Passa't al costat verd!

 Avui puc dir que, em trobo de conya! Em fan mal menys coses que fa un parell de mesos enrere, puc sortir a córrer dos o tres cops per setmana i anar agafant fons, dormo bé i no em llevo amb mal d'esquena, estic pletòric d'energia, jugo amb els nens al menjador, jugo amb els nens a casa, he perdut tres quilos bons de volum i greix de la panxa. I tot això, a quin preu?

Un preu car, tot sigui dit.

I a quina conclusió em porta tot plegat?

A que, si no tens diners, ho tens fotut per caminar cap a la cultura del vegetarià i cuina energètica, els super-foods i els sucs verds. I aquest és el canvi que hem fet a casa, i és arrel d'aquest canvi d'hàbits alimentaris sobretot, que el meu estat físic i mental ha canviat molt, darrerament.

Puc dir que és cert el que escriuen i diuen les defensores i defensors d'aquest estil de vida; ho puc dir per mi, per la meva dona i per les dues persones properes que conec, que estem duent a terme aquesta revolució a la dieta tant física com alimentària.

I també puc dir, que jo estava del tot equivocat. M'hi sentia obligat! Era com un deute a la meva formació acadèmica culinària, com una lluita interna entre el que havia de ser, per collons, i el que podria ser si obria la ment.

I per fi, suposo que amb el temps d'estovar la idea, i meditar-ne les conseqüències i potser també perquè, que carai, per provar-ho tampoc passa res, vaig abaixar la guàrdia, vaig dir als meus soldats que anessin a dormir, vaig obrir el pont llevadís i vaig deixar entrar "l'enemic" i l'aire fresc a dins...

La veritat, tot sigui dit, és que en els darrers anys ja he/hem anat canviant petites coses a casa: jo, personalment vaig deixar la llet (que m'encanta, que me la bevia a litres i que mai m'ha anat malament) perquè vaig llegir que provocava moltes mucositats. El cafè, va ser la conseqüència següent, perquè jo era un fan del cafè amb llet, dos o tres al dia, i el cafè sol no em venia de gust; em vaig passar al te i bé, s'ha convertit en un company inseparable. La cultura del bon te, també donaria per un escrit a part, però no és el cas. Ja cuinem a casa, molt i amb primeres matèries, cosa que deixa els productes elaborats lluny de la nevera, però, quan mires el rebost, i saps llegir entre línies, t'adones que tot o gairebé tot el que comprem i consumim alegrement, és un perill.

Però això, jo no ho sabia llavors, o potser sí que m'ho havien dit, però no ho volia escoltar. No era el moment per mi, encara.

Finalment, tot va precipitar un dia, escoltant l'entrevista que li va fer el Jordi Basté a la Carla Zaplana. La Carla és una jove eminència en el sector dels sucs verds, podríem dir que la mediàtica de torn, amb tots els meus respectes. Amb ella va començar tot! Als dos o tres dies, vam provar el primer suc verd a casa, al matí. En comptes del te i les magdalenes, o el pa amb embotit, o el cafè amb llet i galetes o cereals: suc verd. El vam fer amb la Thermomix, per provar. Colat dues vegades. Sorprenent! La paraula per definir-ho és aquesta. Sorprèn el gust, la capacitat de saciar-te que té, l'energia que ens va donar... El dia següent vam repetir. Tres dies vam trigar a comprar la màquina que extreu el suc en fred i abandonar les fulles d'acer de la Thermo.

Després van començar els llibres, els vídeos per internet, un taller a Vic amb la Leire Piriz -una altra experta en això d'alimentar-se bé amb els sucs i polpes de les fruites i verdures combinades amb llavors i altres toppings-, i fins al dia d'avui. Seixanta i escaig sucs després, molta més cultura vegetariana i pinzellades de veganisme o vegetalisme, ens han deixat en un estat de voler-ne més! A menys no hi volem anar!

