«Inventamos
una montaña de consumo superfluo, y hay que tirar y vivir comprando
y tirando. Y lo que estamos gastando es tiempo de vida, porque cuando
yo compro algo, o tú, no lo compras con plata, lo compras con el
tiempo de vida que tuviste que gastar para tener esa plata. Pero con
esta diferencia: la única cosa que no se puede comprar es la vida.
La vida se gasta. Y es miserable gastar la vida para perder
libertad.» Això ho deixa anar un petit gran home, José Mujica,
expresident d’Uruguay, com qui no vol la cosa. És una reflexió
curta, senzilla i totalment encertada que resumeix perfectament el
capitalisme consumista extrem que ens regeix les existències. Jo no
ho podria dir millor, ni més clar.
És
miserable gastar la vida.
I la
gastem. I ho fem amb pressa, com si ens interessés certament anar
esgotant segons valuosos amb tasques que no aporten res a la nostra
vida més íntima. Vivim de la mentida socialitzada que hem de ser
útils i que hem de participar del sistema per poder-ne gaudir els
beneficis, Esclavitzem les nostres capacitats que en la majoria de
vegades no coincideixen amb els nostres anhels o aficions també
útils, però potser més artístiques o creatives. Segurament
l’ésser humà es podria difinir com a ésser creatiu i la majoria
de nosaltres no tindrem mai temps per crear res valuós o atemporal,
senzillament perquè haurem gastat el temps en coses més
«importants», com treballar tota la vida.
Correm
sempre, uns més i d’altres menys, per fer totes les coses que un
dia a dia ens exigeix. Si tens família, per pujar-la, per
assegurar-ne el futur; encara que sigui precàriament. Si estàs sola
o sol, corres per altres motius, per l’agenda, per la competència
dels altres al teu lloc de treball o pels estudis i la feina que has
de compaginar. Mantenir endreçada la casa, tinguis el temps que
tinguis, és prioritari per viure a gust. Comprar, fer el menjar,
rentar la roba, ocupar-se dels més propers, ocupar-te una mica de
tu, treballar en una o dues feines, participar de la vida social,
descansar. Tot, a una velocitat que no permet massa gaudir del temps.
Una velocitat que no ens permet adonar-nos que la vida marxa, que
segueix, que no s’atura ni quan nosaltres pretenem aturar-nos.
Jo
tinc temps de portar els meus preciosos nens a l’escola però no
tinc temps d’estar-me abraçat a la meva nena l’estona que ella
necessita o la que jo mateix busco. Veig el meu nen i vull corre a
fer-li petons i recordar-li que l’estimo, però no em deixen, ens
mirem de lluny al passadís i he de respectar les normes. La classe
ha de començar. Tampoc tinc el temps suficient de seguir passejant
fins a cansar-me amb el gos mentre llegeixo entre els camins de
Castellnou, envoltat d’arbres i cants dels ocells. He de mirar el
rellotge, he de fer el recorregut que se que em durà de tornada al
cotxe per arribar a temps a casa i donar un cop de ma amb la feina
que l’Ester s’ha quedat fent, per mantenir aquell ordre que tant
busquem i els nens tant s’entesten en desmuntar. Tinc el temps just
d’escriure quatre ratlles, que necessito explicar, però no tinc
temps per a més, les reviso i les publicaré en un moment o altre,
amb pressa i a una altra cosa.
Corro,
tinc poc temps malgrat viure i moure’m en un entorn rural. Les
feines m’esperen. I treballaré corrents, amb presses; faig menjar
els nens en mitja hora i cap al pati. Ells jugarien tot el dia però
jo tinc el rellotge a ma i soc conscient que el temps passa. Que
l’estan perdent.
L’estan
perdent? Ells i elles són els únics que no el perden. I per això
es queixen, i per això no volen entrar, no volen fer cas. No volen
deixar de jugar, de participar, de relacionar-se. De viure la vida al
màxim, cada segon. Per a ells el temps no existeix. Per això estic
jo, per anar-los fent adaptar al temps real, al de la vida real.
Aquella que diu que el temps és or, i que tot s’ha de fer segons
un horari, un horari que s’enriqueix amb la nostra vida, mentre
nosaltres som cada segon, una mica més pobres...
Tanta
pressa tenim per morir?
