Respecte per als infants

Hi ha dies, avui no és el cas, que quan vaig a dormir repasso alguna mala estona que he passat amb el Jan o amb la Ivet. Ara, per edat i energia desbocada, mes sovint em passa amb ell, però em dolen les dues situacions per igual. Els que sou pares o mares m’entendreu segur; aquells moments que, malgrat la preparació «ZEN» que hem de portar en tot moment, el teu infant fa alguna cosa que us treu de polleguera, aquella goteta -segur que insignificant- que fa vessar el got. I és clar, això va a caràcters, quan el volcà està adormit i fa una sacsejada, les roques i el fum arriben on arriben.

Jo soc com soc. De petit, quan tenia l’edat del meu gran ara, diuen que era «moooolt» pitjor. Coincideixen els pares i els germans o sia que, els dono un vot de confiança! És broma. Sí, jo era un element i ara, he estat pare i m’he transformat; m’he passat al costat fosc i els meus fills em volen redimir a base de sotragades. Sort en tinc de l’Ester que m’està ensenyant una altra manera de fer les coses perquè sinó, jo faria el mateix que vaig aprendre a casa: la guerra es combat amb guerra! El crit amb més decibels i els cops amb càstigs i alguna bufetada!

Sí, sort. Tinc sort perquè amb ella anem aprenent a cercar cada dia les maneres per trobar l’equilibri entre els «seus» estirabots i la nostra paciència.

I no, no he volgut pas dir que a casa meva, quan era petit, fóssim uns bàrbars. Tot el contrari. Però la tendència i l’estil educatiu de fa 40 anys eren una altra cosa. I viure com vivíem nosaltres, en 60 metres quadrats, vuit persones apinyades competint per un espai de tranquil·litat era, a part d’un mèrit enorme vist amb ulls d’ara -seríem un pis patera-, era la guerra diària. Una guerra pacífica que ens va ensenyar i curtir per la vida, prou bé, vistos els resultats. Però, no és ni de lluny el paradigma de casa nostra en la actualitat.

I això és el que em comporta més maldecaps alhora d’educar els meus fills. Les evidents diferències entre els estils educatius. El que vaig mamar jo, el que va mamar l’Ester i el que volem i ens sembla més adequat per als nostres fills.

Millor? Així ho pensem nosaltres. Encara que sobre el paper comporta més temps per a veure’n els resultats. Educar respectuosament comença per assumir que els infants han de ser infants i que la majoria «d’errors» que cometen són experiències i lliçons que han de viure, afrontar i superar. Tot allò del càstig i el control amb aquest mètode és un error. Renyar, castigar i cridar per haver fet quelcom que han de fer per aprendre com funciona la vida és contradir el mateix principi de la prova-error. Són ells que, observant els resultats i les conseqüències, han d’anar encaminant la seva pròpia experiència. I això, com es pot intuir, és més llarg i costa més esforç que un cop sec sobre la taula, un crit, un «ves a la teva habitació» o el que sigui amb un altre mètode més expeditiu.

I la figura d’autoritat dels pares on queda? Algú s’ho pot preguntar. Tenir autoritat no és sinònim de ser autoritari i manar per la por. Els pares segueixen tenint tota l’autoritat a casa, però ha de ser des de la presència, des del recolzament. Ser allà per mostrar l’error o l’èxit i donar un cop de ma o ajudar a descobrir les eines per superar l’atzucac, identificar sentiments, repartir abraçades, comprensió...

Evidentment, si s’ha de donar un toc d’alerta, també s’ha de fer! Però els infants, per norma general, no fan coses perilloses, busquen els seus límits! Aquests a vegades també coincideixen amb els nostres i és llavors que ens hem d’adonar que ells, no ho fan expressament, forma part de la seva experiència de vida, un lloc o situació que nosaltres ja hem explorat abans, i no per això els hem de tallar les ales o els hem de donar la solució tancada. Ells fan la seva i nosaltres, hem d’estar allà per quan s’espantin, quan es puguin passar de la ratlla, quan corri perill la seva preciosa vida...

En el fons, escriure això per mi és una teràpia perquè soc el primer que m’equivoco. I quan ho faig, he de ser prou hàbil i ràpid per demanar perdó a temps. Això també és molt important per mi, i pels que aprenen de mi. La lliçó d’equivocar-se bé, ser assertiu i empatitzar amb els altres.

