Dol a Santpedor

Ja he escrit abans sobre la mort d'algun conegut, o algun ésser estimat. És dur afrontar-la vingui com vingui, previnguda o sobtadament. És dur per les persones que queden darrera, pels parents, amics, companys de feina. 

Avui, escric un record curt per una parella que no conec, un pare i una mare que van morir ahir, tràgicament a la carretera. Pares d'un noiet de set anys, que va a l'escola del meu fill gran. Un noiet que, per desgràcia, va marxar al col·legi al matí i a la tarda ja no va tornar a veure els seus pares. No intento ni posar-me a la seva pell. No tinc paraules.

Hi ha consol per això?

Suposo que no és ni el primer ni l'últim cop que passarà, aquí o a l'altra punta del món. I pensar que és més comú del que sembla no ho fa més fàcil. Jo no se ben bé qui són. No se si els he vist algun dia, si han entrat mai a fer un cafè al bar algun cop, si me'ls he creuat mai pel carrer o si conec el noiet de vista o de fer-lo riure alguna vegada venent-li xuxes. Ara mateix, em preparo per anar a l'escola per retre un homenatge a la família i un últim adéu a dues persones que no se qui són, encara. Però la desgràcia és la mateixa, i només penso en un nen a qui la vida, li ha donat un cop duríssim. Un cop sense raó ni gràcia. 

Quina merda. 

Espero que en Jordi i l'Adriana descansin en pau. 

Em sap tant greu pel pobre infant. Ànims? Tira endavant? No sabria pas que dir-li si me'l trobés. 

Que dura és la vida, a vegades.

Bona tarda. 

Cívics i demòcrates

Bé, ja està. Hem passat el ditxós diumenge de votacions i ja està fet un pas més cap a la catàstrofe total i definitiva del 27S o quan s'escaiguin les autonòmiques de Catalunya. I que ha passat?

Jo no seré el que faci una valoració global, per això hi ha la televisió, les ràdios, els diaris i tot plegat que es passaran dies, setmanes traient resultats, lectures, dobles lectures, missatges, comandes, etc.

Jo faré una lectura personal, com és lògic, i buscaré les puces a la realitat petita que m'envolta. Visc a Manresa, però la meva vida es desenvolupa bàsicament a Santpedor. Allà hi treballa l'Ester, hi van els nens a escola, hi vaig a córrer, a comprar, a passejar. M'agrada el poble des del primer dia que hi vaig arribar, i m'hi quedaria a viure, si pogués i es donessin les circumstàncies. El que m'agrada també és l'orientació política del poble. Faig un parèntesi aquí, recordant les paraules d'un Santpedorenc de cinquanta llargs anys que em va dir: Santpedor és de centre dretes, de sempre! –aquesta afirmació és d’aquelles coses que sembla que no han de canviar mai, oi?-. A mi potser, el sempre se'm fa curt, o soc nou -cosa evident i que salta a la vista-, però el que veig és que Santpedor és d'esquerres, és republicà i ho és de nou, amb majoria absoluta i ho és des d'almenys tot el temps que fa que hi soc. I m'agrada. M'agrada que la segona força sigui CIU, a distància, una candidatura que ha anat mutant com els seus líders de centre dreta a centre independentista en un molt breu espai temporal, i que està lluitant per entendre's, en el fons i la forma. I m'agrada que la tercera força sigui un partit que es diu PM, i no és ni militar ni policia. I m'agrada veure com el PP no hi és representat tot i presentar-s'hi sorprenentment, ni el C's treu el nas, ni PxC agafa gaire aire malgrat els noranta i escaig vots que va tenir.

M'agrada encara més que en un petit acte desafiant i alhora estèril, l'estelada segueixi a l'ajuntament fins ben entrat el dia de votacions i que, essent el poble bressol d'acció cívica ciutadana, alguns dels seus fundadors hagin de veure com triomfa la seva particular guerra contra el català un dia, un trist i solitari dia a l'any. Suposo que arribarà també el dia de les generals i de les autonòmiques que també sortiran al carrer aquests personatges tant cívics, reclamant altra vegada les baixades de banderes pertinents. Suposo que també, algú intentarà que es retirin els símbols franquistes que encara pengen arreu, sense èxit. Suposo que alguna família emboscada se sentirà orgullosa ben endins de si mateixos, honorant les ensenyances paternes i fermes. Suposo que tot això passarà. I fins i tot, i essent realistes, gràcies a molts ciutadans de ple dret, catalans i residents a Catalunya, de parla, pensament, cultura i actes clarament espanyolistes, el procés constituent pot acabar en un bonic intent de fer un país nou que topa amb la realitat, una immigració planejada temps enrere, anys grisos en la memòria de cada u.

