Adéu 2014, arreveure Oriol.

Volia escriure un text que embolcallés l'any que acabem, a mode de comiat, però cada cop que he intentat començar-lo ha aparegut un tema recorrent, tacant de tristesa l'alegria que volia transmetre, i no se com acabar l'any content i feliç sabent que lluny d'aquí, una noia recent casada es recupera o no d'un accident de motocicleta i s'assabenta o no, que el seu recent espòs, l'Oriol, ha mort en el mateix accident. El 2014 acaba sense una persona que, com més hores passen més transcendent es fa la seva existència. I jo, reconec que fa temps que no hi parlava. Però m'ha fet retornar al passat. 

Un passat que queda lluny de la fama merescuda que tenies ara, amb totes les grans coses que has aconseguit, i tota la gent que has conegut i tots els concerts i festes i festivals i discos que has deixat orfes. L'Oriol que vaig conèixer caminava de la ma del David, amic que vaig tenir el goig de trobar en una foca d'aprofundiment experimental que unia quatre sectors, pels volts del 94, ja no ho recordo bé. Allà es van crear uns llaços que amb el temps s'han anat dilatant i allargassant com és natural que passi entre persones que prenen camins diferents. En aquells temps cantàvem cançons a la canalla a tres guitarres i tres veus, per que dormissin. Fèiem versions de la Macarena i rèiem fent plans de futur, muntant grups d'animació imaginaris. Em recordo completament inútil al teu costat, comparsa d'un xouman experimentat i totalment novell que es guanyava els nens amb una facilitat innata. Recordo l'aniversari del Sant Ignasi, amb dos excursionistes pallassos sobre el taulat. Recordo xerrades en bars, fent unes braves i unes birres, i fent plans que jo mai vaig veure acomplerts. Eren els teus, jo no hi figurava. Estaves predestinat. I sempre m'he n'he alegrat. L'últim cop que vam xerrar va ser per aquí, breument, per internet. L'anterior, en un concert de Kumbes, que et vaig agafar uns segons de la massa de fans i coneguts que volien xerrar amb tu. 

Recordo un dia que, caminant per la muntanya amb els meus gossets i l'Ester, vam sentir de lluny una veu masculina i una guitarra, un xou d'animació infantil, de lluny ens arribava. Era una casa de colònies a prop de Castellnou. Devia ser la festa final d'una escola o d'un agrupament, o ves a saber què. Però em vaig aturar i aquella veu, aquell timbre, aquella manera de parlar, de fer colla... mai sabré si eres tu o no, però vaig pensar que sí. 

Em sap molt greu, amic Oriol. Et devia un comiat, una abraçada i no podré donar-te-la. Però sempre has tingut la meva admiració per perseguir aquells somnis tant ferventment com per abastar-los. No tothom ho pot dir, no tothom ho pot fer.

Siguis on siguis, anima'ls molt! 

Poema de Nadal

Aquest poema rudimentari te una petita història. El vaig escriure fa just cinc hiverns, a Santpedor. Llavors, vivíem en una caseta preciosa amb l'Ester i els gossets, i vam convidar a passar el Nadal a la meva família i als pares de l'Ester. Vam fer un Nadal fred i típicament familiar, i jo em vaig atrevir a escriure un poema per a recitar-lo a taula. Això mai va succeir...

Avui, després de l'última celebració a casa la meva germana fa dos dies, a Mataró, he pensat que seria divertit comparar les cares de la família fa quatre anys (en una altra trobada temàtica de la família Badia...), els que hi érem i el que hem crescut, i els que encara no havien arribat. I em servirà d'excusa perfecte perquè vegi la llum aquest intent desesperat de fer un poema de Nadal, i dedicar-lo a la gent que més estimo, als meus... Bones festes a tothom!

“Avui és Nadal, una data senyalada, un dia de caliu.

