Solidaritat de baixa intensitat

Tres exemples que ens retraten. Tres exemples que he viscut en primera persona, en dos dies, tres llocs diferents i tres ensenyances que m’han fet adonar que, com a societat, necessitem un punt d’inflexió, de reflexió.

El primer parla d’una família de quatre, la meva, anant a prendre tranquil·lament una orxata al passeig de Manresa. Era una tarda càlida i feixuga després d’un diumenge al matí amb parc de l’agulla i migdiada a casa. Una tarda normal. Vam baixar pel passeig sense cap mena d’incident. Vam arribar a la orxateria concreta i, ben asseguts els quatre a la taula, vam demanar tres orxates mitjanes, fresquetes i bones. Mmmm! El Jan es moria d’emoció. Li agrada molt la orxata, i anar a un bar, que no és una cosa que fem habitualment, és com una festa especial. Ens van portar les tres orxates en gots de vidre alts, amb les seves respectives canyes. És clar, hi ha un problema amb els nens petits, que són petits. I el Jan, assegut a la cadira no arribava al got, i la canya no era d’aquestes flexibles, per tant no podia beure amb la canya, flexionant-la cap a avall. Que va fer, pobre? Va recolzar-se a la taula per aixecar-se prou per arribar a la punta, i la taula, d’aquestes quadrades d’alumini i amb potes de tres peus, va cedir cap a ell. L’ensurt no va passar d’aquí perquè tant l’Ester com jo vam reaccionar immediatament, i vam agafar els tres gots just quan semblava que tot cauria. Només vam fer un bon bassal d’orxata a la taula, sobre els meus peus, sobre la pobre Ivet que estava tranquil·lament asseguda a la falda de sa mare... Nosaltres vam riure, perquè l’acte va tenir gràcia. Però la Ivet es va posar a plorar de l’ensurt i el Jan es va quedar descol·locat. Ningú va moure un dit, i tothom del voltant ens mirava com si ja hagués arribar la família escàndol al poble, aquells que cal ignorar. Bé, no passa res. Calmats, amb la taula bruta –el cambrer no va passar a netejar la mullena- i els gots, per sort, plens, vam continuar com vam poder l’estada a la terrassa. La Ivet, pobreta, no parava de plorar i només amb un bibi es va calmar un xic, però ja des de llavors va estar estranya tota la tarda. Però l’anècdota no acaba aquí. Perquè després de beure’ns l’orxata i retrobar la pau perduda durant una estona, vam decidir aixecar-nos. L’Ester va aixecar-se amb la Ivet i jo m’estava incorporant per ajudar el Jan a sortir de la cadira quan, ell, sense cap mena d’intenció ni mal, va intentar separa la taula d’ell per fer-ho a la seva manera. Ell és un nen que aprèn a fer cada cop més coses. Autònom i dinàmic, va posar les dues manetes a la vora i va empènyer endavant. És clar, la taula no llisca com a casa o a l’escola. El terra no és de rajola i aquell nyigui nyogui de llauna va cedir endavant i es va tombar, enviant els tres malaurats gots, finalment i buits, al terra. Evidentment va trencar-se tot, i el Jan es va quedar espantat i descol·locat per segon cop. Jo vaig intentar reconfortar el meu pobre fill i recollir la trencadissa, mentre la meva dona acaronava l’Ivet, que passava d’un espant a un altre. Tothom ens mirava, ningú es va moure. De tota la terrassa de persones, joves, nens, famílies, solters, estrangers i veïns de casa, ningú es va moure. Només, quan estàvem intentant recomposar la família vermells de la vergonya que ens feien passar ells per quelcom que tampoc, en el fons, era res més que un incident sense importància en una tarda de males casualitats, es va acostar una senyora gran, molt gran i amb bastó, xeruga i somrient que em va preguntar si podia ajudar agafant alguna criatura mentre jo recollia els vidres. Aquella senyora va ser la única persona de les, potser un centenar que hi havia allà, que es va decidir a intervenir i ajudar. Imagineu-vos el merder, imagineu-vos-hi vosaltres, i mireu la cara dels vostres conciutadans, com us miren i no mouen un dit. Res.

