Respecte per als infants

Hi ha dies, avui no és el cas, que quan vaig a dormir repasso alguna mala estona que he passat amb el Jan o amb la Ivet. Ara, per edat i energia desbocada, mes sovint em passa amb ell, però em dolen les dues situacions per igual. Els que sou pares o mares m’entendreu segur; aquells moments que, malgrat la preparació «ZEN» que hem de portar en tot moment, el teu infant fa alguna cosa que us treu de polleguera, aquella goteta -segur que insignificant- que fa vessar el got. I és clar, això va a caràcters, quan el volcà està adormit i fa una sacsejada, les roques i el fum arriben on arriben.

Jo soc com soc. De petit, quan tenia l’edat del meu gran ara, diuen que era «moooolt» pitjor. Coincideixen els pares i els germans o sia que, els dono un vot de confiança! És broma. Sí, jo era un element i ara, he estat pare i m’he transformat; m’he passat al costat fosc i els meus fills em volen redimir a base de sotragades. Sort en tinc de l’Ester que m’està ensenyant una altra manera de fer les coses perquè sinó, jo faria el mateix que vaig aprendre a casa: la guerra es combat amb guerra! El crit amb més decibels i els cops amb càstigs i alguna bufetada!

Sí, sort. Tinc sort perquè amb ella anem aprenent a cercar cada dia les maneres per trobar l’equilibri entre els «seus» estirabots i la nostra paciència.

I no, no he volgut pas dir que a casa meva, quan era petit, fóssim uns bàrbars. Tot el contrari. Però la tendència i l’estil educatiu de fa 40 anys eren una altra cosa. I viure com vivíem nosaltres, en 60 metres quadrats, vuit persones apinyades competint per un espai de tranquil·litat era, a part d’un mèrit enorme vist amb ulls d’ara -seríem un pis patera-, era la guerra diària. Una guerra pacífica que ens va ensenyar i curtir per la vida, prou bé, vistos els resultats. Però, no és ni de lluny el paradigma de casa nostra en la actualitat.

I això és el que em comporta més maldecaps alhora d’educar els meus fills. Les evidents diferències entre els estils educatius. El que vaig mamar jo, el que va mamar l’Ester i el que volem i ens sembla més adequat per als nostres fills.

Millor? Així ho pensem nosaltres. Encara que sobre el paper comporta més temps per a veure’n els resultats. Educar respectuosament comença per assumir que els infants han de ser infants i que la majoria «d’errors» que cometen són experiències i lliçons que han de viure, afrontar i superar. Tot allò del càstig i el control amb aquest mètode és un error. Renyar, castigar i cridar per haver fet quelcom que han de fer per aprendre com funciona la vida és contradir el mateix principi de la prova-error. Són ells que, observant els resultats i les conseqüències, han d’anar encaminant la seva pròpia experiència. I això, com es pot intuir, és més llarg i costa més esforç que un cop sec sobre la taula, un crit, un «ves a la teva habitació» o el que sigui amb un altre mètode més expeditiu.

I la figura d’autoritat dels pares on queda? Algú s’ho pot preguntar. Tenir autoritat no és sinònim de ser autoritari i manar per la por. Els pares segueixen tenint tota l’autoritat a casa, però ha de ser des de la presència, des del recolzament. Ser allà per mostrar l’error o l’èxit i donar un cop de ma o ajudar a descobrir les eines per superar l’atzucac, identificar sentiments, repartir abraçades, comprensió...

Evidentment, si s’ha de donar un toc d’alerta, també s’ha de fer! Però els infants, per norma general, no fan coses perilloses, busquen els seus límits! Aquests a vegades també coincideixen amb els nostres i és llavors que ens hem d’adonar que ells, no ho fan expressament, forma part de la seva experiència de vida, un lloc o situació que nosaltres ja hem explorat abans, i no per això els hem de tallar les ales o els hem de donar la solució tancada. Ells fan la seva i nosaltres, hem d’estar allà per quan s’espantin, quan es puguin passar de la ratlla, quan corri perill la seva preciosa vida...

En el fons, escriure això per mi és una teràpia perquè soc el primer que m’equivoco. I quan ho faig, he de ser prou hàbil i ràpid per demanar perdó a temps. Això també és molt important per mi, i pels que aprenen de mi. La lliçó d’equivocar-se bé, ser assertiu i empatitzar amb els altres.

