Repercussions

Estic sorprès per tot el rebombori que està causant el nostre acte anti constitucional, anti democràtic, fraudulent i excloent del diumenge passat. Ara comencen a sortir moltes veus que discorden amb la voluntat dels dos milions dos centes cinquanta mil persones que van participar, lliurement en aquesta farsa. I és clar, em pregunto, per què?

Per què ara, després de veure que no som quatre gats i desorganitzats, comencem a sentir veus de personalitats, artistes, polítics i articulistes que demanen sensatesa al govern central, per seure i parlar i recuperar un to d’entesa amb els catalans? Que sembla que marxem? Que fins ara anàvem en broma?

Per què ara, després de tres anys repetint una vegada i una altra a base d’actes massius però poc valorats, començo a sentir veus de persones que no se senten representades i es queixen de sentir-se ignorats? Que no podien venir a participar i dir que no volen el que volem nosaltres? Hi estaven tots convocats, per què no van venir? Aquesta majoria silenciosa, és anti demòcrata i no creu en l’expressió nacional? La democràcia només es visualitza cada quatre anys votant quatre partits polítics caducs i que no saben connectar amb la massa social?

Per què sento cada dia més, queixes del món empresarial, que sembla que són els que estan més contents amb l’estatus quo que hi ha actualment. Serà que en aquest país només es valora el teixit empresarial, però els que treballen per ell, no tenen cap importància?

Jo veig ceguesa i sordesa. Tossuderia i menyspreu.

Els catalans, i vull dir els ciutadans de Catalunya, tots, estem nedant en un debat d’idees que sembla que a uns quants els ha relliscat fins ara. I ara de cop els molesta que parlem sense la seva veu. Mai se’ls ha deixat de banda, s’han auto exclòs no participant voluntàriament en el procés. És curiós com, s’han esforçat tant en omplir places mítiques per la foto però després són incapaços de participar en el debat d’una manera activa, acceptant les regles del joc. És que el govern espanyol ja va dir que el referèndum era il·legal! No hi podíem participar! També ho he sentit. El referèndum el convoca el president d’un parlament, un dels més antics d’Europa, en nom de dues mega manifestacions que molts voldrien repetir al seu favor i no poden, i unes eleccions democràtiques en les que els partits guanyadors presentaven obertament i sense embuts un full de ruta que incloïa el referèndum. Per tant, és il·legal escoltar i obeir al poble que t’escull per una determinada feina? Que ens tanquin a tots, que em tanquin a mi!

El poble català no te sobirania... el poble català no pot decidir... el poble català, no és una nació... si feu això, anireu a l’infern! Bé, aquesta última és de collita pròpia, però segur que més d’un ho pensa. El poble català, la província espanyola de Catalunya, va dir-li al seu parlament a través d’unes eleccions democràtiques i ben vàlides, que convoqués una consulta, un referèndum per saber en quin punt estem, i lluny de debatre i permetre que això fos possible des de tots els punts de vista, l’han negat i ens l’han negat des del primer dia amb amenaces, insults, desconsideracions i el que és més greu, mentides: la més gran de totes és negar l’impuls i la gestació de tot el procés al poble, posant-lo en mans de polítics embogits.

Ara però, celebrat a ulls del món, tothom s’està posant les mans al cap. Uns perquè s’estan adonant que no era broma, que són la tira aquest gent. Uns altres perquè diuen que no se’ls ha consultat, que no hi havia opcions per a tothom. Altres que ens estimen molt i altres que mai, mai però mai, ens deixaran fer un referèndum sobre la auto determinació. Som de la seva propietat.

A mi em fa gràcia. El món sencer està veient i identificant per si mateixos, sense que haguem de fer massa esforços, qui és qui i com treballa cada u.
Jo ja he votat. Però no estic tranquil ni m’he creuat de braços. Això acaba de començar i serà llarg, però no penso defallir ni creure que el món s'acabarà amb nosaltres. Abans petarà per tot el mal que li estem fent entre tots, que veure com hi ha un cataclisme social per que Catalunya s'alliberi de l'estat Espanyol.  

