Bib! Tinc un Wats!

Apostaria el meu sou (que no és gaire, tampoc ens passem), a que més d'un cop heu escrit un wats innocent de resposta a algú, amic, conegut o familiar, i us heu posat en un jardí d'aquells que, o no us en sortiu ben parats o heu de desconnectar amb aquella frase de "val, adéu...!", i es podria acabar d'omplir amb silenciosos improperis i d'altres expressions per l'estil.

I és que sembla mentida com, tot i que tots sabem que les paraules es poden mal interpretar i que tots som possibles mal interpretats, caiem una i altra vegada en la mala lectura de les frases i expressions alienes. Estic convençut que no és la nostra intenció, però hi caiem de quatre grapes. I llavors es produeixen situacions incòmodes en les que el teu amic, germana o conegut (per no dir pares, cosins, avis i demés parentela), us retreu quelcom que no ve a lloc perquè, li llegiu les frases de la pitjor manera... o que s'ha descuidat unes comes i això origina comprensions errònies, o que sembla, només sembla, que esteu a l'espera que la caguin per saltar-los-hi a la jugular. I al revés.

Moments en que no sabeu com ha passat, però heu generat un caos similar a les aturades matinals de RENFE, i sortir-ne es fa difícil d'imaginar.

I és que, com va dir el professor nou de Merlí al primer capítol, una coma pot salvar una vida, però també la pot complicar molt!

Reconeixent-ho, tot i que el Watsapp ens ha portat a una vida més fàcil i aparentment més ben comunicada amb tot el nostre entorn, també ens ha portat el caos, els malentesos i les baralles més absurdes per voler tenir una resposta al moment, immediata, sense pensar. No veiem els ulls, no mirem la cara ni l'expressió del rostre d'aquell o aquella que ens està parlant, i això és molt més que les paraules. Obviem que aquell és un bromista crònic, o que és un cínic per naturalesa, o que ja cara a cara, te les colava una sí, una altra també.

Viure per veure la pantalleta, les cometes blaves, la careta somrient o aquella mà amb el polze enlaire. Si les imatges ens fascinen, ens atrapen i ens enganxen, anar xerrant tot el dia amb tanta gent com xerrem sense veure'ls mai la cara, es despersonalitzar totalment la relació, i quan despersonalitzem, convertim en lletres a tothom, sigui qui sigui, per igual. Ens costa posar-hi no només la cara, també els sentiments, les emocions, la persona que hi ha darrera.

Un Wats! Pling! He rebut un wats... Què fas? Parlo per wats. Ei, has obert un wats amb aquella de l'altre nit? Ara ens estem watsapejant...

Tot un món de realitat i ficció que te difícil separació. Quants de nosaltres ens relacionem millor per escrit que en persona? Quantes teniu grups que feu servir cada dia amb gent que no veieu gairebé mai, i que quan ho feu, la fredor i la distància és notable i estranya. Quants de nosaltres hem tancat un grup de wats dient que en tenim masses i en canvi, mantenim tres o quatre grups amb persones repetides però variant-ne un o dos o tres membres que van apareixent i desapareixent. Els bons, els dolents, l'equip, família, els d'aquí, els d'allà, els de la feina, els de la feina sense el jefe, els de la feina sense el jefe i la seva amiga... Hem creat un autèntic submón virtual que te més importància per a nosaltres que la pròpia realitat, molts cops.

Increïble però cert, no?

Ara mateix no tinc el mòbil aquí, perquè em distreu si estic escrivint, però segur que quan acabi, encara que no ho vulgui, encara que estigui gaudint del meu moment de soledat, tard o d'hora l'obriré de manera inconscient segur, i miraré si tinc un numeret verd sobre la icona. I si no és el wats, el face i si no, l'insta, o el telegram, l'snap... tot per estar connectats. Connectats i sols.

Diuen que és dolent. Però ara seré dolent jo, i una mica sincer, i qui no pensi com jo, així en la intimitat i sense que ningú ho sàpiga, per mi és un heroi: Mola estar sol i tenir el món a l'abast; però estar sol, amb la llibertat de no haver de respondre si no es vol, de no haver de ser-hi si no es vol. De dir: bueno, piro i vaig a dormir, bona nit a tothom!! i posar-te la tele o llegir un llibre, o mirar les estrelles i estar dues hores a la teva. És curiós com ens mentim a nosaltres mateixos per acomodar la realitat a la ficció per que la realitat sigui com volem.

Tot i que a vegades, la mal interpretem.

