A cop de Cup

Hi ha almenys tres motius pels que no m'agrada la Cup. Són extremadament lents, degut a la seva construcció democràtica assambleària. Són extremadament protagonistes, tot i ser la minoria dels independentistes i finalment, veure i percebre que el pes de les opinions de la Cup, sovint, és molt similar al pes i les opinions d'alguns i algunes de les seves dirigents. Clar, ells s'anomenen companys i companyes. 

No penseu que dient això em quedo tant ample, o que m'agradi massa. De fet, jo ni soc sospitós de ser de CIU ni de dretes, tinc un passat escolta que no he amagat mai, i per tant soc assembleari per definició, i m'agrada escriure i dir la meva, tot i ser ningú, per tant també tinc un cert afany de protagonisme. Bé, que podria ser perfectament de la Cup. Però no.

Tot i que els he votat.

Però no.

Tot i que ara m'ho pensaré dues vegades a l'hora de tornar-los a votar.

Perquè penso que una colla tant petita de gent que, popularment s'han unit per portar la veu de la minoria al parlament i aportar el seu gra de sorra a la democràcia, actua clarament de fre al propi procés que ells mateixos han anat accelerant a cop d'efecte. I això és contradictori. Van accelerar la declaració d'independència quan ells mateixos havien dit que amb el 47 per cent no n'hi havia prou per fer-la, i quan s'han de mullar per començar a fer funcionar el govern, que aquest tingui força i sigui sòlid, va i el frenen a cop de veto, malgrat que diuen que no, ara ho acaben de dir, no hi ha veto.

Jo tampoc m'he cregut mai als de CIU. Ho he dit per activa i per passiva, que no són de fiar. Però mira si soc cabut, el que més de fiar era per mi, era el que s'havia trastocat a nivell nacional i internacional i que més estava fent per internacionalitzar-nos: en Mas. I se'l van carregar a canvi de donar estabilitat.

És evident que cada dia que passa i a cada nova actitud bel·ligerant amb Junts pel Sí, només dona la raó a tots aquells que deien i diuen, que la Cup i JPS no eren compatibles, ni tant sols amb l'horitzó de la independència al davant dels nassos.

També penso que jo, que no soc de la Cup, tinc dret a ser escoltat i valorat. Com els gairebé dos milions que com jo, van confiar en una campanya que deia Sí a la independència, junts millor que separats... pel procés!

Pel cul ens esteu donant.

Primer ens heu fet fer el ridícul més espantós a nivell europeu amb el número post electoral. Això penso. Ens heu donat pel cul a tots els que vam confiar en vosaltres. Ens heu obligat a menjar-nos un polític que ningú havia triat enlloc del que anava amb velocitat de creuer i tenia tots els avals i el pes polític necessari per engegar un procés tant complex i potent com el que tenim. Després amb totes i cada una de les assemblees on doneu veu i vot a uns quants per actuar, o no, de fre de la majoria. Potser no fem assemblees però pensàvem que la independència era l'objectiu. I per assolir-la hi anàvem junts. Però no: junts, però depèn.

I llavors van sortint temes paral·lels d'Arran, que només els posa a l'alçada d'intolerants tant o més perillosos que els d'ultra dreta.

Jo no soc un intolerant. Jo no vull una independència a qualsevol preu. Jo no vull un país dividit en dos. Soc català, vull un país nou, fort i ben fet. Amb coses bones i que m'agradin, i coses que no m'agradaran, i coses que no seran bones. Perquè el món no és perfecte, no és quadriculat. Però no vull un país fet a cop de Cup. A cop d'amenaça i de veto. A cop de declaració i exigència. A cop de velocitat descontrolada i frenades a ran.

Som víctimes de la història i la història que tenim al darrera ens avala per fer les coses d'una manera pacífica, cívica i tranquil·la. Sense perdre gent pel camí perquè vagin les coses massa a poc a poc o amb massa pressa.

Hem de ser constants. Tocar la moral als castellans d'aquella manera que només sabem fer nosaltres.

Amb humor fi.

Al pas que portem, tot el crèdit que vam guanyar com a poble a cada Diada, el perdrem darrera cada baralla de parella. I amb cada independentista emprenyat hi ha un que es passa al bàndol de Podem. I Podem no vol la independència de Catalunya. Vol governar Espanya. No us enganyeu!