El segon fet, ens va passar al Zoo de Barcelona, el dia següent. Un fet separat d’un dia ple d’emocions, cap a la tarda ja, amb el cansament normal després d’estar cinc hores al zoològic amb la canalla. Estàvem a la granja infantil, allà on es poden tocar animals i jugar amb unes construccions infantils que hi ha al mig del recinte tancat. El Jan jugava en un castellet que hi ha amb un tobogan i una xarxa d’aquelles vermelles per pujar-hi. Jo no hi era, estava amb el meu cunyat i un nebot mirant els lleons mentre els altres acabaven les piles. La meva dona estava amb l’Ivet en braços i xerrant amb la meva germana. El Jan jugava. Llavors, el pobre nen, que encara no te els tres anys, quan està a punt de baixar pel tobogan, xoca amb aquella ditxosa barra que hi posen ara, horitzontal, suposo que per que els nens actuals no saben baixar per un tobogan si no és amb el màxim de seguretat possibles –no com abans que érem uns eixelebrats i ens matàvem tots amb aquelles construccions de ferros rovellades-, i es queda assegut al tobogan, plorant per haver-se donat un cop al cap. Entre el cansament que duia a sobre, l’espant i possiblement una mica el mal del cop, el nen plorava desconsolat. Un nen de tres anys, no un noi de quinze ple de grans i amb mala pinta. Un nen petit, que en qualsevol circumstància hauria d’haver entendrit algú altre que no fos sa mare. Tampoc es va moure ningú. De tot un parc infantil ple de pares i fills, cap va ser capaç d’acostar-s’hi i interessar-se pel xicotet. Res.

El tercer fet ens va passar el mateix dia, ja a la tarda, passejant per la vila olímpica fent temps per tornar a casa. Estàvem sortint del centre comercial d’Icaria que havíem travessat per aprofitar l’aire condicionat, quan ens vam trobar amb una d’aquestes instal·lacions infantils fixes, amb un cotxe, una moto i una mena de cavallets de tres figures; tot a un euro, un viatge. Nosaltres no som gaire amics dels trastos aquests, que et treuen un euro i durant un minut la criatura te un engany de llibertat i moviment; bé, això és una qüestió menor. Tampoc li fem cap lleig a que el Jan, que és com tots els nens, hi pugi. Ell hi puja i fa veure que es mou, i gira els volants i cavalca les figures...

Una família de francesos passava per allà també. Van muntar les dues nenes a una de les tres figures dels cavallets i els anaven fen fotos. El Jan s’ho mirava i reia, i es va acostar als cavallets. Tant el pare com la mare de les criatures van tenir una actitud immediata, somrient i lloable. Ale, ale! Deien. Nosaltres, tímids vam dir que no, que no calia, però ells van insistir, i el Jan, que entenia els gestos em va mirar com dient, papa, m’ajudes? Us podeu imaginar, que van ser dos minuts de glòria –dos perquè evidentment nosaltres en vam posar un de més per que fessin tots plegats una altra volta-, rialles sinceres i els quatre pares feliços de veure la canalla feliç, per uns instants. Es va acabar, vam dir gràcies, ells també, arrevoire, adéu, adéu... Senzill. Bonic. Generós.

Una setmana abans jo mateix vaig protagonitzar uns fets als que no vaig donar més importància. Avui hi veig la transcendència més que mai. Un client, relativament habitual del meu bar, va venir a berenar amb el fill i quan va ser l’hora de pagar, no trobava un bitllet de deu que suposava ell, portava a la cartera. Va pagar amb un de vint i va marxar amb presses. Jo vaig sortir a netejar les taules i vaig veure, sota el tamboret on seia ell, el bitllet tot aplanat; li havia caigut a terra. Vaig sortir a cercar-lo però ja ho hi era. Ell no m’havia dit: si trobes el bitllet... o quina merda, tenia un bitllet de deu aquí... no m’havia comentat res a mi. Ho havia sentit que ell li deia al seu fill. No em va passar pel cap ni posar-lo a la caixa ni a la butxaca. El vaig posar al calaix de les claus. Quan torni li dono. Una setmana després va tornar i el primer que vaig fer va ser donar-li el bitllet de deu dient-li que l’havia sentit que deia que en duia un, i que l’havia trobat a terra i l’hi havia guardat. La seva cara es va il·luminar. No em va fer un petó perquè hi havia la barra pel mig! Potser només era un bitllet de deu, ni ell ni jo seriem més rics o pobres sense o amb ell, però per a ell va ser el gest, el que valia la pena. Em va acabar dient que això em tornaria, que era el principi d’una cadena de bons favors que havia començat sense saber-ho, perquè allò era una acció molt maca.