Som un exemple, l’exemple a seguir. Allò que fem bé i allò que fem malament està sent gravat a foc en les seves ànimes. Essent conscients que no ho fem pas bé tot, i rectificant i reaccionant a temps, donem més bones lliçons que amagant-nos en el nostre orgull d’adult. Perquè, els nostres infants s’equivocaran prop de les nostres faldilles, i creixeran i es tornaran a equivocar, i aniran millor o pitjor i quan no hi siguem ens buscaran en el seu palau mental i ens trobaran allà, preparats per ensenyar-los la importància dels perdó i de l’amor incondicional.

Quantes coses ensenyem parlant i quantes n’ensenyem fent? Com diu la dita, les paraules se les endú el vent, amb això ja responc bastant la pregunta.

I costa. És molt esgotador. Sobretot quan arribes cansat a casa de treballar, i haver comprat, netejat, endreçat, viatjat, llegit, escoltat... vaja, després d’un dia normal en que a un adult se li acaben les piles i pensa en la tranquil·litat de la seva dolça llar i es troba amb els fills, carregats inesgotablement d’energia, que et posen a prova.

Buff! Hi ha dies de tot. Que us he d’explicar. Hi ha dies que pots seguir el ritme. N’hi ha que no. I que fas?

Respira! Recorda que la teva resposta ensenya més que el que diguis quan obris la boca. Els infants no són aquells «éssers capritxosos i mal girbats» que et volen fer patir. Són personetes petites que volen créixer, aprendre, fer el que tu fas. Respecta’ls. Aprèn de les seves respostes també, i et veuràs reflectit en les seves maneres, en les dolentes i també en les bones, i podràs seguir creixent tu també.

Difícil, sí. Impossible? No. Llarg? Sí. Útil? Nosaltres pensem que sí. Cada nova experiència ens diu que anem bé. Però hem de mirar el conjunt, no el moment. L’ara és la immediatesa, i no hi ha res més immediat que un crit o una plantufada o un «ves a la teva habitació i pensa sobre el que has fet!».

En una vida llarga i plena d’interrogants que encara no sabem quines preguntes tancaran ni quantes respostes generaran, els infants han de tenir un llibre de navegació gran i en blanc perquè es puguin escriure ells la seva ruta, nosaltres els hem de donar una bona brúixola i una barca robusta i resistent. La resta del camí, l’han de fer sols. Malgrat que el nostre orgull de pares i el nostre amor incondicional sempre estarà allà, patint per ells.

Professionals de l'educació

No m’interpreteu malament, ja ho aviso abans de començar: això no és una crítica a l'escola actual dels meus fills, ni és un menys preu a qualsevol altre centre educatiu que us pugui venir al cap. És una opinió de pare, de marit de mestra, d'ex treballador escolar, i d'educador en el lleure amb una experiència llarga en el món educatiu.

Fa uns quants anys que vaig començar en això de tractar canalla i des de llavors, he intentat aprendre i ensenyar tant com he pogut, a infants, joves, i monitors. Després he treballat de monitor, d’educador, de responsable de menjadors, de cuiner d'escola; fins i tot ho he compaginat entrenant equips de futbol de juvenils, benjamins, alevins i infantils. Vaja, no puc dir que hagi fet de tot, i ni tant sols que ho hagi fet bé, jo no em jutjaré. El que sí que puc dir és que he vist món, i maneres de fer, i mètodes educatius diferents, diversos, bons i dolents. I el resum que en trec és que, si tornés a posar-m'hi, canviaria la majoria de coses que vaig fer, perquè segurament em faltava molta experiència.

Quan vaig fer de profe d'anglès a diverses llars d'infants de Barcelona, durant quatre anys, vaig veure l'interior d'un món que, a priori, ens passa desapercebut. Molts -i m'hi incloc-, pensem (pensava), que el món de la llar d'infants és un món menor, sense importància. Per això abans de la normalització lingüística l'anomenaven Guarderia, és a dir, lloc on es guarden infants. Un armari amb gent i joguines. Que s'hi pot fer? Anglès perquè no perdin el temps, treballar els colors, animalons, la família, els oficis i poca cosa més; jugar i jugar; àlbums!; un món bàsicament de dones, portat per dones i de "poca transcendència", com tot el que fan les dones. No? Això és el que pensen la majoria d'homes del planeta, no ens enganyem. Per això estava regulat com estava, i hi havia la precarietat laboral que hi havia. Això ha canviat, i està canviant, poc a poc. Cada cop més, en aquest país anem descobrint que l'educació entre els zero i els tres anys no és només important i necessària fer-la bé, sinó que a més és vital. I que una mala educació pot esguerrar la vida d'una persona, així de simple. Que els traumes infantils en aquestes edats no es recorden però queden les cicatrius allà, i que sense un record tangible és molt difícil superar res.

