La gran Liga BBVA

L'altre dia es va jugar el gran clàssic, el Derbi català. El Barça contra l'Espanyol. El resultat és enganyós pel que es va veure al camp, sobretot a la primera part, però per a mi, el resultat i altres valoracions futbolístiques no tenen importància, quan et fixes en quin horari es va jugar aquest partit de màxima audiència al nostre país. A les cinc de la tarda d'un diumenge de pont, dilluns era festiu.

Jo recordo, quan era petit i no tant petit, que els partits de futbol no estaven marcats per l'horari que posaven  les televisions, ni els països llunyans a qui els interessava programar la Liga a horaris de màxima audiència. Recordo quan la lliga de futbol de cada país era per a la gent de cada país i es jugava en horaris que anaven bé a la gent de cada país. Aquí al nostre, com que som com som, i tanquem les botigues a les nou de la nit, i els sopars són entre les vuit i les onze i anem a dormir a les tantes, aquí, com deia, els partits es feien a partir de les vuit i els últims es jugaven a les deu. Si no m'erro, tots es concentraven en dos dies i hi havia un parell de partits en obert els dissabtes i la resta es jugaven diumenge. Després van arribar les teles, el plus i d'altres, i poc a poc s'han anat esponjant, fins ara, que van des del divendres fins al dilluns. En horaris tant diversos com, les dotze del migdia d'un diumenge, o les deu de la nit d'un dissabte. 

Gràcies a això, la lliga s'ha diversificat, ara tothom se la mira amb moltes ganes. Els grans aficionats a la lliga miren tots els partits del calendari, un darrera d'altre, i si n'hi ha dos o tres a l'hora, ara Movistar TV ofereix veure'ls a pantalla partida. FAN-TAS-TIC. Oi que és així?

Jo ara, em dedico a posar partits al meu negoci. Poso només els del Barça perquè ja he intentat programar algun altre partit que no sigui el de l'equip culer però no hi ha quorum. Els partits que es juguen a les vuit del vespre de dissabte, són tot un èxit, de públic, de consum i d'ambient. Els partits de les nou ja costen més, però si són de dissabte encara omples un xic. Els de les deu, ja són difícils, fins i tot per mi que tancant a les dotze i arribant a la una a casa et queden cinc hores per dormir. Però, els partits a les quatre, a les cinc, a les sis, i fins i tot a les set de la tarda, a quin públic i amb quina mena de negoci es volen lligar? En un Derbi com el Barça Espanyol, vaig fer quinze euros de caixa! 

Jo em dedico a fer diners amb les coses que ofereixo, i suposo que el Canal Plus o Movistar TV i les plataformes i empreses que gestionen els drets televisius també volen fer negoci amb això. Ara molta gent te accés a la televisió per cable. A casa qui no en te? Abans era diferent, però ara?

I sabeu que els bars no tenim opció de comprar un partit en concret com es feia abans, oi? Jo he de pagar el pac complert per donar els partits del Barça. I he d'eixugar el pagament amb partits com el de diumenge passat? O els partits a les quatre de la tarda, on els clients, amb tot el dret del món -i els pocs que venen- demanen cafès i mengen quatre pipes. Si és un Derbi encara, però quan juga el Barça i el Almeria, sabeu quanta gent ve?

Jo entenc que es digui que a Anglaterra o França ja es juguen partits en aquests horaris i la gent va als camps i als bars. Però diguem-ho tot, a Anglaterra o a França o a tot el nord d’Europa, amb tradició futbolística, fan uns horaris totalment diferents als nostres. A les set del vespre sopen, a les cinc de la tarda són com les vuit del vespre nostres, per entendre'ns. Hi fa més fred, hi plou més i hi neva més. Potser els horaris que fan són necessaris i estan adequats al que viuen. Nosaltres hem de dir que sí, com sempre, i abaixar-nos els pantalons, els calçotets i deixar que ens la fiquin ben endins perquè sí? Perquè som "la millor lliga del món"?. 

Jo sempre dic el mateix. Encara no he vist un partit de la NBA a les vuit del vespre a casa, en directe, perquè són la millor lliga del món. El logo del plus és: dormiresdecovardes, no ho oblideu. 

Però aquí, no. Aquí pringuem tots. Els aficionats que no poden veure els seus equips perquè tenen família i els toca el mig del dia, o al mig d'un pont, o a les dotze, quan juguen els fills. Els professionals que perdem diners pagant a les plataformes, si o si, per poder fer quatre euros a la caixa. Els veïns, que aguanten estoicament que facin futbol des de divendres fins a dilluns, i si sumem els compromisos internacionals de champions i altres, tota la setmana han d’aguantar els bars i els sorolls que se'n desprenen. Això sí, ens fotem tots.

A sant de que??

Dels Xinesos? Dels Americans? És RI-DI-CUL. 