Som un exemple, l’exemple a seguir. Allò que fem bé i allò que fem malament està sent gravat a foc en les seves ànimes. Essent conscients que no ho fem pas bé tot, i rectificant i reaccionant a temps, donem més bones lliçons que amagant-nos en el nostre orgull d’adult. Perquè, els nostres infants s’equivocaran prop de les nostres faldilles, i creixeran i es tornaran a equivocar, i aniran millor o pitjor i quan no hi siguem ens buscaran en el seu palau mental i ens trobaran allà, preparats per ensenyar-los la importància dels perdó i de l’amor incondicional.

Quantes coses ensenyem parlant i quantes n’ensenyem fent? Com diu la dita, les paraules se les endú el vent, amb això ja responc bastant la pregunta.

I costa. És molt esgotador. Sobretot quan arribes cansat a casa de treballar, i haver comprat, netejat, endreçat, viatjat, llegit, escoltat... vaja, després d’un dia normal en que a un adult se li acaben les piles i pensa en la tranquil·litat de la seva dolça llar i es troba amb els fills, carregats inesgotablement d’energia, que et posen a prova.

Buff! Hi ha dies de tot. Que us he d’explicar. Hi ha dies que pots seguir el ritme. N’hi ha que no. I que fas?

Respira! Recorda que la teva resposta ensenya més que el que diguis quan obris la boca. Els infants no són aquells «éssers capritxosos i mal girbats» que et volen fer patir. Són personetes petites que volen créixer, aprendre, fer el que tu fas. Respecta’ls. Aprèn de les seves respostes també, i et veuràs reflectit en les seves maneres, en les dolentes i també en les bones, i podràs seguir creixent tu també.

Difícil, sí. Impossible? No. Llarg? Sí. Útil? Nosaltres pensem que sí. Cada nova experiència ens diu que anem bé. Però hem de mirar el conjunt, no el moment. L’ara és la immediatesa, i no hi ha res més immediat que un crit o una plantufada o un «ves a la teva habitació i pensa sobre el que has fet!».

En una vida llarga i plena d’interrogants que encara no sabem quines preguntes tancaran ni quantes respostes generaran, els infants han de tenir un llibre de navegació gran i en blanc perquè es puguin escriure ells la seva ruta, nosaltres els hem de donar una bona brúixola i una barca robusta i resistent. La resta del camí, l’han de fer sols. Malgrat que el nostre orgull de pares i el nostre amor incondicional sempre estarà allà, patint per ells.

Viu!

Ja tinc una edat! No soc ni vell ni jove, per molt que els que són més grans que jo, insisteixen a dir-me nen o: que dius tu ara, si ets molt jove encara!

No, ho puc dir clar i català, tinc una edat. Almenys, prou edat per entendre moltes coses, per haver vist moltes coses, per esperar dels altres i de mi mateix, moltes coses... o potser no tantes.

Quan superes la barrera dels quaranta, és quan comencen a donar-te senyals estranys, que delaten d'altra banda que, tens una edat. T'has de cuidar més! Et diuen uns. Vigila amb els excessos, diuen uns altres. Ja t'has anat a mirar el tema de la pròstata? Com més abans es comença, millor! No t'ho diuen als trenta, ni als vint-i-cinc. És ara, quan t'adones que, ja has fet una part important del camí. Important, no la més. Important, no menys que cap altra.

La infantesa tendra i dolça als braços de la mare, si encara tens mare, la pots recordar a través dels seus records, d'alguna foto, d'algun vídeo si has tingut sort. La infància, l'escola, els companys, els jocs i les primeres baralles; queden lluny! Tots som pares ja? Potser en queda algun que no, potser algun ja no hi és... La joventut, l'eterna joventut és a tocar, però ja no hi és. Mires fotos, vídeos, parles amb uns i altres i recordes patrons, moments, instants congelats; somrius...

A partir dels quaranta, si estàs casat i tens fills, t'adones de lo important que és seguir endavant i amb salut per ajudar a pujar la canalla, forta, sana, educada, segura, acompanyada. Que important que és acompanyar-los! I acompanyar-los amb la parella, que importantíssim que és això!

