de tot tipus on sabem tot això, ho sabem. Però quan pensem en aplicar-ho a la realitat és com si: va! Tot això són rucades del cinema o de la literatura. Siguem seriosos! A produir! A créixer sense parar...

M’explico?

M’enteneu?

Jo no faig gaires coses bé. De fet, no se gran cosa de res en concret. Però sí se una cosa. Se perdre’m per els camins que envolten el poble on visc, caminar escoltant el soroll de les meves passes, perdrem en els estels a la nit, respirar l’aire pur de la muntanya, observar les flors, mirar embadalit un estrany insecte... I amb això no necessito gran cosa més. Gaudir de la companyia dels meus, dels amics al voltant d’una taula, xerrant, jugant, menjant, compartint el silenci.

I cagun tot el que s’arrossega! Sí, tinc mòbil, veig series i miro pel·lícules. Tinc cotxe i casa i roba i els meus fills joguines i masses que en tenen. Sí, a casa també som víctimes del sistema com vosaltres. No m’escapo pas de tot això. Aquí està la qüestió. Per què? Tot i que ho tinc tot en un passeig o una estona corrent pel bosc, el mòbil el porto al darrera amb l’Strava connectat per saber els kilòmetres, desnivell i passes que faig... i ho copartiré al Face per... no se ben bé perquè. Tot i que ho trobo tot en la companyia dels meus, la conversa girarà al voltant del que faci el Messi o de la darrera sèrie que ens hem empassat voraçment, en una sessió esbojarrada -incís, quan mirem 5 capítols seguits d’una gran obra mestra televisiva, els nostres sentits es col·lapsen i recordem el general i el sentit però ens perdem els detalls, ah! I del primer, ja quasi ni te’n recordes-. I ens farem una selfie, i la compartirem... i es perdrà en el temps i l’espai infinit d’un disc dur eternament a l’espera de ser revisada.

Hem perdut la capacitat de viure a poc a poc. Ens l’han pres; ens han donat el típic premi que donem als gossos una vegada i una altra per aprendre a fer el que cal fer. I ho hem après a fer i no ens qüestionem res massa estona, no fos cas que deixéssim de fer el que ens toca. L’amo crida i EP! Movem la cua i correm a la seva falda...

Mentrestant, no ens adonem del temps que en realitat passem fent coses que no ens omplen, que no ens agraden, que no ens aporten res, que només serveixen per una cosa. Acumular el diners necessaris per consumir aquella llista de coses que he dit abans i perquè algú faci créixer el seu petit imperi, que uns quants facin una vida al marge, absolutament indecent, absolutament inhumana, absolutament anti-planetaria. Ei! Que sí, que és tant senzill com això, tant simple i buit com això. Vivim per morir i mentrestant anem fent el que ens diuen, a vegades a plaer, sovint sense motiu i molts cops a contra cor. No és molt trist?

I em direu, això tu. Que ets un mal pensat i desconfies de tothom. Que ets un descregut i no t’agafes a res. Terraplanista, conspiranoic, negacionista!! Que ho critiques tot i a la vegada segueixes com tothom, fent el que toca.

Sí, teniu raó. Soc un descregut i faig el que toca i ho critico tot i faig d’advocat del diable i soc el diable i l’àngel a la vegada. I sí, teniu raó... perquè fer-me cas a mi?

No em feu cas a mi. Feu cas als que en saben i ens ho estan dient des de fa temps.

Hem de canviar, la consciència, les maneres, els hàbits. Alguns, no hi som a temps, i només ens ho qüestionem circularment mentre tornem a agafar el mòbil i ens fem la selfie de torn. Però hi ha els nostres nens. Ensenyem-los que hi ha una altra manera! Fem que obrin ells els ulls i deixem-nos portar per la senzillesa de la seva mirada...

No ho se, crec que és bastant absurd portar noves vides a aquest món sabent que el seu futur és tant incert per culpa sobretot, de la nostra pròpia incapacitat per reaccionar. Siguem proactius i no passius. No ens deixem arrossegar per el corrent. Agafem els rems i remem! Allà, a la riba de l’altre costat, hi ha una altra manera de viure.

No hi ha res escrit i res ens ho impedeix.

