Felicitats Pititotto!

Fa cinc anys que vas canviar les nostres vides. Fa cinc anys que tot el meu món, va girar de dalt a baix i de dreta a esquerre. Des del primer alè ens vas portar de corcoll i amb el teu primer plor vas deixar clar que venies a aquest món perquè et sentíssim bé. Cinc anys de tu, de Jan. Cinc anys de Pititotto, de Janotto, de Jan Pitit, de Cutxurrucutxucu... Cinc anys d'aprenentatge continuat, de classes fora d'hores, de màsters en medicina, psicologia i magisteri.

Dissabte en fas cinc, i ja entres en el grup selecte dels múltiples fàcils de comptar. Després ja no serà res tant gran com els deu, i els quinze i no diguem els vint!! Tot just l'any passat aprenies a jugar sol, i enguany ets una font de preguntes, reflexions profundes, perquès inesgotables i energia imparable.

Dolç com un terrós del sucre que no menges perquè és dolent i distant com el pare que et va parir. Cautelós, prudent i observador, constant, lluitador i obstinat; contradictori, cridaner, imaginatiu, juganer, peliculero, reflexiu... que he de dir, guapo, ben plantat, gegant entre els més xics i petit entre els més grans.

Dissabte te'ns fas gran, tot i ser encara un petit projecte en desenvolupament. Una base de proves, la nostra prova constant. I malgrat tots els nostres defectes, sembla que vas creixent agafant les nostres coses bones. És un consol. Ho fem el millor possible, però som uns aprenents. Cada dia que s'acaba, és un maldecap més que hem superat, o no. Una prova constant per la nostra capacitat de créixer més del que pensem que ho hem de fer. Perquè ser pares és això, entendre que fins el néixer érem tant savis com després, tant rucs.

Cinc anys en els que també hem vist arribar la Ivet, la Putxurrunclins. La teva germaneta dolça i tremenda que has hagut d'aprendre a estimar des de la gelosia més innata. I te l'estimes com un tresor. I això encara et fa més gran, més admirable.

A vegades parlem de que hauria passat si haguéssiu anat al revés, si tu fossis el xic i ella la gran. De com seria tenir un pitit amb germaneta gran. De com seria el món si les coses no fossin com són... Però la veritat només és una; el món és millor des del dia en que vas arribar, millor encara quan la teva germana et va atrapar i res, per més trist o gros que sigui, podrà canviar aquest fet.

Dissabte, el meu Jan en fa cinc! Estic content de cada segon, és a dir, cent cinquanta set milions sis-cents vuitanta mil segons de felicitat compartida!

És una xifra fantàstica!!

Per molts anys, Petit meu! I felicitats a la mare, per la part que li toca!!

Bona nit!

No créixis tant, fill meu.

Ara mateix acabo de baixar a tirar les escombraries, i tornant cap a la porta m’he creuat amb un noi, un noiet de potser 15 o 16 anys. Vestit d’esport i fibrat com li pertoca a un noi de la seva edat que dedica temps a esbargir-se, a jugar, a competir. M’he vist a mi mateix, temps enrere; que em passava pel cap a la seva edat? Que li passava pel cap a aquest noi?

He vist el noi, m’hi he vist reflectit, he vist els seus pares per un forat i m’he vist a mi, mirant el meu petit Jan. Tot en uns segons, mentre pujava amb l’ascensor. Ara m’assec davant el teclat i segueixo veient el Jan amb quasi quatre anys, petit, bufó encara però amb detalls de nen gran, independent, que vol ser autònom, que ens rebutja buscant el seu espai però que alhora és tant i tant indefens que no controla encara quan pot i no pot passar el carrer, no acaba de posar-se sol les samarretes estretes sense ajuda, que encara somriu quan el desperto al matí cantant-li una cançó o que s’adorm sentint la guitarra i les veus dels seus pares a la fosca de la nit; una nit que l’espanta.

He vist un noi que podria ser d’aquí uns quants anys el Jan i llavors l’he vist mirant-me des de baix, encara no arriba al botó del quart pis, i ja el veig d’adolescent? Tu noi, sí que estàs malament, he pensat. Però no puc evitar pensar en ell com en un nen petit que creix i que busca fer-se gran, i alhora s’agafa a la pell de la seva tendra infantesa perquè l’acaronin, perquè el mimin, perquè juguin amb ell, perquè el segueixin veient tant petit que no el deixin mai d’abraçar, encara que defugi les abraçades passats uns segons meravellosos.

El Jan és gran; és una realitat que el defineix perfectament. És un nen més gran del que la mitjana és i la seva mida el traeix, la seva força el condiciona, el seu raonament sembla que l’acompanyi i llavors pobret, pateix una resposta dels adults més madura de la que li pertoca. No deixa de ser un petit que encara no ha fet els quatre però el mires i veus un nen de cinc o potser quasi sis anys. Ens costa recordar-ho a nosaltres, els seus pares, imagino que deu ser també difícil per als altres adults que hi col·lideixen durant el dia, a l’escola sobretot. Ha de ser difícil per a ell mateix, participar del joc i la vida dels seus companys, essent el gran i no volent ser-ho. Ell només vol ser nen, jugar, provar, tastar, riure, plorar, enfadar-se, alegrar-se.

No vull que creixis. Et vull així de dolç i que cada matí quan entres a classe tornis enrere i m’agafis volent quedar-te amb mi, volent un últim petó, una darrera apretada. Però ho faràs, i desitjo que sigui així, i que et facis un home, gran, fort i valent. I t’allunyaràs, i et veuré allunyar-te. Falta molt, ho se. Però he vist aquell noi i hi he pensat, i he plorat, ho reconec. Ets el primer dels nostres dos tresors i només per això, el valor de tenir-te i no tenir-te és incalculable.

Creix Jan, però no t’allunyis massa. I sempre que vulguis tornar a ser nen, imagina't que nosaltres hem crescut amb tu, i si ho necessites, sempre t'agafarem en braços, i et portarem al llit, notant l'escalfor tendre de la teva galta enganxada al coll.