Jo no soc un sant, ni pretenc ser-ho. La meva intenció no era arribar al cel dels herois ni fer-me bona propaganda. He crescut pensant que la generositat, que la solidaritat es fa dia a dia, amb petits gestos com aquest, com els del matrimoni francès, com el de la senyora de l’orxata... La solidaritat d’alta volada, de les grans cites, de les grans recaptes que acumulen de cop milers d’euros o de tones de menjar, estan bé per saciar-nos l’ego i descarregar la motxilla de l’anonimat i la manca de visibilitat diària, però el que importa dia a dia, és que siguem generosos amb els petits somriures, amb una acció desinteressada encara que no porti a enlloc, encara que només sigui l’oferiment d’una ma en un tobogan o en una taula plena de vidres on dues criatures ploren per un accident inesperat.

Em fa por que, la nostra societat evolucioni cada cop més cap a un model de vida deslligat dels sentiments dels altres que ens envolten, nens, vells, adults amb problemes. Em fa por, que independents o lligats eternament a Espanya, ens aïllem perennement de la vida, de les bones accions, de l’ajuda al necessitat, entenent que no només és necessitat aquell que està en el límit, i que per ser solidari o generós no cal posar-se la ma a la butxaca.

Si algú cau, ajuda’l a aixecar-se. Els sots a la vida estan allà per a tothom, i el proper podries ser tu.

Justícia cega? :))

En aquest país, quan algú fa quelcom que va contra les normes, fora de la llei o alguna cosa dolenta, directament, el que primer fem o fa la justícia és, mirar qui és.

La justícia no és cega com hauria de ser. És potser bòrnia, mira cap a un costat quan vol mirar de front. Però no és cega.

La justícia, les lleis, estan fetes per tothom igual, però a l’hora de la veritat tots sabem que, les mateixes lleis estan carregades de jocs de paraules, interpretacions i jocs legals per que les coses, no siguin igual per tothom. Si tens els diners per jugar a aquest joc, pots fins i tot, saltar-te la llei.

Però això és el que passa quan ja t’estan jutjant. Abans, hi ha un judici previ que posiciona la opinió pública. Que siguis conegut, que siguis una persona pública, en altres països actua d’agreujant, has de donar exemple. Aquí, fa tot l’efecte contrari. Els famosos ens fan tanta llàstima quan patinen... Ens fan pena perquè hem convertit les seves vides en nostres, els hem santificat a la televisió i la ràdio i les revistes, i normalment hi tenim simpatia.

La justícia hauria de ser cega, no hauria de fer cap diferència entre rics i pobres, entre coneguts i desconeguts o entre personatges anònims i personatges públics –i amb aquests em vinc a referir a tota la camarilla de polítics i senadors i nobles de la corona que juguen amb la impunitat parlamentària o diplomàtica per fer maldats a tort i a dret-;  malgrat tot, és evident que si per una qüestió de diners ja es fa diferència, no es pot creure en la justícia, deixa de ser justa. Imagineu en un camp de futbol americà, on hi ha la tira de jutges, que es para el partit cada dos per tres per faltes i infraccions, que depenent de l’economia de l’equip que jugui directament s’interpreti el reglament de maneres diferenciades? (ja no he posat l’exemple del nostre futbol, perquè és evident que forma part del joc judicial del mateix país on s’allotja; un caos total!)

Ja no diguem, si a sobre resulta que les lleis s’interpreten d’una manera o d’una altra depenent del color de partit polític que defenses, de les opcions privades que tens o de les opinions públiques que expresses.

La justícia espanyola i per extensió la catalana, és una vella, sorda i bòrnia que veu el que vol i sent el que li sembla, i si li passes les notes per sota la taula, millor.

Que voleu que us digui, per l’experiència que en tinc (i si els meus antics companys recorden l’incident de la iaia i la pilota del Salvador Seguí, sabran de que parlo i que he viscut el ridícul de la justícia en primera persona), i per les coses que veig, sento i llegeixo als diaris, la justícia és el resultat d’un laberint burocràtic inventat perquè els de sempre –els que ostenten el poder eternament-, tinguin la possibilitat de salvar-se dels seus pecats terrenals, i la resta, pringui i ompli presons (i així hi hagi més feina i justificació per més policia i control i, etc, etc...).

Ala, a robar carteras!! 

