És la guerra!

Normalment, quan hi ha una guerra, cauen bombes, hi ha reclutament de soldats, hi ha atacs i ferits, i morts i baixes i destrossa... Vaja, tothom que n'hagi viscut una -aquí obro un parèntesi per honorar a alguns dels nostres parents grans, que molts d'ells n'han vist o patit els efectes d'una, almenys- sap del que parlo. Una guerra és devastadora en tots els sentits, i només serveix per una cosa: encara que diguin el contrari, només fa mal. Una guerra no fa bé ni a aquells que teòricament la guanyen. 

I per fer una guerra, abans, calien dos bàndols. Els bons i els dolents. Els creients i els infidels, els blancs i els salvatges, els moros i els cristians, els indis i els vaquers... Òbviament, no cal dir que s'és bo o dolent depenent de qui s'ho mira; es diu allò: el terrorista al nostre país és un heroi a casa seva! Però una cosa que totes les guerres tenen en comú, superant tots els obstacles geogràfics, ideològics i polítics, és que sempre hi ha interessos foscos i desconeguts al darrera. Avui en dia se'n diu teoria de la conspiració, i després de cada episodi on hi ha hagut una intervenció militar "licita" i autoritzada per les polítiques de torn, sempre hi ha qui aixeca les estores per trobar indicis d'interessos amagats. No hi ha un pam de net.

Jo sempre, des que de jove jugava a rol, m'imagino als caps militars i els polítics d'alt rang, asseguts en una taula i tot bevent, fumant i rient, organitzar les figuretes per la batalla que s'esdevindrà. Els uns i els altres, potser per una qüestió de distància a través de l'skipe, junts i discutint els termes de les víctimes, els atacs, les destrosses i les repercussions. Perquè a mi no m'enganyen: són com els jugadors del barça i madrid, que de cara a la galeria són màxims rivals, però fora del camp ja és una altra història...

Ara mateix, es donen tots els símptomes de guerra però sense que caigui ni una sola bomba; no de les que exploten almenys. Tenim dos bàndols, la gent i els poderosos. Tenim interessos econòmics clars, polítics i ideològics enfrontats i òbviament, tenim sospites dels interessos amagats de sempre. Tenim baixes, tenim destrossa, tenim recessió, tenim opressió i amenaça, tenim revoltes i tenim líders coratjosos. Repeteixo, no hi ha trets, encara, però tenim de tot per ser en una guerra. Una macro guerra econòmica mundial que acabarà amb vencedors i vençuts, no ho dubteu. Una guerra cruel que no fa sentir el soroll de les explosions però que devasta tot el que va deixant al seu pas. 

El poder s'ha proposat esclafar la classe mitjana de tot el món, i ho està aconseguint! El poder -no ens confonguem amb els polítics- vol recuperar l'exclusivitat del luxe i el viure bé, del crèdit, del líquid, de les vacances i de les segones i terceres residències. El poder, no els que veiem, els que ni veiem ni hi pensem, està fent una estocada mortal a la nostra classe, la mitja, i si no vigilem, si no estem alerta, si ens deixem enganyar per la gent que pensem que hem escollit nosaltres en votacions absurdes, si seguim creient que civilitzadament tot s'arreglarà, si seguim veient la paraula com a única eina per tractar les coses... ens esclafaran del tot, i tornarem a aquelles èpoques en que una família treballava tota la vida per pagar els deutes dels avis i besavis... 

Estem en guerra, i ara és el moment de lluitar, amb idees, amb accions, amb iniciatives, amb desobediència, amb força i sense por! Ells no fan servir les armes, nosaltres tampoc. Però ai! Alguna cosa ja es comença a palpar en l'ambient, i com deia l'altre dia un client meu, "esto està que arde, y como alguien encienda una cerilla..."

El somriure no es pot forçar sempre...

