La corrupció és un sistema

Vaig a fer una mica l'anàlisi de la situació del nostre país en termes generals i sense entrar massa en detall. Sense tecnicismes que despistin ni demagògia barata que maregi al personal. Dient-ho d'una manera senzilla, vaig a parlar com parla la gent del carrer i mirant les coses des d'un punt de vista humà, simple, planer.

Anem a pams. Com diria en Vicent Sanchis: punt número u.

Aquí s'hi viu bé. Això ho sap des del més llest al més ruc i des del més ric al més pobre. De tots els països "civilitzats" del món, la península ibèrica, particularment la part de la costa mediterrània, reuneix unes característiques físiques, ambientals i climatològiques envejables.

Punt número dos. Viure aquí, tenint la vida arreglada, és podria dir que és la hòstia. Per tenir la vida arreglada necessites diners. Ja se que els diners no fan la felicitat i tots els tòpics habituals que se solen dir, però com diu sovint l'Ester, la meva dona, ha de ser tant alliberador no patir mai, mai, per arribar a final de mes! I si a sobre et pots permetre els petits luxes de la vida moderna, genial! no?

Punt número tres. Tenir diners, els diners que acabo d'esmentar a l'anterior punt, vol dir tenir-ne molts. Per fer molts calers has de fer trampes. Ningú es fa millonari jugant net. Bé, et pot tocar la loteria, a nivell tangible o resultes ser un geni en quelcom que et reporta beneficis extraordinaris simplement per ser tu. Per tot lo demés: master card. I la master card no s'omple essent honrat.

Les trampes són possibles en aquest país. És un indret peculiar on el més pobre saqueja i el més ric no és diferent. Només cal mirar la situació actual, repassar tots els judicis per corrupció política, empresarial i a tots els nivells més baixos per veure que, la implicació corrupta s'escampa com una taca d'oli. I és cert que et poden enxampar, però la majoria dels calers robats, no tornen.

Punt número quatre. Per evitar que t'enxampin i poder seguir fent trampes per permetre't una vida de luxe en aquest fantàstic país, s'ha d'estar cobert d'espatlles. I això és segurament el que ha estat fent tota la classe política, empresarial i fàctica dominant els darrers trenta o quaranta anys de sistema "democràtic". Jo, que em miro les coses de manera senzilla, penso que quan arribes a un lloc de poder, perdre'l ha de fotre. Jo, que soc simple de pensament, penso que quan t'has envoltat d'una vida de luxes, de xofers, d'hotels d'alt estànding, de servents, de viatges, de contactes, d'un cert glamour fins i tot, passar a un pla terrenal ha de ser decebedor. Mantenir el tipus costi el que costi és una prioritat per tota aquesta trepa. I com es manté tot això? Creant les condicions necessàries perquè ningú ho pugui tombar. Per entendre'ns. Si tu fas un castell de cartes súper, i no vols que ningú te'l desmunti, l'enganxes, oi? O el poses dins una vitrina. Però i si el poses dins una vitrina i l'enganxes? Doble seguretat. M'explico?

En aquest fantàstic país on s'hi viu tant bé i tenint diners és com està al paradís, hi ha un entramat de lleis, tripijocs burocràtics i escletxes legals suficient per marejar la perdiu durant anys i seguir amb la teva vida pagant petits peatges a canvi.

La resta de mortals, mentre passa tot això a uns nivells que no podrem arribar a entendre mai del tot, vivim, malgrat tot, força bé en aquest meravellós i tranquil país, fins que ens esgotem de treballar i de pagar. Llavors, com que estem esgotats lo únic que volem és acabar tranquils els nostres dies, remugant que tots són uns lladres i que aquest país és un país de merda, entre copa i copa o cafè i cafè. Anem perdent drets, pensions, propietats, herències i salut, però estem bé.

Tot el que s'ha anat construint al voltant nostre per a protegir els quatre de dalt, és tant sòlid, tant real, tant ben estructurat, que ni que ho veiem al davant amb lletres de neó dient-nos "US ESTEM ROBANT FINS L'ÚLTIM CÈNTIM I ALÈ DE VIDA", no ens acaba de sacsejar prou. No sortim a fer res que no sigui, seguir lamentant-nos entre cigarreta i cigarreta. Alcem la veu davant les notícies o llegint el diari. I si algú te els nassos d'alçar la veu perquè l'escolti una part important de població, per dir el que pensa, per cagar-se en Déu i sa mare... el sistema se'l menja i el converteix en agitador, en perillós. Trencar la serenitat està penat, tant, que els del voltant tornen a abaixar el cap i segueixen insultant en silenci, no fos cas.