Cada dia que passa, enyoro menys un bon bistec o un entrecot. Cada setmana que camino m'allunya més de qualsevol cosa que sigui pre-cuinada, envasada, conservada, tractada o manufacturada. I cada segon que passo en aquest camí, més m'adono que no el podrem conservar gaire temps, si no volem arruinar-nos! O aconseguim una feina més remunerada o aconseguim que més gent faci el pas com nosaltres, i tot baixarà de preu! És just. I és més fàcil la segona opció, perquè enganyar-nos! No hauria de ser un privilegi menjar sa i bé, però tal i com estan els preus i els sous, per desgràcia, la realitat converteix en elitistes els que poden seguir aquestes dietes. I jo no vull pertànyer a cap elit, trobo tant poderós el canvi que vull, no, no vull: necessito exportar-lo, fer-lo conèixer!

Per això llenço el crit al cel, aixeco les mans a l'estil Son Goku i vull acumular l'energia del planeta per fer explotar les idees que tenim tots ficades al cap, i ajudar a canviar el món! Perquè és possible!

És real i tangible! Podem adoptar una cultura culinària diferent, més amplia, més rica; per salut, per benestar, perquè és bo de gust! Quan abandones els colorants artificials, els aromes afegits i els sucres i potenciadors de sabor, t'adones de lo bons que són els gustos naturals, de les peculiaritats que tenen, de les notes de color que donen a la vida. És una mica com, mirar el cel de nit amb lluna plena o sense la lluna tapant-ho tot. La lluna és bonica, però només és una bola erma al bell mig del cel que eclipsa la magestuositat de la Via Lactea i dels milers i milers d'estrelles que giren al nostre voltant. La capacitat industrial dels homes ens ha dut a un món saturat de sabors que emmascaren la crua i bona realitat al nostre paladar... i sembla que sense això, el món és avorrit i insípid. Ara és l'hora de la revolució humana de les dones, deixeu-m'ho dir així, i no podem deixar passar aquest tren, sense pujar-hi almenys algunes estacions i mirar, degustar, provar. No sentiu curiositat?

He descobert la xocolata del lloro, la sopa d'all, el tresor amagat, la guinda del pastís! I resulta que no soc l'Indiana Jones, ni soc el segon ni el tercer ni tant sols, dels primers. Soc un més que cau de la figuera de cop i s'adona que el que hem i estem fent amb les nostres vides i els nostres estómacs és molt dolent. I cada segon que em trobo millor, m'ho confirma.

Només volia posar-vos al corrent.

Com que és un món obert i nou que m'aporta alegria i vitalitat, en seguiré parlant. No se si amb quaranta anys viscuts normativament parlant hauré cavat ja la meva tomba, perdoneu que ho digui així; però treballaré per allargar la vida dels que m'envolten tant com sigui possible. Una vida llarga i sana, bona i gustosa.

Sense colorants ni conservants!

Bon profit i bon dia!

Viu!

Ja tinc una edat! No soc ni vell ni jove, per molt que els que són més grans que jo, insisteixen a dir-me nen o: que dius tu ara, si ets molt jove encara!

No, ho puc dir clar i català, tinc una edat. Almenys, prou edat per entendre moltes coses, per haver vist moltes coses, per esperar dels altres i de mi mateix, moltes coses... o potser no tantes.

Quan superes la barrera dels quaranta, és quan comencen a donar-te senyals estranys, que delaten d'altra banda que, tens una edat. T'has de cuidar més! Et diuen uns. Vigila amb els excessos, diuen uns altres. Ja t'has anat a mirar el tema de la pròstata? Com més abans es comença, millor! No t'ho diuen als trenta, ni als vint-i-cinc. És ara, quan t'adones que, ja has fet una part important del camí. Important, no la més. Important, no menys que cap altra.

La infantesa tendra i dolça als braços de la mare, si encara tens mare, la pots recordar a través dels seus records, d'alguna foto, d'algun vídeo si has tingut sort. La infància, l'escola, els companys, els jocs i les primeres baralles; queden lluny! Tots som pares ja? Potser en queda algun que no, potser algun ja no hi és... La joventut, l'eterna joventut és a tocar, però ja no hi és. Mires fotos, vídeos, parles amb uns i altres i recordes patrons, moments, instants congelats; somrius...

