La corrupció és un sistema

Vaig a fer una mica l'anàlisi de la situació del nostre país en termes generals i sense entrar massa en detall. Sense tecnicismes que despistin ni demagògia barata que maregi al personal. Dient-ho d'una manera senzilla, vaig a parlar com parla la gent del carrer i mirant les coses des d'un punt de vista humà, simple, planer.

Anem a pams. Com diria en Vicent Sanchis: punt número u.

Aquí s'hi viu bé. Això ho sap des del més llest al més ruc i des del més ric al més pobre. De tots els països "civilitzats" del món, la península ibèrica, particularment la part de la costa mediterrània, reuneix unes característiques físiques, ambientals i climatològiques envejables.

Punt número dos. Viure aquí, tenint la vida arreglada, és podria dir que és la hòstia. Per tenir la vida arreglada necessites diners. Ja se que els diners no fan la felicitat i tots els tòpics habituals que se solen dir, però com diu sovint l'Ester, la meva dona, ha de ser tant alliberador no patir mai, mai, per arribar a final de mes! I si a sobre et pots permetre els petits luxes de la vida moderna, genial! no?

Punt número tres. Tenir diners, els diners que acabo d'esmentar a l'anterior punt, vol dir tenir-ne molts. Per fer molts calers has de fer trampes. Ningú es fa millonari jugant net. Bé, et pot tocar la loteria, a nivell tangible o resultes ser un geni en quelcom que et reporta beneficis extraordinaris simplement per ser tu. Per tot lo demés: master card. I la master card no s'omple essent honrat.

Les trampes són possibles en aquest país. És un indret peculiar on el més pobre saqueja i el més ric no és diferent. Només cal mirar la situació actual, repassar tots els judicis per corrupció política, empresarial i a tots els nivells més baixos per veure que, la implicació corrupta s'escampa com una taca d'oli. I és cert que et poden enxampar, però la majoria dels calers robats, no tornen.

Punt número quatre. Per evitar que t'enxampin i poder seguir fent trampes per permetre't una vida de luxe en aquest fantàstic país, s'ha d'estar cobert d'espatlles. I això és segurament el que ha estat fent tota la classe política, empresarial i fàctica dominant els darrers trenta o quaranta anys de sistema "democràtic". Jo, que em miro les coses de manera senzilla, penso que quan arribes a un lloc de poder, perdre'l ha de fotre. Jo, que soc simple de pensament, penso que quan t'has envoltat d'una vida de luxes, de xofers, d'hotels d'alt estànding, de servents, de viatges, de contactes, d'un cert glamour fins i tot, passar a un pla terrenal ha de ser decebedor. Mantenir el tipus costi el que costi és una prioritat per tota aquesta trepa. I com es manté tot això? Creant les condicions necessàries perquè ningú ho pugui tombar. Per entendre'ns. Si tu fas un castell de cartes súper, i no vols que ningú te'l desmunti, l'enganxes, oi? O el poses dins una vitrina. Però i si el poses dins una vitrina i l'enganxes? Doble seguretat. M'explico?

En aquest fantàstic país on s'hi viu tant bé i tenint diners és com està al paradís, hi ha un entramat de lleis, tripijocs burocràtics i escletxes legals suficient per marejar la perdiu durant anys i seguir amb la teva vida pagant petits peatges a canvi.

La resta de mortals, mentre passa tot això a uns nivells que no podrem arribar a entendre mai del tot, vivim, malgrat tot, força bé en aquest meravellós i tranquil país, fins que ens esgotem de treballar i de pagar. Llavors, com que estem esgotats lo únic que volem és acabar tranquils els nostres dies, remugant que tots són uns lladres i que aquest país és un país de merda, entre copa i copa o cafè i cafè. Anem perdent drets, pensions, propietats, herències i salut, però estem bé.