I tot i que aquesta tradició no la tenim arrelada,

M’he proposat escriure i llegir unes ratlles; no patiu,

cosa curta, un poema a la família retrobada.

Aquí seiem una colla, velles cares familiars,

Cunyats, cunyades, fills i filles nou vinguts,

Recents sogres arribats, encara fan cara d’espantats!

Vaja, en resum, avis, pares, germans i nets, tots junts.

Celebrant com sempre, un dia sant, com diuen les escriptures!

Per a mi, en fan trenta cinc que soc aquí,

Pels altres, una mica més, cinc o deu o trenta, i no són conjectures,

Si dic que per tots plegats, és un dia especial, màgic, quasi diví.

Quan som junts, xarrupant les gambes, repartint-nos les escopinyes,

Assaborint el pollastre i les prunes, sucant-ho amb bon vi,

Sempre em ve al cap: compte, no tombis les copes! Vigila amb el colze del veí!

En fi, és un luxe poder dinar i gaudir, sense que acabem a pinyes!

Per què ja ho diuen, molta gent, convivint en espais petits,

és difícil, falta lloc, tens enveges i baralles, discussions i mals moments,

que si un frega massa, l’altre no no fa mai els llits...

ja veieu, hem crescut, hem volat. Enrera queden aquells temps.

Només vull dir, si em permeteu, i que no soni a repetit,

que jo en recordo més els bons, els jocs eterns, els dilluns i dijous, quin ambient!

que el pas del temps ens fa més vells, però sempre seré el xic,

i que no n’hi ha de dolents, som senzillament diferents!

És Nadal, un dia per a mi, molt especial, i us hem convidat a casa,

Per fer festa, per parlar, per riure i per jugar; que la casa es gran carai!

Llàstima que quan arribi l’hora haureu de marxar, a fora glaça!

Per tant, us desitjarem bon viatge però abans, permetent-me una llicència d’amfitrió,

Allargo aquest darrer verset, afegint com si res un últim desig rodó:

Que la pau i l’harmonia d’aquest dia, com tots els anteriors, duri sempre i no l’oblidem mai!

Bon Nadal a tots.”

Estimat Peter, segona part

Ja està, ja l'he vist. Si quan et vaig escriure la carta compartida amb l'amic George Lucas no havia vist la tercera part del Hobbit i potser parlava per parlar, ara sí que ja en soc un testimoni fidel i puc opinar fonamentat. 

Se te n'ha anat totalment la pinça, oi? 

Just abans d’anar al cine, vaig llegir una crítica d'un diari (la Vanguardia) sobre la peli. La qualificava de millor que les altres dues, de final a l'alçada de la sèrie Tolkiendland i que malgrat es veia que deixaves anar la teva bèstia interior, arrodonies la pel·lícula barrejant la història d'amor de l'elfa i el nan amb la batalla dels cinc exèrcits i el poc protagonisme del petit hobbit Bilbo. Crec que el crític va ser injust donant-li tants mèrits. Què no m'agrada? No m'agrada que aparegui en Legolas, per lligar no se què i justificar no se quines històries; no m'agrada l'elfa, encara que sigui guapa i estigui bona i t'agradi dirigir-la; no m'agrada que en Saruman i la Galadriel i l'Elron apareguin i facin de les seves per seguir lligant la foscor del Senyor dels anells amb la llum del Hobbit. Aquesta és una bona expressió: perquè el Hobbit era un llibre que tenia llum malgrat les desventures, i l'has enfosquit fins a nivells terrorífics! 