La meva vida ha tornat a canviar com una mitja! De cop i volta he passat de ser un treballador a la mercè del sou i l'horari que m'han marcat tota la vida laboral, a guanyar-me les garrofes treballant dur i més hores, sota la meva única i estricta supervisió. I no soc un cap fàcil d'acontentar!
Ser autònom és el canvi més gran que he patit des que, potser, vaig deixar Barcelona per anar a l'Empordà. Aquell cop deixava una manera de viure i una ciutat que m'havia vist néixer i créixer per anar a un poble de mala mort, on per cert, vaig estar molt a gust fins quasi al final. Però ara és diferent. No canvio el poble on vaig venir a petar fa set anys, no canvio de casa, no canvio de professió... deixo de tenir amo!
Que és important això! I segur que els que porten sent autònoms tota la vida em diran (com si els sentís): que dius, i lo bé que s'està guanyant un sou i no preocupant-se per res!!
Per mi no te preu. He treballat per a molta gent: empreses grans, petites, restaurants familiars i de cadena, hotels d'Andorra i hotels de luxe de Barcelona; empresaris petits (en molts aspectes) i empresaris grans (en mots d'altres); visionaris i limitats; bones persones i mals caps, males persones i bons caps... de tot! Però a tot arreu he topat amb el mateix. Tothom mira per si mateix, i això no m'inclou en el pacte. He hagut de somriure forçadament quan se'm tractava malament i no he pogut aguantar el mal rotllo quan les coses han anat a pitjor. M'han acomiadat i m'han acompanyat a la sortida. M'han agraït la feina i m'han menyspreat els esforços i... vaja, que com suposo a la majoria de la gent, m'han passat de tots colors treballant pels altres i sovint, he aportat poc del que era capaç d'aportar.
Ara soc el meu fre i el meu gas per tirar endavant el meu negoci. Un negoci que per fi, domino d'entrada, per quasi tots els vessants que hi ha. M'hi sento a gust i m'anima i m'agrada pensar que he aconseguit quelcom que veia molt lluny.
Ara no he de forçar el somriure. Quan entra un client per la porta somric i dic: Bon dia! No em costa gens. A vegades se'm pot veure la cara de cansat, puc estar-ho, evidentment. Però el somriure és ben sincer. M'agrada el que faig! Per fi...

Memòries d'un barman avorrit...

Quan un està treballant, i té temps d'escriure unes memòries de la feina que fa, durant la feina que fa, o és escriptor, o és un treballador que te estones lliures. Les estones lliures són sovint, sinònim d'estones poc productives, i en el meu cas, és ben cert. Podria estar fent altres coses, netejant, fent menjar, repassant les comandes o repassant les factures, però com que tot això ja ho he anat fent, i porto poc temps, molt poc en el ram, no tinc massa feina acumulada.
Sí, soc un barman avorrit, no perquè no tingui feina, sino perquè tot just acabo d'obrir el negoci i som a les acaballes de les festes de Nadal... Resumint, la gent està per la família, gastant el que pot on és necessari i el bar, no és el lloc. Per tant, avui, el meu tercer dia de feina al meu nou espai, el Pati, ha estat un dia molt interessant i intens al matí, prometia molt... tant que des de les dotze i mitja fins les set de la tarda, han entrat sis persones.
No us penseu que esperava més, o menys. No esperava res en especial, segurament molt menys, tenint en compte el dia que som, però el matí ha estat tant interessant, que m'he fet il·lusions.
Bé, no patiu. Demà serà un altre dia, totalment diferent. Dimarts, dia de tornada a l'escola, i ja se sap, quan els nens tornen a l'escola, tots acaben anant al pati...
Bona nit!!

Agafar cada segon...

Atrapat en el temps. És una pel·lícula que hauran fet mil vegades per la televisió, i tot i així, m'agrada. I no només a mi, agrada a moltes persones per més vegades que la repeteixin, i és que te alguna cosa especial que la fa agradable a la vista, al gust, a la memòria i a l'esperit. És una pel·lícula ruca i carregada d'un humor senzill, però el fons és genial. Atrapat en el temps... Qui no voldria trobar-se en la situació d'aquell home desesperat que acaba descobrint lo important que és cada segon de la vida quan l'aprofitem bé, i lo desesperant que pot arribar a ser cada minut mal viscut. A la seva manera ens ajuda a valorar el nostre temps, la nostra manera de viure la vida, ens serveix de mirall per saber si anem per bon camí, o pel contrari ens "suïcidem" cada nit després de veure lo poc que hem aprofitat el temps...