Tot el que s'ha anat construint al voltant nostre per a protegir els quatre de dalt, és tant sòlid, tant real, tant ben estructurat, que ni que ho veiem al davant amb lletres de neó dient-nos "US ESTEM ROBANT FINS L'ÚLTIM CÈNTIM I ALÈ DE VIDA", no ens acaba de sacsejar prou. No sortim a fer res que no sigui, seguir lamentant-nos entre cigarreta i cigarreta. Alcem la veu davant les notícies o llegint el diari. I si algú te els nassos d'alçar la veu perquè l'escolti una part important de població, per dir el que pensa, per cagar-se en Déu i sa mare... el sistema se'l menja i el converteix en agitador, en perillós. Trencar la serenitat està penat, tant, que els del voltant tornen a abaixar el cap i segueixen insultant en silenci, no fos cas.

Aquest sistema creat al país o república bananera d'Espanya és en realitat una fàbrica de potentats que trepitgen ferm sobre els caps de tota la població obrera (tots nosaltres) que ha de viure feliç i ignorant, gaudint del sol, el futbol, els toros, les sevillanes o els castells. Molta diferència entre la nostra democràcia i les dictadures inventades a les novel·les catastròfiques de moda de Jocs de fam o Lleials divergents, no hi ha. I a tots els contes d'aquest estil o situacions similars a la realitat no s'arriba a un final feliç a base de burocràcia i lleis. La solució final sempre és una revolta popular.

I en aquest país, ja sabem com es tracten les revoltes, com se solucionen les alçades de veu, com es tracten els dissidents.

Que a ningú se li acudeixi insinuar que necessitem agitar les masses per arreglar aquest merder.  

Ja ho deien a Màtrix, el sistema està pensat per arreglar-se a si mateix, eliminar les peculiaritats i seguir com ha de ser. Qui pensi que no està connectat, qui pensi que és lliure, qui pensi que te veu i vot, que es comenci a fer preguntes i s'adonarà que no.  

Joc de Trons

Winterfell somiant que la alliberin! Dracs afamats lluitant contra gossos famèlics. Bastards acomplexats jugant amb les espases dels seus pares. Una rossa rinxolada al sud, un moreno rinxolat al nord, i al mig, els bessons Lanister aguantant totes les embastides. Déus contra Déus, els antics d'unes cases i els nous de les altres i al mig, el Déu venjatiu vermell que abandera el poble. Sang i fetge, honor, tradició, posada en escena, teatre, realitat, traïció, corrupció, amor, sexe, vida, mort...

És Joc de Trons. M'enamora! No vull que s'acabi mai, però s'acabarà. Tard o d'hora. Cada any, deu capítols d'una hora que quan els comences a veure, si t'agrada, els acabes pensant que han estat curts, que falten trossos! I quan la setmana que ve, diumenge d'eleccions, s'acabi la temporada d'enguany, només quedarà el buit, el no res... fins la primavera vinent. Horrorós. Seguirà aquell? Morirà? Regnarà? Acabaran passant tots per les flames del mascle negre? Ja ha caigut l'últim gegant?...

Preguntes sense resposta que moren en les neurones esbojarrades d'uns quants guionistes i un escriptor que ha deixat anar la fera de dins i s'ha alliberat. Ara, la bèstia és de tots, ja no és només seva. La història es fa sola, creix i s'expandeix com una taca d'oli. Com la taca de sang fresca que s'escampa sota l'últim dels abatuts, que mira al cel amb els ulls buits. Els estendards ja s'han alçat per fi a les parets que tocaven, per quan de temps?

És Joc de Trons. Un serial televisiu.

És Joc de Trons. Una radiografia tenyida de vermell de la vida real, de les nostres batalles internes, de les nostres misèries externes. Un joc de fotografies maquillades de fantasia, on la crua vida real es desplega amb tot el seu esplendor.

