El dia després

Demà hi  ha vaga general. El dia 29 de març de 2012 hauria de ser un punt d'inflexió en la política española, perquè el poble ha dit prou. Hauria? 

Demà serà un dia de festa per alguns, de manifestacions per uns pocs i un dia confós per a molts que, malgrat estiguem d'acord amb la queixa per la reforma laboral i els abusos a que estem sotmesos dins aquesta merda de crisi, treballarem per ous. Per què? Perquè totes les empreses públiques i privades vinculades amb el sector serveis hem de cobrir uns serveis mínims. Uns serveis mínims, que en el cas del meu sector concret, restauració per escoles, vol dir servir aliment a nens i nenes que no faran vaga per que els seus pares no poden, no volen o la fan però col·loquen els nens a l'escola. Per tant, gràcies a la llàstima que fa la canalla sense menjar (també es podrien portar un bocata), nosaltres treballem. No podem queixar-nos, no podem sumar-nos a la queixa. Em sembla injust. Soc un treballador responsable, i encara avui tinc la sort de tenir feina, però estic emprenyat! Emprenyat amb el govern, la oposició i tota la raça política que juga a ideologies i banderes quan el poble es mor de gana. I mentrestant, els que ens queixem, hem de treballar per cobrir uns serveis que imposen els que manen i estan en contra de la vaga. No és paradoxal? 

Que es fotin els que manen! El país s'hauria d'aturar, i no només un dia! 

Però que dic... 

Si demà no passarà gran cosa, i divendres, el dia després, en Rajoy i els seus aprovaran uns pressupostos insultants per seguir-nos escanyant. Això és la crisi. 

Quins collons...

Els pecats dels nostres pares

Darrerament m’he fet moltes preguntes d’aquelles que no tenen una resposta fàcil, ni ràpida. Preguntes que potser mai trobaran resposta i que generaran més preguntes que potser, algun dia respondré, a base d’experiència i perseverança. El cas és, que em vaig fent gran i que cada cop m’assemblo més a aquell home que vaig conèixer quan era petit i ja era conscient del meu món. Parlo evidentment del meu pare.

Una persona que ha estat tota la vida un petit gran misteri per mi. Bé, no tota la vida; fa uns pocs anys que el misteri s’ha anat desvetllant poc a poc a força d’observar-ne les fortaleses i les febleses, a força d’escoltar-lo i d’escoltar la meva mare parlant-ne. Un home doncs, que tot i ser el meu progenitor i fer-me de figura paterna tota la vida, s’ha mantingut sempre distant amb els seus sentiments i els seus pensaments més íntims. I ja ho diuen, els testos s’assemblen a les olles. Em pregunto si jo, tot i que he fet una vida diferent en uns temps totalment diferents, m’assemblo a ell més del que voldria, o menys del que caldria. Això si que de moment, és un misteri.

I per què em faig tantes preguntes sobre el meu pare? Potser perquè he estat pare fa pocs mesos i valoro la importància que te un pare a la vida d’un fill. O potser ja les tenia d’abans les preguntes, i ara que he estat pare cerco amb més intensitat les respostes que abans, només havien quedat a l’aire. Al cap de vall, som hereus dels nostres pares no només del seu capital, que en el nostre cas no seria un punt fort. Som hereus de la seva manera de fer, ser i pensar, per més que molts fills ho vulguem negar o dissimular. Som hereus dels pecats dels nostres pares.

Els pecats dels nostres pares... Pecats; quina paraula més acusadora, lletja i desagraïda. Qui no ha comès algun pecat a la vida? Qui no n’ha comès molts, de nen, jove i gran? Jo crec que el gran problema de tot plegat és precisament allò que apuntava abans: coneixem als nostres pares quan ja som grans. És la única gran pega que li veig al tema de ser fill. No tenim cap oportunitat real de conèixer al nostre pare i mare en el seu estat de gràcia, en plena joventut! Ens perdem els seus millors anys de vida i quan som petits veiem el que ells ens volen deixar veure, precisament perquè amaguen aquells pecats que no volen que cometem, com van fer ells... Jo soc pare ara i m’adono que no voldria que el meu fill cometés els mateixos errors que jo. Ostres, quina frase més de pare, no? Errors! Pecats! Ja hi torno a ser. Som el que som i els nostres fills se’ns assemblaran vulguem o no, i cometran els seus errors, pecats o com en diguem de tot això, i ho faran a consciència. Talment com ho van fer els nostres pares abans, i nosaltres darrera; i així fins la fi dels temps.

