Mètodes i mètodes

(Simulació, la Berta i la Bruna, dues mares, es troben pel carrer)

• “Ostres neena, si que avança amb l’anglès el teu fill, no? Que fa classes? -Li comenta la Berta a la Bruna tot escoltant com xerra paraules inconexes però notablement accentuades el fill d’aquesta última.
• Ui si - la Bruna s’infla com un paó -, a la llar d’infants ens venen uns nois d’una empresa d’anglès d’extraescolars que ho fan súper bé! Canten, ballen, toquen la guitarra, juguen… tot en anglès! 
• A la meva no li fan això. I es nota, eh? Hauré de parlar amb la directora a veure si fem alguna cosa. Que aprenguin anglès de ben petits és molt important. 
• Sí, com una segona llengua mare. Diuen…”

Aquesta conversa jo l’he sentit. L’he viscuda. La viurà algú altre en un altre moment o la fabricarà un escriptor mediocre com ara jo, qualsevol moment d’aquests. Potser usaran altres paraules, potser es referiran al Francés o a les classes de futbol, basquet o esgrima de torn.

Extra escolars.

Són activitats que fan els infants fora de l’escola (d’aquí el nom), per aprendre coses que els poden (o no) anar bé a la vida. Hi ha de tot. Jo mateix n’he fet com a “monitor”.  Joves i no tant joves, sense titolació de cap típus (o no), sense gaire experiència (o no) i amb la capacitat pedagògica necessaria (o no) per dedicar unes hores a las setmana, molt ben remunerades, a fer que les nostres nenes siguin més capaces. 

Existèixen empreses serioses, i empreses no tant serioses. Hi ha seguiments rigorosos i de no tant estrictes sobre els resultats obtinguts. Es garanteix un nivell, o només es fan festivalets de final de curs per justificar unes hores i uns sous que, tant mateix potser és igual que es justifiquin.

En el fons, la majoria d’aquestes hores dedicades són per cobrir un horari laboral mal fet en el que els nens i les nenes queden desamparats. 

Un cangur sortiria molt més car, i no demanariem resultats.

No siguem hipòcrites. No treballem prou per pagar cangurs i no tenim temps per estar amb els nostres fills i filles quan surten de l’escola, i aquest nínxol es cobreix molt bé amb aquest sub món de l’educació paral·lel. I no és mala opció, és el que hi ha. Com he comentat, hi ha empreses, personal i matèries per a tots els gustos. 

La pregunta és, són útils? De veritat garanteixen els resultats que diuen obtenir? 

Jo era vàlid per ensenyar anglès? El mètode era bo?

Al final tot es redueix a la visió que tingui cada parella de progenitores. La exigència que es tingui cap al vàstag, la relativització d’aquests espais de “lleure educatiu”, la capacitat de l’infant per aprendre malgrat tot. Però això em porta a parlar d’un aspecte que a mi si que em sembla rellevant.

Hi ha mètodes que funcionen. Funcionen amb mestres inútils, amb monitors sense experiència, amb canalla desconnectada. Està demostrat que funcionen. Mètodes vivencials, experimentals, visuals. A les hores escombraria -quan els infants ja porten nou hores enganxats a les aules i surten amb ganes de desfogar-se i els tornen a enclaustrar fins que soni l’hora materna que els alliberi-, amb professionals del lleure que no tenen títols però potser molta vocació i ganes, i amb sovint, material escàs i poca preparació (no oblidem que els que fan de monitors, la majoria de vegades venen corrents dels seus propis estudis o de feines de migdies que complerten amb els sous d’una, dues o cinc classes setmanals fora d’horari.) 

En resum, tot i que les coses són com són, i totes les variables hagudes i per haver que afecten aquest món extra curricular, molts adults necessiten aquestes hores i molts infants les aprofiten. Alguns descobriran la vocació musical, esportiva o plàstica en elles. 

D’alguna d’elles en sortirà un gran campió de tenis taula, o d’escacs. 

Quan vius una cosa, quan experimentes amb ella, quan la veus, la toques, l’olores; quan fas que una cosa passi a formar part de la diversió, tinguis l’edat que tinguis, la recordes. Si la recordes, poses les bases per que t’agradi, t’atregui, t’apassioni. 