És el nostre Joc de Trons. El món que coneixem, on els dracs són armes de destrucció massiva que deixen anar els exercits que volen en caces. Un món que avança a cop de traïció política, de traïció religiosa. Els grans bancs i les grans fortunes, les grans famílies, els nostres Lanisters, Frai o Targariens, els seus consellers i les seves titelles. Sang i fetge, honor, tradició, posada en escena, teatre, realitat, traïció, corrupció, amor, sexe, vida i mort.

Cada dia hi juguem i no ens n'adonem. O potser sí, que encara fa que sigui més cruel. Saber-se part d'un joc en el que et diuen, tu camina, no corris, gaudeix i no miris enrere. La vida són dos dies i te'ls permeten viure com puguis. El voler no és poder. És una fal·làcia, una mentida més que ens colen per fer-nos pensar que tenim la llibertat. La llibertat de què? De votar cada quatre anys o sis mesos als que ens governaran? La llibertat de canviar de vida quan descobrim que la que ens havíem marcat quan érem massa joves i inconscients, no ens agrada, no ens convé... no ens fa feliços. La felicitat, l'altre pastanaga del ruc! Has de ser feliç! La felicitat no és al cap d'amunt, és fa tot fent camí. La felicitat no existeix, és una paraula que descriu una pel·lícula, una història escrita, un conte d'infants que ens repeteixen des de xics per que pensem que és certa. Viure és una tómbola, en això tenia raó la cançó. La sort de néixer on et van parir, la sort de tenir la salut que tens, la sort de poder escollir bé el camí -l'agafis on l'agafis-. La sort de ser capaç, la fortuna... la capritxosa fortuna.

La capritxosa fortuna que fa que uns pocs siguin els escollits i la resta siguem els seus peons, els seus esclaus, les seves titelles.

Titelles en un Joc de Trons ben real, estereofònic i en tres dimensions.

Per tots els Déus antics i nous, prefereixo mil vegades lluitar contra el caminants blancs! Almenys, saps que ells són de fiar. Sempre van a per tu.

Bon dia!! 

La Bíblia espanyola

El portaveu del PP de Madrid diu que Podemos és un perill per la democràcia. Que viuen més còmodes en la transició que en els temps actuals, i que volen estripar la constitució, que és el que ha fet possible l’Espanya actual i ha permès superar les diferències entre comunitats enfrontades.

Bé, no se com començar a desmuntar aquesta frase, sentència sumària sobre Podemos per part d’un senyor que pertany al partit que pertany. Intentaré ser objectiu i fugiré de lectures catalanistes o independentistes que sabeu que tinc. Només m’ho miraré per la perversió que te la declaració en sí mateixa.

Podemos és un perill per la democràcia. Tot partit polític (demòcrata) que viu de governar o ser l’oposició dominant de sempre i pensant que serà per sempre, veurà un perill en tot allò que l’amenaci, això és de calaix. Per tant, quan diu que és un perill ho diu per si mateix, no per el país. El país pot tornar a votar i decidir que Podemos no agrada i s’ha acabat la pel·lícula. Però i si no? Si Podemos agrada, i l’oposició ja no és el PP o el PSOE sinó Ciudadanos o uns altres, el seu món, el del PP concretament, s’enfonsa? Se’ls acaba el pastís. I potser no han vist mai tant a prop el color del plat de sota, per dir-ho suaument.