No es pot negar que, tècnicament és impecable. La factoria Weta i tots els tècnics d'efectes n'han après molt! D'això no hi ha cap dubte. La impressionant (i totalment surrealista, sobrant i patètica) escena de Legolas lluitant amb el orc a la torre que prèviament, en una més encara delirant escena, un orc amb el cap travessat per una daga de l'elf la tomba, és més creïble que la de la baixada pel riu amb els barrils de la segona, o la persecució esbojarrada pels goblins dins les coves de la primera -però cap de les tres escenes calien ni així, ni tant llargues, ni tant irreals-. A cada pel·lícula, una o dues o tres fantasmades (d'això en dèiem a les pel·lícules del James Bond quan feia quelcom que s'escapava de les possibilitats reals) que no tenen lloc, que sobren, que no se encara perquè les fas! Dediques esforços irrecuperables en gastar cinta, minuts i paciència de l'espectador en escenes que senzillament, fan mal als ulls de lo dolentes que arriben a ser, per què??

Lo millor de la pel·lícula, el vol del drac i la seva mort a mans de Bard. Són els deu primers minuts, la resta, sobra!

Definitivament, així com amb la trilogia del senyor dels anells em vas deixar amb les ganes de més -encara que et vaig perdonar que no hi fos en Tom, que el retorn a casa fos com al llibre amb la mort de Saruman a mort dels Hobbits (com havia de ser), i encara que hi havia alguna "fantasmada" que donava un toc innecessàriament còmic-, ara amb la trilogia del Hobbit m'has esgotat la paciència. 

Ja està, faré un muntatge. Agafaré el llibre, m'he l'empaparé, i agafaré les teves tres pel·lícules i les treballaré per convertir-les en una de sola, consistent. Serà el Hobbit, el muntatge del lector. Espero que em cedeixis els drets per fer-me oblidar el mal gust de boca que m'has deixat.

Ho repeteixo, (i ahir, com que no m'ho podia creure vaig agafar el llibre just després de veure la peli i vaig fullejar les tres pàgines i quart que dura la batalla en la que tu bases més de la meitat de la pel·lícula), has agafat el que era un conte per a nens, divertit, graciós, èpic i simpàtic per a molts públics, i l'has convertit en un immenjable producte per a fans del gènere, i encara gràcies. No tens perdó.

Entenc, i ho reitero, que els hereus del seu pare no vulguin seguir amb la comèdia.

No cal veure com et carregues els contes del Tom ni agafes Els Fills de Húrin o el Silmarilion i els converteixes en productes de sèrie b, per oblidar.

Sempre s'ha dit que el llibre és millor que la pel·lícula, i en contades ocasions, la frase no és certa. 

Aquí no, Peter, aquí no! Com diria en Lluís Llach en els vells temps, companys, no era això, no era això...

Gràcies per acostar la màgia i ajudar a que s'allunyi altre cop.

Atentament,

Cesc

Com funcionen els Cielinos? (2a part, Modus Operandi)

La xarxa és plena d'articles que, basats en testimonis reals, expliquen moltes coses sobre com treballen els Cielinos. El més curiós és que, sigui veritat o mentida, tots els articles coincideixin en gran part de dades intrigants: autoritarisme, mestre dominant i poderós, control absolut del personal i evangelització ultra religiosa a tots els nivells. I si això, no només passés a Andalusia?

Article aparegut a la revista digital Andaluces.es el dia 16/12/2014

"Cuentan algunos sectores del clero de Granada que en los colegios del Patronato San Juan de Ávila, dependiente de la diócesis, obligan a profesores a asistir a las reuniones de catequesis y charlas religiosas. “El que no va, no sale en la foto”, relatan a andalucesdiario.es fuentes consultadas. En estos centros escolares, once en total, todos ellos concertados, el arzobispo de Granada, Javier Martínez, ha ido colocando a su gente, los ‘cielinos’, el movimiento eclesiástico al que pertenece el prelado. Ellos son los que controlan realmente las actividades extraescolares dirigidas al profesorado.

Los ‘cielinos’ son una versión más o menos actualizada de los Legionarios de Cristo. Forman un grupo de presión dentro de la Iglesia que busca tener presencia en las élites, en el mundo universitario y centros de enseñanza. En Granada nunca ha tenido fuerza, algo que ha obsesionado a Martínez y que ha tratado de remediar contratando a seglares del movimiento Comunión y Liberación en colegios, organismos dependientes de la diócesis, centros formativos que ha creado y sociedades mercantiles que él mismo ha promovido.

