Ser o no ser: les vacunes!

Ara que està de moda el tema de les vacunes, encara que sigui per una notícia dramàtica que ens ha agafat per sorpresa a tots plegats, vull escriure quatre ratlles per expressar el que un pare com jo, pensa sobre aquest tema tant complex.

És complex per la quantitat d'informació que  hi ha surant en l'ambient, informació contraposada i en alguns casos enganyosa. Excés d'informació segurament deguda a les xarxes socials i a la premsa que no sempre és rigorosa ni informa de manera imparcial.

Hom tendeix a pensar que les coses que es diuen pels mitjans són certes, o això crèiem tots abans. Venim d'un món en "blanc i negre" que tenia pocs mitjans d'informació i t'empassaves el que et donava el metge de tota la vida i els pocs diaris o informatius televisius que hi havia. Del món de les vacunes, concretament, abans ningú es plantejava res. Et vacunaves i ja està.

Ara, seguint el calendari de vacunes pels teus fills, si el segueixes -perquè tens el dret de no fer-ho, dret teu però no sabem fins a quin punt és un dret pels infants en qüestió-, tens les de obligat compliment que entren per la seguretat social, i les que al haver-te de pagar tu de la teva butxaca entren diguem-ne, en el ample marc de la desconfiança. Desconfies perquè sents coses: que si tenen uns efectes secundaris pitjors que la malaltia que de la que protegeixen; que no estan prou testades i poden ser molt perilloses; que aquestes campanyes massives poden amagar intents de fer neteja per part dels poders fàctics... Desconfies de les farmacèutiques que estan en el punt de mira de tothom per ser grans multinacionals envoltades de misteris i de grans guanys econòmics. Dubtes de la seva transparència, del seu plantejament humanitari, del seu interès per la salut per sobre de tot. Dubtes per tant dels seus consells, perquè no n'estàs segur.

Llavors preguntes a pediatres, infermers i infermeres i vas reunint informació diversa. Uns t'aconsellen ferventment que les posis totes sense dubtar-ho. Uns altres et diuen, beeeeenooo... aquesta sí, aquesta potser no cal...

Busques per internet i trobes mil entrades, meitat d'un costat i l'altra de l'altre. Quedes convençut? Potser sí, potser no, i llavors...

Llavors hi ha un cas d'infecció greu amb la tràgica mort d'una nena de 9 anys o d'un nen de 4 o del que sigui, penses en les conseqüències i tornes a redefinir-te. Passes per un calvari de pensaments, et solidaritzes amb els malaurats pares d'aquestes criatures i no ho dubtes gens: els meus fills bé valen el petit risc que sigui.  

No dubtes uns dies, després vas a les farmàcies i et diuen que els preus s'han disparat, que la llista d'espera és llarga... i les alarmes es rebaixen i et tornen a arribar missatges de tranquil·litat, que tot està sota control, que amb les del calendari corrent ja n'hi ha prou... i tornes a començar. Ja és prou difícil fer de pare i mare les 24 hores del dia perquè a sobre, et facin fer de metge! Que no ens ho facin decidir!

Però és clar; vols confiar en ells, els pediatres. Aquells professionals a qui acudeixes quan el tresor de casa teva té un problema mèdic, i quan surts de la consulta reculls la propaganda del costat de la porta on recomanen esmorzar Actimel o menjar galetes de dinosaures carregades de sucre i oli de palma i penses... m'estan prenent el pel o només em volen fer ballar el cap?

A qui has de creure?

Al metge de tota la vida que avala amb la seva associació de pediatria productes que estudis seriosos t'estan dient que són porqueria pura, pèssims enemics de la salut dels teus fills, perquè els hi donis per esmorzar, la base nutritiva del seu primer àpat.

A les farmacèutiques que saps del cert, que busquen un benefici econòmic per engreixar les butxaques dels seus comercials i directius?

Als amics? Als parents? Als telenotícies? Ens deixem emportar pels pànics de torn i anem a cop d'entranya?

Jo ho entenc. És difícil. No em vull ni imaginar, de fet procuro no empatitzar amb els pares que perden un fill a aquestes edats per no vacunar-lo; i em fa pànic pensar que no el o la van vacunar, pel pensament i caràcter d'un dels dos de la parella, buff! Senzillament m'ho imagino, jo en el seu lloc, i ja ploro. Però ha de ser un infern... per conviccions, des del meu punt de vista tant errònies, te la jugues així. Les estadístiques, els números diuen que les vacunes salven vides, milions.  