Viuen més còmodes en la transició, és com dir que estan atrapats en el temps. La transició és un espai temporal molt curt, entre una cosa i una altra. La nostra, que sempre s’ha posat d’exemple per civilitzada i pacífica, potser resultarà ser com el sistema financer espanyol, i en comptes d’exemple en positiu serà un fiasco de proporcions catastròfiques. Viure en la transició és viure en una època pre-constitucional i post-franquista en que en un costat començaven a fer les maletes i enterrar expedients mentre a l’altre començaven a veure la possibilitat real de agafar les regnes del país. Llavors es va escriure la “Sagrada Bíblia”, ai, vull dir la Constitució. Que és un seguit de lleis, normes i acotacions que segons el portaveu han permès arribar on som i portar a Espanya als temps moderns i avançats d’ara. Torno a dir: bé, parlem-ne. La constitució ha permès d’entrada, que els implicats en tortures, governs foscos, repressió ciutadana, assassinats polítics i demés bestieses, quedessin impunes, i es filtressin entre la població, amb les maletes plenes i les pensions assegurades. També va permetre no parlar de res i tirar endavant apedaçant un país trencat per quaranta anys de dictadura. Dictadura que, gràcies a la constitució no va ser mai denunciada y condemnada, i segueix el senyor Franco descansant en una tomba envoltat dels cossos dels esclaus que la van construïr. Per tant, la cosntitució sí que ha estat bona, per maquillar i tirar endavant sense mirar enrere, sí. Com si en una família, després d’un fet greu entre pares i fills, en comptes de tractar-ho, parlar-ne, buscar detonants i conseqüències, decideixen anar a dormir, no parlar més del tema i seguir endavant. Segur que amb els anys, sortiran les butllofes del dolor que s’ha amagat sota l’estora. La constitució ha estat una bona eina? Suposo que de tireta per amagar el tall sí, però la ferida era profunda i no es va suturar mai. La constitució va ser escrita per gent gran que havia viscut la dictadura des de diversos punts de vista, cert, però gran i acomodada. Sobre aquesta base, s’ha construït un país que en quasi quaranta anys més no ha variat i ha seguit governada per hereus directes de persones que van governar durant el Franquisme, i que van ser oposició en el mateix període. Per tant, podem dir que sumant els temps, durant quasi vuitanta anys in-interrompudament, en aquest país ens governin els mateixos dos colors, bipolaritzant i monopolitzant tant el poder com la oposició.

Resumint, la constitució no és la Bíblia. Ni tant sols la Bíblia és la Bíblia. I faríem santament en aquest país, començar per estripar-la i redactar-la de nou i reeditar les negociacions serioses i realistes de les comunitats/països/nacions que conformen l’estat. Tot això, se que és difícil, difícil des del punt de vista del senyor de la primera opinió. Però com he sentit darrerament a resultes de les eleccions, les noves generacions estan bastant fartes de sentir històries estranyes i viure sota unes normes que es van començar a assentar fa vuitanta anys i es van refermar en fa quaranta.

Finalment, recordem que no només hi ha un procés català en marxa. Hi ha un procés que s’ha silenciat al País Basc, hi ha un atac a les llengües que no són la castellana, hi ha un atac a la cultura que no és la dels Toros i tot plegat només demostra que, en aquest país hi ha molts, molts i molts caps solts.

La ferida supura encara, la tireta està humida i cal, treure-la, netejar, suturar i deixar que s’eixugui amb el sol, que és el que més bé va per les ferides obertes. Llum i desinfecció, si us plau.  

Comunista per vocació

Jo soc cuiner per vocació. Que caram vol dir això? Que no soc cuiner mercenari? No ho faig pels diners que em paguen o per un intercanvi vàlid de la meva feina per una quantitat igual de prestació de serveis? Ho faig perquè m’agrada, perquè ho he volgut ser des de petit. És el que més he volgut ser. Cuiner.

I llavors, quan treballo de cuiner, no vull cobrar diners? Si la vida no estigués muntada com ho està, i no tot girés al voltant de la nòmina que es te, sí: treballaria gratis. I si treballés gratis hauria de percebre quelcom per viure, pel simple fet d’haver nascut. Un sou per existir sense justificar-lo treballant? Això és molt comunista! Soc un comunista per vocació, doncs.