Viure per recordar i recordar per aprendre.

Potser, només potser i sense ànims de passar-me de llest, hauríem de replantejar-nos seriosament els mètodes tradicionals d’aprenentatge, perquè el que salta a la vista és que la majoria de les hores que els nostres infants estan tancats a una aula, ni viuen, ni recorden, ni aprenen gaire res, i quan acaba el dia només parlaran de la passada de classe que hauran viscut després de fer tres quartets d’hora (mal fets o no) en un racó de l’escola que encara no ha estat netejada pel servei pertinent.

O no.

Ser o no ser: les vacunes!

Ara que està de moda el tema de les vacunes, encara que sigui per una notícia dramàtica que ens ha agafat per sorpresa a tots plegats, vull escriure quatre ratlles per expressar el que un pare com jo, pensa sobre aquest tema tant complex.

És complex per la quantitat d'informació que  hi ha surant en l'ambient, informació contraposada i en alguns casos enganyosa. Excés d'informació segurament deguda a les xarxes socials i a la premsa que no sempre és rigorosa ni informa de manera imparcial.

Hom tendeix a pensar que les coses que es diuen pels mitjans són certes, o això crèiem tots abans. Venim d'un món en "blanc i negre" que tenia pocs mitjans d'informació i t'empassaves el que et donava el metge de tota la vida i els pocs diaris o informatius televisius que hi havia. Del món de les vacunes, concretament, abans ningú es plantejava res. Et vacunaves i ja està.

Ara, seguint el calendari de vacunes pels teus fills, si el segueixes -perquè tens el dret de no fer-ho, dret teu però no sabem fins a quin punt és un dret pels infants en qüestió-, tens les de obligat compliment que entren per la seguretat social, i les que al haver-te de pagar tu de la teva butxaca entren diguem-ne, en el ample marc de la desconfiança. Desconfies perquè sents coses: que si tenen uns efectes secundaris pitjors que la malaltia que de la que protegeixen; que no estan prou testades i poden ser molt perilloses; que aquestes campanyes massives poden amagar intents de fer neteja per part dels poders fàctics... Desconfies de les farmacèutiques que estan en el punt de mira de tothom per ser grans multinacionals envoltades de misteris i de grans guanys econòmics. Dubtes de la seva transparència, del seu plantejament humanitari, del seu interès per la salut per sobre de tot. Dubtes per tant dels seus consells, perquè no n'estàs segur.

Llavors preguntes a pediatres, infermers i infermeres i vas reunint informació diversa. Uns t'aconsellen ferventment que les posis totes sense dubtar-ho. Uns altres et diuen, beeeeenooo... aquesta sí, aquesta potser no cal...

Busques per internet i trobes mil entrades, meitat d'un costat i l'altra de l'altre. Quedes convençut? Potser sí, potser no, i llavors...

Llavors hi ha un cas d'infecció greu amb la tràgica mort d'una nena de 9 anys o d'un nen de 4 o del que sigui, penses en les conseqüències i tornes a redefinir-te. Passes per un calvari de pensaments, et solidaritzes amb els malaurats pares d'aquestes criatures i no ho dubtes gens: els meus fills bé valen el petit risc que sigui.  

No dubtes uns dies, després vas a les farmàcies i et diuen que els preus s'han disparat, que la llista d'espera és llarga... i les alarmes es rebaixen i et tornen a arribar missatges de tranquil·litat, que tot està sota control, que amb les del calendari corrent ja n'hi ha prou... i tornes a començar. Ja és prou difícil fer de pare i mare les 24 hores del dia perquè a sobre, et facin fer de metge! Que no ens ho facin decidir!

Però és clar; vols confiar en ells, els pediatres. Aquells professionals a qui acudeixes quan el tresor de casa teva té un problema mèdic, i quan surts de la consulta reculls la propaganda del costat de la porta on recomanen esmorzar Actimel o menjar galetes de dinosaures carregades de sucre i oli de palma i penses... m'estan prenent el pel o només em volen fer ballar el cap?

A qui has de creure?