El meu pare i la meva mare van viure el seu moment, van trobar-se i per moltes raons que desconeixem, només ells les saben, han arribat fins als nostres dies essent una ombra, un reflex esbiaixat del que eren. Voluntària o involuntàriament, han modelat les seves vides per donar-nos raons i exemples per fer-nos créixer, millor o pitjor. Ara que són grans els miro i penso: ostres, com m’agradaria haver-los conegut abans. D’acord que he tingut èpoques millors i pitjors, sí... però tant malament no he sortit, no? Alguna influència tindran ells...

Sabeu que penso realment? Això és arran d’un comentari que em va fer una persona estimada, una vegada que discutíem: “als pares no els podràs entendre fins que tu siguis pare”. Penso que les persones no sabem posar-nos a la pell dels altres, per que el nostre ego i orgull ens ho impedeixen. Només els actors es posen en altres papers sense perdre el cap (o això diuen!). Sempre estem ferits per coses que ens han fet els altres, no per la nostra pròpia manera de fer. Si tenim problemes, són culpa dels pares que no ens entenien, que no ens van saber pujar, que no ens van estimar prou... Penso que som les nostres pròpies víctimes, i per tant, els nostres pares, imperfectes i humans, també són les seves pròpies víctimes. I quan un mateix és la seva víctima, també es converteix en el seu jutge i executor. Deixem de jutjar-los, que després vindrà la nostra oportunitat i després de presumir tant, encara ho farem pitjor i ens en recordarem d’aquella frase que vam dir. Aprendre a perdonar, aprendre a comprendre als pares. Només n’hi ha dos a la vida i, quan els comencem a apreciar en la seva justa mesura, quan comencem a comprendre’ls, a vegades ja és massa tard.

Darrerament m’he fet moltes preguntes, és cert, però potser que deixi de fer-me-les a mi i vagi a gaudir del temps que ens queda plegats en aquest pla de l’existència. Espero que sigui prou llarg.

Un petó. 

La treva de la dictadura

Otres, no us heu adonat que, segons com, el món potser sí que s'acaba?
Almenys el món que coneixíem fins fa molt poc, aquell món modern que havia deixat enrera moltes coses del passat, que avançava a pas de gegant envoltat de tecnologia.
I sembla que tot s'acabi perquè el clima també ens fa la punyeta, ens està desconcertant i no sabem per on tirar: m'abrigo? tirants? Pantalons curts o llargs?
I sembla que els desastres naturals i les crisis econòmiques vagin lligades a les grans erupcions solars... serà tot plegat culpa del sol? Estarem re-escalfats?
Total, que si tot això fos poc, la feina està penjant d'un fil, la vida cada cop més cara i els nostres polítics, desenmascarant-se definitivament, van apareixent cada cop més blaus... tirant a grisos. Un color que els nostres pares i avis coneixien bé.
Jo només he notat que la dreta espanyola s'ha fet amb el país, i aprofitant aquest fet està llençant la casa per la finestra per fotre un bon cop a la taula. Retallar per aquí, per allà... Però si a la majoria de comunitats, tanta retallada els relliscarà! Siguem sincers, van a per un parell o tres de "províncies" que encara resisteixen des de fa quaranta anys.
Ells, els de la dreta profunda, parlen de les treves d'ETA, i sempre les anomenen "trampa". El seu discurs sempre diu que ETA estan esperant per rearmar-se i tornarà a atacar en qualsevol moment. Els del PP saben de que parlen! Ells han fet el mateix. La dreta de la "Espanya Grande y Libre" va fer veure que canviava amb la transició, ha descansat durant quaranta anys i ara s'ha rearmat i torna a liderar el seu país amb tot el seu poder!
La dictadura no va morir amb Franco, només va agafar una treva, una treva trampa. I l'Aznar va ser l'avançada per preparar-nos. La millor disfressa de Rajoy és fer-nos creure que és ruc i que no s'ajunta amb el José Maria, i que ha deixat la Botella lluny per no caure en la temptació. Jo no m'ho empasso. Tot això fa olor de socrarrim, olor de vell, de resclosit. Algú ha obert el bagul dels records i n'han sortit una colla de fantasmes amb toga i cadenes.
Ja són aquí...