Perquè, és clar, amb la configuració política/social que tenim muntada, la societat del benestar que hem construït, sobretot a occident, el comunisme és l’antítesi del que es pretén. Somiar en un món on tot es reparteix per igual, i cada ciutadà amb dret de naixement treballa sobre el seu potencial, per aportar el gra de sorra per que l’economia se sostingui, és una fal·làcia. Una faula des del principi fins al final, perquè implicaria que els que governen també tinguin sous equiparats a la classe a la que governen; i les classes riques desapareixen, repartint la seva riquesa entre la resta, i s’equipararia a la classe social, no mitja ni baixa ni alta, a la classe social. Quin ric es deixaria fer això sense passar per la pedra? I quin governant voldria ser-ho sense corrupció, ni benefici pel càrrec, ni privilegis per l’altura de la seva figura a nivell internacional. I més coses que caurien, si hi hagués un comunisme real. Que no és possible perquè els que manen i els que manen als que manen, no volen, diguem-ho clar!

Jo soc un Treki, que vol dir seguidor o fan de la sèrie Star Trek. Per posar un toc de ficció total sobre l’assumpte, en aquesta sèrie futurista i totalment inventada, la humanitat s’adona que no està sola a l’univers, que és enorme i està ple d’altres cultures, cada una amb la seva realitat i el seu desenvolupament evolutiu propi. La humanitat enterra la destral de guerra entre les nacions, i primer la desenterra per enfrontar-se amb els alienígenes, però finalment, s’alia amb la federació i treballa per una pau total entre totes les races. La humanitat enterra les destrals i les creences religioses perquè entén que són segregadores, elitistes i poc intel·ligents. Creure en coses que no existeixen ni es poden demostrar, per justificar una manera de ser, de pensar o d’actuar davant altres cultures, és barroer, és medieval, és bàrbar. Al món Treki, la riquesa passa a ser un record, doncs com que no es valora la feina com a justificació d’un sou, no es valoren els luxes com una cosa per a una elit concreta, ergo, la riquesa i els rics deixen de tenir sentit en un món on la felicitat es valora per sobre del que val tenir-la. Un punt de lògica no li falta a la manera d’enfocar la filosofia de la sèrie: un món alliberat d’ideologies polítiques, econòmiques i religioses, troba el treball beneficiós per si mateix, la societat útil per el seu dret a néixer i aportar lliurement el seu esforç i la creença en el que es pot veure i tocar com a part fonamental del que te relació amb l’existència més pura: lluitar i defensar la vida per sobre de tot, en totes les seves formes. No és d’estranyar que sigui una sèrie de culte i de frikis pel sol fet de trencar tabús i enfocar les coses des d’un altre punt de vista.

La nostra manera de viure s’estableix sobre la base del diner, i atorga una importància laboral corresposta amb un sou per a cada nivell; que decideix què és important, què és imprescindible i què és banal, en funció d’uns estereotips basats en una escala social heretada d’èpoques antigues; que divideix les ciutats i els pobles entre part alta i la resta, perquè les classes no es barregin, reservant les zones més tranquil·les i benestants als “nobles” i els suburbis per als pobres, treballadors i renegats; que estructura el preu de les coses no pel que costen realment, sinó pel valor “virtual” que se li dona en una moqueta de manipuladors de la realitat, el sistema borsàtil. La vida que tenim especula amb tot, amb coses, persones i eteris. L’eteri més especulador del nostre univers de realitat és la religió: tot ho manega, tot ho controla, i si no ets creient ets un descregut, no tens moral, no tens lògica i estàs fora de tot, per no tenir no tens ni futur, ets finit. La religió especula amb la realitat que li ve donada, i se n’aprofita llargament: les religions s’enforteixen del teixit social empobrit i degradat, oferint solucions i futurs millors que la realitat que viuen; s’aprofita del teixit enriquit, oferint protecció a vicis i perversions, a canvi d’uns diners que van molt bé per finançar obres de caritat per aquells que no tenen futur; s’aprofita del sistema polític per jugar a favor o en contra dels corrents de cada moment, i seguir en el poder a l’ombra; s’aprofiten del sistema mal muntat o molt ben muntat, segons es miri, per subsistir malgrat que tot el que diuen i en tot el que es basen, són il·lusions de prestidigitador que arrenquen de rumors i llegendes manuscrites en un temps prou avançat i prou llunyà per convertir-se en realitat. Repetir fins a la sacietat que som creacions de Déu i que el seu únic fill veritable va sacrificar-se per salvar les nostres ànimes, durant més de dos mil anys, ha fet de la nostra realitat una gran paràbola dels creguts. Pensar que l’únic fill d’un ser suprem se sacrifica per salvar les creacions del seu pare, és la mar de normal i sensat. Perquè pensar que durant l’era més dura de la vida d’un poble al nord d’Àfrica, hi va existir un revolucionari que es va envoltar de companys de revolució i van buscar la manera d’incidir en el pensament col·lectiu -com ha passat i passa sovint en les nostres societats-, és infantil i és reduir la Divinitat de la qüestió a un fet mundà; no te ganxo vaja. És clar, vista la repercussió de les idees que estaven inculcant en el sí del poble, els romans, que eren la força d’ordre de la regió, se’l van carregar -com també ha passat i passa molt al llarg de la nostra història-. Però això és ser massa agosarat, massa realista. És millor pensar un conte de fades que dura i dura, i manté l’estatus quo.