Tot pot ser.

Però jo dic: què collons! Si s'ha tombat el Tries, s'ha fet caure el PP com un arbre podrit, s'ha doblat el nombre de vots republicans, i els temuts "anti sistema" han accedit a la tecla "intro", tot és possible. Ciudadanos s'ha desemmascarat i ha mostrat les seves ganes d'estat espanyol, i si ha de substituir algú serà al PP, que mor agònicament. El PSC ha de revisar la seva estratègia des que van deixar de manar, i repensar-se a qui representen, al poble català o al PSOE. CIU té un problema, bicefàlia, herència burgesa i votants rics, potser tenen el poder econòmic, però són minoria. 

Que la política, com les persones, canvien. Que hi ha un canvi perquè bàsicament, els que han construït aquest país per acomodar les idees de tots els colors que hi havia el dia que va morir el franquisme, tenen 70 o 80 anys, o crien malves directament. Que els que en tenim trenta, quaranta o cinquanta, hem viscut un món que s'estructurava i ho feia aparentment bé, però estem decebuts. I els que venen darrera, els joves, els nous votants, tenen una realitat i unes idees i un món totalment diferents al que nosaltres teníem. Tot el que ens fa gràcia quan mirem enrere, allò de tenir un sol canal i veure'l en blanc i negre, els telèfons de baquelita, els discos de vinil del Parchís o dels Beattles, tot això és part d'una història que ja no existeix, i nosaltres o ens agafem al tren que va endavant, o ens quedarem a l'andana, amb un pam de nas.

El poble s'alça, costa perquè el poble és gran i pesat; és dièsel. Una gran maquinària que s'engega a poc a poc, però s'engega, i sembla que no té aturador.

Visca la democràcia, cívica, ciutadana i lliure! 

La doctrina del JB

Em dic Francesc Badia i estava enganxat al JB.

Quan ara fa aproximadament nou anys vaig treure el cap per Santpedor per primera vegada, vaig venir de la ma del JB. Ho reconec, amb ell vam fer el camí junts per canviar de comarca i de província, i també reconec que m'agradava.

Quan estava sota els efectes del JB tot semblava més bonic. Tot estava pintat d'un color que m'apassionava. Però és evident que m'enganyava a mi mateix. Jo no el coneixia prou, no sabia el mal que m'estava fent. Sota els seus efectes, em distanciava de la realitat i m'endinsava cada cop més en un món de fantasies creades expressament per a mi, perquè em sentís feliç i a gust, perquè aportés les meves capacitats a canvi d'un fals benestar. Van ser moltes les decepcions que em va dur a través de la seva influència. Van ser molts els errors que vaig cometre per culpa del seu mal gust i el seu efecte desconcertant.

Per sort, he deixat el JB. Ja no en prenc. Estic totalment deslliurat dels seus efectes, i gràcies a això, ara puc veure amb claredat la quantitat de mentides que han emboirat la meva vida durant el seu regnat del terror. Es dolent ser esclau d'una beguda, però més dolent és ser esclau d'un producte de segona camuflat en un dels grans.

Abans feia taules rodones amb altres addictes al JB. Els recordo bé, queixant-se d'ell, de la seva falta de sinceritat, de les coses que havien de fer a causa d'ell. Alguns no han pogut superar-lo malgrat que sembli que ja no en beuen. El JB segueix allà, esperant temptar-los a la mínima, xiuxiuejant a l'orella de qui l'escolti les seves acostumades mentidetes de safareig, empudegant l'aire de la seva bilis roïna i lasciva. Jo des de fora, els segueixo veient enganxats, i suposo que segueixen despotricant-ne, encara que ho facin en la intimitat de les seves llars.

Els compadeixo. Compadeixo algú que tenint la capacitat de triar, tria seguir enganxat al JB. Es trist.

Silencis traïdors

Un silenci diu més que mil paraules. Els silencis són, els espais de reflexió entre les coses que diem, i les que escoltem. Durant els silencis, hem d'analitzar que ens estan dient i el que volem dir, i pensar: allò que m'estan dient, és cert? Allò que vull dir és el que vull dir, o m'obliguen a dir el que volen sentir uns quants?

Parlar és el poder d'expressar el que la ment pensa, però molt sovint no parlem sobre el que volem, sinó sobre el que volen els altres que parlem. Ens inculquen pensaments, a base de repetir, com un mantra, idees repetitives, fins i tot esbojarrades.