Feines de casa, quin estrès!

Són dos quarts de set de la tarda d'un divendres qualsevol i estic totalment esgotat. Avui no he anat a treballar però, perquè he hagut de quedar-me a tenir cura d'en Jan, que està amb bronquitis i conjuntivitis!

A casa ja ho fem això de compartir les tasques i les malalties del petit, i les baixes laborals, perquè es pugui estar a casa enlloc d'anar a la llar d'infants -a falta de cangurs i avis que puguin venir-, les compartim també. Fins aquí, tot normal. Bé, tampoc és que del que vulgui parlar sigui fora del normal. És un problema comú i una situació que, vista des de la meva perspectiva masculina, em fa rumiar.

Vivim en un món, diguem el que diguem i escoltem el que escoltem, que encara està molt marcat i endreçat a l'antiga, de manera patriarcal i poc equilibrat.

Jo m'he quedat voluntàriament a casa, entre d'altres coses perquè la meva feina m'ho ha permès, i avui ho teníem tot ben endegat. L'Ester ha anat a treballar i a mi m'ha tocat fer de pare a casa, en un dia laboral... sembla mentida però m'he sentit estrany.

Hem esmorzat un bibi matiner i com que ell no estava gens fi, hem intentat dormir una mica, amb el permís de la tos, les lleganyes i les trucades de la feina. Tampoc podíem allargar-nos gaire perquè a les deu ens esperava la metgessa. Així doncs, mitja horeta abans ens hem incorporat, hem canviat bolquers, hem vestit, hem posat suero al nasset, hem netejat els ulls amb una gassa mullada amb una infusió de camamilla i hem preparat el cotxet. Tot això, amb calma però sense pausa i mentre el pare es vestia i seguia atenent trucades inoportunes. Tot a punt; hem agafat el camí cap al CAP ben tapats; bufava un vent fort i fresc, feia fred aquest matí...

Després de l'estona de rigor amb la pediatre hem marxat a la farmàcia i al súper, per comprar quatre coses per fer-li el dinar a en Jan. Ho tens tot previst, i si el nen va la llar d'infants i ja hi dina, no tens pas res a casa per si de cas... Sembla mentida però el temps se't va tirant a sobre quan ets amb ell i no te n'adones; tot són rituals, un rera l'altre, i no tens la sensació de perdre cap minut.

Quan hem arribat a casa, he hagut d'anar fent el dinar dels tres. Primer el d'en Jan: verdures amb pollastre. Mentrestant, en Jan va aguantant assegut a la gòndola, però la seva gana i lògica desesperació va en augment, i jo, endreço les coses de la compra i preparo els ingredients de les diferents menges i m'he d'espavilar per anar apareixent davant els seus ulls i fer-lo riure, fent-li monades i petonets... ell no em vol perdre de vista!

Un cop fet el dinar, a menjar s'ha dit. Ens asseiem a la trona, posem el pitet i mmm! Que bo que està! Si que ho està, jo de tant en tant en faig una culleradeta per assegurar-me que no crema. Malgrat tot, ell no menja gaire avui, està un pel intranquil, neguitós i plorós, pobre. Els ulls humits i el nas moquejant sense parar, estossegant seguit i plorant de mal, suposo. Però no em puc despistar ni un moment! que em vol agafar la cullera! I ara que passa? Sento un soroll característic e inequívoc. El nen ha fet una cacota grossa i riu. Em sembla que ens hem d'aixecar, anar a l'habitació i fer un canvi de bolquers, un altre cop.

