La corrupció és un sistema

Vaig a fer una mica l'anàlisi de la situació del nostre país en termes generals i sense entrar massa en detall. Sense tecnicismes que despistin ni demagògia barata que maregi al personal. Dient-ho d'una manera senzilla, vaig a parlar com parla la gent del carrer i mirant les coses des d'un punt de vista humà, simple, planer.

Anem a pams. Com diria en Vicent Sanchis: punt número u.

Aquí s'hi viu bé. Això ho sap des del més llest al més ruc i des del més ric al més pobre. De tots els països "civilitzats" del món, la península ibèrica, particularment la part de la costa mediterrània, reuneix unes característiques físiques, ambientals i climatològiques envejables.

Punt número dos. Viure aquí, tenint la vida arreglada, és podria dir que és la hòstia. Per tenir la vida arreglada necessites diners. Ja se que els diners no fan la felicitat i tots els tòpics habituals que se solen dir, però com diu sovint l'Ester, la meva dona, ha de ser tant alliberador no patir mai, mai, per arribar a final de mes! I si a sobre et pots permetre els petits luxes de la vida moderna, genial! no?

Punt número tres. Tenir diners, els diners que acabo d'esmentar a l'anterior punt, vol dir tenir-ne molts. Per fer molts calers has de fer trampes. Ningú es fa millonari jugant net. Bé, et pot tocar la loteria, a nivell tangible o resultes ser un geni en quelcom que et reporta beneficis extraordinaris simplement per ser tu. Per tot lo demés: master card. I la master card no s'omple essent honrat.

Les trampes són possibles en aquest país. És un indret peculiar on el més pobre saqueja i el més ric no és diferent. Només cal mirar la situació actual, repassar tots els judicis per corrupció política, empresarial i a tots els nivells més baixos per veure que, la implicació corrupta s'escampa com una taca d'oli. I és cert que et poden enxampar, però la majoria dels calers robats, no tornen.

Punt número quatre. Per evitar que t'enxampin i poder seguir fent trampes per permetre't una vida de luxe en aquest fantàstic país, s'ha d'estar cobert d'espatlles. I això és segurament el que ha estat fent tota la classe política, empresarial i fàctica dominant els darrers trenta o quaranta anys de sistema "democràtic". Jo, que em miro les coses de manera senzilla, penso que quan arribes a un lloc de poder, perdre'l ha de fotre. Jo, que soc simple de pensament, penso que quan t'has envoltat d'una vida de luxes, de xofers, d'hotels d'alt estànding, de servents, de viatges, de contactes, d'un cert glamour fins i tot, passar a un pla terrenal ha de ser decebedor. Mantenir el tipus costi el que costi és una prioritat per tota aquesta trepa. I com es manté tot això? Creant les condicions necessàries perquè ningú ho pugui tombar. Per entendre'ns. Si tu fas un castell de cartes súper, i no vols que ningú te'l desmunti, l'enganxes, oi? O el poses dins una vitrina. Però i si el poses dins una vitrina i l'enganxes? Doble seguretat. M'explico?

En aquest fantàstic país on s'hi viu tant bé i tenint diners és com està al paradís, hi ha un entramat de lleis, tripijocs burocràtics i escletxes legals suficient per marejar la perdiu durant anys i seguir amb la teva vida pagant petits peatges a canvi.

La resta de mortals, mentre passa tot això a uns nivells que no podrem arribar a entendre mai del tot, vivim, malgrat tot, força bé en aquest meravellós i tranquil país, fins que ens esgotem de treballar i de pagar. Llavors, com que estem esgotats lo únic que volem és acabar tranquils els nostres dies, remugant que tots són uns lladres i que aquest país és un país de merda, entre copa i copa o cafè i cafè. Anem perdent drets, pensions, propietats, herències i salut, però estem bé.

Tot el que s'ha anat construint al voltant nostre per a protegir els quatre de dalt, és tant sòlid, tant real, tant ben estructurat, que ni que ho veiem al davant amb lletres de neó dient-nos "US ESTEM ROBANT FINS L'ÚLTIM CÈNTIM I ALÈ DE VIDA", no ens acaba de sacsejar prou. No sortim a fer res que no sigui, seguir lamentant-nos entre cigarreta i cigarreta. Alcem la veu davant les notícies o llegint el diari. I si algú te els nassos d'alçar la veu perquè l'escolti una part important de població, per dir el que pensa, per cagar-se en Déu i sa mare... el sistema se'l menja i el converteix en agitador, en perillós. Trencar la serenitat està penat, tant, que els del voltant tornen a abaixar el cap i segueixen insultant en silenci, no fos cas.

