Revolució!

Tots hem vist a la nostra infància, o no tant petits, pel·lícules d’aquelles de l’antic oest dels Estats Units. Aquelles històries planes de dolents salvatges que, a cop de revòlver controlaven un poble apartat al mig del desert de Texas, extorsionant, violant i robant impunement als seus acollonits ciutadans. El típic “barman” que ho sap tot darrera la barra, que serveix copes cada dia als sicàris del cap mentre juguen al pòquer sota el gran mirall del “saloon”. Aquell bordell amb les prostitutes acollonides i una “madam” que gairebé sempre, és la cortesana del més dolent del grup...

Veure aquestes pel·lícules llavors i mirar el panorama que tenim ara em sembla irònic, si més no, perquè no hi ha gaires diferències significatives en el que es representa a la nostra societat actual, la que està davant la pantalla. En aquells films mirem astorats i agafats al seient com el dolent entra a la barberia i a sobre de fer-se afaitar pel barber, acollonit el pobre home per no fer-li un tall inoportú, li pren el tant per cent de la caixa, com a pagament d’un delme injust, abusiu i inevitable. Però sabem que apareixerà tard o d’hora el Clint o en John o en Gary  de torn, traumatitzats per un passat que vincula el seu present a aquell home sinistre. I quan aquests galants de polseguera entren en acció, un per un, els malvats i lladres i extorsionadors van caient, ajusticiats honrada i correctament pel salvador anònim.

Els lladres, al vell oest, sempre cauen. Els mals governants són assassinats per un home sense escrúpols com ells, però de bon cor i pel bé de la comunitat.

Aquí, en aquest país ridícul que anomenem Espanya, Catalunya o Península Ibèrica, hi ha el mateix tipus de lladres, extorsionadors i malabaristes de l’engany, disfressats de banquers, polítics, periodistes i capellans, xuclant-nos fins l’ànima en impostos i robant-nos tant com poden a la nostra cara, insultant-nos i mirant-nos tranquil·lament als ulls mentre les seves comptes corrents s’inflen amb els nostres escassos, cada cop més, ingressos laborals. I no tenim cap dret. No tenim cap manera d’aturar-ho. No tenim ni tant sols dret a queixar-nos, a aixecar la veu. Ens titllen de nazis, de terroristes pro-etarres, de “perroflautes”, de buscar excuses per no pagar... No tenim cap xerif decent que ens tregui les castanyes del foc. Cap salvador que, traumatitzat per un passat comú amb aquells fills de la gran prostituta, ens els tregui del mig i ens deixi el camí pla per reprendre les nostres vides, cap a una vida millor, de ben segur, sense ells.

Necessitem un cowboy valent, algú que no tingui por de morir en el intent, perquè la cosa és greu. I si no el trobem, potser va sent hora d’agafar la iniciativa...

Revolució...

Un endoll, un recurs per trobar feina

Avui faré una mica de demagògia, permeteu-m'ho, a favor de la classe governant manaire, ergo banquers, polítics, empresaris (grans) i altres membres de les altes esferes del país, nostre, veí i llunyà.

I és que, ens posem les mans al cap, ara amb tots els casos de corrupció, perquè fa mal veure que tot, de cop, està podrit. És veritat. Però hauríem de ser un pel menys hipòcrites, i reconèixer que, tots sabem que per trobar feina, una de bona, la millor manera no és enviant currículums i fent entrevistes: és tenint un endoll. Una persona, coneguda, familiar i de confiança que ens endolli dins de l'empresa, càrrec i sou que "ens mereixem". A tots ens ha passat o ens agradaria que ens passes. No és un escàndol, és que moure'ns per confiança i proximitat és la manera més fàcil i ràpida de fer les coses. 

