Winterfell somiant que la
alliberin! Dracs afamats lluitant contra gossos famèlics. Bastards acomplexats
jugant amb les espases dels seus pares. Una rossa rinxolada al sud, un moreno rinxolat
al nord, i al mig, els bessons Lanister aguantant totes les embastides. Déus
contra Déus, els antics d'unes cases i els nous de les altres i al mig, el Déu
venjatiu vermell que abandera el poble. Sang i fetge, honor, tradició, posada
en escena, teatre, realitat, traïció, corrupció, amor, sexe, vida, mort...
És Joc de Trons. M'enamora! No
vull que s'acabi mai, però s'acabarà. Tard o d'hora. Cada any, deu capítols d'una
hora que quan els comences a veure, si t'agrada, els acabes pensant que han
estat curts, que falten trossos! I quan la setmana que ve, diumenge
d'eleccions, s'acabi la temporada d'enguany, només quedarà el buit, el no
res... fins la primavera vinent. Horrorós. Seguirà aquell? Morirà? Regnarà?
Acabaran passant tots per les flames del mascle negre? Ja ha caigut l'últim
gegant?...
Preguntes sense resposta que
moren en les neurones esbojarrades d'uns quants guionistes i un escriptor que
ha deixat anar la fera de dins i s'ha alliberat. Ara, la bèstia és de tots, ja
no és només seva. La història es fa sola, creix i s'expandeix com una taca
d'oli. Com la taca de sang fresca que s'escampa sota l'últim dels abatuts, que
mira al cel amb els ulls buits. Els estendards ja s'han alçat per fi a les
parets que tocaven, per quan de temps?
És Joc de Trons. Un serial
televisiu.
És Joc de Trons. Una radiografia
tenyida de vermell de la vida real, de les nostres batalles internes, de les
nostres misèries externes. Un joc de fotografies maquillades de fantasia, on la
crua vida real es desplega amb tot el seu esplendor.
És el nostre Joc de Trons. El món
que coneixem, on els dracs són armes de destrucció massiva que deixen anar els
exercits que volen en caces. Un món que avança a cop de traïció política, de
traïció religiosa. Els grans bancs i les grans fortunes, les grans famílies,
els nostres Lanisters, Frai o Targariens, els seus consellers i les seves
titelles. Sang i fetge, honor, tradició, posada en escena, teatre, realitat, traïció,
corrupció, amor, sexe, vida i mort.
Cada dia hi juguem i no ens
n'adonem. O potser sí, que encara fa que sigui més cruel. Saber-se part d'un
joc en el que et diuen, tu camina, no corris, gaudeix i no miris enrere. La
vida són dos dies i te'ls permeten viure com puguis. El voler no és poder. És
una fal·làcia, una mentida més que ens colen per fer-nos pensar que tenim la
llibertat. La llibertat de què? De votar cada quatre anys o sis mesos als que
ens governaran? La llibertat de canviar de vida quan descobrim que la que ens
havíem marcat quan érem massa joves i inconscients, no ens agrada, no ens convé...
no ens fa feliços. La felicitat, l'altre pastanaga del ruc! Has de ser feliç!
La felicitat no és al cap d'amunt, és fa tot fent camí. La felicitat no
existeix, és una paraula que descriu una pel·lícula, una història escrita, un
conte d'infants que ens repeteixen des de xics per que pensem que és certa.
Viure és una tómbola, en això tenia raó la cançó. La sort de néixer on et van
parir, la sort de tenir la salut que tens, la sort de poder escollir bé el camí
-l'agafis on l'agafis-. La sort de ser capaç, la fortuna... la capritxosa
fortuna.
La capritxosa fortuna que fa que
uns pocs siguin els escollits i la resta siguem els seus peons, els seus esclaus,
les seves titelles.
Titelles en un Joc de Trons ben
real, estereofònic i en tres dimensions.
Per tots els Déus antics i nous,
prefereixo mil vegades lluitar contra el caminants blancs! Almenys, saps que
ells són de fiar. Sempre van a per tu.
Bon dia!!