Ho intentaré explicar: el nostre cervell, com tot el nostre ser quan naixem, no està format del tot. Els éssers humans som els mamífers que naixem més inacabats, i durant els nou mesos següents al naixement, encara depenem absolutament de la mare en tot i per tot, i es considera que és com si realment encara estiguéssim dins la panxa (una qüestió merament física d’impossibilitat de les mares a parir un nadó més gran i format ens haurien extingit com a espècie). Es pot dir que en realitat un nen no te nou mesos, en realitat en te divuit ja, o girant l’argument, a partir dels nou començaria de zero i que l’embaràs dura divuit mesos, nou dins i nou fora –per al nadó, no hi ha pràcticament diferència-. Per tant, ja tenim uns mesos –depenent de la baixa en aquest país, de dos a quatre mesos de mitjana- en que el nadó, sovint s’enfronta a unes condicions i situacions de vida que mai hauria de patir. Imagineu doncs el que pot marcar la vida d’un infant estant lluny de sa mare (o de son pare almenys), en un entorn escolar i en “males condicions”: ràtios altes per manca de pressupost, falta d’atenció amorosa per excés de companys, massa hores amb activitats estressants, educació inadequada per ventalls grans d’edat a la mateixa aula, etcètera... Després, dels nou mesos en endavant, la criatura comença a desenvolupar-se física i psicològicament a un ritme lent però molt més evident; tot i amb això, fins als tres anys aproximadament no tanca la majoria de lligams neuronals, i és precisament per aquest fet que, dels zero als tres anys els infants no recorden pràcticament res. És pot dir que és materialment impossible fer-ho. Ull! No vol dir que no acumulin coneixement, tot el contrari. És l’etapa de més capacitat d’aprenentatge i gran part del vocabulari que aprenem a la nostra vida l’aprenem aquí! Per això diuen que els nens són com esponges! Però no poden formar records visuals ni fer-ne memòria. Per això es diu que els nens obliden ràpid, no perquè no els interessi el que fan, és que no poden recordar-ho! Persones tant importants que han tingut cura de nosaltres quan anàvem amb bolquers, desapareixen per sempre de la nostra memòria, com si no haguessin existit.

A partir dels tres anys i fins als set, sempre en termes aproximats, el cervell ja comença a memoritzar la realitat que l’envolta en el sistema de memòria que va desenvolupant i millorant amb la maduració. Uns abans i d’altres després, tots comencem a tenir records de certes coses, gestos, músiques, olors, situacions, persones... És a partir dels set anys aproximadament, que el cervell ja està format del tot i ja és capaç de funcionar a ple rendiment, però el que és més curiós és que ja no aprendrem mai tant com el que hem après en aquests primers set anys de vida.

Bestial. Un resum ràpid i intens. Soc un profà, segur que és pot ser més científic i dir-ho de manera més precisa. Jo ho explico perquè s’entengui planerament. Demano disculpes si algun concepte no és correcte del tot.

Dins el cap dels infants, per tant, en l’etapa pre-escolar, tot l’infantil i el primer cicle de primària, aquí a Catalunya i per extensió a Espanya, els nens i nenes es faran qui seran en mans d’aquestes “dones” –majoritàriament-, mal valorades i menys preuades per la societat en general. Les mestres de guarderia i d’educació infantil.

Faig un incís súper ràpid: també hi ha homes, sí. Pocs, tot s’ha de dir. I com que es dediquen a un món reservat “exclusivament” a les dones, estan tant mal valorats com elles.

Dit això, llenço diverses preguntes a l’aire, i com que no soc cap expert, no les respondré. Quina putada, eh? Bé, una vegada vaig tenir un mestre de biologia que em va dir, lo interessant no és resoldre una pregunta, sinó trobar les preguntes que genera cada interrogant. M’explico, no?

Aquest país s’ha plantejat bé que vol ser de gran?

Si hem de tornar a ser un destí turístic per omplir estadis, places de toros, hotels i restaurants, i la majoria treballar a baix cost per servir tot aquest personal, anem bé.

Els mestres i les mestres (sobretot de la etapa pre-escolar i d’infantil), són uns privilegiats que cobren un paston per poques hores de feina i moltes vacances o, són o haurien de ser els professionals més ben pagats i valorats del sistema?

Bé, per servir copes a la disco i posar totxos, tampoc cal ser cap llumenera!

Una educació excessivament disciplinada, no pot fer més mal que bé a tota la canalla que la rep, tenint en compte que el seu cervell no està preparat per rebre cap mena de disciplina?