Ningú s'escapa d'això. Tots sabem també, que dins les altes esferes i altes classes, es protegeixen entre ells, sense necessitat de tenir sindicats especialitzats en això. Ho fan per proximitat, confiança i voluntat de supervivència, com tots els altres. Els polítics col·loquen als seus fills, germans i parents pròxims al sí del seu partit, i es casen entre ells (membres d'un partit amb membres de l'altre, també...) i es perpetuen tant com poden, és lògic. 

Els fills dels rics van a les millors escoles (encara que siguin uns negats, uns vagos o uns inútils, com podem ser la resta) perquè els seus pares les poden pagar (vaja, són dels pocs que les poden pagar), i s'asseguren que les beques (que ells mateixos a través dels seus amics banquers concedeixen) arribin als membres de la societat de "classe mitja/baixa" que més puguin aportar en tots els sentits, al seu benestar. Tot està ben lligat, però és que és normal. Tots ho fem.

Cada classe social, cada empresa al seu nivell, cada contracte que signem; tot està condicionat per el coneixement de la persona que volem per un càrrec. Si és familiar, millor. Potser per controlar millor els efectes de la seva feina, o potser per estima, o potser per fer un favor a un germà, o fill de germà. Tot funciona més o menys de la mateixa manera. La veritat, no se de que ens estranyem.

No se perquè ens posem les mans al cap al veure la perpetuïtat de la monarquia malgrat sigui anacrònic, vergonyós i indecent respecte la resta dels mortals. 

No se perquè ens estripem els vestits quan ens parlen de les xifres que mouen els grans bancs, diners nostres per salvar-los el cul, si ja sabem que els que els autoritzen són els mateixos que se'n beneficien, i per tant, es fan els favors que voldríem que ens fessin a nosaltres.

No se perquè alcem la veu per protestar contra les injustícies judicials que es cometen a favor dels que tenen més recursos, si són els que poden pagar els millors advocats (que sovint són els que tenien més números d'arribar on han arribat, gràcies als calers dels seus predecessors). 

No entenc perquè som tant il·lusos. Si estiguéssim en el seu lloc, faríem el mateix. Ho fem des de les nostres petites poltrones, amb els fills (els preferits i els que no), els alumnes (els que ens cauen bé, i els que no), els clients (els bons i els dolents), els familiars (els dignes i els "non grats"), etc...

Ja ho se, he dit que faria demagògia, però és que, a hores d'ara, que més podem fer, veient el que estem veient cada dia?

Riure'ns una mica de nosaltres, els desgraciats de torn. Bé, jo soc tremendament feliç, però un desgraciat al cap davall. Però és clar, una cosa no va lligada amb l'altre. Ja se sap..

Ciència Ficció

A mi m'encanta la ciència ficció. Que pel sol fet d'anomenar-la ja se m'ericen els pels del braç: ciència ficció. Que vol dir exactament aquesta doble paraula, frase? Doncs vol dir que es fa ficció de la ciència. I la ciència és tot, vaja, pot ser-ho tot. El món de la ciència ficció és molt gran, infinit! Es pot fer ciència ficció de la possibilitat d'existència extra terrenal, i es pot fer ciència ficció del que passa a la casa dels veïns...

Jo vaig a fer ciència ficció, a veure si me'n surto. Tot va començar, una nit fosca, en una ciutat fosca, il·luminada només per...

Milions i milions de llums de tots colors i formes possibles. La ciutat en qüestió era gran, poderosa i marítima, similar a la Barcelona que tots coneixem però més fictícia, més increïble. Perquè les coses que hi succeïren aquella nit, no podrien esdevenir mai en una ciutat de veritat. Ens centrarem en un pis, bé, una casa senyorial, un petit palau ubicat en una àrea residencial de la zona alta, una casa de rics del cagar, vaja.

Però els rics del cagar, també tenen problemes econòmics per arribar a final de mes, bé, això és el que li va dir d’Ignasi a la Tina, marit i muller de la casa en qüestió.  