LA ÚLTIMA CONTRATADA, UNA SOPRANO

“Son empleados por cuenta ajena para el adoctrinamiento de la gente, la delación y el control de los centros”, aseguran las fuentes consultadas. Los ‘cielinos’ prácticamente inexistentes en Granada hasta que Javier Martínez llegó al arzobispado, están hoy en los colegios concertados del Patronato San Juan de Ávila, en la Escuela de Magisterio la Inmaculada (también, dependiente de la diócesis), donde el arzobispo echó a profesores para colocar a los suyos, en las oficinas administrativas de apoyo al arzobispado y, sobre todo, en la red de los costosos centros de formación y sociedades mercantiles que ha creado.

Las fuentes consultadas por andalucesdairio.es aseguran que Martínezha colocado a unas sesenta personas de la órbita de Comunión y Liberación. Una de sus últimas ocurrencias ha sido contratar a una soprano, Verónica Gosh, como salmista de la catedral. La soprano, también ‘cielina’, es uno de los tantos empleados del grupo ultracatólico en la diócesis de Granada.

TERMINALES PEDAGÓGICAS

Sueldos aparte, que son elevados en el contexto actual, los ‘enchufados’ de Martínez no salen baratos. Los centros de formación creados por el prelado se nutren de los fondos de la diócesis, que aporta de media un millón de euros al año para sostenerlos. En la liquidación de los presupuestos de 2012 queda constancia de que la diócesis granadina aportó ese año 292.392, 41 euros para el Instituto de Filosofía Edith Stein, un centro que, al parecer, solo tiene tres alumnos, que organiza conferencias y que ahora imparte un máster online de Estética, Lectura y Escritura Literaria. El mismo año, la diócesis aportó 138.182,16 euros para el Instituto de Teología Lumen Gentium, también ideado por el arzobispo, en el que hay 30 seminaristas, 7 religiosas y 3 seglares. Además, financió el Centro Internacional para el Estudio del Oriente Cristiano (ICSCO), con 119.199 euros, y el Centro Cultural Nuevo Inicio, con 45.489 euros.

‘CÁSATE Y SÉ SUMISA’

Estos centros no pagan renta y están gestionados por ‘cielinos’. Tienen su sede en locales de la diócesis, al igual que las sociedades mercantiles constituidas por el prelado: la editorial Nuevo Inicio, que publicó el polémico libro ‘Cásate y sé sumisa’, la agencia de Viajes San Cecilio y la librería Cruz de Elvira.

Una de las cosas más cuestionadas de la gestión de Martínez son los centros de estudios y sociedades que ha creado. Critican su elevado presupuesto y su nula rentabilidad social. Y creen que la diócesis está sufragando las veleidades seudo-culturales del arzobispo y de sus seguidores de Comunión y Liberación, a los que ha colocado como empleados por cuenta ajena para adoctrinar a la gente.

Todos los centros y sociedades creadas por el prelado tienen un objetivo ideológico. El arzobispo de Granada está en las tesis más radicales del ultracatolicismo. Sus críticos lo definen como un hombre autoritario, integrista y ultraconservador, que está obsesionado por el control económico de los fondos de la diócesis para poner el dinero al servicio de sus objetivos ideológicos."

40

Avui he llegit al diari que l’espanyol de futbol no ha guanyat fora encara en tot el que porta de lliga, i no passava això des de fa 25 anys.

Ostres, automàticament he pensat, si que fa temps que no passava, vint i cinc anys són molts; a veure, jo en tenia...