Jo no parlo per ningú. Parlo per mi.

I ara, estic en silenci. El meu silenci és per pensar, tant jo com els que m'han escoltat alguna vegada. Jo ja he reflexionat molt, i se molt bé el que és cert. Molts, que em coneixeu i em coneixíeu, pensareu que m'he trastocat, però la meva bogeria no va més enllà d'una veritable i honesta preocupació. 

Les persones que diuen de mi que m'he trastocat, que no se que me dic, que agredeixo gratuïtament, s'han preguntat que els ha passat a ells? S'han qüestionat si, val la pena seguir perdent credibilitat enfrontant discursos falsos i barats contra la realitat que cada cop més gent, veu sense haver d’excavar massa?

Les persones amb les que havia compartit estones, idees, ideals, xerrades i vivències, s'han preguntat perquè jo ara penso tant diferent d'elles? O no soc jo el que he canviat? 

Potser, el meu silenci sembla poruc, però és conseqüent. Si segueixo parlant, si que faria mal a persones que m'he estimat. Per això callo, i espero que elles també ho acabin fent, i pensin. 

És difícil pensar amb claredat quan, des de diferents fronts, propers i ineludibles, et bombardegen constantment perquè escoltis, i només escoltis una versió, una visió. Una manera de fer única, com diria la meva mare, impepinable. Però és possible fer que arribi el silenci... 

Que l'aprofitin per deixar d'escoltar les consignes i els dogmes als que estan sotmesos i pensin: quan tot això acabi, i em quedi sol amb el meu reduït i assenyalat grup de gent, haurà valgut la pena mantenir la mentida només per un sou? Perquè, és d'això de que va tot: mentides a canvi d'una feina, encara que sigui a costa de abaixar-se el pantaló de les idees, les creences, els valors i els amics, i seguir cobrant, tancant els ulls o mirant cap a una altra banda. 

Tots estan equivocats, només jo tinc raó! És el principi de l'egocentrisme i la megalomania. Quan tot el món s'equivoca, quan tothom és un enemic excepte els que em xiuxiuegen a l'orella, els que s'autoanomenen amics veritables. Aquells que han arribat de poc, i es mengen el món són els autèntics, oi? I tota la resta, gent que potser conèixes des que eres petit, de jove, o has vist pel poble tota la vida, són males persones ressentides i que no veuen la veritat perquè... perquè... espera, ara no em ve el per què! Potser no n'hi ha, potser estan tant dolgudes per una raó certa, i potser tu, no has actuat bé, seguint les ordres del qui tampoc està actuant bé. 

Només, pensa-ho. Tant sols això. 

SHHH! Calleu, que sembla que ja tornen a xerrar!

Jo callo. No fos cas que m'acusessin d'alguna cosa més...

Estirar més el braç que la màniga (fictícia història d'una botiga de poble)

Coneixia un senyor que tenia una botiga. Un negoci que s’adreçava a la canalla. Una canalla que anava cada dia a comprar els seus dolços. La botiga era en un edifici vell, era petita i no era la més moderna del barri, però era entranyable; malgrat tot però, no podia competir amb les franquícies que s’instal·laven per la vora, sense reformar-se una mica. Així va ser que, el senyor botiguer, que era bona persona però no en sabia gaire de números, es va traspassar el negoci i el va donar a un jove ambiciós comerciant. Aquest últim no havia venut mai dolços, però sabia fer que els diners es multipliquessin, sabia com trobar maneres legals i no tant legals per fer que, el negoci es fes gran.

Va començar per agafar més treballadors per cobrir millor tots els horaris i tendències en el món del sucre. Després, va començar a posar les noves tecnologies al servei del comprador i va preparar campanyes de publicitat a l’alçada de la competència. Comprava els millors dolços i els venia al millor preu; si calia gastar més per aconseguir més clientela, tirava de crèdits. Jugar amb els números i les persones era el seu fort, i sabia com fer content a tothom, però seguia sense saber res sobre dolços.

Molt aviat, els nens anaven a aquella botiga cada dia, mati, migdia, tarda i nit. De dilluns a diumenge i s’hi gastaven molts diners; ell es fregava les mans.

Però va pensar que aquí no n’hi havia prou. Ja havia compensat l’esforç inicial, però en volia més. Volia la botiga de dolços més gran i exitosa de tota la comarca! Que es lloguessin autocars per venir a comprar...