Aquest sistema creat al país o república bananera d'Espanya és en realitat una fàbrica de potentats que trepitgen ferm sobre els caps de tota la població obrera (tots nosaltres) que ha de viure feliç i ignorant, gaudint del sol, el futbol, els toros, les sevillanes o els castells. Molta diferència entre la nostra democràcia i les dictadures inventades a les novel·les catastròfiques de moda de Jocs de fam o Lleials divergents, no hi ha. I a tots els contes d'aquest estil o situacions similars a la realitat no s'arriba a un final feliç a base de burocràcia i lleis. La solució final sempre és una revolta popular.

I en aquest país, ja sabem com es tracten les revoltes, com se solucionen les alçades de veu, com es tracten els dissidents.

Que a ningú se li acudeixi insinuar que necessitem agitar les masses per arreglar aquest merder.  

Ja ho deien a Màtrix, el sistema està pensat per arreglar-se a si mateix, eliminar les peculiaritats i seguir com ha de ser. Qui pensi que no està connectat, qui pensi que és lliure, qui pensi que te veu i vot, que es comenci a fer preguntes i s'adonarà que no.  

Revolució!

Tots hem vist a la nostra infància, o no tant petits, pel·lícules d’aquelles de l’antic oest dels Estats Units. Aquelles històries planes de dolents salvatges que, a cop de revòlver controlaven un poble apartat al mig del desert de Texas, extorsionant, violant i robant impunement als seus acollonits ciutadans. El típic “barman” que ho sap tot darrera la barra, que serveix copes cada dia als sicàris del cap mentre juguen al pòquer sota el gran mirall del “saloon”. Aquell bordell amb les prostitutes acollonides i una “madam” que gairebé sempre, és la cortesana del més dolent del grup...

Veure aquestes pel·lícules llavors i mirar el panorama que tenim ara em sembla irònic, si més no, perquè no hi ha gaires diferències significatives en el que es representa a la nostra societat actual, la que està davant la pantalla. En aquells films mirem astorats i agafats al seient com el dolent entra a la barberia i a sobre de fer-se afaitar pel barber, acollonit el pobre home per no fer-li un tall inoportú, li pren el tant per cent de la caixa, com a pagament d’un delme injust, abusiu i inevitable. Però sabem que apareixerà tard o d’hora el Clint o en John o en Gary  de torn, traumatitzats per un passat que vincula el seu present a aquell home sinistre. I quan aquests galants de polseguera entren en acció, un per un, els malvats i lladres i extorsionadors van caient, ajusticiats honrada i correctament pel salvador anònim.

Els lladres, al vell oest, sempre cauen. Els mals governants són assassinats per un home sense escrúpols com ells, però de bon cor i pel bé de la comunitat.

Aquí, en aquest país ridícul que anomenem Espanya, Catalunya o Península Ibèrica, hi ha el mateix tipus de lladres, extorsionadors i malabaristes de l’engany, disfressats de banquers, polítics, periodistes i capellans, xuclant-nos fins l’ànima en impostos i robant-nos tant com poden a la nostra cara, insultant-nos i mirant-nos tranquil·lament als ulls mentre les seves comptes corrents s’inflen amb els nostres escassos, cada cop més, ingressos laborals. I no tenim cap dret. No tenim cap manera d’aturar-ho. No tenim ni tant sols dret a queixar-nos, a aixecar la veu. Ens titllen de nazis, de terroristes pro-etarres, de “perroflautes”, de buscar excuses per no pagar... No tenim cap xerif decent que ens tregui les castanyes del foc. Cap salvador que, traumatitzat per un passat comú amb aquells fills de la gran prostituta, ens els tregui del mig i ens deixi el camí pla per reprendre les nostres vides, cap a una vida millor, de ben segur, sense ells.

Necessitem un cowboy valent, algú que no tingui por de morir en el intent, perquè la cosa és greu. I si no el trobem, potser va sent hora d’agafar la iniciativa...

Revolució...