No és obligatori

Amiga meva, hi he estat donant moltes voltes, fins i tot he començat un assaig llarg i feixuc, però quan estava a mitges, he parat, l’he rellegit i he pensat.

No tinc respostes per tot. Només tinc la meva opinió i penso que tots hauríem de ser lliures d’expressar-la sense por a cap represàlia. Però ja veus que aquest món no és just. Jo no he tingut la sort de viatjar pel món, aquest tant gran que tenim. No he visitat gran part d’espanya ni he pogut estar tastant cultures. Però he tastat la cultura de la gran ciutat del meu país i la de diversos indrets, més petits i més allunyats. He palpat el territori on visc pam a pam i he conegut molta gent diversa. M’agrada formar part d’una cultura petita però valenta que va pel món amb la cara alta i parlant un idioma de minories en un estat que si pogués, ja l’hagués exterminat del tot.

Aquesta és la meva realitat. Tothom te la seva. Però també conec molta gent que ha viatjat molt i creu en una Catalunya lliure. Per a gustos, colors. Ja se sap.

El que sí que he vist d’aquest món tant limitat o ampli que conec, depenent de com t’ho miris, és que hi ha moltes cultures diferents. I que cada cultura te unes característiques que l’identifiquen. I la gent fa la cultura i la cultura fa la gent. I si tu tens una bandera, i un sentiment, i no encaixa en el món que t’ha tocat o has escollit, i tens la oportunitat de canviar-ho, sincerament et dic que ho facis.

No és cap amenaça; no és cap represàlia; no és venjatiu ni és sectari: és realista i és per convicció. Crec fermament que has d’estar bé i ser feliç allà on siguis, i si alguna cosa t’ho impedeix, segur que en un altre lloc t’hi trobaràs millor, i això no és cap mal. És una conseqüència de la vida mateixa. Ens hem d’adaptar o morir, jo prefereixo que t’adaptis! Molt millor poder seguir xerrant amb tu, ni que sigui en la distància.

Les banderes haurien de ser un símbol d’unió, i a mi, la bandera que representa el meu país no m’hi ha unit mai, i quan veig a persones portant-la, no sento res, no em desperta res. No és cap mal, no atempto contra res per no sentir res al veure la bandera espanyola. És una cosa que em ve del cor. La bandera no em diu res, però la persona que la porta no m’ha fet pas cap mal, i no desitjo que per que jo pensi el que penso i ella el que pensa, ens n’acabem fent, de mal.

Per això, dic que no tinc respostes, però si que penso que un ha de ser conseqüent. En una hipotètica Catalunya independent, el que no se’n senti part, se n’ha de quedar al marge. I ull! No sentir-se’n part no vol dir no parlar català en la intimitat, o ser culer o del Lleida. No sentir-se part d’una cosa és molt més gros i greu que una qüestió de llengua o tradicions, perquè si fos així, ningú immigraria a enlloc, ni hi hauria indis als Estats Units ni xinesos a Austràlia.

Jo crec, humilment, que tots necessitem un lloc on assentar els peus quan naixem i creixem, però després hem de fer la vida en funció d’on ens sentim a gust. Si pel que sigui, i em sabrà greu, no estàs a gust aquí, el millor per tu serà marxar a un altre lloc. Si t’ho pots permetre...

Si no, sempre et pots adaptar. (quants catalans s’han hagut d’adaptar a no parlar en públic, no mostrar la cultura obertament, no poder llegir en la seva llengua o sentir la ràdio en català, no poder estimar en català, i han seguit vivint?) Pensa-hi.

Una abraçada.

Quina costellada!!

Alerta que venim els catalans! Desperta ferro!

Suposo que aquesta és la imatge que volen vendre de nosaltres els nacionalistes espanyols: som perillosos, som anti demòcrates i som intolerants.

