Plany nocturn

I si demà no em despertés? Que durant aquesta nit hi hagués un terratrèmol i una biga mal acabada em sepultés al llit tot descansant? O el destí funest em tingués preparada una mort ràpida, o lenta a causa d'un mal lleig, i amb prou feines tingues el temps justet per acceptar que els quatre dies de la vida, els famosos quatre, ja me'ls he menjat... què?

El que queda darrera meu estaria prou endreçat per deixar-me bé? Per fer les paus amb el món en nom meu; o abandonaria la vida per la porta falsa, la del darrera, amb més mals records i un "ja era hora!" que no pas lloances a la vida que he viscut.

El normal és, certament, pensar bé d'un mateix; fer-li cas a l'ego que ens mal aconsella que sense nosaltres no gira el món, i que la vida és llarga, que s'ha de viure el dia a dia però assegurant el futur... què collons! que tots volem tenir-ne, de futur! Però qui pensa realment que tot es pot acabar de cop, inesperadament? Seria insà, seria viure del terror a morir, i aquest mal viure ens faria, segurament, tenir un mal morir quan fos, tard o d'hora.

Paradoxal, com sempre...

Tard o d'hora tots hem de fer-ho. Jo també. Que quedarà de mi? Paraules escrites i mal escrites en algun blog com aquest, o anotades en llibretes mal endreçades que es llençaran sense més ni més? Hauré pogut dir tot el que volia dir? Dono per fet que no hauré fet tot el que volia fer...

Hauré estat un fidel amant de la vida que volia? O hauré tastat tantes olletes, que la pròpia línia erràtica del meu camí sigui impròpia dels meus anhels; llunyana del meu esperit; traïdora a la meva pròpia causa?

Hauré aconseguit ser bon espòs, bon pare, bon amic, bon fill?

Que diran de mi? Que pensaran?

Espero que els que m'estimo em trobaran a faltar, tant almenys com jo els trobaré a faltar a ells, si puc lligar la meva consciència a l'energia que volarà de mi. De ben segur que les llàgrimes trigaran a eixugar-se en alguns ulls propers, i potser, en alguns de llunyans també però, i la resta? Amb tot els respectes per la resta de persones que no conec i no m'importen... però sí, i la resta? Els demés?

Vosaltres.

Desconeguts que em llegiu i em coneixeu a través de quatre ratlles, de mitges veritats i mentides fabulades o veritats senceres camuflades entre ambigüitats expresses...

Que pensareu de mi?

I de vosaltres, que pensarà la gent?

El veí, l'amic, la parella o l'amant; els mestres, el barman, els cosins, germans, pares, fills...

Som tant efímers com una rosa i tant volàtils com la pols del desert, i tenim tant poc temps per aprendre a fer bé les coses que, costa treure's del cap totes les que hem fet malament. Mai curem prou ferides ni arreglem tots els temes pendents.

Som delicats com un cristall de sal format al fil de la vida, penjats del got infinit i profund del passat, present i futur. I vivim buscant quelcom tant difícil de trobar... d'on; qui; cap a on...

Pensem, existim, estimem, odiem, mal pensem, subsistim, patim, morim; total perquè?

Per arribar al final sense plantejar-s'ho, sense temps, amb tot per fer, per acabar, a mitges...

Joder! Com diria el savi.

No hi deu haver res més fotut al món, que marxar abans d'hora!

Por

He estat molts dies sense escriure res. Massa temps sense publicar, més ben dit. I sabeu perquè? Doncs molt senzill, escric, ho faig sovint. Tinc quasi tants articles publicats com articles en borrador, però no els publico per por.

Por al que pensaran de mi? No. No m’espanta gens que la gent pensi el que vulgui. Jo assumeixo els meus pecats, com he assumit tots els de la meva vida. Jo soc molt imperfecte. A la vida he fet moltes coses de les que no em penedeixo però que reprovo. No em penedeixo perquè aquests errors m’han ensenyat a ser, a fer i a mirar la vida amb un prisma peculiar, el meu. Per sort, o per desgràcia, em considero una persona oberta i capaç de veure les coses des de diferents punts de vista.

Però hi ha temes que...

Hi ha persones dolentes en aquest món. Hi ha persones que posen al davant de la moral, la justícia, les creences i els valors, l’egoisme –personal o de grup-, els interessos i els calers. Aquestes persones, que es mouen bé entre l’ambigüitat d’un discurs que no diu res i deixa als altres els judicis i les paraules per després fer-se les víctimes, crear mites i llegendes del no res, embrutar el bon nom de famílies, professionals, persones bones que tenen por; aquestes persones embruten a base de fer neteja.

Les persones dolentes no només estan al govern, o a la màfia, o a l’Afganistan. N’hi ha en ciutats grans i pobles petits. Persones que busquen fins amagats per sota una màscara de bondat, de germanor, de comunitat i llibertat. Persones que tenen una capacitat de lideradge tant gran com el seu ego i que responen només a un de més egocèntric que ells, i que amb aquest lideratge corrompen, sedueixen, exclouen, enganyen, menteixen.

Jo no publico gran part dels escrits que tinc fets per por. Por de persones dolentes que, no m’amenacen a mi, amenacen a persones innocents que treballen i fan les coses bé, i responen a la seva pròpia consciència. Persones amb defectes i virtuts, però no males persones.

Agredir-les a elles pel que jo penso o deixo de pensar és vil, malvat. I tant malvat i vil és fer-ho, com consentir-ho, com callar i mirar cap a una altra banda.

Avorreixo aquesta gent. Els avorreixo profunda i conscientment. I espero, sincerament, que un dia, arribi ben aviat, la mateixa mentida que us va col·locar on sou se us emporti a tots com una riuada, una riuada de gent que reconegui en vosaltres i la vostra llibertat coaccionada, la mala gent que sou en realitat.

No tot si val.

I jo ja estic fart de tenir-vos por.