Problema número dos: l’adolescent precoç

Visualitzeu un serial americà –per ser més coneguts aquí que d’altres països-. Un serial on els joves tinguin un cert protagonisme. Un serial de teenagers, un 90210 o Smallville. De fet, qualsevol imatge que ens arriba d’allà, allà on hi ha joves i adolescents pel mig, trobarem l’exemple que vull tocar. L’escola model americana. Fixeu-vos, com a curiositat, que de l’escola anterior al high school no se’n parla gaire. Els problemes dels nens i nenes no venen. Ven la vida a l’escola on es barregen els que acaben de sortir de l’ou amb el món de les animadores, els capitans de l’equip de futbol (futbol americà per a nosaltres, el nostre allà és el soccer, un esport de dones i nens), els set ciències, els fans, els de la revista i els marginats. Més o menys, seria el dibuix. Si vols triomfar amb una sèrie televisiva, posa-ho tot en un bol i sacseja-ho.

Els nens i nenes deixen de ser-ho en ficar-se de cop en un món carregat d’hormones.

Això, és el que hem clonat aquí, quan aquí teníem un model d’escola que protegia els nens d’aquest xoc. Els protegia i els deixava més temps per ser innocents, casos extrems al marge. Per què ho hem canviat? Per què els models educatius nostres, com sempre, no eren vàlids i hem agafat uns models que venen de fora? Tant dolent era que, per exemple, els nostres nanos anéssin a una escola fins als catorze anys, i llavors passéssin a l’institut a fer els altres quatre anys de formació obligatòria?

Podriem mirar les coses des d’un punt de vista pedagògic. No quadra. Agafes nens i nenes a diferent ritme de creixement, a punt de convertir-se en adolescents però encara prou tendres per seguir sent canalla, i els poses en un espai on els més grans ja fumen, es lien entre ells, tenen relacions sexuals, es passen droga, estudien –sí, quasi me n’oblido-, s’enganxen amb força a les xarxes socials... no quadra. Quin és el benefici intel·lectual? Quina voluntat hi ha al darrera d’això?

Jo, que soc malpensat de mena, tinc una teoria rebuscada. Però que si la combines amb coses que ja sabem que sí que passen d’una determinada manera, si que quadra més.

Sou conscients que, darrera cada joguina, llibre, video joc, disseny de botigues i fins i tot olors als comerços, hi ha una colla de professionals de la psicologia i neurologia que estudien fins a l’últim detall les repercussions dels seus productes, oi? Que cada llumeta de la joguina que li posem al nadó davant, està pensada per activar una neurona concreta per generar una o altra addicció, que farà que amb allò sigui feliç, i fora d’allò sigui el desert. Que tot està maquinat per que ens enganxem de ben joves a qualsevol cosa que comprem o fem, sense adonar-nos-en. I aquí entra la meva idea absurda i senzilla.

El mercat amb més potencial econòmic, són els joves? No. Els joves compren i gasten poc, perquè la majoria depen dels pares però ja no emocionalment, i per tant, no disposen de gaire diners ni en demanen gaires. El potencial economic d’avui en dia són els adolescents i pre-adolescents. Canalla que, quan veu alguna cosa que li agrada va a per ell i fa que el pare o la mare, que li consenteixen tot, pagui. I si el adolescent i el pre-adolescent s’amplia un parell d’anys avall, la demanda serà infinitament superior! I la oferta es fregarà les mans amb les possibilitats. Si els, abans nens i nenes innocents, estudiants de primer d’eso es barregen amb tota la resta dels joves que hi ha en un institut on s’arriba a segon de batxillerat amb 18 anys, de quatre anys d’adolsecència/joventut ho has ampliat, sense fer res, a sis. Sis anys d’hormones per gastar i un ventall de nous mercats que es retro alimenten els uns dels altres. Concerts per a les grupies, jocs de consola , moda, tendències, revistes, vicis...

El que va tenir la pensada d’ajuntar els nens de 12 amb els de 18, havia de saber que no s’entendririen els més grans. Es curtiran els joves, i això és de calaix.

Tornar enrere? Si està demostrat, perquè hi coincideixen pares, mares, tutors, educadors i especialistes, que és dolent i era millor el model antic, perquè no es fa?

No cal tornar als anys del regle i l’ensenyança separada per sexes, però entre poc i massa, no?

Jo, simplificant al màxim, només veig que els nens i nenes hi perden. Els pares perden els nens i nenes i guanyen adolescents tremendament influenciables, més temps i amb més perills i menys criteri per defensar-se. Els mestres perden control i guanyen inestabilitat. Els centres han d’invertir en material i docents més diversificats, i això augmenta la despesa. La societat es debilita, perquè els nens i nenes són les dones i els homes del futur, i si van perduts massa temps, el seu futur és més incert. Fixeu-vos que aquí, només hi guanyen els que venen coses, els que trafiquen amb coses, els que maquinen coses. Com sempre. Hi ha un benefici econòmic que explota una edat que fins fa uns anys, encara mirava el club súper 3 i volia anar de vacances amb els pares per sobre de tot.