Perquè sigui relatiu, o continu, o fictici o real; ens el mirem per on ens el mirem i ens creguem o no totes les teories hagudes i per haver, d'una manera o d'una altra, el temps se'ns esgota cada dia una mica més. I no és per posar pressió, tot el contrari, és per recordar-nos que l'hem d'aprofitar. Que si tot va bé i va com ha d'anar, en una vida plena tindrem temps de sobres, quasi infinit, per fer tot allò que volem i podem fer, amb qualitat i quantitat. Que si agafem cada segon, minut i hora que tenim per fer les coses amb els cinc sentits, o no fer res amb tota l'atenció, veurem com el temps si que sembla que s'aturi, que no passi, que malgrat el sol i la lluna girin al firmament, aquells instants curts i llargs no s'acaben, perduren en el present i en el futur, sempre amb nosaltres i tot el que ens envolta.

A mi m'agrada deixar-me atrapar pel temps. El temps dels moments que visc plenament m'acompanyen per sempre, i no són cap llast, no m'ancoren en un lloc fix. Venen amb mi, de bon grat. Es barregen amb noves sensacions, i formen nous colors amb els que pintar la meva vida, la tela que no vull que s'acabi mai, encara que un dia, el temps per mi, acabi passant de llarg.

Els ulls del meu fill

Suposo que a tothom li passa, i deu ser el més habitual del món, però com que jo soc un pare novell, és a dir, el Jan és el meu primer fill, per a mi és una novetat; i és que miro als ulls del meu fill i veig com creix, minut a minut, i això m'entristeix de felicitat. 

Veure que és totalment inevitable que creixi, que deixi de tenir aquell somriure total, aquella felicitat eterna cada cop que em rep després de l'escola, quan es lleva al matí, quan agafa el "bibi" a l'hora d'anar a dormir, és demolidor. Em desmunta l'ànima pensar que un dia, no voldrà que li mengi a petons les galtones i li faci peterrons a la panxa; un dia m'apartarà quan intenti fer-li un d'aquells petons tant dolços als llavis que només ell sap fer-me. 

Ja ho se, soc un il·lús i un beneit; això arribarà abans del que m'espero o potser vindrà més tard i només m’atabalo, perquè tot va tant de pressa; que esbojarrats viatgem cap al futur sense moure’ns del sofà.

Ara que no tinc tant temps com fins ara, i que no el veig cada dia les hores que fins fa quatre dies li dedicava, veig que és una personeta petita que va perdent la mirada de nadó, i ara fa la del curiós que vol descobrir el món que fins ara li hem tingut esperant. Aquesta mirada és un regal i un càstig. Un càstig que ens fa el temps, que no s'atura ni a les fotografies. Les fem per recordar com érem, i cada cop que les veig em punxa a l'ànima que tots aquells records tant presents estiguin passant a formar part d'una pantalla o d'un paper enganxat a la paret. 

Ostres, de veritat que soc molt feliç de veure créixer el meu fill, i alhora em fa molt trist reconèixer que aquell petit que depenia tant dels meus braços està marxant, cada segon és més independent...

De ben segur que vindran temps nous, i moments molt importants per tots, però el meu fillet, el meu Jan Pitit s'està fent gran, ja és un homenet; el més bonic del món...

Aix! Soc una bleda...

Fem una festa?

-Ostres, ara que ve l'aniversari del nen, podríem organitzar alguna cosa; no se, alguna festeta a casa amb la família, no?

-Doncs si. Si que podríem, però haurà de ser una cosa senzilleta eh? que no estem per llençar coets!

-És clar, tens raó... Estem en crisi! Te'n recordes de com era tot abans?

-Vaja! Recordo perfectament com funcionaven les coses abans que passés tot plegat. Abans de la crisi tot era diferent...

"Recordo que gran part de les famílies del país vivien en un estat de benestar molt agradable. Podien gastar el que volien en menjar, roba, electrodomèstics, capricis. Tot era més barat perquè tot era més fàcil de pagar. Els sous no eren res de l'altre món, però tothom en tenia! I si no arribaves, tenies el crèdit. Qui no tenia una targeta, en tenia dues! I les feia servir normalment per pagar tot allò que no es podia pagar. Després ho cobries amb interessos i a seguir vivint. Tot era més senzill. Hi havia feina, empreses, inversió, futur... També recordo que qualsevol podia fer una festa d'aniversari com la que volem fer, però ho feien en un McDonalds o el Viena... o llogaven tot el Chiqui Parck! Quins temps, eh?"

-Molt bonic si, però jo volia dir abans. Abans de l'abans. Quan les coses eren normals...