-Carinyo, avui m'han enviat un rebut de la llum que supera de llarg les nostres expectatives econòmiques per a les despeses del mes d'enguany. Que et sembla si surto a fer uns extres al carrer, netejar quatre comptes i aportar uns fons de pensió que tinc paralitzats per aquí i per allà?

-Ostres, em sembla bé, espòs.

L’ Ignasi, tot honradesa va sortir de la casa, emportat per la fam i la desesperació. La seva renda no li permetia arribar a tot... però va passar quelcom extraordinari. Fora la hisenda, camuflat entre la gent normal, hi havia un banc que, donava diners gratis als rics que ho necessitèssin, sense demanar res a canvi. O això és el que li va dir l’ Ignasi a la Tina quan va tornar a casa amb una petita fortuna i un cotxe nou. El cotxe l'havia comprat amb el canvi d'unes operacions bursàtils que havia fet amb el capital que generosament li havia donat aquella entitat fantàstica. 

La Tina, tota innocència, va empassar-se aquella i altres realitats fictícies sobre la procedència dels diners del seu treballador espòs, fins que els diners, com que els sortien per les orelles, ja no eren un  problema.

I van viure feliços, i van menjar anissos... I va passar el temps.

Un bon dia, uns advocats (rics del cagar també, fills d’il·lustres advocats de l'ofici i tal...), estirant un fil brut que sortia d'una empresa que feia tuf de diner negre, i remenant papers, declaracions i imputacions de gent rica del cagar i poc treballadora (no com la resta, vaja, d'aquells que treballen poc, surten a molts llocs i tenen moltes monedes que no saps mai d'on surten -vaja, ja tornem a la ciència ficció- i, per acabar-ho d'adobar, també són fills il·lustres d'uns altres fills d'il·lustres, etc...), van trobar indicis que l’ Ignasi amagava algun secret impúdic. Aquell exemple singular de bona persona era en realitat un farsant, suposadament. Es veu que els diners que provenien d'aquella donació constant eren en realitat comissions i sobres que havia anat rebent el bo de l’ Ignasi per unes feines que es veu, no feia, o feia només en part, aparentment. 

Total, que es veu que aquella parella de pobres treballadors honrats, vivia feia temps a costa de l'esforç dels altres i poc del seu, per ser rics i tenir més oportunitats que ningú. I es veu que el pare d'ella ja era un potentat de la hòstia, i tal, i tampoc se'n sabia avenir de tanta mentida... Pobre família. Van acabar tots barallats, als jutjats, uns si, altres no. Perquè es veu que ser ric del cagar i no treballar gaire els donava dret a esquivar moltes coses que la resta no podien fer.

I la ciència ficció? On és? 

Ah! Sí, perdoneu. El que fa que una història esdevingui increïble és que, allò que hi passa sembla que no pugui ser. I el que sembla que no pugui ser és que la Tina, que podria tenir molts noms més, innocent d'ella, no sabia, ni coneixia, ni sospitava la procedència de tanta quantitat de dinerons que humilment tenia al banc, portats pel seu maridet fidel. I que el sogre, o sia, el pare ric del cagar de la noia humil i campetxana, no sabia tampoc res sobre els negocis de la filla, marit i demés parentel·la. 

Ja veieu, la ciència ficció està per tot arreu... Tant a prop i tant lluny com podeu ser capaços d'imaginar, i res del que es veu, és en realitat el que sembla que es veu, i nosaltres som tant rucs, com en realitat sembla que som, per empassa'ns-ho tot, amb interessos i comissions!

I sabeu el més increïble de tot? Aquella parella, pare i mare i família en general, va superar tot aquell incident, diluint-lo entre jutges, jurats, advocats i apel·lacions. I finalment, ells i d'altres, van seguir vivint millor que la resta, amparats per les lleis i les normes que poc a poc s'havien anat fent al seu voltant, durant anys d'anar enganyant als seus conciutadans... i va tornar a ser de nit en aquella ciutat i en moltes d'altres, llocs on les coses increïbles, succeïren de nou...