A partir dels quaranta, si estàs casat i tens fills, t'adones de lo important que és seguir endavant i amb salut per ajudar a pujar la canalla, forta, sana, educada, segura, acompanyada. Que important que és acompanyar-los! I acompanyar-los amb la parella, que importantíssim que és això!

Has superat la crisi dels nens petits? Segueixes endavant? No pateixis, nens xics, problemes xics; nens grans... Ja vindran més crisis. De família, de parella, de govern i de país. Però tu has de mirar endavant, segur, ferm, sòlid, acompanyat. Agafat de la ma de la mare o el pare dels teus fills i lluitant contra tot i tothom per viure bé, tenir el necessari, estalviar, assegurar el futur. I tot, contra els elements.

Quantes coses has superat ja, amb quaranta anys? Quantes n'han de venir? Vindrà alguna cosa dolenta de veritat o tindrem una vida estable. Viurem els ràpids o seguirem a l'estany? Abans dels quaranta, psicològicament no ho pensaves, senzillament. Ara, t'ho replanteges tot. I tot segueix igual. Visca la paradoxa. Però hi penses. Penses en la mort, bé, penses en no morir-te, en viure plenament. Però no pots evitar de creuar-t'hi. La mort ens envolta constantment. Accidents, malalties, atemptats, imprudència, mala sort...

Per això, i contràriament al que pugui semblar, a partir dels quaranta jo no ho veig tot negre, ni penso que ho pugui ser. Veig que ja he fet una part brutal i que em queda per recórrer una part encara més increïble, apassionant. I la vull fer cada dia al màxim.

És per això que em tinc més cura. No tinc por, tinc esperança!

És per això que soc més prudent. No tinc por, vull gaudir de la vida que tinc!

A tope! Però un "a tope" ben diferent del que cridava i abanderava la meva vida de jove! No vull cremar res, vull il·luminar el cel per mi i els meus! No vull patejar-me la pasta, vull aprofitar-ne cada cèntim per fer feliç la meva gent.

Vull... i puc. Per que voler és poder, cada dia, cada nit.

La política, la religió, l'esport, les afeccions, els conflictes; tot això són coses que passen i que no puc controlar o evitar. Formen part de la vida, sí, però no em marquen l'agenda. La vida en si mateixa, la que passa davant dels meus ulls, la que em regalen els somriures i els plors dels meus nens; la que visc de la ma de la meva dona, amb totes les penes i totes les alegries; la que recullo de cada visita als meus pares, als meus germans; la que desprenen les paraules de cada conversa amb els meus amics... això és la vida. Això és important.

Això és de veritat. Tot lo demés, no és mentida, però no importa. 

El Run, run, run

Ara li  hem de dir running, abans en dèiem córrer. Vens a córrer? Surts a córrer?

Avui no aniré a córrer, estic cansat.

Ei, vens a fer running? No tio, passo, estic so tired!

Suposo que això va així. Volem ser independents, volem ser un país normal, i això comença per adaptar-nos d'una vegada per totes a anglo saxonitzar el nostre idioma, com a tots els països normals, que carai!

I és que, això del córrer és cansat, però fer running, és guai!

I mira que hi ha molts tipus de runners, i jo ignorant de mi, no ho sabia. Es veu que es pot córrer amb la punta, i hi ha tot un moviment empresarial/aficionat que propulsa aquesta tècnica, teoria. Run sense recolzar el taló, aprofitant l'impuls i la "molla" que dona la sola flexió del turmell. I hi ha sabates esportives, perdó, hi ha trainers que tenen la sola diferent a les normals per afavorir aquest detall tant important. Bé, perquè ens entenguem plàsticament, córrer en pla i en baixada, com si corréssim en pujada, tota l'estona.

Si ja ho diuen que la ignorància fa la felicitat.

Jo, que només corro des que, buff, em perdo en el temps només de pensar-hi, no en tenia ni idea, ni de run, ni de run style, ni de trainers.

