Respecte per als infants

Hi ha dies, avui no és el cas, que quan vaig a dormir repasso alguna mala estona que he passat amb el Jan o amb la Ivet. Ara, per edat i energia desbocada, mes sovint em passa amb ell, però em dolen les dues situacions per igual. Els que sou pares o mares m’entendreu segur; aquells moments que, malgrat la preparació «ZEN» que hem de portar en tot moment, el teu infant fa alguna cosa que us treu de polleguera, aquella goteta -segur que insignificant- que fa vessar el got. I és clar, això va a caràcters, quan el volcà està adormit i fa una sacsejada, les roques i el fum arriben on arriben.

Jo soc com soc. De petit, quan tenia l’edat del meu gran ara, diuen que era «moooolt» pitjor. Coincideixen els pares i els germans o sia que, els dono un vot de confiança! És broma. Sí, jo era un element i ara, he estat pare i m’he transformat; m’he passat al costat fosc i els meus fills em volen redimir a base de sotragades. Sort en tinc de l’Ester que m’està ensenyant una altra manera de fer les coses perquè sinó, jo faria el mateix que vaig aprendre a casa: la guerra es combat amb guerra! El crit amb més decibels i els cops amb càstigs i alguna bufetada!

Sí, sort. Tinc sort perquè amb ella anem aprenent a cercar cada dia les maneres per trobar l’equilibri entre els «seus» estirabots i la nostra paciència.

I no, no he volgut pas dir que a casa meva, quan era petit, fóssim uns bàrbars. Tot el contrari. Però la tendència i l’estil educatiu de fa 40 anys eren una altra cosa. I viure com vivíem nosaltres, en 60 metres quadrats, vuit persones apinyades competint per un espai de tranquil·litat era, a part d’un mèrit enorme vist amb ulls d’ara -seríem un pis patera-, era la guerra diària. Una guerra pacífica que ens va ensenyar i curtir per la vida, prou bé, vistos els resultats. Però, no és ni de lluny el paradigma de casa nostra en la actualitat.

I això és el que em comporta més maldecaps alhora d’educar els meus fills. Les evidents diferències entre els estils educatius. El que vaig mamar jo, el que va mamar l’Ester i el que volem i ens sembla més adequat per als nostres fills.

Millor? Així ho pensem nosaltres. Encara que sobre el paper comporta més temps per a veure’n els resultats. Educar respectuosament comença per assumir que els infants han de ser infants i que la majoria «d’errors» que cometen són experiències i lliçons que han de viure, afrontar i superar. Tot allò del càstig i el control amb aquest mètode és un error. Renyar, castigar i cridar per haver fet quelcom que han de fer per aprendre com funciona la vida és contradir el mateix principi de la prova-error. Són ells que, observant els resultats i les conseqüències, han d’anar encaminant la seva pròpia experiència. I això, com es pot intuir, és més llarg i costa més esforç que un cop sec sobre la taula, un crit, un «ves a la teva habitació» o el que sigui amb un altre mètode més expeditiu.

I la figura d’autoritat dels pares on queda? Algú s’ho pot preguntar. Tenir autoritat no és sinònim de ser autoritari i manar per la por. Els pares segueixen tenint tota l’autoritat a casa, però ha de ser des de la presència, des del recolzament. Ser allà per mostrar l’error o l’èxit i donar un cop de ma o ajudar a descobrir les eines per superar l’atzucac, identificar sentiments, repartir abraçades, comprensió...

Evidentment, si s’ha de donar un toc d’alerta, també s’ha de fer! Però els infants, per norma general, no fan coses perilloses, busquen els seus límits! Aquests a vegades també coincideixen amb els nostres i és llavors que ens hem d’adonar que ells, no ho fan expressament, forma part de la seva experiència de vida, un lloc o situació que nosaltres ja hem explorat abans, i no per això els hem de tallar les ales o els hem de donar la solució tancada. Ells fan la seva i nosaltres, hem d’estar allà per quan s’espantin, quan es puguin passar de la ratlla, quan corri perill la seva preciosa vida...

En el fons, escriure això per mi és una teràpia perquè soc el primer que m’equivoco. I quan ho faig, he de ser prou hàbil i ràpid per demanar perdó a temps. Això també és molt important per mi, i pels que aprenen de mi. La lliçó d’equivocar-se bé, ser assertiu i empatitzar amb els altres.

Som un exemple, l’exemple a seguir. Allò que fem bé i allò que fem malament està sent gravat a foc en les seves ànimes. Essent conscients que no ho fem pas bé tot, i rectificant i reaccionant a temps, donem més bones lliçons que amagant-nos en el nostre orgull d’adult. Perquè, els nostres infants s’equivocaran prop de les nostres faldilles, i creixeran i es tornaran a equivocar, i aniran millor o pitjor i quan no hi siguem ens buscaran en el seu palau mental i ens trobaran allà, preparats per ensenyar-los la importància dels perdó i de l’amor incondicional.

Quantes coses ensenyem parlant i quantes n’ensenyem fent? Com diu la dita, les paraules se les endú el vent, amb això ja responc bastant la pregunta.

I costa. És molt esgotador. Sobretot quan arribes cansat a casa de treballar, i haver comprat, netejat, endreçat, viatjat, llegit, escoltat... vaja, després d’un dia normal en que a un adult se li acaben les piles i pensa en la tranquil·litat de la seva dolça llar i es troba amb els fills, carregats inesgotablement d’energia, que et posen a prova.