Els nens són adults massa d’hora, els adults som adolescents massa temps. Em fa pensar que algú te la intenció que siguem rucs, dominables i poc capàços, per sempre més...

Un robatori més.

Avui he rebut la factura de l'aigua del meu negoci.

Quasi caic a terra de l'espant! No tinc res a amagar, no em fa res que tothom ho sàpiga. he pagat 163 euros d'aigua, quan fa un any en pagava pel mateix tram de mesos uns 70...

Per entendre'ns ràpidament, només heu de veure que jo consumeixo 39, pago una quota fixa de l’aigua (que és una quota que paguem per tenir aigua de manera instantània) igual que la que consumeixo, i tot lo demés són impostos. Més del 50%! Jo no faig negoci amb l'aigua. Si que em serveix per bullir els ous, per fer alguna sopa o fer els flams al forn al bany maria, però no trafico amb ella, no la venc. 

Jo faig servir l'aigua per fregar, per mantenir el local net, per rentar els plats i els gots. Per que la gent pugui tirar la cadena del wàter, per que es puguin rentar les mans...

L’aigua per a beure és d’ampolla, ja la pago també aquesta!

És, en definitiva, un d'aquells serveis intrínsecs que no es veuen, però que són sempre allà, a disposició de tothom. Però no en trec un benefici directe, no si m'apugen sense discriminació més del doble del que pago amb el mateix consum. 

Primer l’elèctrica, després l'aigua, després el gas, els impostos anuals, els impostos municipals...

Els negocis com el meu, treballem amb la gent i de cara a la gent, oferint un servei que, podem suportar a dures penes, sense apujar desmesuradament el preu de les coses, si la gent ve. Si hi ha crisi, el primer que fa la gent és anar menys al bar i al restaurant. Si jo hagués de cobrir i suportar els més de dos-cents euros mensuals que m'han apujat els serveis bàsics, i treure’n un mínim benefici per viure, hauria de facturar uns tres-cents euros més cada mes, almenys. Tal i com està el pati, estem parlant de molts diners per a un negoci petit. Que faig, repartir-los entre cada dia? D’acord, aquests catorze euros diàris que hauria de fer de més representen un augment d’un set o vuit per cent de les meves vendes. El cafè de 1,10 a 1,20, així. D’un dia per l’altre. I Amb caràcter retroactiu, com fan les grans companyies. He de recuperar el que he perdut en tres mesos de no posar-me mans a l’obra...

Apujo els preus pels impostos directes, i pels indirectes. Tot el que m'han apujat a mi les matèries primes i el poc marge que deixen un cop manufacturades perquè el client surti content. Tot això ha anat pujant sense parar en molt poc temps, i sense parar des de fa més de dos anys ja.  

Que faig, pujo 50 cèntims cada producte?

Cada dia fem menys i cada dia paguem més. És un abús. I el nostre sector no te cap ajuda. Cap. No estem subvencionats, ni concertats, ni rebem plans pibe per augmentar les vendes. El sector serveis que no està de cara al turista està morint, agonitzant lentament. I només falta que l'aigua es converteixi en una de les despeses més elevades... 

Indignant. 

Problemes, primera part.

La teoria del mètode científic diu que per saber o trobar la solució a un problema se l’ha d’observar sistemàticament, mesurar-lo, experimentar la formulació del mateix, analitzar-ne els resultats i modificar les hipòtesis inicials. Nosaltres tenim, com a societat, molts problemes que, com que no són o formen part de l’estudi científic, no els sotmetem a un estudi seriós, sistemàtic i analític. Com que no toca repassar tots els problemes que tenim, em centraré en alguns dels entrebancs que ens trobem en el món educatiu, en el món escolar, en el món familiar. Analitzaré algunes de les possibles causes i proposaré algunes de les possibles solucions que ja hi ha.

I perquè no, si hi ha alguna qüestió que generi debat, endavant. I si hi ha alguna petició particular per que analitzi, doncs també, aquí estaré.

Jo miro la vida de manera senzilla, encara que a vegades vesteixi els meus escrits amb recargolades frases. I molt sovint, la senzillesa ens dona respostes evidents a problemes que a priori, tenen solucions molt complexes. No tot és tant complicat com sembla, ens ho fan semblar. Potser els interessa?