Jo ara giraré una mica la truita per veure amb altres ulls als que ens critiquen tant, als que ara s’embolcallen amb la senyera i amb la nacional espanyola.

Ciutadans, està liderat per un senyor que guanyava tots els debats que feia a l’escola, a l’institut i a la universitat. Un demagog professional que aprofita clarament el vot desencantat de la dreta catalana i dels que no s’han sentit ni se sentiran mai catalans per voluntat de ferro de les seves arrels i conviccions polítiques. Durant molts anys ha estat emparentat, casat, ajuntat –ho ignoro i no m’importa- amb una senyora catalanista de família de pro catalana i adinerada. Un personatge així, s’atreveix a sortir al seu balcó mediàtic i dir que el que va passar ahir és un frau. Un frau a la democràcia i una estafa als catalans. Un personatge que mai ha defensat més diàleg que el que li ha interessat per discurs i que mai defensarà ni contraposarà idees amb altres que no pensin com ell perquè és, com he dit, un demagog de la política, un interessat que s’aprofita de la davallada d’altres partits per fer-se un lloc davant les càmeres i entrar així a l’òrbita de l’estat espanyol com a salvador de la pàtria. No és nacionalista català, segur, però no és nacionalista espanyol? No és perillosa la seva demagògia constant i el seu discurs sistemàtic en contra de tot el que no és de la seva corda?

El PP, encarnat aquí per la Camacho i a les espanyes ja no se ben bé per qui, Soraya, Rajoi, Catalan, etcètera, són l’antítesi de la democràcia. Viuen del conte de la constitució que ells no van votar ni recolzar i la defensen com si fos l’únic vestit que han portat mai. Segurament perquè, és l’únic vestit que impedeix a la resta jutjar-los i sentenciar-los pel mal que li van fer a tot Déu durant quaranta anys. Dit això, que no és poc, el PP representa la massa social no catalanista (que potser sí catalana) que ni per sentiment, ni per experiències passades i ni per educació familiar, pensarà mai en positiu sobre la possibilitat d’un estat català. Ells que tant atien el foc de l’educació anti espanyola, són els principals promotors, aquí i a espanya de l’educació anti catalana, per activa o per passiva. La famosa frase a la que s’agafen molts individus del PP per intentar tirar per terra la seva anti catalanitat és aquella que diu que Catalunya ha avançat més que mai en auto govern i institucions culturals durant els quaranta anys de democràcia, i en part és gràcies als seus governs. Sí, hem avançat, com la resta d’espanya, no fotem, i tot el que s’ha anat endavant ha estat per acció dels governants d’aquí que, sempre demanant (frase també molt típica quan s’han d’intentar tirar per terra les pretensions catalanes), han anat fent forat i buscant pactes que en els seus governs sovint, han estat a canvi de favors cap a les seves intencions. Si per ells fos i per iniciativa pròpia, ja tornaríem a ser prop dels anys setanta en estat del benestar, atribucions institucionals i altres temes culturals; sort que no tot el que proposen els surt bé o ho tiren endavant! És a dir, que gràcies a ells, res de res! Sempre hem estat uns torre collons els catalans, i per això hem avançat...

El PSOE, hauria de representar les esquerres espanyoles per sobre de tot, i el que fan és, més aviat defensar les empreses que tenen interessos en polítiques d’esquerres, que són poques, i amb la imatge del texà i la camisa sense corbata van fent com la resta, xumar tant com  poden i aprofitar qualsevol desgavell a la catalana per atraure vots a les espanyes. Quan interessa, com va dir ahir el seu líder, ens estimen i volen una Catalunya amb espanya i una espanya amb Catalunya; quan interessa es raspallen les pretensions catalanes en forma d’estatut, auto govern o el que faci falta.