Buff! Hi ha dies de tot. Que us he d’explicar. Hi ha dies que pots seguir el ritme. N’hi ha que no. I que fas?

Respira! Recorda que la teva resposta ensenya més que el que diguis quan obris la boca. Els infants no són aquells «éssers capritxosos i mal girbats» que et volen fer patir. Són personetes petites que volen créixer, aprendre, fer el que tu fas. Respecta’ls. Aprèn de les seves respostes també, i et veuràs reflectit en les seves maneres, en les dolentes i també en les bones, i podràs seguir creixent tu també.

Difícil, sí. Impossible? No. Llarg? Sí. Útil? Nosaltres pensem que sí. Cada nova experiència ens diu que anem bé. Però hem de mirar el conjunt, no el moment. L’ara és la immediatesa, i no hi ha res més immediat que un crit o una plantufada o un «ves a la teva habitació i pensa sobre el que has fet!».

En una vida llarga i plena d’interrogants que encara no sabem quines preguntes tancaran ni quantes respostes generaran, els infants han de tenir un llibre de navegació gran i en blanc perquè es puguin escriure ells la seva ruta, nosaltres els hem de donar una bona brúixola i una barca robusta i resistent. La resta del camí, l’han de fer sols. Malgrat que el nostre orgull de pares i el nostre amor incondicional sempre estarà allà, patint per ells.

Valorar la vida

Aquest any no l'he començat amb massa bon peu, per no dir que l'he començat bastant pitjor del que esperava. I no és que el meu peu dolent, el que em van operar al més de novembre, no funcioni bé, res d'això. És que el dia tres del mes present, al tercer dia de començar el 2017, va i em foto la gran hòstia baixant amb bicicleta i aquí estic, de baixa laboral, amb l'espatlla immobilitzada i el dit petit trencat. M'espanta l'espatlla perquè si no es cura bé, els problemes s'arrosseguen temps enllà, i no mola. Soc massa jove per començar amb un mal crònic que no necessito per a res. He de reconèixer que escriure amb el dit xic trencat em dificulta bastant les coses, però és el de menys.

La veritat que volia explicar però, no és l'estat lamentable (a les cinc de la tarda amb el pijama posat i tres dies sense passar per la dutxa...) en que em trobo. La veritat de la que vull parlar és sobre la vida. Aquest regal que tenim llogat un temps indefinit i del que, sovint, massa, ens oblidem. Jo he tingut el goig, si en puc dir així, d'anar recordant de tant en tant que som fràgils i que, malgrat tots els maldecaps i mancances que ens aporta el estar vius, viure és la única cosa que val la pena, perquè sense això, no som res.

Quan em vaig estampar el 92 contra aquell cotxe de les olimpíades i em vaig despertar a terra envoltat de vidres, no vaig valorar prou la sort que havia tingut; era jove, tenia 17 anys i molta vida per cremar. Quan aquell petit tractor em va arrossegar pendent avall i em vaig veure atrapat sota la roda i el volant, aquells segons d'agonia pensant que tocaria una pedra i bolcaria i m'atraparia a sota, van ser brutals, i llavors ja en tenia 30, i podria haver-me-la pres més seriosament la advertència, però em va durar poc... diguem que la boira me la va fer oblidar. Aquest dia tres, baixant amb el Cocu en un passeig rudimentari, habitual, repetit i sobre rodes, vaig pensar que s'havia acabat; unes mil·lèsimes només. Sort que som més resistents del que semblem, que som més capaços del que semblem i que, segurament vaig tenir sort. No duia casc i el cap és l'única part que no em va tocar a terra en cap moment. No tinc massa mals, i podria estar pitjor; estic bé. Però en tinc 42 i una dona que estimo i uns fills que em tornen boig. I això si que m'ha fet pensar. He posat en perill la vida en tres ocasions, en les tres he sobreviscut i puc mirar el futur. Però no vull arriscar voluntàriament la quarta. No la vull.

La vida és lo més preciós que tinc, m'ha donat el que tinc ara i tot el que he viscut fins aquí. Se que és egoista dir que la vida és meravellosa, tenint en compte els temps que estem vivint. Però a mi m'agrada. M'agrada viure, sentir, palpar, degustar, veure. El primer que vaig fer veient-me a terra rodolant de dolor va ser riure, perquè estava a terra rodolant de dolor, i no inconscient o pitjor. El primer que vaig fer quan em vaig poder aixecar i seguir baixant fins el cotxe va ser riure, perquè podia explicar-ho a casa, a l'Ester, als nens. Anar a Cervera i riure de tot.

Riure, plorar, patir, gaudir. Viure! Puc viure malgrat tot i tinc una altra oportunitat de fer-ho acompanyat de la meva família i això, això sí que és un regal de reis.

No em foteu cas si no voleu, allà vosaltres. Potser no heu tingut la sort de rebre impactes com els meus o els heu rebut de més forts, però, viviu! Casa segon com si fos, no l'últim, sinó el més important. El passat us diu qui éreu, i el futur pot portar moltes coses bones, però el present és l'únic espai en el temps on sou, on podeu ser vosaltres i fer-vos conèixer amb cada gest, cada paraula i cada pensament.

Jo gaudeixo del present, encara que sigui brut i apedaçat; mentre pugui. Val la pena.