Caram! M’he sentit vell de cop, i ja se que no ho soc, però m’he fet gran d’una tacada. Per un moment se m’han passat moltes coses pel cap. Si fa vint i cinc anys jo en tenia quinze, ja era un adolescent fa aquest quart de segle. I quan comences a veure el temps comptant per quarts és que, has crescut.

Quaranta és una xifra màgica per a moltes cultures, i amb moltes connotacions religioses i d’altres índoles. Suposo que fa només cent anys, els quaranta ja eren en sí mateixos uns anys venerables, no tothom hi arribava. La quarantena és aquella porció temporal que has de passar per determinar que no portes o tens una malaltia; quaranta dies va passar Jesucrist al desert, meditant... Els lladres d’Ali Babà eren quaranta!

Segur que les estadístiques, si n’hi ha de fetes sobre el tema, parlen de mil mals i mil bens sobre l’arribada als 40 anys de vida. Per a les institucions és tota una data, propera als cinquanta i que consolida qualsevol firma o marca en un món tant efímer. Per a una persona, arribar als quaranta és un senyal d’alguna cosa; per a cada un, una cosa diferent. Potser és el senyal per començar una crisi –la famosa dels quaranta-, que durarà tant o tant poc com el cap i el cos ho permetin. Pot ser el senyal de maduresa que esperen alguns per assentar el cap, una maduresa que no arriba en anys sinó en xifres, una xifra mítica! Per a moltes dones és la data límit per a tenir el primer fill, allò de fer tard per al rellotge biològic. Uns quants homes, a partir dels quaranta busquen la joventut perduda i comencen una lluita contra el temps que els durà a viure una vida boja que trenca amb tot el que tenien. Els quaranta són, en definitiva la meitat de la vida per a un home, a nivell d’esperança mitjana, el doble de l’edat de les bojeries de la joventut. Quatre vegades la primera xifra de dos números que tot nen o nena celebra com una gran fita. Deu menys per arribar a les noces d’or, als meravellosos cinquanta. Quaranta, “l’ametlla amarganta” i les 40 hores “legals” que hem de treballar a Europa cada setmana. Quaranta és un número, una xifra. Un moment místic o senzillament un segon qualsevol en una carrera contra el temps.

Per a mi, els quaranta són, seran i hauran estat un moment preciós de la meva vida, envoltat dels que m’estimo, la dona que m’ha retornat l’amor per a la vida i les persones, els fills més preciosos que podia desitjar i la millor família del món en la distància i la proximitat. Haver viscut tant o tant poc encara, em fa tenir molts bons records –deixeu-me que avui em quedi amb els bons- i l’esperança de poder-ne viure molts més, sumant experiència, vivències, maduresa, somriures i plors.

Els meus quaranta es poden dividir en quatre, quatre dècades que m’aporten el que soc i crec que fan una base sòlida i prou ample per viure’n quaranta més amb fermesa, toquem ferro. Els deu primers anys són els de la infantesa a casa, amb la família més propera els tiets i els cosins i els avis, fantàstics i màgics. Dels deu als vint, la bogeria, l’EGB i l’insti i l’hosteleria, el cau i la colla del barri, els primers amors i les primeres borratxeres. Dels vint als trenta la primera maduresa, anys de cap, de formador, de pedagògic, de roler i de nòvies serioses; els primers intents i les grans decepcions amoroses; els primers grans mals i els primers grans somnis –i les grans patacades-, la joventut pura i la falsa maduresa. I aquí he d’obrir un parèntesi, perquè aquestes tres dècades, grans i importantíssimes, són les últimes que passaré a Barcelona com a decorat de fons. La última dècada ha estat meravellosa, plena d’aprenentatges i d’experiències que m’han donat forma i polit l’escorça. Fora de la gran ciutat he crescut jo sol, m’he fet a mi mateix, he caigut i m’he aixecat, he començat i he acabat i finalment, he trobat l’harmonia. La meva vida ara, m’agrada, sona bé. Amb totes les grandeses i les baixeses del món de la parella i la família, i amb totes les penes i les alegries que es generen. Dels trenta als quaranta, puc dir que finalment he madurat, i ha estat la dècada de l’assentament. De l’Empordà a Manresa passant per Santpedor.