Problema número u: Conciliació familiar.

És un dels més greus problemes que tenim a la nostra vida. Qui no ha fet servir la frase: passo massa poques hores amb els meus fills o, els meus pares no tenien temps per jugar amb mi, o ajudar-me a fer els deures. La cita es pot revertir i, si no és que estàs a l’atur, el més normal és que no tinguis prou temps per estar per la família. I estar per la família no és, no ens equivoquem, rentar la roba, deixar la cuina neta i mantenir un ordre a casa. Estar per la família és tenir cura dels fills, estar amb ells, veure’ls créixer, ajudar-los, sentir-los i estimar-los prou estona perquè ells se sentin estimats i no tinguin aquella coneguda angoixa de no voler anar a dormir, senzillament perquè saben que tu arribes a tal hora, entrat el vespre. Conciliar els horaris no només s’ha de fer perquè les empreses estiguin satisfetes, s’ha de fer perquè la nostra canalla sigui més feliç, i nosaltres no haguem de dividir el poc temps que tenim entre ells i les “coses” que s’han de fer a casa. Arriba a un punt, que prefereixo sacrificar la netedat a l’estona bona amb els meus fills... i l’energia no arriba per a tot!

La conciliació familiar ha de ser per a tots els membres de la família. Fa més feliços als fills, als pares, als avis –que tenen més temps lliure si han de fer massa de cangurs-, i a la gent que ens envolta. Trobar temps per a treballar, i gaudir de la família sense treure temps de les obligacions de la llar, és un repte que només s’assoleix essent valents.

És necessari un canvi de paradigma: canvi d’horari, adequació a l’horari europeu. La pregunta que m’aflora ràpidament és: per què els europeus del nord treballen fins les cinc, tenen horaris comercials fins les set, màxim, sopen a aquesta hora i llavors, a les deu son a casa, tranquil·lament a punt d’anar a dormir? L’excusa habitual és que, a Espanya tenim un clima i un sol tant bonic que és inevitable fer vida durant aquestes hores. I a l’hivern? Tardor? Primavera? Només a l’estiu el sol es pon a les nou. I durant la resta de l’any estem treballant de sol a sol perquè sembla que haguem de fer una cursa contra el temps. Improductivament. La meitat de la jornada sobra. Per què la fem doncs? Acabem tant esgotats que la darrera part, encara que potser no sobra, no la fem amb prou energia, i sovint la fem malament. Per què la fem doncs fins tant tard?

Antigament hi havia persones de primera i persones de segona classe. No només era pels diners que es tenia, també per la zona on es neixia. Avui en dia, els espanyols som persones de segona i estem al servei de les persones de primera. Els primers interessats en mantenir-nos treballant de sol a sol i improductivament, són els milions de turistes que sí tenen una vida digne, amb horaris conciliats i jornades normals. Ells, a casa seva sopen a les set i a les deu són tots als llit. Quan venen aquí, de vacances, volen allargar tant com poden, i per això estem nosaltres, tot l’any.

Conciliació i jornades laborals a l’alçada dels europeus? Ja em direu perquè no es pot fer, sinó...

I si nosaltres treballem tant, que fan els nostres fills? Anar a l’escola tantes hores com és possible, perquè està demostrat científicament que, si passes sis hores a l’escola aprens més que si en passes cinc, i si en passes vuit, més que si n’estàs set, oi? Tot el que he dit de les jornades massa llargues, improductives i esgotadores, és aplicable a l’horari escolar. Per tant, pares esgotats, canalla esgotada. Quina mena de societat tenim? L’esgotament porta la irritació. Estem més irritables si no tenim forces per tractar els temes delicats amb la atenció i cura necessàries. I la irritació porta a les discussions, als càstigs, als penediments i als actes sense sentit que, en una família, es donen sovint quan el xiulet del cul ens obliga a fer les coses sense parar ni un moment per descansar.

Si no conciliem els horaris laborals, estudiantils i d’oci, la nostra societat no serà mai prou madura per dir amb orgull i el cap ven alt, som ciutadans de primera, respecteu-nos. I la imatge de gitanos vivint en barraques, seguirà precedint les nostres aparicions fora del nostre marc constitucional...

El Rei plega? Jo el faria fora!

El Rei d'Espanya, ha abdicat!

I a mi que? Que podria dir sobre el tema que no s'hagi dit ja en tertúlies cafès des d'ahir a mig matí fins ara? Poca cosa. Tret de donar, com sempre, la meva humil opinió.