"Quan la majoria del país vivia amb el que tenia. Que anar al cinema era una cosa excepcional de cap de setmana; un regal era un tresor i la tele es canviava quan era vella, quan ja no funcionaven els botons i l'havien reparat diverses vegades. Vivíem en un món més just, en tots els sentits. No just de justícia; just, de treballar per arribar a final de mes. Recordo decorar la casa amb quatre cartolines enganxades per Nadal, fer tapetes amb paper i penjar-los als vidres en comptes de la neu artificial; un arbre era un luxe i les bombetes del pessebre les feia el pare amb una pila de petaca i quatre porta làmpades. Potser era rudimentari, però era més autèntic. Viure amb el que es tenia era apreciar tot el que hi havia a l'abast. Qualsevol cosa... I tenir una bona pilota de futbol o una nina nova era la cosa més preuada del món per un infant...

Recordo que, tenia algun amic que per l'aniversari feia una festa a casa amb els companys de classe, i tots li portaven regals. Recordo la mare dient-me que ho feien per que podien pagar la festa! I jo no hi anava perquè no li podia comprar un regal; el menjar i la beguda eren cars... la cocacola era un luxe! Ho recordes?"

-Uff, jo no ho recordo gaire la veritat. Jo soc més jove que tu. La meva memòria no és tant llunyana i el meu món era diferent, ja ho saps... A casa teníem més diners i tot això no anava ben bé així. Quan calia fer una festa, es feia, i si calia anar de vacances s'hi anava. No s'estalviaven els diners llavors. Clar que, potser nosaltres de llavors, ara no viuríem tant bé, o si, no ho se. Tant mateix, potser tens raó...
-Tinc raó? En quina part de tot el que he dit...
-Pel que expliques sovint; per les fotos que tinc de quan era molt petita, malgrat jo no ho recordi; tot era diferent, i potser, tot era més just. No és just que ara visquem del record d'una època que va ser un miratge, i la realitat ens faci més infeliços, quan tot podria ser més senzill.
-Saps que penso a vegades? Que en el món només importa la gent que te calers poder de veritat, i aquests són molt pocs; tots els altres som un farcit que fa nosa. Erem humils i anavem amb colzeres als abrics per aprofitar la roba i ara fa quatre dies era moda portar les jaquetes amb colzeres, com si la necessitat hagués esdevingut moda. És retro... aviat tornarem a mudar-nos amb colzeres, i de ben segur que no serà per gust. i els pobres i els rics vestiran igual fins que passin de moda els afegits... hem estat menjant un caramel però s'han acabat. No n'hi ha més. No per a nosaltres, vull dir...

-Vaja...

-I doncs, fem la festa o no?

-Convidem la família, com sempre? Amb quatre patates i una cocacola ells són feliços, i no cal que portin regals.

-Val, i després anem a passejar els gossets. Per a ells això, si que serà un bon regal! Vinga doncs, ja envio un watsap als germans... Ostres, ara que dic això. Te'n recordes del correu postal? Allò si que eren bons temps...

-Que dius?? Quin rotllo! Va, envia el correu que es fa tard i vol ploure!... Qui vol enviar cartes ara... a vegades, aquest home meu està ben sonat.

Un gest inesperat

Avui, aquesta tarda, un bon home de qui no en sabem res, de qui ni tant sols en sabem el nom, ens ha fet emocionar, i sembla que a ell també, d'alguna manera, l'hem fet emocionar. Era un paradista, és a dir, un senyor encarregat d'una parada d'objectes per a vendre a la fira de Sant Andreu, concretament, d'estris orientals de percussió i de vent. 