La màgia, la bogeria, la joventut i la maduresa dels quaranta. Benvinguts siguin. Que en passin molts més.

Gràcies a tots els que m’heu acompanyat i m’acompanyeu encara, i gràcies sobretot a l’Ester, tot el que vull, tinc i necessito. Gràcies per aquests fills tant magnífics i imperfectes. Gràcies a la vida, gràcies a l’amor, i gràcies a la mala gent que m’ha ensenyat com n’és d’important la que és bona.

En definitiva, val la pena fer-se gran si ha de ser a costa de tenir el cap ple de vida i el futur ple d’esperances. 

Qui són els cielinos? (capítol 1: orígens i dades empíriques)

Jo podria respondre a aquesta pregunta, però deixaré que ho faci un article molt complert publicat al diari Público.es aparegut el 18/09/20112. Aquí s'explica bé qui són i amb qui s'identifiquen a nivell polític i ideològic. Hi ha linkades un munt de pàgines que expliquen en bona manera, des de dins i des de fora la realitat actual d'aquest moviment. Bona lectura.

"La asociación de algunos miembros del PP con sectores extremistas de la Iglesia católica no es algo reciente. Desde la identificación de la actual alcaldesa de Madrid, Ana Botella, como seguidora de los Legionarios de Cristo, a la asociación como cielina de Lucía Figar, consejera de Educación de la comunidad y posible sucesora de Esperanza Aguirre, son muchos los que creen que sus políticas sociales y educativas se basan en sus ideologías religiosas.

Pero... ¿qué significa ser cielina? Los cielinos son los seguidores del grupo ultracatólicoComunión y Liberación (CL), fundado por el italiano Luigi Giussani en 1954, que empezó a impartir su propia doctrina cristiana dando clase de religión en el instituto Liceo Berchet de Milán. Su intención entonces era "mostrar a los chicos el carácter razonable de la adhesión a la fe" y la "necesidad de volver a los aspectos elementales del cristianismo", explica en una entrevista publicada en la propia página web del movimiento.

CL "es un movimiento eclesial cuya finalidad es la educación cristiana madura de sus propios seguidores y la colaboración con la misión de la Iglesia en todos los ámbitos de la sociedad contemporánea[...] Un instrumento fundamental de formación de los seguidores del movimiento es la catequesis semanal denominada Escuela de comunidad", continúa el portal.

Una "Escuela de comunidad" que pretende luchar contra"un ambiente cultural y escolar que tiende a marginar el hecho cristiano como hipótesis de lectura de la realidad" e implicar a "los nombres más ilustres de la cultura" en la promoción de sus ya asentadas "editoriales, fundaciones e institutos". Asimismo, los cielinos pretenden influir, a través de sus seguidores más afamados, en las cuestiones políticas para defender su libertad, "amenazada" por la tendencia individualista moderna del Estado. 

Su actual presidente, el sacerdote español Julián Carrión, insiste en esta idea y enumera los nuevos retos del movimiento ultracatólico en una entrevista en la revista Alfa y Omega. "Nuestro desafío fundamental es educativo: ver si el cristianismo está en condiciones de generar un sujeto unido en el que la fe afecte a todas sus dimensiones: el trabajo, el afecto, el ocio..."

Los cielinos son junto a los kikos -nombre que reciben los seguidores del Camino Neocatecumenal  en honor al fundador del grupo, Kiko Argüello-, una versión moderna de los Legionarios de Cristo, grupo que desde que se descubrieron los abusos sexuales cometidos por su fundador, Marcial Maciel, ya no cuenta con las mismas simpatías por parte del Vaticano. Todos ellos son primos hermanos del histórico Opus Dei, que, al igual que los cielinos, también extiende su red a través de sus propios colegios e instituciones."