Llavors arriba aquell moment especial en que, finalment, tot i que està com està, no ha menjat per la gana que té, que segueix tossint sovint... sembla que té son; és hora d'anar una estona al llit; i no diu res. Silenci.

Per fi, a descansar... No!

Ara toca endreçar els estris diversos del dinar i seguir amb el nostre, que l'Ester està a punt d'arribar, i per un dia que hi soc, que trobi la feina feta, no?

Un no parar que no s'acaba. Perquè després de la mig diada, tornarà a despertar-se i ell pel seu costat i la vida per l'altre (rentadores, compres, endreces, escombrades i fregades, banys, més rentadores, planxades, rituals de bona nit...), acabarem amb les piles esgotades.

Molts homes ho passem, premeditada o inconscientment, per alt. A la societat on visc ja li està bé que aquestes feines les carregui bàsicament la dona, perquè com que és la mare, i ella controla el tema de la roba i del menjar i de la casa... és una feina de mares, àvies i filles. Els homes som útils per altres coses, altres temes més físics, puntuals.

És una manera molt mascle de veure les coses. I perquè els homes m'entenguin, ho expressaré en termes futbolístics. En un equip de futbol hi ha posicions i posicions. Les dones serien els mig-campistes sacrificats, els creadors i els destructors del joc, sempre a la fosca dels altres, treballant perquè les coses rutllin, constants, fent més quilòmetres que ningú i sovint, més desconeguts i poc valorats que la resta. Els homes en canvi seriem els davanters, sempre esperant el moment adequat per córrer o per rematar espectacularment una pilota posada a l'àrea. Sempre soferts i a l'expectativa, caminant la meitat del partit i accelerant en el moment adequat; reservant-nos per quan som necessaris... i que no ens agafi una depressió per sequera golejadora.

Vaja, que podríem fer-nos-ho mirar, i treballar una mica més. Si només és qüestió d'anar fent coses i sacrificar el temps propi en benefici dels altres. Ja hi haurà moments per no fer res... Ni que sigui per tenir la satisfacció de veure a la parella escarxofada al sofà mirant la tele o llegint una revista. Que de ben segur que s'ho mereix...

Ei! I els vostres petits us ho agrairan.

Dret a canviar

"Aquell no canviarà mai! Els tios no canvien mai, ja ho saps! Un pendó sempre serà un pendó..."

Quantes vegades hem sentit dir això en boca d'algun conegut, coneguda, amic o amiga? Tantes i tantes vegades que ho haurem fet servir nosaltres mateixos per referir-nos a algú que, a criteri nostre, per sempre més serà un perdut.

Canviar o no canviar, heus aquí el dilema. Si naixem blancs, purs i verges, i és la vida que a foc d'anar rebent ens va transformant, per què no podem acceptar que les persones anem canviant, i que les carícies i les patacades ens ajuden a capgirar-nos, a reinventar-nos.

No ho dic per dir, que en pròpia persona m'he sentit dir massa vegades que no tenia remei, que no en tinc, vaja. Que jo vaig néixer pendó i moriré pendó! Com si hagués passat del naixement a la joventut directament, sense passos previs ni posteriors. I jo no soc pas un àngel, que també n'he dit de grosses sobre algun pobre desafortunat o desafortunada. I si ho pensem fredament, és fort dir això d'algú, per encoratjar o desencoratjar a algú altre a tenir-lo o no, en ment; però el més fort i trist és pensar-ho de veritat! Que les persones no tenim remei! Ens escalfem i ho deixem anar. De debò estem condemnats a cometre els mateixos errors una i altra vegada? Per què som així?