Has superat la crisi dels nens petits? Segueixes endavant? No pateixis, nens xics, problemes xics; nens grans... Ja vindran més crisis. De família, de parella, de govern i de país. Però tu has de mirar endavant, segur, ferm, sòlid, acompanyat. Agafat de la ma de la mare o el pare dels teus fills i lluitant contra tot i tothom per viure bé, tenir el necessari, estalviar, assegurar el futur. I tot, contra els elements.

Quantes coses has superat ja, amb quaranta anys? Quantes n'han de venir? Vindrà alguna cosa dolenta de veritat o tindrem una vida estable. Viurem els ràpids o seguirem a l'estany? Abans dels quaranta, psicològicament no ho pensaves, senzillament. Ara, t'ho replanteges tot. I tot segueix igual. Visca la paradoxa. Però hi penses. Penses en la mort, bé, penses en no morir-te, en viure plenament. Però no pots evitar de creuar-t'hi. La mort ens envolta constantment. Accidents, malalties, atemptats, imprudència, mala sort...

Per això, i contràriament al que pugui semblar, a partir dels quaranta jo no ho veig tot negre, ni penso que ho pugui ser. Veig que ja he fet una part brutal i que em queda per recórrer una part encara més increïble, apassionant. I la vull fer cada dia al màxim.

És per això que em tinc més cura. No tinc por, tinc esperança!

És per això que soc més prudent. No tinc por, vull gaudir de la vida que tinc!

A tope! Però un "a tope" ben diferent del que cridava i abanderava la meva vida de jove! No vull cremar res, vull il·luminar el cel per mi i els meus! No vull patejar-me la pasta, vull aprofitar-ne cada cèntim per fer feliç la meva gent.

Vull... i puc. Per que voler és poder, cada dia, cada nit.

La política, la religió, l'esport, les afeccions, els conflictes; tot això són coses que passen i que no puc controlar o evitar. Formen part de la vida, sí, però no em marquen l'agenda. La vida en si mateixa, la que passa davant dels meus ulls, la que em regalen els somriures i els plors dels meus nens; la que visc de la ma de la meva dona, amb totes les penes i totes les alegries; la que recullo de cada visita als meus pares, als meus germans; la que desprenen les paraules de cada conversa amb els meus amics... això és la vida. Això és important.

Això és de veritat. Tot lo demés, no és mentida, però no importa. 

Pare egoista

Ara he estat estirat al llit amb el meu fill. Pur egoisme patern. Pura necessitat de vida. I com cada nit, li he explicat un conte. Sempre li explico un conte quan va a dormir, i normalment, no acaba mai d’escoltar-lo, que ja respira feixuc i somia. Mai sent el final.

A vegades, li explico contes clàssics, els de sempre. A vegades contes més moderns, d’aquests més pedagògics i educatius. A vegades, només a vegades, m’invento contes nous, a partir d’alguna cosa que ha passat durant el dia, per allò de: a veure si ho entendrà amb un conte?

La veritat és que avui, no li he explicat ben bé una història. M’he estirat al seu costat i li he explicat el dia que va néixer. El dia que va venir al món. Li he explicat, a cau d’orella i xiuxiuejant, com vam anar a l’hospital la mare i jo, perquè el Jan no volia sortir de lo bé que estava a la panxona, i que els metges el van obligar a sortir. Però com que era un tossut ja llavors, i estava meravellosament bé, van haver de caldre nou persones a la sala de parts per fer-lo sortir.

Però que ho va fer. I que era petit. Era petit però molt gran; i que just després de sortir el van posar al pit de la mare i tots tres, vam plorar com mai, d’alegria, de l’esforç. Cada u plorava pel que plorava. Però allà hi havia lo més gran que ens havia passat mai, fins llavors. Aquí, el Jan ja dormia. I he aprofitat per acabar la història recordant que la primera nit que vam estar junts, també va dormir molt, i ens va deixar descansar.

Que sempre dorm molt bé el Jan.

I que per això és tant gran, i tant fort.