Els Visitants

Arriben de l'espai en unes imponents naus circulars que tapen la vista i la llum del sol talment núvols negres venint de l’horitzó. Aparentment, i situant-se sobre totes les ciutats importants de tots els continents, sembla que vulguin carregar-se tothom d'entrada, una gran destrucció es veu avenir. Però no. Els invasors tenen plans, i aquests plans passen per fer-se amics nostres.

Necessiten aliment. Són depredadors. Les seves intencions són fosques però ben camuflades. Ofereixen la pau, i per demostrar-ho, ens cedeixen gratuïtament allò que més anhelem els humans, la curació de totes les nostres malalties. La seva tecnologia és fantàstica. Ens donen salut, ens donen una energia que no s'esgota i que és neta amb el planeta, ens permeten pujar a les seves naus per veure la terra des de l'espai amb un cost zero per a la nostra economia i el nostre ecosistema; la seguretat de sortir, mirar i tornar sense perill. No estem sols i a sobre, són els nostres salvadors! Fantàstic. I quin és el preu?

Totes les coses estan equilibrades en aquest món. La generositat complerta, el cent per cent no existeix, i ni tant sols en un noranta. L'univers equilibra les coses, totes, precisament perquè és la única manera de subsistir. Res no pot predominar massa per sobre de lo altre, perquè es trenca la màgia natural. I els visitants no en són l'excepció. Només uns quants es pregunten, perquè han fet el llarg viatge amb tota aquesta flota de naus meravelloses: només per salvar-nos de la destrucció? El per què de tot plegat és una cosa que ens ha de fer pensar sempre sobre les intencions de les persones, i més dels alienígenes que venen de lluny. Si venen, és perquè d'entrada alguna cosa passa allà on eren. Si venen, deu ser també perquè els agrada allà on van, o si més no, tenen alguna intenció oculta que no diuen.

Tenen gana. Els invasors ens estan preparant, sanejant, no volen menjar en mal estat. Volen un bon lloc on viure i alimentar-se, sanament. I som el súper mercat perfecte. Podrà la humanitat amb tota la seva feblesa egoista sobreviure? Perquè, som tant creguts que essent el centre de la creació -fins i tot quan tenim visites que demostren que potser no-, segueixen pensant que se salvaran per obra i gràcia d'un ser suprem. Els extra terrestres no són dolents, són una altra creació del gran personatge que ens posa a prova!  

Llàstima que aquest serial no s'acaba com hauria d'acabar, perquè veuríem clarament retratat el que en realitat, resulta passar en una invasió d'aquestes característiques. Normalment, els envaïts no hi tenen res a fer. Perquè crèduls al principi obren les portes de casa seva perquè els nou vinguts passin i vegin fins l'últim racó del pis, i dues vegades crèduls, deixen que els portin remeis i solucions que segur seran la pera! Tot el que podien desitjar, els ho porten de fora, sense l'esforç. I totes les invasions, que no colonitzacions, han acabat igual a  la història real de la humanitat: els pobles envaïts han desaparegut o quasi del tot, relegats a una reserva on se'ls mira com si fossin en un museu. Quan una civilització molt avançada ha topat amb una civilització que està a les beceroles de la competència tecnològica, aquesta última cau segur, no te opció.

La invasió, normalment, se'n surt.

A no ser, que la resistència trobi el punt dèbil de l'enemic. I sovint, el punt feble de tota mascarada és desemmascarar-la. Posar llum allà on no n'hi ha. Fent públic allò que s'esdevé privat. Només es pot vèncer la ignorància amb informació, el silenci amb soroll i les mentides amb veritats. 

Feu-me cas, si us han enganyat, la millor manera de lluitar és reconèixer-ho i actuar! No cal rebolcar-se en la merda, només aixeca més flaire. Actua! La por és la millor aliada dels invasors.