Els nous Cívics catalans, aquests ja ni em mereixen cap respecte. Neixen en un poble que a banda de veure-hi néixer el timbaler del bruc i en Guardiola, també va votar ahir més del 80% de la població i amb un resultat de Sí, Sí en un 88%. Ja se sap que, allà on hi ha les corrents més fortes a favor d’unes idees, és on poden néixer amb més força la contraposició, encara que sigui en format testimonial i a través d’un senyor, en Bosch, amb un passat molt relacionat amb la idea romàntica de l’Espanya Franquista –pregunteu pel poble, pregunteu!-. És curiós que vesteixi el seu discurs amb la senyera per recuperar el seny... perquè, això no és nacionalisme espanyol heretat per educació familiar, oi?

Jo només veig nacionalisme espanyol per tot arreu, amb idees radicals, amb intencions opressores i retorns al passat, amb intolerància absoluta a la diferència, i amb clares intencions de seguir així per molts anys, venent una falsa imatge d’un país democràtic i unit davant el món. Espanya mai ha estat una nació com sí ho ha estat i és Catalunya. Espanya és un bunyol, i de vent!

Aquí no hi ha ni hi haurà unes idees xenòfobes, excloents ni holocàustiques, per més que ho vulguin vendre així, els del PP, el de Ciutadans, els Cívics i els del PSOE. Aquí, els garants de la democràcia no són cap d’aquests, i ull! Tampoc dic que ho siguin els nostres. Ni CIU, ni ERC ni IC ni la CUP, però a ells ja els ataquen per tot arreu. Fins i tot ens els carregarem nosaltres quan arribi el moment. Forma part del tarannà català. Tot sigui per ser millors, com a poble i com a idea democràtica.

Ahir vam fer una costellada, com diuen. La costellada més gran de la història de la humanitat. I com a costellada democràtica i pacífica no hi ha igual al món; i la lliçó que hem donat va acompanyada d’un missatge: volem canviar les coses. I els que vulguin ignorar que així va ser i és, passaran a la història com això, uns ignorants amb poca volada.  

9N

Potser al final, tindran raó els que diuen que als catalans, ens preparen des de petits per voler ser independentistes. Per no voler ser espanyols. Potser és cert, perquè negar-ho a aquestes alçades. Jo des de petit, he estat planejant aquest cop de demà, amb deliberada i conscient cooperació dels meus pares, amics i germans.  

I és que demà, el nou de novembre, els catalans adoctrinats sortirem al carrer com zombies responent a una crida programada. En Mas és un líder d'aquells que quan us se'l mira només pot obeir i seguir cegament. Això farem tots.

No, és mentida!

Jo, quan era petit, a l'escola, només parlava català a l'hora de català i amb alguns i comptats companys de classe. La meva escola resava l'Ave Maria i el Padre Nuestro. Amb els anys, les coses han anat evolucionant, però la meva generació, els que en tenim quaranta ara, els fills de la democràcia -tot i que nasquéssim just abans que morís el gran home-, no hem mamat precisament catalanisme. En el meu barri, la Verneda i Sant Martí de Provençals, els Gallecs, fills de policia nacional i immigrants de mil regions d'Espanya han estat els meus companys de joc de tota la meva infància i joventut. I només al cau i tímidament, vaig començar a sentir coses sobre independències i similars, però mai en clau d'adoctrinament. Apreníem a estimar el país, començant pel barri, la ciutat, la terra propera i la fraternitat universal amb tots els pobles de la terra. Aquesta era i és la idea.

Aquesta és ara la idea que jo com a català defenso, i no xoca amb voler un país millor per viure, un país millor per als meus fills. Un país que, ho dic clar, no vull que sigui governat com és ara ni pels partits que hi ha ara, tal com són, perquè en part són responsables del que no m'agrada de l'Espanya immovilista que no permet tenir un país millor. Vull un país que, començant pel poble, el barri, les ciutats i la terra en general, respecti les persones, permeti créixer les famílies, motivi els joves, fomenti el treball i l'esforç i recompensi la vida, per sobre de tot.