I al final de tot, quan tinguem un país, seguirem essent veïns de tots ells. I seguirem tenint molta gent que no creurà en Catalunya encara que sigui una realitat. I els seguirem tenint aquí. I poc a poc ens haurem d'anar convencent que no és tant mala idea ser Català.

Però ho haurem de fer tots junts. Amb maneres de fer de tots, de la majoria i també de la minoria. La minoria de la Cup. La minoria de Ciutadans. La minoria de Psc. La del PP... Aquestes minories també són catalanes. I també es mereixen respecte.

Per tot això no m'agrada la Cup. Es miren el melic, diuen que són els més demòcrates dels demòcrates, però només s'escolten a ells i els que vesteixen com ells. Que no són anti-sistema, però el sistema que tenim no és bo. El bo és el seu. Quin és? Si ja costa entendre aquestes votacions d'empats que es desempaten misteriosament o de 26-29 i tres abstencions; quins números més casualment aparellats. Sempre la balança se'n va cap a la minoria. Com que són ells, i saben que ens tenen agafats per les pilotes. Que als que ens agafeu les pilotes no són només convergents!! Que som tots!

I tots estem veient que des del 27S, ja farà aviat un any, tot va igual o pitjor que abans. I clar...

És culpa de Junts pel Sí, oi?

A prendre pel Cup! 

L'Artur a l'atur

És la meva opinió sincera, després d’estar en persona amb el Mas, que li hem de buscar una altra feina, una feina que no tingui res a veure amb el procés famós que vivim aquí, al nostre país. I ho dic sense cap mena de rancúnia ni ganes de fer-li mal. Al contrari, crec que li devem gratitud per engegar-nos i fer-nos trempar quan els altres potser no van estar a l’alçada. 

Clar, primer he d’explicar bé perquè vaig estar en persona amb ell. Vam coincidir casualment al Fira Coc de Tàrrega, i el vaig “perseguir” una mica en broma amb ma germana i la meva filla en braços. Al final, foto dels tres. Ja està. Quin moment... Bé, això vaig pensar després, tot mirant la foto. Un paio rapat amb la filla en braços que persegueix al president per fer-se un selfi amb un mòbil atrotinat. Per a ell, un moment de no res més, per a mi, un moment de reflexió. Era abans de les eleccions del 24 de maig, i quan el veia marxar en cotxe acompanyat de la comitiva i els guarda espatlles, em va venir el pensament clar al cap:

-President, t’hem de fer plegar.

Pot sonar cruel, però el dia següent de les eleccions –rectifico, al segon següent al finalitzar el recompte de les eleccions del dia 24-, ja hi havia un anunci de Preparats, la campanya que ha engegat la generalitat de Catalunya, evident pre-campanya per les eleccions del 27 de setembre. Evident joc brut de fer-se seu el lema, la idea, el moment i la ocasió. Torno al principi: el dia 9 de novembre va ser el president Mas qui va clavar l’anàlisi i va deixar en fora de joc als Republicans i companyia. Només va estar a l’alçada la Cup, i això és dir molt poc. En Mas i CIU al darrera és el partit que és i representa bàsicament als que sempre ha representat, i no són precisament independentistes de base els de Convergència, i menys els d’unió. Oportunistes de base, potser sí. Però el 9N ja ha passat, i començar una campanya al maig per apoderar-se de la idea de cara al setembre, manllevant el desig del poble i pagant una campanya a nivell nacional que deu haver costat lo seu, mentre les retallades segueixen i no es fa front a molts proveïdors que són en definitiva, gent del poble que no cobra. Em sembla lleig.

Em sembla lleig que Convergència i Unió, una coalició que es passa la vida barallant-se per veure qui la te més llarga, lideri un procés que és del poble i per al poble, i és per això, que sincerament, torno a dir-ho, hem de capgirar definitivament les estadístiques i començar a pensar només, en clau de sí o no. Clar i català.

Volem ser independents? Votem Esquerra o la Cup, partits que sí aposten per una independència sense pal·liatius. Perquè si no, la fragmentació entre tots els partits només generarà més pròrrogues, temps per anar amansint la bèstia. I em sembla que això precisament és el que ha estat fent Convergència i Unió des del principi.

Fer temps.

Ja vaig dir en un escrit de l’any passat, “L'Artur Mas no és un màrtir, és un instrument.” Ho mantinc ara més que mai.

Si ha de ser, pensem que ha de ser a través del pensament del poble, no d’un polític polivalent que, com Robespierre, fins que no va veure que el poble caminava no es va posar davant. I quan i va ser, de passar-se de rosca va morir guillotinat pel seu propi poble.