Ser comunista, pensar en la comunitat per sobre de tot és un mal rotllo. Per ser-ho de veritat ens hauríem de carregar massa coses que ningú, cap dels que manen, estan a dalt, tenen diners o pensen tenir-ne, volen. I tots els idealistes que ho pensen, quan arriben a un punt prou poderós per poder-ho portar a terme, s’adonen que en el fons, el que percebrien a canvi d’un canvi de visió política seria fantàstic.

El problema de la societat que tenim és la mateixa societat. I és per això que, la tossuderia i la passivitat absoluta de la mateixa ens portarà al límit. I quan siguem davant el barranc, amb les puntes dels peus sortint enfora i l’equilibri precari en funció del moviment dels nostres braços, veurem de quina pasta estem fets tots plegats. Si de la que protegeix la vida per sobre de tot o de la que s’ajeu a resar perquè la caiguda no sigui massa dolorosa. 

Majoria Absoluta

Estic segur que, el que escriuré ara és una bajanada, i tal vegada ja ho ha postulat alguna eminència política o estudiós del tema. El problema de la democràcia, o un dels greus problemes del sistema democràtic, és el pes de la majoria.

M’explico. La democràcia persegueix, d’una manera o d’una altra, que a través d’unes eleccions “lliures” accedeixin al poder uns grups o uns altres, i que es reparteixin el pastís en funció dels resultats. Tot plegat perquè governin, adequadament i responent als seus programes electorals, la seva orientació política i les influències externes que puguin tenir. Fins aquí, molt bé. Nosaltres, el poble major d’edat i participatiu de la societat, votem. Ells, escollits per representar-nos, accedeixen al parlament, formen governs i escullen presidents.

Quan no hi ha majoria absoluta, merder. Governs de coalició, ningú es posa d’acord i sembla, a priori, que el país en qüestió no avança. Els que poden pactar, ho fan i governen; els que no, s’oposen a qualsevol cosa que faci olor de govern (encara que ells farien o podrien fer el mateix si estiguessin al seu lloc); i les minories? No són escoltades perquè no compten gaire. Si hi ha majoria absoluta, perfecte. La oposició critica tot el que fa el govern, el govern es deixa criticar i imposa la seva llei, i les minories, estiguin o no d’acord amb qualsevol cosa, no compten per a res.

En resum. Les majories esclafen i fan el que volen i les minories no compten per a res. Però és que les minories en un parlament, són representants de no tanta minoria de gent com sembla, persones al capdavall, però com que no tenen pes polític per decantar la balança cap a cap costat, la seva opinió o les seves propostes, o les necessitats dels seus representats no són vàlides -per als que governen-.