Al metge de tota la vida que avala amb la seva associació de pediatria productes que estudis seriosos t'estan dient que són porqueria pura, pèssims enemics de la salut dels teus fills, perquè els hi donis per esmorzar, la base nutritiva del seu primer àpat.

A les farmacèutiques que saps del cert, que busquen un benefici econòmic per engreixar les butxaques dels seus comercials i directius?

Als amics? Als parents? Als telenotícies? Ens deixem emportar pels pànics de torn i anem a cop d'entranya?

Jo ho entenc. És difícil. No em vull ni imaginar, de fet procuro no empatitzar amb els pares que perden un fill a aquestes edats per no vacunar-lo; i em fa pànic pensar que no el o la van vacunar, pel pensament i caràcter d'un dels dos de la parella, buff! Senzillament m'ho imagino, jo en el seu lloc, i ja ploro. Però ha de ser un infern... per conviccions, des del meu punt de vista tant errònies, te la jugues així. Les estadístiques, els números diuen que les vacunes salven vides, milions.  

Però hi ha l'altre costat. Diuen que les vacunes estan causant molts problemes secundaris que ara surten a la llum amb noves malalties que no controlem, al·lèrgies descontrolades i massives, problemes amb els TDH i els TDA i els Celíacs i alteracions alimentaries, i que no deixen que el cos es reguli de manera natural i s'immunitzi amb cada malaltia i per tant, es faci més fort... Vaja, que resulta que molta vacuna també respon a la manca de temps dels pares per quedar-se a casa vetllant al seu fill malalt: millor que no s'hi posi.

Tenim por de la malaltia, encara que sigui la típica varicel·la que tots hem passat.

És complicat. Tot i que reconec que tinc bastant clara la meva opinió, també em fa ballar el cap. I si tenen raó? I si l'ésser humà s'està excedint buscant la perfecció, prevenint tant que estiguem creant generacions descafeinades de nosaltres mateixos i ens estiguem auto immolant sense adonar-nos-en?

Val la pena jugar-te la vida dels teus fills per una creença així? Bé que hi ha seguidors de moltes religions que als metges no els volen veure i la voluntat Divina és innegociable. Ells també se la juguen.

I els que convivim amb ells, la majoria -els rucs? el ramat?-, tenim dret a prevenir-nos d'ells, a segregar-los perquè no posin en perill als nostres infants supra vacunats?

Ostres, ostres, ostres. Com deia aquell oriental: Aquí hi ha marro tu!

Respecte per als infants

Hi ha dies, avui no és el cas, que quan vaig a dormir repasso alguna mala estona que he passat amb el Jan o amb la Ivet. Ara, per edat i energia desbocada, mes sovint em passa amb ell, però em dolen les dues situacions per igual. Els que sou pares o mares m’entendreu segur; aquells moments que, malgrat la preparació «ZEN» que hem de portar en tot moment, el teu infant fa alguna cosa que us treu de polleguera, aquella goteta -segur que insignificant- que fa vessar el got. I és clar, això va a caràcters, quan el volcà està adormit i fa una sacsejada, les roques i el fum arriben on arriben.

Jo soc com soc. De petit, quan tenia l’edat del meu gran ara, diuen que era «moooolt» pitjor. Coincideixen els pares i els germans o sia que, els dono un vot de confiança! És broma. Sí, jo era un element i ara, he estat pare i m’he transformat; m’he passat al costat fosc i els meus fills em volen redimir a base de sotragades. Sort en tinc de l’Ester que m’està ensenyant una altra manera de fer les coses perquè sinó, jo faria el mateix que vaig aprendre a casa: la guerra es combat amb guerra! El crit amb més decibels i els cops amb càstigs i alguna bufetada!

Sí, sort. Tinc sort perquè amb ella anem aprenent a cercar cada dia les maneres per trobar l’equilibri entre els «seus» estirabots i la nostra paciència.

I no, no he volgut pas dir que a casa meva, quan era petit, fóssim uns bàrbars. Tot el contrari. Però la tendència i l’estil educatiu de fa 40 anys eren una altra cosa. I viure com vivíem nosaltres, en 60 metres quadrats, vuit persones apinyades competint per un espai de tranquil·litat era, a part d’un mèrit enorme vist amb ulls d’ara -seríem un pis patera-, era la guerra diària. Una guerra pacífica que ens va ensenyar i curtir per la vida, prou bé, vistos els resultats. Però, no és ni de lluny el paradigma de casa nostra en la actualitat.