I ho repeteixo, i a mi què?

Per a mi, ja ho he dit alguna vegada en alguna entrada que d'altra, la reialesa hauria de ser abolida, eliminada de la societat. Que tota una colla de fills de reis, hereus dels reis del passat i pares dels futurs reis i prínceps del demà, visquin a cos de, vaja, ara anava a dir una redundància; visquin millor que ningú, al preu que ens surten, pagats amb els impostos de tots, rient les gràcies i pagant les festes, bodes, batejos i demés parafernàlies que es paguen a tota aquesta colla de dropos, ho trobo indignant. Insultant.

Una vegada més, els que manen se'ns pixen a la cara amb aquestes coses.

Jo per naixement, soc un desgraciat.

Ells per naixement tenen la vida regalada, i a sobre, manguen tant com poden. No afegiré ni una línia més a totes les coses que s'estan aixecant sobre el comportament extra oficial de la nostra reialesa.

Jo crec, que com diuen molts s'hauria de fer un referèndum. Però jo seria més radical. República o Monarquia; si surt Monarquia, doncs res, a viure i a seguir escanyant el poble a cos de iot i passejades per la neu de Baqueira; però si surt la república, es retiren tots els privilegis d'aquesta gentussa i se'ls tracta com a qualsevol ciutadà del país. Se'ls investiga. No cal que rodin caps com a la revolució Francesa, però càrrecs si que haurien de rodar i caure.

I sous.                                                            

I pagues.

I retornar els diners al poble.

I emigrar, lluny. Que no tornin. Amb tot l’apressi i estimació dels seus súbdits, del "seu" poble.

Tot i que, aprofitant que parlo del tema, també m'agradaria fer un petit incís en el moment que ha triat per fer-ho, el senyor monarca. Just després d'unes eleccions mogudes, abans d'uns fets que, si es produeixen a Catalunya, necessitaran un governant fort i jove (tipus Felip V). Dels resultats depriments que han sofert els partits que governen l'estat, ningú en parlarà ara durant un temps. Que una colla de hippies vulguin ara engegar votacions, tampoc passarà del soroll que faran. Els dos grans s’aliaran com sempre per fer de la voluntat del poble, la seva... o és al revés.

Bé, tant se val. A rei muerto, rei puesto, que diuen. I de ben segur, que malgrat que hi hagi molt soroll, serà per no res, i en aquest maleït país, no passarà res.

L'edat dels nostres nens...

“Aquell color és blau”. Tots els nens i nenes de P5 han de saber llegir això, quan acaben el curs... 

L’escola. L’indret on els nostres fills i filles passen almenys, 12 anys aprenent conceptes i tècniques per esdevenir al final, persones útils a la societat.

Així ho definiria jo, de manera planera i sense entrar en molt detall, i de fet, així és per a la gran majoria de la gent. També pot ser un espai on “aparcar” els nens i a sobre els formen! (I si és de caràcter públic, quasi gratis!!). Fantàstic. Per a una minoria, l’escola és un lloc que si poden passar ràpid, millor, perquè no ofereix res útil per a la seva canalla, destinada a treballar de joves i aportar diners a casa. I per a una altra minoria és un lloc caduc que cal replantejar. Jo, reconec que molt influenciat per les xerrades amb la meva dona, en soc un d’aquests.

L’escola, ha estat durant molts i molts anys un espai ideal per a tenir la canalla segrestada i adoctrinada (religiosa o políticament); on s’ha impartit disciplina dura, “la letra, con sangre entra”; una fàbrica de clons intel·lectuals. Des que va ser concebuda i apadrinada per l’església, l’escola és i ha estat el temple de la cultura dogmàtica. Un criteri comú, fites comunes i pla d’estudis inamovible, sigui quin sigui l’alumne, estatus social, capacitats mentals i/o físiques i, més actualment, tingui o no malalties mentals de diversa consideració.

Tenim el debat obert en si, l’escola actual ha d’ensenyar o formar. Si ha de ser disciplinar o creativa, si ha de treballar amb llibres o amb fitxes, si ha de formar ments o acompanyar el desenvolupament lliure, i un llarg etcètera de petits desacords en el fons i forma del com i què ha de ser, física, ideològica i socialment. L’escola és, doncs, un munt de confusió, i això només fa que la realitat avui en dia sigui un sense fi de tendències i possibilitats a l’hora de triar un centre educatiu. Ah! Sí, me n’oblidava, centre educatiu, en diuen. Educa també. Educar a l’escola o a casa? És cosa de pares, o de mestres. Estan preparats els mestres d’avui en dia per educar, quan l’educació de molts docents deixa molt que desitjar? I els pares, són conscients que ells són els responsables màxims de l’educació dels seus fills?