Tot i que a voltes, en caguem moltes!...

No ho se, és complicat l'encaix del món virtual amb el món real, suposo que els que hem viscut un món que no tenia res d'això encara ens és més difícil. Entendre que és el futur però que hi ha una altra manera de viure, que ja no existeix i, o passa quelcom extraordinari i inimaginable, no existirà mai més. La tecnologia se'ns està menjant. Bo, dolent. Són termes relatius, paraules.

I ja sabem que les paraules se les emporta el vent, o arriben fent un sorollet al mòbil...

Bzzzzzzzz! Bzzzzzzz! 

Joc de Trons

Winterfell somiant que la alliberin! Dracs afamats lluitant contra gossos famèlics. Bastards acomplexats jugant amb les espases dels seus pares. Una rossa rinxolada al sud, un moreno rinxolat al nord, i al mig, els bessons Lanister aguantant totes les embastides. Déus contra Déus, els antics d'unes cases i els nous de les altres i al mig, el Déu venjatiu vermell que abandera el poble. Sang i fetge, honor, tradició, posada en escena, teatre, realitat, traïció, corrupció, amor, sexe, vida, mort...

És Joc de Trons. M'enamora! No vull que s'acabi mai, però s'acabarà. Tard o d'hora. Cada any, deu capítols d'una hora que quan els comences a veure, si t'agrada, els acabes pensant que han estat curts, que falten trossos! I quan la setmana que ve, diumenge d'eleccions, s'acabi la temporada d'enguany, només quedarà el buit, el no res... fins la primavera vinent. Horrorós. Seguirà aquell? Morirà? Regnarà? Acabaran passant tots per les flames del mascle negre? Ja ha caigut l'últim gegant?...

Preguntes sense resposta que moren en les neurones esbojarrades d'uns quants guionistes i un escriptor que ha deixat anar la fera de dins i s'ha alliberat. Ara, la bèstia és de tots, ja no és només seva. La història es fa sola, creix i s'expandeix com una taca d'oli. Com la taca de sang fresca que s'escampa sota l'últim dels abatuts, que mira al cel amb els ulls buits. Els estendards ja s'han alçat per fi a les parets que tocaven, per quan de temps?

És Joc de Trons. Un serial televisiu.

És Joc de Trons. Una radiografia tenyida de vermell de la vida real, de les nostres batalles internes, de les nostres misèries externes. Un joc de fotografies maquillades de fantasia, on la crua vida real es desplega amb tot el seu esplendor.

És el nostre Joc de Trons. El món que coneixem, on els dracs són armes de destrucció massiva que deixen anar els exercits que volen en caces. Un món que avança a cop de traïció política, de traïció religiosa. Els grans bancs i les grans fortunes, les grans famílies, els nostres Lanisters, Frai o Targariens, els seus consellers i les seves titelles. Sang i fetge, honor, tradició, posada en escena, teatre, realitat, traïció, corrupció, amor, sexe, vida i mort.

Cada dia hi juguem i no ens n'adonem. O potser sí, que encara fa que sigui més cruel. Saber-se part d'un joc en el que et diuen, tu camina, no corris, gaudeix i no miris enrere. La vida són dos dies i te'ls permeten viure com puguis. El voler no és poder. És una fal·làcia, una mentida més que ens colen per fer-nos pensar que tenim la llibertat. La llibertat de què? De votar cada quatre anys o sis mesos als que ens governaran? La llibertat de canviar de vida quan descobrim que la que ens havíem marcat quan érem massa joves i inconscients, no ens agrada, no ens convé... no ens fa feliços. La felicitat, l'altre pastanaga del ruc! Has de ser feliç! La felicitat no és al cap d'amunt, és fa tot fent camí. La felicitat no existeix, és una paraula que descriu una pel·lícula, una història escrita, un conte d'infants que ens repeteixen des de xics per que pensem que és certa. Viure és una tómbola, en això tenia raó la cançó. La sort de néixer on et van parir, la sort de tenir la salut que tens, la sort de poder escollir bé el camí -l'agafis on l'agafis-. La sort de ser capaç, la fortuna... la capritxosa fortuna.

La capritxosa fortuna que fa que uns pocs siguin els escollits i la resta siguem els seus peons, els seus esclaus, les seves titelles.

Titelles en un Joc de Trons ben real, estereofònic i en tres dimensions.

Per tots els Déus antics i nous, prefereixo mil vegades lluitar contra el caminants blancs! Almenys, saps que ells són de fiar. Sempre van a per tu.

Bon dia!!