I això és el que em comporta més maldecaps alhora d’educar els meus fills. Les evidents diferències entre els estils educatius. El que vaig mamar jo, el que va mamar l’Ester i el que volem i ens sembla més adequat per als nostres fills.

Millor? Així ho pensem nosaltres. Encara que sobre el paper comporta més temps per a veure’n els resultats. Educar respectuosament comença per assumir que els infants han de ser infants i que la majoria «d’errors» que cometen són experiències i lliçons que han de viure, afrontar i superar. Tot allò del càstig i el control amb aquest mètode és un error. Renyar, castigar i cridar per haver fet quelcom que han de fer per aprendre com funciona la vida és contradir el mateix principi de la prova-error. Són ells que, observant els resultats i les conseqüències, han d’anar encaminant la seva pròpia experiència. I això, com es pot intuir, és més llarg i costa més esforç que un cop sec sobre la taula, un crit, un «ves a la teva habitació» o el que sigui amb un altre mètode més expeditiu.

I la figura d’autoritat dels pares on queda? Algú s’ho pot preguntar. Tenir autoritat no és sinònim de ser autoritari i manar per la por. Els pares segueixen tenint tota l’autoritat a casa, però ha de ser des de la presència, des del recolzament. Ser allà per mostrar l’error o l’èxit i donar un cop de ma o ajudar a descobrir les eines per superar l’atzucac, identificar sentiments, repartir abraçades, comprensió...

Evidentment, si s’ha de donar un toc d’alerta, també s’ha de fer! Però els infants, per norma general, no fan coses perilloses, busquen els seus límits! Aquests a vegades també coincideixen amb els nostres i és llavors que ens hem d’adonar que ells, no ho fan expressament, forma part de la seva experiència de vida, un lloc o situació que nosaltres ja hem explorat abans, i no per això els hem de tallar les ales o els hem de donar la solució tancada. Ells fan la seva i nosaltres, hem d’estar allà per quan s’espantin, quan es puguin passar de la ratlla, quan corri perill la seva preciosa vida...

En el fons, escriure això per mi és una teràpia perquè soc el primer que m’equivoco. I quan ho faig, he de ser prou hàbil i ràpid per demanar perdó a temps. Això també és molt important per mi, i pels que aprenen de mi. La lliçó d’equivocar-se bé, ser assertiu i empatitzar amb els altres.

Som un exemple, l’exemple a seguir. Allò que fem bé i allò que fem malament està sent gravat a foc en les seves ànimes. Essent conscients que no ho fem pas bé tot, i rectificant i reaccionant a temps, donem més bones lliçons que amagant-nos en el nostre orgull d’adult. Perquè, els nostres infants s’equivocaran prop de les nostres faldilles, i creixeran i es tornaran a equivocar, i aniran millor o pitjor i quan no hi siguem ens buscaran en el seu palau mental i ens trobaran allà, preparats per ensenyar-los la importància dels perdó i de l’amor incondicional.

Quantes coses ensenyem parlant i quantes n’ensenyem fent? Com diu la dita, les paraules se les endú el vent, amb això ja responc bastant la pregunta.

I costa. És molt esgotador. Sobretot quan arribes cansat a casa de treballar, i haver comprat, netejat, endreçat, viatjat, llegit, escoltat... vaja, després d’un dia normal en que a un adult se li acaben les piles i pensa en la tranquil·litat de la seva dolça llar i es troba amb els fills, carregats inesgotablement d’energia, que et posen a prova.

Buff! Hi ha dies de tot. Que us he d’explicar. Hi ha dies que pots seguir el ritme. N’hi ha que no. I que fas?

Respira! Recorda que la teva resposta ensenya més que el que diguis quan obris la boca. Els infants no són aquells «éssers capritxosos i mal girbats» que et volen fer patir. Són personetes petites que volen créixer, aprendre, fer el que tu fas. Respecta’ls. Aprèn de les seves respostes també, i et veuràs reflectit en les seves maneres, en les dolentes i també en les bones, i podràs seguir creixent tu també.