Home, un trauma o dos tampoc fa tant mal, no? Una bufetada a temps...! El racó de pensar (pensar què?). Tenia un mestre de gimnàs que sempre explicava la història de la bufetada que li va donar a aquell alumne i que anys després li agraïa pel servei que li va fer... Sí, la hòstia que t’ha parit! Als nens, ma dura! Al cap de vall no se’n recorden de la missa la meitat i si són persones insegures, amb dificultats de relació, amb pors i fòbies desconegudes, és perquè van néixer així.

Si hi ha països que valoren la tasca de les professionals i els professionals del sistema educatiu, i configuren una societat que gira entorn del benestar i la salut d’aquest sistema, amb el resultat de tenir una societat més equilibrada, persones més sanes mentalment i el més important potser, ciutadans ben formats i capaços per enriquir el propi teixit humà del país, i famílies molt més ben estructurades i estables: perquè no ho apliquem aquí, sense reserves?

Potser no interessa. Clar, l’analfabetisme és necessari. Si creix el valor intel·lectual d’un país, és molt més difícil enganyar-lo i prendre-li el pel. 

Una mare que gaudeix d’un permís de maternitat de dos anys o més, és més feliç? I un nen que ha gaudit d’una infantesa estable, tranquil·la i amorosa, és menys productiu? Unes escoles públiques per a tothom, amb professionals preparats, amb un sistema educatiu potent, obert, acollidor i conciliat, no són bones coses per a un país? Només lo privat i concertat és lo bo? Les universitats, han de ser per als fills dels rics i els pocs privilegiats que becats o amb sort, pugin accedir-hi? És a dir, tot gira al voltant de lo mateix, sempre?

Diners, diners, diners. Interessos, interessos, interessos.

Impossible, impensable, inacceptable.

Les coses no es poden canviar! La constitució és intocable. Lo més important de tot són els Reis Catòlics, Cervantes, Platero y yo i la història de la democràcia i el paper importantíssim del Rey Don Juan Carlos I...

Un país que no te cura de l’educació dels fills de tots els seus ciutadans, i no destina tots els recursos de que pot disposar per assegurar que fa tot el que pot per tenir les millors escoles del món, i educar els nens i nenes més feliços i preparats del món, no és un bon país. És una merda. (ostres, això sembla la pregunta d’Unió!)

Un país que destina més diners a subvencionar militars que escoles, no és un bon país. És una bona merda.

Un país que no te joves preparats, en recursos i en emocions, és un país malalt i en decadència. I els vells, es moren. I els adults es fan vells. I els joves mouen el món. I si els joves no saben com moure el món, qui mou el món?

Cal que ho capgirem tot, posem en una balança les prioritats que tenim i comencem de nou a definir com volem que sigui la nostra educació, el nostre futur. Deixar de marginar lo públic i sobrevalorar lo privat. Deixar de pensar en prohibir i pensar més en motivar. Buscar les causes i parar de multar-ho tot.

Cal! 

Cal?

Potser no cal.

Al cap de vall, jo que soc un inútil ho tindré negre si pugen generacions més preparades que jo!

Deixem-ho tot com està, millor. Sí.

I si tenim traumes, ja anirem al psicòleg, al psiquiatre, al terapeuta o farem una sessió quàntica, unes constel·lacions o una regressió a la infantesa. També han de treballar aquests professionals, no?

Memòries d'un infant

Us imagineu poder recordar els vostres primers anys de vida? Poder asseure’s en un balancí una tarda de primavera, amb una cervesa a la ma, i rememorar aquelles tardes de jocs i descoberta amb els pares o els germans... Tancar els ulls i veure’t petit, escurçat i refetó, amb una mirada serena i despreocupada, jugant amb una tassa que t’han donat per beure una mica d’aigua. Aprenent a acabar i fer... ahhhhhh!

Els experts i el personal sensat en general, coincideixen a dir que no es possible recordar els dos/tres primers anys de vida. No és possible perquè les connexions neuronals que precisaríem per aquest miracle no estan encara madures. No estem preparats per recordar amb detall, imatges i paraules, l’època en que aprenem més coses de la nostra vida, i no deixa de ser paradoxal. Però en fi, és així. No hi podem pas fer res.