Quan vaig començar, ho feia amb unes J'Hayber blanques, i sortíem per la ronda de Sant Martí -la ronda paral·lela al tren del meu barri matern-, amb alguna germana i els cosins, guiats tots per la tieta. I no fèiem running. I no érem els únics! Però clar, eren altres temps. Anàvem a córrer, amb pantalons curts de batalla esportiva diversa i samarretes de cotó, normals i corrents. Un més o dos abans de la cursa de torn, cada vespre. No recordo quants anys teníem, el primer cop. Nou? Deu? vuit?

Primer, curses de la Mercè, després combinàvem amb la del Corte Inglés, la de Sants... A partir d'aquí, alguns vam seguir fent-ho cada dia, això de córrer, i amb tot el peu! És clar: taló, planta, punta i repetir... milions de passes devem haver fet. I totes equivocades! Asfalt, muntanya, camp; curses curtes, curses llargues. Pista d'atletisme, platja, via del tren...  

Collons!

Si ho se, segueixo amb les Hayber, que eren planes, m'haguessin ajudat a veure la veritat del meu error! He he he!

No me n'enfoto! Només ric una mica amb mi i de mi; i un pèl dels altres, que carai! Encara que alguns es pensin que han inventat la sopa d'all, en el fons, em sembla fantàstic que estigui de moda el que sempre he defensat: que córrer és més barat que anar al gimnàs, més accessible i dinàmic, i fas molta més salut (a no ser que et toqui córrer per depèn quins llocs).

Si home, sí! Ànims! No defalliu Runners!

Quedeu per fer Running, que jo seguiré anant a córrer.

Salut i bon dia!

Pare egoista

Ara he estat estirat al llit amb el meu fill. Pur egoisme patern. Pura necessitat de vida. I com cada nit, li he explicat un conte. Sempre li explico un conte quan va a dormir, i normalment, no acaba mai d’escoltar-lo, que ja respira feixuc i somia. Mai sent el final.

A vegades, li explico contes clàssics, els de sempre. A vegades contes més moderns, d’aquests més pedagògics i educatius. A vegades, només a vegades, m’invento contes nous, a partir d’alguna cosa que ha passat durant el dia, per allò de: a veure si ho entendrà amb un conte?

La veritat és que avui, no li he explicat ben bé una història. M’he estirat al seu costat i li he explicat el dia que va néixer. El dia que va venir al món. Li he explicat, a cau d’orella i xiuxiuejant, com vam anar a l’hospital la mare i jo, perquè el Jan no volia sortir de lo bé que estava a la panxona, i que els metges el van obligar a sortir. Però com que era un tossut ja llavors, i estava meravellosament bé, van haver de caldre nou persones a la sala de parts per fer-lo sortir.

Però que ho va fer. I que era petit. Era petit però molt gran; i que just després de sortir el van posar al pit de la mare i tots tres, vam plorar com mai, d’alegria, de l’esforç. Cada u plorava pel que plorava. Però allà hi havia lo més gran que ens havia passat mai, fins llavors. Aquí, el Jan ja dormia. I he aprofitat per acabar la història recordant que la primera nit que vam estar junts, també va dormir molt, i ens va deixar descansar.

Que sempre dorm molt bé el Jan.

I que per això és tant gran, i tant fort.

I en un dia com avui, tot recordant una mare que se n’ha anat, amb fills xics com el nostre Jan, o la nostra Ivet... em pregunto com pot ser que al món, hi hagi la possibilitat de ser tant feliç senzillament al costat d’un fill, i que hi hagi gent que no ho aprofiti.

Tot pensant que hi ha nens que avui no podran ja dormir a prop de la seva mare, i que hi hagi gent que no gaudeixi, tant sols d’una carícia, d’un sospir, d’un son tranquil a la falda.

En un dia com avui, que ha començat amb una notícia que ens ha colpit amb l’adéu de la Txell, no puc més que recordar lo privilegiat que soc, que som, de ser pares, estar bé i poder viure cada dia al costat dels fills. Amb tot lo bo i tot lo dolent. El pac sencer.

En això soc un egoista. Ho reconec.

Ho vull tot.