Però hi ha l'altre costat. Diuen que les vacunes estan causant molts problemes secundaris que ara surten a la llum amb noves malalties que no controlem, al·lèrgies descontrolades i massives, problemes amb els TDH i els TDA i els Celíacs i alteracions alimentaries, i que no deixen que el cos es reguli de manera natural i s'immunitzi amb cada malaltia i per tant, es faci més fort... Vaja, que resulta que molta vacuna també respon a la manca de temps dels pares per quedar-se a casa vetllant al seu fill malalt: millor que no s'hi posi.

Tenim por de la malaltia, encara que sigui la típica varicel·la que tots hem passat.

És complicat. Tot i que reconec que tinc bastant clara la meva opinió, també em fa ballar el cap. I si tenen raó? I si l'ésser humà s'està excedint buscant la perfecció, prevenint tant que estiguem creant generacions descafeinades de nosaltres mateixos i ens estiguem auto immolant sense adonar-nos-en?

Val la pena jugar-te la vida dels teus fills per una creença així? Bé que hi ha seguidors de moltes religions que als metges no els volen veure i la voluntat Divina és innegociable. Ells també se la juguen.

I els que convivim amb ells, la majoria -els rucs? el ramat?-, tenim dret a prevenir-nos d'ells, a segregar-los perquè no posin en perill als nostres infants supra vacunats?

Ostres, ostres, ostres. Com deia aquell oriental: Aquí hi ha marro tu!

No créixis tant, fill meu.

Ara mateix acabo de baixar a tirar les escombraries, i tornant cap a la porta m’he creuat amb un noi, un noiet de potser 15 o 16 anys. Vestit d’esport i fibrat com li pertoca a un noi de la seva edat que dedica temps a esbargir-se, a jugar, a competir. M’he vist a mi mateix, temps enrere; que em passava pel cap a la seva edat? Que li passava pel cap a aquest noi?

He vist el noi, m’hi he vist reflectit, he vist els seus pares per un forat i m’he vist a mi, mirant el meu petit Jan. Tot en uns segons, mentre pujava amb l’ascensor. Ara m’assec davant el teclat i segueixo veient el Jan amb quasi quatre anys, petit, bufó encara però amb detalls de nen gran, independent, que vol ser autònom, que ens rebutja buscant el seu espai però que alhora és tant i tant indefens que no controla encara quan pot i no pot passar el carrer, no acaba de posar-se sol les samarretes estretes sense ajuda, que encara somriu quan el desperto al matí cantant-li una cançó o que s’adorm sentint la guitarra i les veus dels seus pares a la fosca de la nit; una nit que l’espanta.

He vist un noi que podria ser d’aquí uns quants anys el Jan i llavors l’he vist mirant-me des de baix, encara no arriba al botó del quart pis, i ja el veig d’adolescent? Tu noi, sí que estàs malament, he pensat. Però no puc evitar pensar en ell com en un nen petit que creix i que busca fer-se gran, i alhora s’agafa a la pell de la seva tendra infantesa perquè l’acaronin, perquè el mimin, perquè juguin amb ell, perquè el segueixin veient tant petit que no el deixin mai d’abraçar, encara que defugi les abraçades passats uns segons meravellosos.

El Jan és gran; és una realitat que el defineix perfectament. És un nen més gran del que la mitjana és i la seva mida el traeix, la seva força el condiciona, el seu raonament sembla que l’acompanyi i llavors pobret, pateix una resposta dels adults més madura de la que li pertoca. No deixa de ser un petit que encara no ha fet els quatre però el mires i veus un nen de cinc o potser quasi sis anys. Ens costa recordar-ho a nosaltres, els seus pares, imagino que deu ser també difícil per als altres adults que hi col·lideixen durant el dia, a l’escola sobretot. Ha de ser difícil per a ell mateix, participar del joc i la vida dels seus companys, essent el gran i no volent ser-ho. Ell només vol ser nen, jugar, provar, tastar, riure, plorar, enfadar-se, alegrar-se.