També és cert que recordem millor les coses amb estímuls externs que ens ajuden a ajuntar porcions de memòria per crear records sencers. Vaja, que amb una foto, una música o una olor ens és més fàcil engegar la màquina de pel·lícules antiga del nostre cervell. Suposo que és com una espurna que engega el foc, i llavors, ens venen a la ment imatges més complertes, menys borroses. A vegades, jo mateix faig aquest exercici: m’assec sense més, i tancant els ulls penso... em deixo transportar a moments llunyans, com més llunyans millor; penso en un moment de la meva vida, un espai concret; repasso una melodia que em faci obrir la memòria i “Plaff”, com un quadre marxa enrera, el negre dels meus ulls es va acolorint i apareixen en escena persones, vives o mortes, que m’acompanyaven llavors, quan fos; un espai imaginari complert que va agafant forma. Com més estona hi estic més complerta és la pintura. I com més recursos materials aporto a la meves juganeres neurones, més enllà viatjo... fins un moment en que tot és negre. Mai passo d’allà.

Només em venen records molt vagues, molt incomplerts. Una estona al Teatre Grec, amb els pares i germans, jugant amb la font de pedra... quatre anys. Una nit al voltant de les fonts de Montjuic, amb entrepans de truita i la humitat a la cara de l’aigua acolorida... més gran. Una tarda al pi de les tres branques, amb els tiets i amics?... no se pas quan. Cases de colònies i viatges interminables a Cartagena. Una piscina que dona voltes, el flotador se m’ha enganxat els genolls quan saltava a l’aigua i soc una boia mal estabilitzada... Montclar, Arsèguel, l’Ordal, Berga, el Mas Nou, Girona... una nit amb una peli de terror de zombis en una castanyada a la vora del foc... diapositives en colors o blanc i negre que no es mouen gaire. Res més.

És difícil trobar records de més enllà, potser alguna fotografia dels àlbums familiars em fa venir imatges. Alguna gravació em transporta a un lloc que vaig viure, però que tant mateix m’és impossible recordar. I és una pena, perquè seria meravellós poder veure aquell moment en que vaig aprendre a caminar, i observar la cara d’admiració dels que estaven allà, cridant d’alegria davant la meva petita aportació a l’evolució humana. Veure la cara de felicitat de la mare el dia que vaig dir-li “mama”, o la cara orgullosa del pare quan va veure al seu petit “bruticaqui” fer la primera caca a l’orinal.

Ara veig que el meu fill, i la majoria de la població infantil occidental almenys, tenen gravats, fotografiats e immortalitzats tots els seus moments crucials. Aquells retalls del diari personal que els adults considerem imprescindibles estan completament emmagatzemats i hi tenim un accés fàcil i còmode. No hem de fer una “tarda de cine”, i muntar la pantalla, treure la pols al projector i apagar les llums per veure deu minuts de vida en blanc  i negre i sense so. Ara posem la televisió, obrim el mòbil i automàticament veiem el que va passar ahir mateix, mentre anàvem d’excursió pel Pirineu en HD i so digital. I el nostre fill, ho torna a veure, i riu. Es reconeix a si mateix o riu perquè veu als pares. Ell ja sap que és ell, i els seus records més immediats es desperten davant les evidències. Reconeix als avis, als gossets, als tiets... Veu els seus companys d’escola i recorda els noms...

És possible que, aquestes generacions d’infants multimèdia recordin més enllà que nosaltres? És possible que, amb tantes ajudes externes, amb el temps, siguin capaços de seure amb els ulls tancats i recordar clarament aquella gloriosa nit, a les dues del matí, quan van aixecar-se per primer cop sota els efectes del Dalsi, i van caminar?

Potser si els anem ensenyant les imatges de la seva vida, conforme van creixent, i les van acumulant i gravant amb les actuals, en un futur tindran més força aquestes escenes i faran una passa nova en l’evolució humana: recordar la part més feliç de la seva vida. O potser, senzillament un dia fan un “clic” i tot el que hi havia s’esborra. Com un disc dur després de fer les proves i entrar-hi els programes bàsics per funcionar: reinicia i la memòria està en blanc.

Perquè, si jo pogués recordar de veritat aquesta part tant bonica, també podria ser que agafés una enyorança assedegada impossible de saciar. Fer-se gran és, en el fons, llei de vida i la part més crua del camí que ens toca. Deixar enrere els plors i riures explosius i les conseqüents abraçades i petons sense fi de les persones que més t’estimen; potser és millor no recordar-les. Llàstima que, vam néixer massa d’hora i no podem, almenys, connectar l’ordinador i deixar-nos portar per una melangia sana...  

I és llavors que penso, amb els ulls tancats, que és una sort poder viure aquesta part de la vida en la pell del meu fill, i retenir-ne els moments. És com un cercle de vida tancat, no recordo els meus, però tindré ben presents els de la meva canalla, i ho podré compartir mentre visqui amb sa mare. I això ningú ens ho podrà esborrar.