Només nosaltres.

Feliz Cumpleaños

Tengo 44 años recién cumplidos, me llamo Francesc, soy catalán y sí, me catalogo como independentista reciente. Reciente porqué antes no lo era. Era uno más. Nunca he sentido nada especial por la bandera nacional Española o por los himnos de ese país o por la Roja, los toros o las sevillanas, pero no me consideraba fuera de España por ser catalán, y pensaba, como muchos otros, que aun había tiempo para que ese país fuera uno grande, plural y plurinacional, como debería ser. Debería serlo por voluntad política, la qual debería reflejar la variedad cultural y idiomática del país. Debería serlo por voluntad popular, puesto que el pueblo debería tener el control de lo que hacen sus gobernantes.

Pero no. En “ese” país no se refleja variedad popular ni variedad política porque estábamos siendo engañados, por partidos de derechas que no lo eran y por partidos de izquierdas que tampoco lo eran. Porqué estábamos siendo engañados por una cohesión aparente en aras de una constitución que nos dijeron, vendieron y rezaron (no les olvidemos a ellos, los de negro también estaban en el ajo) como la llave que cerraba todos los males de tiempos pasados. 

Borrón y cuenta nueva, dijeron.

Perdón y no revolver entre los lodos, no sea que nos encontremos algo feo. Nos protegían. Nos cuidaban de nosotros mismos, pobres infelices sin opinión ni buen criterio. 

Hoy, a los “indepes” se nos juzga por todos los platós, periódicos y revistillas. Nos llaman traidores, revolucionarios y rebeldes. Se nos acusa de todos o gran parte de los males del país y de ser insolidarios, de querer romper España, de querer empobrecer a los españoles. De violentos. Lo que no causamos nosotros lo causan los inmigrantes. Sobre todo los negros y los musulmanes, los latinos no, son buena gente. Los políticos y los funcionarios de los diferentes gabinetes gubernamentales no son los responsables, no. Ellos solo gobiernan, dictan leyes, otorgan y quitan privilegios y controlan nuestra intimidad con más leyes y policía y guardia civiles y cleros y más leyes… pero no tienen la culpa de nada. La tenemos los indepes y los inmigrantes.

Si ser coherente con unas ideas y no comulgar con otras de igual poder de convicción es ser un rebelde, un revolucionario y un traidor, lo reconozco, soy un traidor. Ya podéis venir a buscarme. 

No miro mucho Tele5, Antena 3 o la Sexta, menos la 1ª o la 2, pero tampoco miro mucho TV3 o el 33. Simplemente he dejado de ver la tele en directo como muchos otros de mi generación y posterior, que nos hemos centrado en la series y las pelis que nos llegan por otros medios. Pero estoy hasta el gorro, forro, cojones y huevos, que salgan los señores de Cs y Vox y PP y me digan lo que deberíamos hacer y no hacer con los impuestos de todos los catalanes. Que me digan esos señores y señoras que mis impuestos no pueden servir para hacer independentismo cuando en sede hispánica se fabrican ideas y manipulan datos constantemente con mis impuestos también, y yo nunca he podido crear ni siquiera un estado de opinión al respecto. Cuando se critica la immersión lingüistica avalada por europa y aplaudida por muchos países del mundo, y se hace lo que se hace con la educación española; un país pobre en educación es pobre en todo… pero que yo no puedo quejarme de lo que se hace con mis impuestos, como se redistribuyen, que se financia, a quien se le dan subvenciones, que cultura se potencia con ellos y que otras se silencian por decreto. Eso si, mi tele manipula y dogmatiza y adoctrina.

Me quiero separar de esta fábula de país porque es un timo, igual que el timo de la estampilla o el timo de los trileros. Mientras mirábamos para adelante todos juntos del bracito los pegaron el palo cambiándonos la pelota de baso durante años. De hecho, creo que ni hay pelota. Nos han robado, estafado, manipulado, roneado, troleado, mancillado, insultado, menospreciado, vejado, intimidado y controlado desde el puto principio.

Y YA ESTÁ BIÉN! 

Me quiero ir de este país porque no ofrece ninguna alternativa a la mierda que nos hacen tragar desde hace demasiado tiempo, y estoy hasta los cojones de tragar mierda. Sabe mal!