Tot ha passat quan ja marxavem cap a casa després de passejar una estona pel passeig i buscar, en va, un parell de guants i un passamuntanyes per al Jan. Durant la fira, els comerços estan oberts, per fer calaix, i hem volgut aprofitar; com que fa força fred i al nostre petit tot li va xic, per no ser redundant... En resum, ja marxavem quan, hem dit de passar pel passeig i tornar mirant paradetes, i just davant del carrer que hem agafat per tallar avall, hi havia una parada d'estil oriental, tirant a hippie. Estava tota plena d'instruments de percussió i altres estris orientals de fer música i sons, xilòfons, i alguns tapissos i alfombretes. Vaja, la típica i tòpica paradeta d'objectes totalment innecessaris. Però tenim un fill amant de la música i de tot el que faci soroll i ritmes; riu com mai quan agafa les baquetes i toca la bateria que tenim a baix al garatge, i amb qualsevol música es posa a ballar. M'hi he acostat pensant que potser una caixa de ritmes seria un bon regal per a ell, o un xilòfon. El senyor que hi havia a la parada era un home de la meva edat, segurament, assegut en silenci i escoltant música relaxant, oriental. Vestia amb un típic ponxo de caputxa amb algun signe pacifista al pit, pantalons militars i uns cabells llargs i mal pentinats a joc amb la barbeta llarga i afilada. Vaja, un hippie de cap a peus, assegut com si el món no anés amb ell, mirant fixament a l'infinit. A mi em semblava que m'havia ignorat des de l'arribada, i tant és així que em feia cosa preguntar-li el preu del que m'interessava. Llavors ha arribat l'Ester i el Jan que venien darrera i els he ensenyat una bonica caixa de fusta amb núbols retallats on es pica per fer, he suposat jo, diferents tons de picada. I ens hem mirat altres objectes mentre el Jan, sense perdre's detall observava tranquil el que tenia més a la vora. Hem fet sonar un d'aquells penjolls amb tubs de ferro que es mouen amb el vent o passant-hi els dits. Al Jan li ha robat un somriure d'orella a orella. I passava la ma i reia dolçament... Ha descobert un nou soroll que li agradava i és clar, els papàs rèiem amb ell. Llavors he mirat de sobte a terra, com atret per una presència estranya que em mirava, i certament hi era, però no m'hi havia fixat en tota l'estona. Un gos preciós negre com el carbó, gran i tranquil·lament ajegut davant nostre, al costat del seu company de parada. He exclamat "ostres, quin gosset més maco, no l'havia vist", i seguidament l'Ester i el Jan s'han adonat també de la seva presència. Al gosset li ha fet gràcia el Jan i al Jan ell, i s'han fet festes mutues mentre jo buscava cèntims per pagar un d'aquells penjolls sonors, tampoc savia com es deien... El senyor, tot amabilitat i somriures s'ha mogut i ha parlat amb un accent americà dient-nos el nom del gos, es diu "nomenrecordo", ja em passa a mi això. Mentre atenia una parella que li preguntava per un altre objecte petit i de fusta que tenia sobre la taula, jo li he preguntat quan valien els penjolls: 6, 8 i 12 euros. 12 el que li ha agradat! "Carinyo, tenim sobres del matí?" he preguntat a l'Ester mentre ella aguantava al Jan perquè no acabés revolcant-se amb el gos, bàsicament perquè al matí hem estat en una colecta solidària a Santpedor, i és clar, entre una cosa i l'altre, el pressupost pel cap de setmana ja havia volat. "Ens queden 6 o 7 euros, és veritat que hem comprat el disc de la marató... On tens el moneder que en compro el petit" Resulta ser que no el duiem, que ens l'haviem deixat a casa! Caram. L'Ester li ha dit a l'home "ho sentim molt, però avui no podrà ser! ens hem deixat els diners a casa, ens sap greu..." i hem girat per marxar...

Llavors, sobtadament ell, el senyor sense nom i amb aspecte de hippie que passo de tot, s'ha aixecat i ha dit amb el seu accent marcat "ja us el regalo jo!" i ha anat a buscar una bossa per agafar el penjoll gran, no el petit, el que al Jan havia fet somriure. L'Ester, sorpresa ha insistit que no, que no calia, i jo deia de fons que ja aniriem a treure diners, no es preocupi, gràcies... "insisteixo, que m'heu fet passar una estona alegre"...

Ha juntat les mans en salutació indú, i ha aixecat la ma amb els dos dits oberts, fent el símbol de la pau. 

L'Ester quasi es posa a plorar, i a mi m'ha tocat la fibra, ho reconec. Ha estat l'acte més generós i tonto que he vist en molt de temps. Semblarà una tonteria, però gestos així no se'n veuen gaires. Potser perquè quan fem les coses, només parem a pensar quan valen, no quin valor tenen.

Nosaltres avui no hem acabat comprant cap guà, ni gorro, ni res de res. Hem sortit a passejar, hem passat fred i el Jan s'ha cansat molt de tanta gent que hi havia pels voltants, però hem tornat a casa amb el cor aixamplat i un carrilló decoratiu (és el que més s'assembla al nom que no savia) que sempre ens farà recordar aquell bon home que, sense saber ni el seu nom, ens va fer un regal, potser només perquè li vam dedicar una estona freda una nit de tardor...

Inesperat però bonic.