Difícil, sí. Impossible? No. Llarg? Sí. Útil? Nosaltres pensem que sí. Cada nova experiència ens diu que anem bé. Però hem de mirar el conjunt, no el moment. L’ara és la immediatesa, i no hi ha res més immediat que un crit o una plantufada o un «ves a la teva habitació i pensa sobre el que has fet!».

En una vida llarga i plena d’interrogants que encara no sabem quines preguntes tancaran ni quantes respostes generaran, els infants han de tenir un llibre de navegació gran i en blanc perquè es puguin escriure ells la seva ruta, nosaltres els hem de donar una bona brúixola i una barca robusta i resistent. La resta del camí, l’han de fer sols. Malgrat que el nostre orgull de pares i el nostre amor incondicional sempre estarà allà, patint per ells.

No créixis tant, fill meu.

Ara mateix acabo de baixar a tirar les escombraries, i tornant cap a la porta m’he creuat amb un noi, un noiet de potser 15 o 16 anys. Vestit d’esport i fibrat com li pertoca a un noi de la seva edat que dedica temps a esbargir-se, a jugar, a competir. M’he vist a mi mateix, temps enrere; que em passava pel cap a la seva edat? Que li passava pel cap a aquest noi?

He vist el noi, m’hi he vist reflectit, he vist els seus pares per un forat i m’he vist a mi, mirant el meu petit Jan. Tot en uns segons, mentre pujava amb l’ascensor. Ara m’assec davant el teclat i segueixo veient el Jan amb quasi quatre anys, petit, bufó encara però amb detalls de nen gran, independent, que vol ser autònom, que ens rebutja buscant el seu espai però que alhora és tant i tant indefens que no controla encara quan pot i no pot passar el carrer, no acaba de posar-se sol les samarretes estretes sense ajuda, que encara somriu quan el desperto al matí cantant-li una cançó o que s’adorm sentint la guitarra i les veus dels seus pares a la fosca de la nit; una nit que l’espanta.

He vist un noi que podria ser d’aquí uns quants anys el Jan i llavors l’he vist mirant-me des de baix, encara no arriba al botó del quart pis, i ja el veig d’adolescent? Tu noi, sí que estàs malament, he pensat. Però no puc evitar pensar en ell com en un nen petit que creix i que busca fer-se gran, i alhora s’agafa a la pell de la seva tendra infantesa perquè l’acaronin, perquè el mimin, perquè juguin amb ell, perquè el segueixin veient tant petit que no el deixin mai d’abraçar, encara que defugi les abraçades passats uns segons meravellosos.

El Jan és gran; és una realitat que el defineix perfectament. És un nen més gran del que la mitjana és i la seva mida el traeix, la seva força el condiciona, el seu raonament sembla que l’acompanyi i llavors pobret, pateix una resposta dels adults més madura de la que li pertoca. No deixa de ser un petit que encara no ha fet els quatre però el mires i veus un nen de cinc o potser quasi sis anys. Ens costa recordar-ho a nosaltres, els seus pares, imagino que deu ser també difícil per als altres adults que hi col·lideixen durant el dia, a l’escola sobretot. Ha de ser difícil per a ell mateix, participar del joc i la vida dels seus companys, essent el gran i no volent ser-ho. Ell només vol ser nen, jugar, provar, tastar, riure, plorar, enfadar-se, alegrar-se.

No vull que creixis. Et vull així de dolç i que cada matí quan entres a classe tornis enrere i m’agafis volent quedar-te amb mi, volent un últim petó, una darrera apretada. Però ho faràs, i desitjo que sigui així, i que et facis un home, gran, fort i valent. I t’allunyaràs, i et veuré allunyar-te. Falta molt, ho se. Però he vist aquell noi i hi he pensat, i he plorat, ho reconec. Ets el primer dels nostres dos tresors i només per això, el valor de tenir-te i no tenir-te és incalculable.

Creix Jan, però no t’allunyis massa. I sempre que vulguis tornar a ser nen, imagina't que nosaltres hem crescut amb tu, i si ho necessites, sempre t'agafarem en braços, i et portarem al llit, notant l'escalfor tendre de la teva galta enganxada al coll.