Perquè, no oblidem que ser polític és una feina. Una feina remunerada. A vegades sembla que se’ns oblida aquest punt i considerem als senyors i senyores polítics i polítiques una mena d’herois i heroïnes de la pàtria que tot ho fan per honor i entrega. No, malauradament, cobren i molt. La carrera d’un polític pot ser curta, com la d’un futbolista que no despunta. Però pot ser molt llarga, i estar mamant del diner públic fins que es mor, i això és terrible. Perquè ells faciliten les lleis que els autoritzen a ser eterns polítics.

Per tant, la majoria, el partit que representa la massa votant majoritària d’un país i que ara és a l’oposició ara és al govern, fa i desfà la feina dels predecessors, impedint també, que el país, les lleis, i les polítiques socials avancin. No oblidem tampoc, que encara que sembli mentida, les polítiques d’un govern haurien de ser eminentment socials, i encarades a donar sortida a les necessitats de la gent que vota: de nosaltres. Sovint també se’ns oblida aquest petit detall.

Per tant, com que sembla que un país no avança ni amb majories absolutes (perquè normalment serveixen per tirar enrere tot el que ha avançat el govern anterior que les ha tingut) ni les minories pactades, perquè serveixen per reduir a la mínima expressió els programes de cada grup per barallar-se per qui té més pes en la coalició, i tirar-se els plats pel cap quan s’acaben, el sistema democràtic trontolla des de la seva concepció.

La meva particular tesi és que el pes de les majories s’hauria de canviar, en benefici del poble, i no dels governants. No per posar més fàcil la seva tasca, sinó perquè se la prenguessin amb més seriositat. Una votació et dona la possibilitat d’accedir al poder, d’acord. Però un cop tens el poder, l’has d’administrar repartint per a tothom (majories i minories) les teves polítiques futures. Per tant, que la mateixa majoria que t’ha donat els càrrecs i els diners que comporten, també et doni la impunitat per fer el que et roti, encara que la teva majoria sigui només uns quants escons més que tota la resta junts, és totalment injust. I la política no és com el futbol, que a vegades és just i a vegades no. La política democràtica almenys, ha de ser justa. I la justícia només la dona la ponderació, no la dictadura de la majoria.

El funcionament democràtic dins de la cambra parlamentaria de qualsevol país, hauria de ser  parlamentari. És a dir, que es treballessin les coses i es parlessin. Un debat parteix de l’equitat i es decanta amb arguments, no es fa per pes, es fa per convenciment. No n’hi hauria d’haver prou amb la majoria, ni simple ni absoluta. Hauria de ser per més de dos terços, i això a vegades, o més aviat sovint, inclouria les minories que, comptarien. Les majories aplicarien els programes, però les minories podrien dir-hi la seva i incloure-hi coses a través dels pactes i els suports. No seria tant fàcil arrasar per pes.

Però, es que les lleis aprovades per un parlament, haurien de tenir una validesa de funcionament i efectivitat també. És a dir, haurien de valdre i no poder-les derrogar fins que un grup d’experts externs i entès en la matèria –i el més important, independent-  corroborés la seva inefectivitat. No és democràtic que un país passi quatre anys amb una política i després canviï tant que tot el que s’ha fet no serveixi per a res i tornem a començar, cicle rere cicle. Això és estúpid, i l’estupidesa no hauria de ser democratitzada.

Crec que se’ls estan acabant els arguments a tots aquells que defensen la democràcia actual, l’espanyola en concret per ser la que m’afecta, és perfecte tal i com és. Això ha de canviar, i tot el que envolta a la democràcia també. Constitucions, estatuts, lleis de partits, llistes tancades, sindicats corromputs i societat mediatitzada per la televisió que pots o no pots veure segons on hagis nascut. Em de replantejar moltes coses, però jo, començaria per dalt.

O, no són ells els que s’estan forrant a costa nostra? Pensem’hi.