Els catalans no som millors que els espanyols, però volem un estat propi per a créixer millor del que el govern espanyol volen que creixin els seus propis conciutadans. Ja sabeu la dita, futbol i toros i ole! I mentre estan entretinguts seran ben rucs i ignorants. És la màxima d'un país que, durant quaranta anys va patir la dictadura de les dretes intolerants i durant quaranta anys més ha patit l'espoli sotamà de les mateixes dretes "reformades" i les esquerres "reformistes" de la democràcia.

Senzillament, volem intentar ser millors, persones, pobles, ciutats i país. Si això no s'entén com un acte profund de renovació, no funcionarà. I tindran raó els mandataris espanyolistes que diuen que només ho fem pels diners i un cop separats, les coses no ens aniran millor. Si només ho fem perquè fa tres cents anys ho vam intentar i vam fracassar, tampoc serà correcte, perquè ho estarem fent per raons romàntiques que moren amb la realitat.

I la realitat és que Catalunya no ha estat mai tant gran i tant forta com ara, que pacíficament ha aconseguit més coses i amb més seguiment que amb la força de les armes fa tres cents anys. I la realitat és que, ara jo no em sento espanyol, però no odio ni menyspreo als que se'n sentin, siguin d'aquí o d'allà. Però comparteixo amb molta gent, més de la que per les espanyes i no tant lluny volen acceptar, el delit i les ganes de construir de nou, un país més just, més solidari i amb més potencial del que tenim i tindrem mai de la ma de la mal construïda Espanya.

Aquesta és la meva humil reflexió. Demà votaré per tota la gent que ja no hi és i alguna vegada va somiar amb una Catalunya independent, per la mateixa força de la gent que se sent catalana, siguin o no nascuts aquí. Per ells, per mi, pels meus fills i per tots els espanyols que se senten espanyols, demà votaré.

No m'agrada el món que tenim. El que ens han deixat en herència i el que, acceptem-ho, una mica hem contribuït a crear entre tots els que ara ja tenim una edat. Però les coses poden i han de canviar. Si algú no vol que les coses canviïn, aquest és el que viu millor que la resta. I els que viuen millor que la resta, ja els està bé el mon tal i com és. Per alguna raó serà.

El món occidental tal i com el coneixem, la base, va aparèixer al voltant del mediterrani. On millor que al seu voltant per començar a canviar-lo de nou? 

El canvi comença demà, creieu-me!

Ei! tens un whats!!

La gran notícia del dia, entre d’altres, és que a partir d’avui ja sabrem quan han llegit o no els nostres missatges del whatsapp. Aquesta és la gran novetat de la aplicació de comunicació més usada a casa nostra, i sembla ser que és el remei de tots els mals.

Hem passat, bàsicament d’enviar cartes sense saber quan tindríem la resposta i acostumats a esperar, a enviar un missatge impersonal i carregat d’emoticones i voler saber immediatament si l’han rebut, llegit i respost correctament.

I si no em respon, per què?

La immediatesa de la comunicació és un problema. És un problema perquè, no tothom funciona de la mateixa manera. No tothom te la necessitat vital de llegir, respondre i correspondre a la necessitat vital que tenen alguns, amb el tema de la missatgeria instantània. Hem arribat a un punt, que l’espera, la paciència i la naturalitat a l’hora de comunicar-nos s’ha canviat per el “ja”, la manca de serenitat i atenció, la falta absoluta de reflexió i la necessitat de respondre encara que no es tingui res a dir. Segurament per això, molta més de la meitat de la informació que rebem i enviem per whatsapp és absolutament innecessària. Tinc un bar, ja us n’haureu adonat per algun altre escrit que he fet, i aquí hi veig de tot. Però el que més veig, és l’ús indiscriminat del mòbil, a totes hores. Poques són les persones que no estan acompanyades d’un aparell multimèdia, ipad, portàtil o mòbil –les que més-; si van soles, llegir o no llegir el diari o la revista a canvi d’això, és comprensible; però el que preocupa és quan van acompanyades i les veus, mig atents a la pantalla i a la companyia, o pitjor encara, dos o més persones assegudes en una taula sense aixecar la vista de l’aparell. La wifi és la salvació! La companyia és lo de menys si tinc mig món a la butxaca.