No us enganyaré, jo no la coneixia. Vaig treballar amb el seu germà i em va caure molt bé. L’Ester s’havia fet molt amb ella en un passat recent. No entraré en detalls, senzillament, ni és just ni és justificable sota cap concepte de cap mena, que una mare hagi de marxar així.

Humilment, i des d’aquí, una abraçada molt gran a la família, als pares que no els tocava veure-ho, al marit que ha de tirar endavant, al germà, que perd una part de si mateix i, com no, una de ben gran per als seus tres fills, que puguin captar la seva energia i recordar-la, atrapant en el temps coses tant senzilles com un conte a la vora del llit, abans d’anar a dormir.

Descansi en pau.

Pròleg

(he hagut de fer una modificació perquè les presses m'han fet relatar uns fets erronis. Jo també m'equivoco. La veritat és que la modificació és encara pitjor del que jo explicava)

La pàgina que activaré a continuació la vaig escriure en un context molt concret: persones amb poders de l’escola havien amenaçat ja de fer fora l’Ester dues vegades, una subtilment durant la baixa maternal per l'Ivet -2014-, acusant-la d’escampar mentides entre els pares de la llar d’infants on portàvem al Jan. L’altre, en una altra reunió, amb mala llet -juliol del 2014-, on la van acusar directament de provocar que del Pam i Pipa només hi haguessin anat 5 alumnes, i que això era motiu per fer-la fora. Quan durant el curs 14-15 van acusar-la d’atiar el foc de les mentides amb un problema que hi va haver amb una nena, que si hi havia booling o no (recordareu tots una pàgina del Manresa Digital on hi havia una notícia de la nova cuina del Riu d'Or), jo ja volia publicar-lo, però no ho vaig fer. En les tres ocasions d'acusació injusta, els responsables actuals de l’escola, en comptes de mirar si hi havia un problema de mala imatge per part seva o mirar de solucionar professionalment un greu cas d’assajament escolar (amb possible mala praxis per part d'algun mestre), van decidir tirar pel dret i exculpar-se totalment de tot. La culpa és dels malalts de fora, aquests pares sediciosos que només volen fer mal. I algun mestre els està enverinant... Li va tocar a l'Ester i a quatre més. 

Tot plegat, fa una mica de llàstima. Mai m’hagués imaginat que serien capaços de mantenir les mentides per tant temps. Però així és.

Per això vaig escriure'l. Per advertir, com vaig advertir ja des de la primera xerrada que van fer a Manresa -quan van presentar-se a tots els que vam voler ser-hi com a "salvadors de l'educació Cristiana"-, que aquests de la Trama, venien a fer coses poc clares. (desmentiu-me si voleu o podeu, hi ha un escrit dirigit a l’administrador d’aquell 2010 gloriós, que explica ja llavors els meus dubtes pedagògics i morals sobre aquesta organització, i els meus companys llavors, també saben perfectament que opinava d’ells i perquè em van anar arraconant a la feina, motiu pel qual vaig triar escampar la boira).

Per mi, usar una escola en benefici d’un determinat culte o facció religiosa, i expandir-se a base d’assimilar nens, és fer coses poc clares.

Llegiu, critiqueu, parleu-ne. La informació no ocupa lloc, i la discussió és la base de la evolució. Jo ho deixaré aquí. Crec que ja m’he mullat prou.

Ara toca sortir altres veus, sense por d’aquests personatges –incloc administradors sortints a mode d’inquisidors en reunions clandestines de l’AMPA-, i que parleu sense coaccions. A naltros, ja ens han fet tant mal com han pogut.

Bon dia i bona lectura.

Sin Perdón

Se que molts estan esperant que em pronunciï, que trenqui el meu silenci. I ja és hora, per desgràcia puc trencar el meu silenci perquè allò que temíem a casa que passaria si el trencava abans, ha passat de totes maneres. Han fet fora, com un gos, a l’Ester de la Llissach. Com un gos perquè l’única persona que la va acompanyar a la porta el dia 31 d’agost a quarts d’onze del matí, va ser el sr. Ramon. Des d’aquí el meu reconeixement per un senyor, que curiosament no va simpatitzar massa amb mi mentre jo vaig ser a l’escola. Com un gos perquè al motiu d’acomiadament que s’ha fet constar al certificat d’empresa és el més simple, sense explicacions, sense cap mena d’amor ni estima. Set anys treballant i la fan fora com un gos, ni la directora, ni la cap d’estudis, ni els “nois” del PAS, ni el director pedagògic... (que eren tots a l’escola el dia que va passar), ningú li va donar un cop de ma, una abraçada, un “ho sento, espero que et vagi bé a la vida...”