Canvis en l'esport

Tot just ahir es van acabar les Olimpíades de Londres 2012. Una cerimònia de clausura excelsa, imperial, arrogant i egocèntrica a més no poder, però és clar, que es pot esperar dels Anglesos? Em guardaré la opinió personal que em va merèixer l'acte en sí mateix, doncs no és la meva intenció fer crítica teatral, i entraré més al nivell esportiu de la cosa, que és el que més m'ha cridat l'atenció. 

Es podria dir que hi ha hagut dos factors importants que han coincidit per què em mirés quasi tot el que donaven per la televisió espanyola durant aquests quinze dies: el meu fill va agafar la varicel·la just abans de començar -i ja se sap, temps a casa tancat en quarantena amb un nen d'un any...-, i que les olimpíades hagin estat a Londres, cosa que fa que el fus horari de les activitats coincideixi plenament amb el meu horari diürn i per tant, actiu. Jo ni recordo haver vist la inauguració de Pequin, Sidney o Atlanta... 

Resumint-ho tot, m'he adonat que l'esport és apassionant! Sí, que desprèn passions per allà on passa, i que mirades a través de la tele que tot ho alenteix, és increïblement additiu! Veure els esportistes suar, concentrats i obcecats en aconseguir la preuada i escassa medalla a camera súper lenta és impressionant. Veure l'esforç i la tenacitat per derrotar esportivament a l'adversari és emocionant.

Totes les modalitats m'han reportat aquesta sensació de lluita, companyonia, comprensió i superació; fins i tot les que aparentment són violentes, com els combats de lluita lliure o boxa o les arts orientals m'han transmès pau, passió i acceptació. Tots els esports m'han fet sentir bé; bé, tots no. I això m'ha fet pensar. Per què hi ha esports on veus que el que succeeix esportivament no es reflecteix en el que passa al final? Per què hi ha esportistes que s'encenen i agredeixen física i psicològicament a rivals, jutges i públic?

He entès que hi ha esports que depenen de l'esforç humà, i hi ha esports que segueixen depenent massa de la intervenció d'un jutge, d'un àrbitre tot poderós a qui no es pot criticar per què ho fa el millor que sap, i pot. En ple segle vint-i-un i amb una quantitat de tecnologia disponible a l'abast que fa por. Em sembla senzillament absurd i retrògrad. I essent mal pensat, em sembla sospitosament manipulat.

Si senyors i senyores, dic obèrtament que no només s'hauria de perseguir el dopatge amb tanta energia, també s'hauria d'eradicar la subjectivitat en l'esport. Els àrbitres necessiten ajuda, i ràpid.

Sembla injust veure com un atleta de pista, que es passa tota la vida preparant-se per una prova, caigui a la primera eliminatòria, però és el seu talent contra el dels altres. I aquesta és la grandesa de l'esport, els millors triomfen i són herois, els altres hauran de seguir preparant-se per una altra ocasió, és objectiu i és just. El que si que em sembla injust és veure un esportista donar el millor de si mateix i trobar-se eliminat per una decisió, en un moment de dubtes, d'una persona que no competeix, que ves a saber que li passa pel cap i quines afinitats te -per més imparcials que diguin que són-. Hi ha esports on aquestes coses es fan més evidents que en d'altres, la majoria esports d'equip, però també n'hi ha d'individuals. Molts esports incorporen ja les cameres, els censors i altres artilugis intel·ligents per arreglar aquestes apreciacions, però n'hi ha que no es mouen de la seva original concepció, i és intrigant. És difícil entendre per què un gol que tot l'estadi veu per les pantalles, dins la porteria de waterpolo, no sigui pujat al marcador; és complicat explicar per què en el futbol no es sanciona ja d'una vegada per totes el joc brut, l'engany i el teatre quan es demostra a través de l'ull de vidre la seva existència; és estrany comprendre com en un esport tant clar com és el bolei no es sancionin dos tocs seguits d'un sol jugador. És paradoxal que en el tenis es pugui apel·lar l'ull de falcó per qualsevol pilota dubtosa; en la rítmica es pugui, pagant, remirar un exercici a camera lenta per modificar-ne la puntuació; que a les curses d'atletisme hi hagi una foto finish per decidir, amb una capacitat impossible per l'ull humà, qui ha guanyat una cursa, que en el bàsquet es recorri a les pantalles per mirar si la cistella era dins de temps o no i que, en el futbol no es pugui reclamar un penal, una cessió, un gol fantasma o un fora de joc dubtós que pot donar, justa o injustament una victòria merescuda o no.

Després, les tensions creixen, els participants s'exalten, les passions s'alliberen i tot és culpa de l'esportista o del públic, mai dels àrbitres, d'un mal reglament, d'una mala evolució o del joc brut. I en això n'hauríem d'aprendre molt dels americans, on els seus esports potser s'alenteixen més, però les normes són clares, hi ha àrbitres, cameres i reglaments per tot, i l'espectacle pur està garantit. 

Visca l'esport, net i clar si us plau!