Digamos las cosas por su nombre, por favor!

Este país fue dividido por una guerra civil y nunca más se ha soldado. Si te la pegan, te cabreas. Si te estafan, te lanzas al cuello del estafador. Pero nosotros no podemos hacer o pensar o decir nada que no sea correcto porque nos vamos a la cárcel! Yo no puedo soltar un, “acabemos con ellos! Reyes, princesas, políticos, funcionarios, jueces, ricos y nuevos ricos, poderosos y famosillos. Os mereceis lo peor y mucho más en nombre de todos los miles de personas honradas, indepes o no, a las que estáis insultando cada día, solo por el hecho de levantaros. No lo hagáis, sentaros en vuestras podridas butacas y no os levantéis, la vergüenza os debería joder vivos por el resto de vuestros días…”

Pero si yo dijera eso, o cosas más fuertes, o más radicales, o peores, estaría incurriendo en un delito de odio. O sea, yo odio y siembro. Ellos no. Ellos hacen política. Y como son politicos y se dedican a mentir impunemente pueden decir lo que les salga del rabo, nabo, coño, polla, cojones o chichi, sin penalización ninguna. Aunque esté grabado. Aunque se contradigan, y esté grabado. Aunque hagan un ridículo histórico, y esté grabado. Aunque me amenacen con cosas peores que la cárcel, y esté grabado.

En este podrido país, ya no hay ganas de cumplir años, porque en la mierda se vive mal. 

Pero se ve que solo nos hemos dado cuenta unos cuantos, y somos los malos. Los rebeldes, los revolucionarios, los traidores. 

Anda y que os aproveche vuestro podrido país de mierda. Deberíais coger la próxima patera que llegue y meteros todos ahí… a ver que opina el mar de vosotros. 

Ladrones.

Feliz cumpleaños Ciscu

La trampa mortal

He deixat els nens i tot connectant els auriculars m’he creuat amb una mare que entrava al cotxe: ostres, vas ben preparat! això vol dir quilòmetres! Si, he respós jo, esqüetament mentre començava el meu galop tranquil, monòton. Per banda sonora, Queen. El meu estimat Freddie, mort ja fa tant de temps que el món el recorda com una icona del passat però jo l’escolto com si encara em xiuxiuegés a l’orella… eeeeeeeeooooo! 

Corro. Pujo, baixo, m’inclino, respiro, pateixo, m’entrebanco, recupero, penso, miro, observo, noto, respiro, rumio, pateixo, pujo, baixo.

Queen Canta per mi…

Faig uns quants quilòmetres com ha baticinat aquella mare, i em sorprenc. Ara feia dies que no aguantava tant. Deu ser la música que em porta? 

Avanço per senders estrets, les herbes em mullen els turmells, les meves passes escapen als matolls alts i travesso verdisses. De cop, una trampa mortal se m’enganxa al pit. No puc escapar, però segueixo corrent. Miro avall i veig consternat com tota ella està estampada al gersei. i al mig, com sense saber que passa, la seva creadora, la teixidora incansable està quieta al mig del xandall com fent-me de logo de l’heroi del creador traspassat. 

Per uns instants curts, com si fos un testimoni, un auguri a toro passat, em converteixo en un home aranya viu, en tres dimensions. Però jo segueixo corrent i ella decideix que la meva pitrera no és lloc per caçar i no li interessen les tires còmiques pòstumes. Salta.

Jo corro. No puc llençat teranyines per les mans ni fugir a través dels arbres. Però se m’acut aquesta absurda lectura.

Arrivo a la carretera després de deixar el bosc. Segueixo endavant i metres enllà un cotxe em sobrepassa i és la Núria que m’anima a seguir. Jo estic cansat. Però segueixo, em queda ménys. 

Un quilòmetre potser, o mig. No ho se. El meu sentit no ha augmentat. 

Però m’adono que tot fent esport, dos morts m’han inspirat. Per ells, i per tot el que ens han deixat, val la pena seguir. 

El món és millor després d’ells, encara que ja no hi siguin, fa molts anys o fa un dia.

Que tingueu tots un bon dia.