No vull que creixis. Et vull així de dolç i que cada matí quan entres a classe tornis enrere i m’agafis volent quedar-te amb mi, volent un últim petó, una darrera apretada. Però ho faràs, i desitjo que sigui així, i que et facis un home, gran, fort i valent. I t’allunyaràs, i et veuré allunyar-te. Falta molt, ho se. Però he vist aquell noi i hi he pensat, i he plorat, ho reconec. Ets el primer dels nostres dos tresors i només per això, el valor de tenir-te i no tenir-te és incalculable.

Creix Jan, però no t’allunyis massa. I sempre que vulguis tornar a ser nen, imagina't que nosaltres hem crescut amb tu, i si ho necessites, sempre t'agafarem en braços, i et portarem al llit, notant l'escalfor tendre de la teva galta enganxada al coll. 

Els llums, s'han apagat...

Han tret el pastís, aplaudien els pares, els tiets, els amics...

Ara, el meu fill petit, que cada dia creix més, de tant en tant es posa a recitar aquestes frases fins que acaba la presentació de la cançó dels Manel, Aniversari. Ho fa en el seu peculiar idioma i gràcia, però se l’entén molt bé malgrat que només te 21 mesos i escaig. 

És tant bonic. És tant extraordinari veure créixer la personeta que tens a casa, cada dia una mica més sorprenent, més autònom, més curiós i emocionat per la vida, per cada detall. Cada cosa que fas és un món que descobreix darrera meu; m'observa, em mira, m'imita i ho repeteix tot, amb tota la seva capacitat i tenacitat. Ho va repetint fins a la sacietat i m’hipnotitza, no puc deixar de mirar-lo, vol fer-me veure que el més important del món, és el que està passant davant meu, als meus peus, no el que he de fer després. 

Em sorprenc a cada segon que passa, i em fa oblidar el que he de fer, el que volia fer, el que em delia per fer... tot es torna relatiu. Ja tenia raó l'Einstein! Potser no va ser amb cap fórmula que se'n va adonar... I és que, hi ha res més important, urgent i meravellós que veure créixer els teus fills?

I no és que de cop entengui als meus pares, perquè amb l'edat que tinc i la meva relació amb el món educatiu ja me'ls ha fet entendre bastant, abans. No és enteniment el que em transmet aquesta experiència; és comprensió total, és com si de cop m'hagués convertit en un col·lega més de la professió. He entrat de ple en el club de persones que estan o han sacrificat realment, la vida per un altre. No com amb una parella o un amic, amb qui sempre hi pot haver alguna reserva... és donar-se totalment i que sigui el que hagi de ser. Les prioritats són radicalment diferents.

És immens, gegant. Una tasca de tota una vida; no és per un temps i no hi puc ni vull renunciar. I no ho faig per obligació, ni per imposició de ningú, diví o mundà. Ho faig per amor...

Em sento tant feliç mirant-lo com em vol fer riure, com em provoca amb una gamberradeta i espera la meva reacció, mirant a veure si canvia a la següent. Li veig a les pupil·les les ganes de créixer, de ser més, de fer com jo. Xerra, m'explica coses, s'esforça molt perquè les entengui, i si no, ho dona per fet, perquè ell m’entén perfectament. Malauradament no puc veure'l tant com quan era més petitó, i fa temps que no puc anar a portar-lo ni cercar-lo a la llar d'infants. I com si ell ho sabés del cert, i notés el meu dolor, quan puc escapar-me del bar per anar a donar-li una sorpresa, ell em mira com si no passés res, somriu i seguida i acceleradament em fa un repàs per totes les coses noves que hi ha, les joguines amb les que hi passa les estones, les decoracions que han fet... m'ho ensenya tot, tot i tot. I jo no puc fer més que riure i callar, seguir-lo i meravellar-me de lo gran que es va fent i malgrat que no puc estar per ell com voldria, tinc tots els meus sentits posats en ell. Sort en tenim de la seva mare, que és la millor mare del món i el cuida i el mima pels dos. Que més puc dir  sobre ella? Que cada dia em sorprèn més la seva humilitat i fragilitat; si ser pare és meravellós, ser mare ha de ser... no crec que hi hagi paraules per descriure-ho.

El nostre fillet pititotto està creixent molt, i aviat farà dos anys!!

Farem una festeta, i convidarem als avis, als tiets i als amics... i bufarem les espelmes, i comptarem un segon, dos segons, tres segons, quatre i cinc... i demanarem un desig.