Primer, va pensar en fer més gran la botiga, és clar, i per fer-ho, necessitava més diners. Més inversió. I els dolços no donaven prou diners o sigui que, calia buscar noves maneres de guanyar-ne, o d’aconseguir-ne, legals o il·legals. I així va anar aconseguint inversors privats i “donacions” misterioses a canvi de favors.

Però amb reformar la botiga no n’hi havia prou, i com que els dolços no aportaven prou marge, va buscar nous mercats. I va demanar als seus treballadors que tinguessin paciència, que tocarien canvis però que serien per bé.

Va portar assessors de fora per buscar alternatives, i les va trobar.

La alternativa eren els experts assessors en si mateixos. I les idees que portaven. Vendrien dolços sí, i també vendrien verdures i farien pedagogia vegetariana. Per fer-ho bé, havien d’adaptar unes corts que tenien just darrera la botiga; van preparar uns despatxos esplèndids on, estudiar, preparar campanyes, vigilar els treballadors i estructurar el futur del gran súper mercat del vegetal.

Els antics treballadors van intentar adaptar-se, però els costava fer-ho amb les noves i transgressores normes dels nous experts en la matèria. I com que no sabien vendre les verdures tant bé com els dolços, els experts van anar portant una colla de venedors experimentats en verdures i vegetarians consumats, per anar substituint als antics venedors de sempre.

La botiga ja era un súper; un súper ecològic que res tenia a veure amb la botigueta d’aquell senyor, però en el cartell encara hi deia: “dolços de sempre”. La gent al principi hi entrava, per costum. Si remenaven bé, trobaven els dolços, però estaven plens de pols i secs. 

Però el que era més evident només entrar, era que l’estil havia canviat: un venedor amb una targeta amb el seu nom, els acompanyava a fer un tour per la botiga, i els aconsellaven sobre la necessitat de comprar la millor verdura del mercat, i els recomanaven la millor manera de cuinar-la, vaja, quasi semblava que era la única i veritable manera de cuinar les verdures. Al principi, el comprador de sempre va pensar que era una bona manera de comprar verdura, tot i que entrava a comprar dolços, sortia més content, amb una bossa de vegetals diversos i fulletons de tot tipus. També n’hi havia que, veient que aquella botiga ja no era el que deia que era, buscaven altres llocs per comprar dolços. I també n’hi havia que, al cap d’un temps, notava que la verdura fantàstica que li estaven venent i prometent, tampoc era res de l’altre món...

Resulta que, el producte vegetarià i ecològic era molt car, i compraven producte més econòmic, fins i tot transgènic, que tornaven a empaquetar fent una mica de trampa. Resulta que si una cosa no era certa, però venia més, la promocionaven. I que, al final, si un venedor de dolços no servia per a vendre verdures era dolent, però que si un venedor de verdures era un negat amb els dolços no importava. Només importaven les verdures i els que les havien portat.

La veritat és que, ni els dolços ni les verdures podien fer que aquell súper tant ambiciós s’aguantés per enlloc. Els infants ja no entraven a comprar, i el vegetarià autèntic anava a les botigues especialitzades en productes vegetarians, no a la botiga de dolços reconvertida. I els diners que s’esperaven obtenir per aconseguir pagar les obres, els nous treballadors, les noves tecnologies i els despatxos per gestionar-ho tot, no sortien d’enlloc. La pilota era grossa i ni tot el sucre de tots els dolços del món podia endolcir aquell gust agre que deixava el deute que tenien, per una ambició desmesurada.

Aquesta història no acaba bé. No ho acaba perquè, molts bons venedors de dolços es van perdre pel camí, un camí que va acabar portant el súper a una bancarrota segura, plens de deutes i mentides per tapar-los. Moltes persones van ser enganyades amb tanta verdura ecològica falsa i els dolços, oblidats en els prestatges s’assecaven i ni els nens, volien tastar aquells caramels plens de pols que ara, els oferien rebaixats i en lots d’oferta. Aquella botigueta ara està caient a trossos, i s’aguanta com pot, esperant que algú la salvi d’ella mateixa, i impedeixi que acabi desapareixent.

Que, no ens enganyem, és el més provable que passi, i llavors tots els experts marxaran a fer d’experts a una altra banda, i els que es quedaran sense la seva botigueta seran aquells venedors de dolços i els infants que hi anaven a comprar, i amb cara de rucs es preguntaran que és el que ha passat en realitat.
(NOTA de l'autor: qualsevol semblança amb la realitat és pura casualitat...)