I jo dic: i si no em ve de gust contestar ara? I si ho vull fer tranquil·lament assegut al sofà de casa? Truca’m, parla amb mi! Les trucades nacionals són gratuïtes! Fixeu-vos en la paradoxa: tota la vida volent parlar més per telèfon quan les trucades eren revisades pels pares perquè més de dos minuts ja era una ruïna, i ara que són gratis, quasi ningú es truca al fix. I això que els fixos ja són mòbils, inalàmbrics i anatòmics!

Que és més immediat que parlar amb algú? Escriure-li un whats! Dius el que vols, el que et passa pel cap, i esperes. Si triga poc, és que estava connectat, que parlava amb algú altre? Tenia el mòbil a ma? És que no fa res en tot el dia? Si triga massa, és que no li interesso? És que no vol parlar amb mi, per alguna raó? Li hauré fet alguna cosa? El terme mig no existeix i lo normal és tenir entre quatre i cinc focs encesos alhora, i haver d’anar adaptant-te a cada tema, intentant seguir el fil dels 65 missatges acumulats en cinc minuts per quatre eixelebrats que no tenien res millor a fer.

Així és el Whats. Així és la comunicació ara. Instantània com el colacao, i si fa grumolls no ens agrada.

I ara, ja no tenim ni excusa per dir: ah perdona! És que tenia el mòbil en silenci!

Estàs ticat!

La vida no era això...

El dia te 24 hores. És un fet empíric indiscutible. Jo, he calculat que dormo al voltant de set hores, no faig les vuit perquè no tinc temps, i quan acabi, potser m'entendreu. 

M'aixeco a tres quarts de sis del matí, surto de casa a un quart de set í arribo a la feina a dos quarts. Preparo el bar per obrir a les set en punt, i m'hi estic fins dos quarts de set de la tarda, si no hi ha imprevistos. Si tot va bé, tanco la persiana entre tres quarts i les set, i si no he d'anar a comprar, torno a ser a casa entre les set i un quart de vuit del vespre. Em trobo els meus fills i la meva dona que esperen el papa amb ganes i jo amb més ganes de veure'ls, just per començar dutxes i sopars. Quan hem acabat amb tots els rituals del vespre i hem fet l'estona de joc reduïda de rigor per establir els lligams mínims de qualitat amb els meus fills, els posem a dormir, primer una, després l'altre, i seguint un horari més o menys fiable, entre dos de nou i les nou ja són tots dos al llit. Mitja horeta per rentar els plats del dia que s'han acumulat del esmorzar (l'horari de l'Ester és igual d'estressant però amb els dos nens pel mig... ), preparar un sopar ràpid, xerrar de quatre coses del dia i intentar relaxar-me en el sofà una estona davant del televisor, desconnectar i preparar el cos per anar a dormir, cap a dos quarts d'onze, les onze. El dia que vaig d'hora, dormo aquelles set hores, sinó, no hi arribo, i estranyament faig les vuit algun dia de la setmana. Això cada dia, de dilluns a divendres.

La meva situació no és excepcional, no soc ni em considero un màrtir, però si soc una víctima, perquè hi sumo que, a resultes de la crisi, aquest horari de bojos va acompanyat de no tenir un sou per compensar les hores invertides. Els beneficis del negoci són justos per cobrir despeses i poca cosa més. Perquè donés més rendiment, hauria d'obrir també a la franja de tarda vespre, per no dir la nit. Però com podeu comprendre, les meves hores, neurones i músculs ja no donen per a més.