I en un dia com avui, tot recordant una mare que se n’ha anat, amb fills xics com el nostre Jan, o la nostra Ivet... em pregunto com pot ser que al món, hi hagi la possibilitat de ser tant feliç senzillament al costat d’un fill, i que hi hagi gent que no ho aprofiti.

Tot pensant que hi ha nens que avui no podran ja dormir a prop de la seva mare, i que hi hagi gent que no gaudeixi, tant sols d’una carícia, d’un sospir, d’un son tranquil a la falda.

En un dia com avui, que ha començat amb una notícia que ens ha colpit amb l’adéu de la Txell, no puc més que recordar lo privilegiat que soc, que som, de ser pares, estar bé i poder viure cada dia al costat dels fills. Amb tot lo bo i tot lo dolent. El pac sencer.

En això soc un egoista. Ho reconec.

Ho vull tot.

No us enganyaré, jo no la coneixia. Vaig treballar amb el seu germà i em va caure molt bé. L’Ester s’havia fet molt amb ella en un passat recent. No entraré en detalls, senzillament, ni és just ni és justificable sota cap concepte de cap mena, que una mare hagi de marxar així.

Humilment, i des d’aquí, una abraçada molt gran a la família, als pares que no els tocava veure-ho, al marit que ha de tirar endavant, al germà, que perd una part de si mateix i, com no, una de ben gran per als seus tres fills, que puguin captar la seva energia i recordar-la, atrapant en el temps coses tant senzilles com un conte a la vora del llit, abans d’anar a dormir.

Descansi en pau.

No créixis tant, fill meu.

Ara mateix acabo de baixar a tirar les escombraries, i tornant cap a la porta m’he creuat amb un noi, un noiet de potser 15 o 16 anys. Vestit d’esport i fibrat com li pertoca a un noi de la seva edat que dedica temps a esbargir-se, a jugar, a competir. M’he vist a mi mateix, temps enrere; que em passava pel cap a la seva edat? Que li passava pel cap a aquest noi?

He vist el noi, m’hi he vist reflectit, he vist els seus pares per un forat i m’he vist a mi, mirant el meu petit Jan. Tot en uns segons, mentre pujava amb l’ascensor. Ara m’assec davant el teclat i segueixo veient el Jan amb quasi quatre anys, petit, bufó encara però amb detalls de nen gran, independent, que vol ser autònom, que ens rebutja buscant el seu espai però que alhora és tant i tant indefens que no controla encara quan pot i no pot passar el carrer, no acaba de posar-se sol les samarretes estretes sense ajuda, que encara somriu quan el desperto al matí cantant-li una cançó o que s’adorm sentint la guitarra i les veus dels seus pares a la fosca de la nit; una nit que l’espanta.

He vist un noi que podria ser d’aquí uns quants anys el Jan i llavors l’he vist mirant-me des de baix, encara no arriba al botó del quart pis, i ja el veig d’adolescent? Tu noi, sí que estàs malament, he pensat. Però no puc evitar pensar en ell com en un nen petit que creix i que busca fer-se gran, i alhora s’agafa a la pell de la seva tendra infantesa perquè l’acaronin, perquè el mimin, perquè juguin amb ell, perquè el segueixin veient tant petit que no el deixin mai d’abraçar, encara que defugi les abraçades passats uns segons meravellosos.

El Jan és gran; és una realitat que el defineix perfectament. És un nen més gran del que la mitjana és i la seva mida el traeix, la seva força el condiciona, el seu raonament sembla que l’acompanyi i llavors pobret, pateix una resposta dels adults més madura de la que li pertoca. No deixa de ser un petit que encara no ha fet els quatre però el mires i veus un nen de cinc o potser quasi sis anys. Ens costa recordar-ho a nosaltres, els seus pares, imagino que deu ser també difícil per als altres adults que hi col·lideixen durant el dia, a l’escola sobretot. Ha de ser difícil per a ell mateix, participar del joc i la vida dels seus companys, essent el gran i no volent ser-ho. Ell només vol ser nen, jugar, provar, tastar, riure, plorar, enfadar-se, alegrar-se.