Massa dubtes i massa debats, i en canvi, coses pràctiques i demostrables queden aparcades i sense aplicació, perquè potser ni tant sols ens les hem plantejat seriosament.

L’altre dia a la televisió, va parlar el economista Xavier Sala i Martín sobre una dada curiosa en el món del futbol (i no és per canviar de tema): la majoria de cracs i figures futbolístiques del temps actual, és nascuda en els primers mesos de l’any. A priori sembla una dada ximple o desconnectada de l’educació escolar. Si expliquem perquè es dona aquest fenomen potser m’entendreu millor. Resumint, els clubs de futbol base, els que treballen amb nens petits –suposo que aquesta dada era relativa al món del futbol masculí bàsicament-, ho fan amb anys naturals per grup. És a dir, un nen nascut a l’u de gener està al mateix equip que un nen nascut el 31 de desembre del mateix any. No és difícil imaginar que passarà, durant l’etapa formativa d’aquests dos extrems: el primer sempre tindrà un avantatge físic sobre el segon, que farà que, en benefici de l’equip i dels resultats, jugui més. Això passarà en partits d’entrenament, partits oficials, pretemporades, i any rere any. El primer arribarà a les categories superiors sempre amb un avantatge formatiu puig que, haurà acumulat moltes més hores d’experiència al camp. Tret d’algun cas especial o casual, en els primers equips dels millors equips del moment, la majoria dels seus jugadors són aquests nois que en el transcurs de la seva carrera formativa han estat els “escollits” per uns entrenadors que, al final, hauran actuat de manera instintiva i natural.

Això, també passa a l’escola. A la nostra escola igualitària que, marca a la canalla amb les mateixes capacitats en funció d’uns cursos i una planificació curricular, els mateixos dos casos anteriors es repetiran, curs rere curs, amb diferències importants a nivell cognitiu, evolutiu, de desenvolupament físic o mental. El primer que cal canviar a l’escola nostra, és per tant, l’organigrama estructural de la mateixa.

Sembla mentida, que amb tots els psicòlegs que hi ha treballant per a les escoles i amb tots els estudis que s’han fet sobre el desenvolupament diferenciat de cada etapa evolutiva dels infants, ningú encara s’hagi plantejat seriosament començar per separar els cursos en grups d’edat més semblant, amb menys diferència evolutiva.

Els petits canvis són a vegades els més significatius. Tant difícil és buscar grups de cursos separats, per exemple, només per sis mesos màxim? Menys alumnes per aula, diferències menys importants en la seva maduració i comprensió de tot allò que se’ls pugui ensenyar.

A partir d’aquí, obrim un debat seriós sobre un model que sigui, real i probadament útil per a l’ensenyament. No podem seguir testant als nostres infants amb invents i lleis educatives pre-cuinades per polítics o aprenents de bruixot. De ben segur que, partint d’una base més sòlida i equilibrada –i amb menys desigualtats envers els més petits, que sempre són els que “pringuen”-, sigui amb llibres o amb fitxes, per projectes participatius o classes magistrals, amb mestres motivadors o adoctrinadors, en entorns rurals i oberts o cimentades escoles urbanites, l’escola ja començarà amb més bon peu. I si aquest debat no es vol fer, perquè interessa a algú que la meitat dels alumnes d’una escola estigui destinada a ser carn de canó perquè l’altra meitat pugui assumir els lideratges pertinents, assumim que no volem una escola obligatòria per a tothom igual. Deixem de pagar-la amb diners públics i que cada u faci i porti, si vol, els nens on li vingui de gust, en funció de la infinitat d’ofertes que puguin sortir. Llibertat total i a fer punyetes!

De veritat, potser sembla una rucada, potser podeu pensar que desvario, però després de veure moltes coses entre les bambolines de les escoles per on m’he mogut, i entendre els problemes pels que passen molts professionals de l’ensenyament, no veig que sigui, per començar, la bajanada més grossa.

Una vegada, un bon home que tenia per cap a l’empresa on treballava, em va dir que si una cosa no funcionava, primer s’havia de mirar si estava ben endollada...

A vegades, les coses més senzilles són les que costen més de veure.

Aquell color és blau, encara?...