La meva família ho és tot per mi. Representa tot el que vull, aspiro i desitjava. Per els meus fills donaria la vida i la salut si fes falta. Però jo ho faig per que tinguin la millor qualitat de vida possible, i ara mateix, el meu horari, feina i ingressos només genera pèrdua: la pèrdua del pare que no veuen més enllà del cap de setmana, de la mare que va estrebada i boja havent de carregar amb tot el pes familiar, la pèrdua de poder adquisitiu per poder donar el necessari (el mínim) als meus fills, i la pèrdua de la salut en hores de cansament i son acumulades que només fa que la tensió creixi i el bon humor baixi.

Si això és vida, si això és la vida que hem de tenir els ciutadans d'aquesta terra, d'aquest país, que vingui el Mas, el Masculell, el Rajoy, la Soraya, el De Guindos i el Montoro i tots els que facin falta per explicar-m'ho, i que ho entengui. en fila, un per un; a veure si soc capaç d'entendre-ho. 

Vosaltres ho enteneu?

La mare tecnologia

Tenim un problema. El nostre fill és un nen actiu, inesgotable i imaginatiu! No para en tot el sant dia de jugar, imaginar, inventar, remenar i fer-nos participar dels seus jocs i paranoies mentals, i és clar, és esgotador. Ja intentem posar-li la tele, enxufar-lo perquè s’entretingui: una peli, un capítol de vila mandra, el xai xoun... No hi ha manera. I els nostres mòbils no els usa més que per fer veure que truca a l’àvia...

L’altre dia vam intentar que es distragués amb la Wii, imagineu! Vam posar la consola –que normalment tenim guardada- i després de preparar el panorama durant uns deu minuts, ja s’havia cansat d’esperar, aix! Que hi farem...

Tenim un dolç problema, i és que el nostre fill Jan no estima la tecnologia, no és un boig de la tele ni de les consoles. No ens agafa el mòbil per jugar al Candy Crush ni a cap altra aplicació, i no va boig per cap col·lecció de cromos de les series de moda o de la peli de Disney de torn. I aquest problema l’hem causat nosaltres, amb un gran esforç i una gran tenacitat, ha estat esgotador, ha estat difícil, però hem aconseguit que el nostre fill hagi fet una primera infància –els famosos zero a tres anys- lluny de la tecnologia i de la dependència multimèdia d’avui en dia.

Ens poso una medalla! Caram, una cosa que fem bé!... només faltaria.

I és que a vegades et preguntes si val la pena haver passat els darrers tres anys sense sortir, tancant-nos a casa a les set de la tarda per sopar, banyar i dormir. Jugar amb el nen, compartir estones, passejar pel bosc, viure sense tele pràcticament, eliminar les estones de consola –que a mi tant m’agradaven-, sacrificar la vida social, eliminar el cinema de la dieta, els restaurants, les terrasses nocturnes; vigilar l’ús del mòbil, evitar la dependència de la tecnologia a casa, apagar la wifi... tantes i tantes coses que durant els darrers tres anys han convertit la nostra vida en un parèntesi estrany a trobar en aquest món actual. Però al final, bé, ara que el nano ja passa dels tres i ja va a l’escola, t’adones que no has fet tant malament les coses. Que has aconseguit mantenir el tipus allunyant-te de la tecnologia, i les temptacions per adults, sense conseqüències terribles, i amb un benefici molt gran per la salut mental del nostre petit.

Ara és clar, no és fàcil fer això, cansa! No hi ha gaires estones mortes a casa, i el cangur de la tele no funciona ni quan el necessitaries de veritat; és el preu que s’ha de pagar, suposo.

Estic orgullós. Orgullós de la meva dona i de la feina que estem fent. Perquè és una feinada: consensuar actituds, debatre postures, llegir opinions, descartar ofertes, contraposar visions, superar costums, adquirir gestos. Vaja, convertir-se en un mirall positiu és molt cansat, és una feina diària, constant i feixuga, però al cap de vall gratificant.

Ara ve la segona part, seguir creixent i incorporar la realitat poc a poc, perquè accepti que el món és tecnològic, però que la vida segueix sent natural per definició.

Ja em canso només de pensar-hi!

Je je je! Bon dia tingueu!