No vull que creixis. Et vull així de dolç i que cada matí quan entres a classe tornis enrere i m’agafis volent quedar-te amb mi, volent un últim petó, una darrera apretada. Però ho faràs, i desitjo que sigui així, i que et facis un home, gran, fort i valent. I t’allunyaràs, i et veuré allunyar-te. Falta molt, ho se. Però he vist aquell noi i hi he pensat, i he plorat, ho reconec. Ets el primer dels nostres dos tresors i només per això, el valor de tenir-te i no tenir-te és incalculable.

Creix Jan, però no t’allunyis massa. I sempre que vulguis tornar a ser nen, imagina't que nosaltres hem crescut amb tu, i si ho necessites, sempre t'agafarem en braços, i et portarem al llit, notant l'escalfor tendre de la teva galta enganxada al coll. 

Els llums, s'han apagat...

Han tret el pastís, aplaudien els pares, els tiets, els amics...

Ara, el meu fill petit, que cada dia creix més, de tant en tant es posa a recitar aquestes frases fins que acaba la presentació de la cançó dels Manel, Aniversari. Ho fa en el seu peculiar idioma i gràcia, però se l’entén molt bé malgrat que només te 21 mesos i escaig. 

És tant bonic. És tant extraordinari veure créixer la personeta que tens a casa, cada dia una mica més sorprenent, més autònom, més curiós i emocionat per la vida, per cada detall. Cada cosa que fas és un món que descobreix darrera meu; m'observa, em mira, m'imita i ho repeteix tot, amb tota la seva capacitat i tenacitat. Ho va repetint fins a la sacietat i m’hipnotitza, no puc deixar de mirar-lo, vol fer-me veure que el més important del món, és el que està passant davant meu, als meus peus, no el que he de fer després. 

Em sorprenc a cada segon que passa, i em fa oblidar el que he de fer, el que volia fer, el que em delia per fer... tot es torna relatiu. Ja tenia raó l'Einstein! Potser no va ser amb cap fórmula que se'n va adonar... I és que, hi ha res més important, urgent i meravellós que veure créixer els teus fills?

I no és que de cop entengui als meus pares, perquè amb l'edat que tinc i la meva relació amb el món educatiu ja me'ls ha fet entendre bastant, abans. No és enteniment el que em transmet aquesta experiència; és comprensió total, és com si de cop m'hagués convertit en un col·lega més de la professió. He entrat de ple en el club de persones que estan o han sacrificat realment, la vida per un altre. No com amb una parella o un amic, amb qui sempre hi pot haver alguna reserva... és donar-se totalment i que sigui el que hagi de ser. Les prioritats són radicalment diferents.

És immens, gegant. Una tasca de tota una vida; no és per un temps i no hi puc ni vull renunciar. I no ho faig per obligació, ni per imposició de ningú, diví o mundà. Ho faig per amor...

Em sento tant feliç mirant-lo com em vol fer riure, com em provoca amb una gamberradeta i espera la meva reacció, mirant a veure si canvia a la següent. Li veig a les pupil·les les ganes de créixer, de ser més, de fer com jo. Xerra, m'explica coses, s'esforça molt perquè les entengui, i si no, ho dona per fet, perquè ell m’entén perfectament. Malauradament no puc veure'l tant com quan era més petitó, i fa temps que no puc anar a portar-lo ni cercar-lo a la llar d'infants. I com si ell ho sabés del cert, i notés el meu dolor, quan puc escapar-me del bar per anar a donar-li una sorpresa, ell em mira com si no passés res, somriu i seguida i acceleradament em fa un repàs per totes les coses noves que hi ha, les joguines amb les que hi passa les estones, les decoracions que han fet... m'ho ensenya tot, tot i tot. I jo no puc fer més que riure i callar, seguir-lo i meravellar-me de lo gran que es va fent i malgrat que no puc estar per ell com voldria, tinc tots els meus sentits posats en ell. Sort en tenim de la seva mare, que és la millor mare del món i el cuida i el mima pels dos. Que més puc dir  sobre ella? Que cada dia em sorprèn més la seva humilitat i fragilitat; si ser pare és meravellós, ser mare ha de ser... no crec que hi hagi paraules per descriure-ho.

El nostre fillet pititotto està creixent molt, i aviat farà dos anys!!

Farem una festeta, i convidarem als avis, als tiets i als amics... i bufarem les espelmes, i comptarem un segon, dos segons, tres segons, quatre i cinc... i demanarem un desig.