Només es tracten així els gossos, aquells que no paren de bordar i molesten i no són teus.

I els que tracten així els gossos, no es mereixen cap respecte, i menys per part meva, (que en tinc dos, de gossos) i que he vist patir, patir de veritat la persona amb la que comparteixo la vida. Patir i tornar-se esquerpa; una persona bona, honesta, de les més honestes que he conegut mai, riallera i cordial. L’han ben amargat. I AIXÒ NO TÉ PERDÓ.

No puc esmentar cap motiu pel qual l’han fet fora, per ser confidencial el text escrit en una carta de comiat. Però he llegit la carta, òbviament. I m’ha fet plorar de riure i de vergonya, veure en deu pàgines de retòrica legal, la justificació “procedent” d’un acomiadament tant poc procedent i tant convenient com el que li han fet a l’Ester. No tenen diners per fer lavabos, però poden escollir entre una mestra que fa set anys i una que porta dos mesos, i li diuen un dia abans de començar, i no ha rebut ni un trist wats... Patètic.

I és en part, per aquests modals, que em revolto. Fent un símil amb el problema polític que viu el nostre país, per les formes, les paraules dites i no dites, els maltractes i els enganys, per això val la pena fer la revolució.

I la faré.

Començaré demà, concretament, ja ho aviso, publicaré un escrit que vaig escriure el juliol de l’any passat, i que, òbviament, no vaig penjar per ser massa sincer; per que és el que hi ha, i perquè llavors l’Ester encara treballava a la Llissach i em va demanar que no ho fes. Sempre va ser el meu fre. Ella, malgrat tot el que li han fet passar (i si algú vol, li ho explico en persona), sempre em va demanar que no publiqués.

Gràcies amor meu, ets la persona més important de la meva vida, i per tu vaig callar, i per tu, torno a tenir veu.

Bona nit, i fins demà.

Al final, els bons sempre guanyen!

Jo quan era petit, suposo que com molts, mirava les pel·lícules que ens arribaven de la factoria Walt Disney amb els ulls oberts i la boca badada, al·lucinat i enamorat de les melodies, els colors, les històries i els personatges. A les seves pel·lícules, els bons eren bons sense màcula i els dolents eren molt dolents, no tenien perdó. I jo, com suposo molts també, no tenia criteri. Era petit i m'ho empassava com les pel·lícules del John Wayne o l'Errol Flynn. En part, els meus jocs d'infantesa giraven al voltant de temes Waltdinians o d'indis (dolents) i cowboys (bons i dolents). Vaja, definitivament no tenia criteri. I els meus pares i germans, llavors i amb tots els respectes, suposo que tampoc gaire. Érem un públic generós i sense gaires exigències, perquè entre d'altres coses no estàvem acostumats a tenir diversitat i no podíem accedir a contra propostes que ens fessin veure la vida d'una altra manera. 

Avui en dia, la cosa amb la factoria infantil ha canviat molt, en estil i dibuix i guió, però en missatges encara manca un pas endavant. Una visió menys idíl·lica de la vida, on no hi hagi dolents que destruir en nom del bé afavoriria a la canalla a integrar una visió del món que no és plena de malvats que els volen espantar sota el llit. El món ja és prou dolent de per sí. Ja no diré que les pelis d'indis i vaquers han quedat en un oblit ridícul, per mi almenys, que soc incapaç de veure'n cap d'elles sense sentir vergonya de mi mateix. El cinema en general ha madurat, i tot i que segueixen havent-hi les corrents conservadores i tant patriòticament americanes, hom pot triar quines pel·lícules oferir als seus fills sense caure en la carrincloneria musical de cap Disney o acabar un dissabte a la tarda veient com els Apatxes cauen davant el setè de cavalleria. 