Un dels problemes és la poca empatia que tenim, la poca capacitat de posar-nos en la pell dels altres i entendre'ls en la seva justa mesura, en el seu entorn, comprendre'ls prenent decisions tenint en compte les condicions en les que es trobaven. Ja és difícil que ens mirem des de fora i sense jutjar-nos ens analitzem amb sinceritat... Som jutges, fiscals i botxins de vells coneguts i amics als qui no donem ni mitja oportunitat: ui, aquesta és una porca! a l'insti s'havia repassat a tots els tios de la classe! Passat, present i futur, tot barrejat, un còctel de prejudicis; a costa del passat, li fotem enlaire el futur a una persona per fer certes coses reprovables. Enveja? Rebuig? Hi ha molt poca distància entre el que anhelem secretament i el que odiem en veu alta, i sovint hem barrejat aquests conceptes per sentenciar-ne més d'un.

Em penedeixo del mal que he pogut causar a la meva vida! Hauria d'anar amb un cartell penjat constantment, i repassar l'agenda per fer-me perdonar? O només han passat molts anys des que la vaig cagar per primer cop i, demà potser la tornaré a esguerrar? Tots ens equivoquem, i més sovint del que reconeixem. Perdonar, comprendre i ajudar és molt més complicat.

Tant mateix, si que canviem. Ens passem la vida fent-ho. Infantesa, adolescència, joventut, maduresa; els trenta, els quaranta, els cinquanta, jubilació i la vellesa; etiquetes, etapes que cremem a la vida i que ens van polint, girant a gran velocitat i a força d'experiències. Que bonic seria poder estar segur que tots els mals que hem fet han estat perdonats, i que tothom que coneixem ens respecta per el que fem i representem en el present, perquè el passat només és un record que ja s'ha paït. Però no és real pensar-ho; la realitat és que vivim sabent que potser hi ha algú que te un mal record de nosaltres, algú a qui vam fer mal, algú a qui vam ferir, algú a qui no vam saber ajudar, algú a qui vam oblidar... I si hem après el valor d'allò que vam fer, si hem valorat el mal o el bé i hem crescut a partir de... si som capaços de canviar la nostra vida gràcies a les lliçons que ens ensenyen els errors i els encerts, això serà prou; i no hi hauran hagut males decisions, només decisions amb repercussions més o menys dolentes; i no ens penedirem de res, només acceptarem les conseqüències i seguirem creixent i canviant.

Hem d'admetre que tothom ho pot fer, i treure'ns de sobre aquests tòpics llepats i bruts que encasellen a les persones a unes presons pitjors que les de barrots.

I mirar un conegut als ulls, com si fos la primera vegada i dir-li sincerament: hosti tio, com has canviat en tots aquests anys, no? M'alegro de tornar-te a conèixer.

Xifres que ballen

Fa uns dies, en Bill Gates - aquell empresari informàtic que des que està forrat desgrava molts diners fent bones obres i dient als altres com han de fer les coses- va reunir-se amb el nostre president, en Mariano, i li va dir així en to de conseller econòmic: "si voleu remuntar la crisi a Espanya, el que heu de fer és abaixar els sous de tots els treballadors del país". Segons aquell pobre home carregat de diners, per superar una crisi creada sobretot pels que en tenen molts, els que en tenim poc hem de fer un sacrifici global.

Fa un parell de setmanes, llegia al diari Ara que el Sr. Rodrigo Rato - polític, empresari i banquer- deia en una entrevista de premsa: Crec que en aquest país les remuneracions dels responsables polítics no es corresponen amb les seves responsabilitats ni són homologades amb la resta d'Europa. A aquest senyor, ara ex ministre i actual dirigent de Bankia li han abaixat el sou considerablement. És un sacrifici particular per el bé comú. 

Els funcionaris d'aquest país, és a dir, els treballadors públics, cobren de mitjana i en general més diners que els treballadors de la privada en els seus mateixos àmbits. Per exemple, un treballador del sector de l'educació, un mestre, cobra de mitja de tres cents euros cap amunt més que el seu homòleg d'una escola privada, i els beneficis del tractament de baixes, permisos de paternitat i excedències són molt millors i molt més ben remunerats els públics que els privats. En molts països "avançats" els treballadors del sector públic cobren menys que els del sector privat, a canvi d'una seguretat laboral i un nivell d'estrès molt més baix, i s'entén: si vols servir el país, ho fas per vocació de servei públic. 