Aquest sistema creat al país o república bananera d'Espanya és en realitat una fàbrica de potentats que trepitgen ferm sobre els caps de tota la població obrera (tots nosaltres) que ha de viure feliç i ignorant, gaudint del sol, el futbol, els toros, les sevillanes o els castells. Molta diferència entre la nostra democràcia i les dictadures inventades a les novel·les catastròfiques de moda de Jocs de fam o Lleials divergents, no hi ha. I a tots els contes d'aquest estil o situacions similars a la realitat no s'arriba a un final feliç a base de burocràcia i lleis. La solució final sempre és una revolta popular.

I en aquest país, ja sabem com es tracten les revoltes, com se solucionen les alçades de veu, com es tracten els dissidents.

Que a ningú se li acudeixi insinuar que necessitem agitar les masses per arreglar aquest merder.  

Ja ho deien a Màtrix, el sistema està pensat per arreglar-se a si mateix, eliminar les peculiaritats i seguir com ha de ser. Qui pensi que no està connectat, qui pensi que és lliure, qui pensi que te veu i vot, que es comenci a fer preguntes i s'adonarà que no.  

Silencis traïdors

Un silenci diu més que mil paraules. Els silencis són, els espais de reflexió entre les coses que diem, i les que escoltem. Durant els silencis, hem d'analitzar que ens estan dient i el que volem dir, i pensar: allò que m'estan dient, és cert? Allò que vull dir és el que vull dir, o m'obliguen a dir el que volen sentir uns quants?

Parlar és el poder d'expressar el que la ment pensa, però molt sovint no parlem sobre el que volem, sinó sobre el que volen els altres que parlem. Ens inculquen pensaments, a base de repetir, com un mantra, idees repetitives, fins i tot esbojarrades.

Jo no parlo per ningú. Parlo per mi.

I ara, estic en silenci. El meu silenci és per pensar, tant jo com els que m'han escoltat alguna vegada. Jo ja he reflexionat molt, i se molt bé el que és cert. Molts, que em coneixeu i em coneixíeu, pensareu que m'he trastocat, però la meva bogeria no va més enllà d'una veritable i honesta preocupació. 

Les persones que diuen de mi que m'he trastocat, que no se que me dic, que agredeixo gratuïtament, s'han preguntat que els ha passat a ells? S'han qüestionat si, val la pena seguir perdent credibilitat enfrontant discursos falsos i barats contra la realitat que cada cop més gent, veu sense haver d’excavar massa?

Les persones amb les que havia compartit estones, idees, ideals, xerrades i vivències, s'han preguntat perquè jo ara penso tant diferent d'elles? O no soc jo el que he canviat? 

Potser, el meu silenci sembla poruc, però és conseqüent. Si segueixo parlant, si que faria mal a persones que m'he estimat. Per això callo, i espero que elles també ho acabin fent, i pensin. 

És difícil pensar amb claredat quan, des de diferents fronts, propers i ineludibles, et bombardegen constantment perquè escoltis, i només escoltis una versió, una visió. Una manera de fer única, com diria la meva mare, impepinable. Però és possible fer que arribi el silenci... 

Que l'aprofitin per deixar d'escoltar les consignes i els dogmes als que estan sotmesos i pensin: quan tot això acabi, i em quedi sol amb el meu reduït i assenyalat grup de gent, haurà valgut la pena mantenir la mentida només per un sou? Perquè, és d'això de que va tot: mentides a canvi d'una feina, encara que sigui a costa de abaixar-se el pantaló de les idees, les creences, els valors i els amics, i seguir cobrant, tancant els ulls o mirant cap a una altra banda. 

Tots estan equivocats, només jo tinc raó! És el principi de l'egocentrisme i la megalomania. Quan tot el món s'equivoca, quan tothom és un enemic excepte els que em xiuxiuegen a l'orella, els que s'autoanomenen amics veritables. Aquells que han arribat de poc, i es mengen el món són els autèntics, oi? I tota la resta, gent que potser conèixes des que eres petit, de jove, o has vist pel poble tota la vida, són males persones ressentides i que no veuen la veritat perquè... perquè... espera, ara no em ve el per què! Potser no n'hi ha, potser estan tant dolgudes per una raó certa, i potser tu, no has actuat bé, seguint les ordres del qui tampoc està actuant bé. 

Només, pensa-ho. Tant sols això. 

SHHH! Calleu, que sembla que ja tornen a xerrar!

Jo callo. No fos cas que m'acusessin d'alguna cosa més...