Però hi ha una cosa que segueix essent bastant present al cinema en general, ja sigui infantil o per adults, i és que en la majoria dels films que tinguin nom, els bons, sempre acaben guanyant. És difícil veure una producció on els dolents se'n surtin, o que acabi la cosa com el rosari de l'aurora. Deu anar lligat al fet que els que miren, els espectadors, volem sentir-nos guanyadors! Volem sentir que allò que es proposa va en línia amb els ideals morals que tots defensem. No? I els dolents? Els dolents de la vida real, vull dir. Se senten representats pel cinema infantil i/o adult en alguna fase de la seva vida? 

Pobres, no?

Perquè hi ha dolents a les nostres vides. Molts! Mare meva si n'hi ha! Quan dic dolents, vull dir persones que si mirem les pel·lícules que ens agraden, queden reflectides en aquells personatges usurers, terra tinents egoistes, polítics corruptes, policies dubtosos, lladres de joies, de carteres, d'art... assassins, violadors, mentiders, farsants, manipuladors, extorsionadors... nens que abusen constantment dels febles, universitaris que trafiquen amb droga, propietaris de pisos que especulen amb els llogaters... Bufa! És una bona llista. I si hi penses fredament, així per sobre, segur que en surten més i que en trobes exemples per tot arreu. I aquests, són com el Barney Stinson (personatge entranyable de "Como conocí a vuestra madre" que te una estàtua d'un Clon d'Star Wars mida natural a casa o que entén que l'heroi  de Karate Kid és en realitat el karateka ros que perd la final), i veuen la vida amb un altre raser? Les pel·lícules preferides de tots aquests homes i dones "malvats" de la vida real són les que acaben malament? O també tenen una vena tendra que els fa caure en els mateixos tòpics que la resta? No m'imagino un paio gros i suat que es dedica a manipular a tort i a dret a les persones del seu voltant plorant amb Lassie, però potser és així. 

Llavors, hem de pensar que fins i tot les persones dolentes tenen un cor que batega, i són dolentes només des del nostre punt de vista. Que fort, no? Llavors, que guanyin sempre els bons, és una qüestió terapèutica, que ens ajuda a tots a veure el got mig ple; bons i dolents; quan mirant les nostres vides veiem que en realitat és un got mig buit, i que a la vida real, el bo pateix pel dolent que sempre s'emporta la part més sucosa del pastís, però el dolent s'empatxa del mal gust que te menjar la part del pastís que no li pertoca. Quin embolic moral, no?

Perquè és de rucs pensar, que si és més fàcil destruir que construir, i és molt més difícil fer les coses bé que fer-les agafant dreceres, al final sempre guanyen els bons! És de rucs, innocents i bones persones, creure que el món és just i que el temps, posa totes les coses al seu lloc. A vegades el temps només és una mesura temporal i prou, i no te capacitat de moure les coses. 

Jo ara, miro la mítica Blancaneus que abans em tenia captivat, i no passo de la cançó de la pobra noia al pou amb l'ocellet que li fa la rèplica. El príncep depriment blau que se la mira i s'enamora, perquè el món és això, el guapo i la guapa, el ric i la rica, el bo i la bona... i la resta, la reina, dolenta i bruixa i finalment morta per la seva ambició, lletja i arrugada (nefast i pervers). I el general Custer em sembla un salvatge digne de morir amb les botes posades, tretes o patint. Bons que es tornen dolents, dolents que són uns desgraciats. La vida és plena de gent que sembla el que no és, i és el que no sembla. I si són malvats, no patiu, que se'n surten; se'n surten. 

Llàstima que no serveixi per gran cosa, perquè sí que hi ha una cosa que el temps posa a lloc, sempre... i la consciència, i aquella part tendre que sembla que tenen aquests personatges, com més gran et fas, més mal et fan. Deu ser trist morir amb mala consciència.

Bé, així ho espero. Clar, que em puc equivocar. 

Segur que m'equivoco...