En aquest país la despesa pública és desmesurada, començant pels mestres, seguint pels soldats, policies, oficinistes i acabant pels polítics, assessors, consellers i demés animals del circ. 

Equiparar els sous amb la resta d'Europa? Només dels polítics? A veure si a sobre de lladres, mal governants, mentiders i titelles dels polítics d'Europa, seran els únics del país que estaran a l'alçada dels  ciutadans alemanys, o francesos... 

Rebaixar el sou a tots els treballadors? El Sr. Rato ja ha rebaixat un milió set-cents mil euros la seva nòmina, no n'hi ha prou? És clar que segueix cobrant 53 vegades el que cobra la meva companya de feina i ella no te dietes! El Vice-president d'Espanya amb Aznar i ministre d'economia amb ell també, segurament és un dels grans responsables que el nostre país anés de cap a la crisi; no seria la persona més adient per dir bajanades d'aquest calibre tal i com estan les coses.

Si no hi ha més remei i ens hem d'abaixar els sous i el nivell de vida del país puja, amb quin percentatge farem les rebaixes? qui ho decidirà? Seran equitatives i per tant, molt lleus a les rendes baixes i molt més fortes a les altes? Quan s'haurà de rebaixar el sou un treballador que cobri el mínim interprofessional? I el Sr. Mariano?

Els sous haurien de ser un reflex de l'efecte positiu que causen les nostres feines a la societat. Si les nostres tasques són positives, els sous haurien de ser-ho també. Per tothom igual. Utopia? Cal canviar les coses, i els polítics haurien de ser els primers en començar a baixar del pedestal. 

Perquè sinó, pot passar que la societat s'enfadi, i escoltant als Gates i als Ratos la gent pot anar a buscar els pedestals en persona, i sacsejar-los fins que caiguin, i llavors la baixada serà terrible, no penseu?

Ostres! no tinc temps!

He de començar seriosament a replantejar-me això d'escriure un blog, doncs és evident que la meva publicació i revisió dels temes escrits, és si més no un pèl precària. Potser un blog diari no seria el format més adient, i un de mensual tampoc. Hi ha blogs de periodicitat variable? Els de Ciu ho fan servir molt i els funciona; ja m'ho rumiaré.

El fet és que un dia se'm va plantejar un dilema a la vida: vols fer de pare en actiu, o vols fer activament els possibles per escaquejar-te i fer allò que molts en diuen "ajudar a casa en el que puc"; és el mateix que dir, quan veig que la feina li surt per les orelles a la dona, llavors moc algun dit, vaig a comprar el pa i trec les escombraries.

Jo vaig triar ser un pare actiu i en actiu, i això comporta tantes i tantes coses que, quan arriba el final del dia... bé, en tinc d'idees per escriure, i crítiques per fer, i coses per dir siguin interessants o no, però, quan arriba el final del dia el meu cervell diu prou i tot i que el fet d'escriure no demana massa moviment, les meves mans també em demanen pausa; total, que escriure per escriure qualsevol cosa de tres ratlles i que no tingui cap pes ni per mi ni per ningú, doncs no; mira, soc exigent.

Per tant, intenció ja en tinc ja, i coses començades amb ganes d'acabar-les també, però el que em manca és temps; per què ara per ara, el meu temps és per el meu petit minyó i la meva gran dona, que entre els dos me l'han robat, i jo m'he deixat fer, no dic que no...

No vull acomiadar aquest escrit sense animar molt als homes de la meva generació i posteriors que pensin que això de fer de pares és un paper secundari amb menció als Oscars; no ens equivoquem nois! Que fer de pares les 24 hores del dia comporta cansament, feina, poc espai personal i molt de sacrifici, però la recompensa és enorme i veure com la família va creixent i ocupant cada cop més espai dins l'ànima no te preu.

Aviat tornaré a donar senyals de vida, fins llavors, estigueu bonets!