No li volem tant mal a l’Artur, donem-li senzillament vacances. Se les mereix.

Cívics i demòcrates

Bé, ja està. Hem passat el ditxós diumenge de votacions i ja està fet un pas més cap a la catàstrofe total i definitiva del 27S o quan s'escaiguin les autonòmiques de Catalunya. I que ha passat?

Jo no seré el que faci una valoració global, per això hi ha la televisió, les ràdios, els diaris i tot plegat que es passaran dies, setmanes traient resultats, lectures, dobles lectures, missatges, comandes, etc.

Jo faré una lectura personal, com és lògic, i buscaré les puces a la realitat petita que m'envolta. Visc a Manresa, però la meva vida es desenvolupa bàsicament a Santpedor. Allà hi treballa l'Ester, hi van els nens a escola, hi vaig a córrer, a comprar, a passejar. M'agrada el poble des del primer dia que hi vaig arribar, i m'hi quedaria a viure, si pogués i es donessin les circumstàncies. El que m'agrada també és l'orientació política del poble. Faig un parèntesi aquí, recordant les paraules d'un Santpedorenc de cinquanta llargs anys que em va dir: Santpedor és de centre dretes, de sempre! –aquesta afirmació és d’aquelles coses que sembla que no han de canviar mai, oi?-. A mi potser, el sempre se'm fa curt, o soc nou -cosa evident i que salta a la vista-, però el que veig és que Santpedor és d'esquerres, és republicà i ho és de nou, amb majoria absoluta i ho és des d'almenys tot el temps que fa que hi soc. I m'agrada. M'agrada que la segona força sigui CIU, a distància, una candidatura que ha anat mutant com els seus líders de centre dreta a centre independentista en un molt breu espai temporal, i que està lluitant per entendre's, en el fons i la forma. I m'agrada que la tercera força sigui un partit que es diu PM, i no és ni militar ni policia. I m'agrada veure com el PP no hi és representat tot i presentar-s'hi sorprenentment, ni el C's treu el nas, ni PxC agafa gaire aire malgrat els noranta i escaig vots que va tenir.

M'agrada encara més que en un petit acte desafiant i alhora estèril, l'estelada segueixi a l'ajuntament fins ben entrat el dia de votacions i que, essent el poble bressol d'acció cívica ciutadana, alguns dels seus fundadors hagin de veure com triomfa la seva particular guerra contra el català un dia, un trist i solitari dia a l'any. Suposo que arribarà també el dia de les generals i de les autonòmiques que també sortiran al carrer aquests personatges tant cívics, reclamant altra vegada les baixades de banderes pertinents. Suposo que també, algú intentarà que es retirin els símbols franquistes que encara pengen arreu, sense èxit. Suposo que alguna família emboscada se sentirà orgullosa ben endins de si mateixos, honorant les ensenyances paternes i fermes. Suposo que tot això passarà. I fins i tot, i essent realistes, gràcies a molts ciutadans de ple dret, catalans i residents a Catalunya, de parla, pensament, cultura i actes clarament espanyolistes, el procés constituent pot acabar en un bonic intent de fer un país nou que topa amb la realitat, una immigració planejada temps enrere, anys grisos en la memòria de cada u.

Tot pot ser.

Però jo dic: què collons! Si s'ha tombat el Tries, s'ha fet caure el PP com un arbre podrit, s'ha doblat el nombre de vots republicans, i els temuts "anti sistema" han accedit a la tecla "intro", tot és possible. Ciudadanos s'ha desemmascarat i ha mostrat les seves ganes d'estat espanyol, i si ha de substituir algú serà al PP, que mor agònicament. El PSC ha de revisar la seva estratègia des que van deixar de manar, i repensar-se a qui representen, al poble català o al PSOE. CIU té un problema, bicefàlia, herència burgesa i votants rics, potser tenen el poder econòmic, però són minoria. 

Que la política, com les persones, canvien. Que hi ha un canvi perquè bàsicament, els que han construït aquest país per acomodar les idees de tots els colors que hi havia el dia que va morir el franquisme, tenen 70 o 80 anys, o crien malves directament. Que els que en tenim trenta, quaranta o cinquanta, hem viscut un món que s'estructurava i ho feia aparentment bé, però estem decebuts. I els que venen darrera, els joves, els nous votants, tenen una realitat i unes idees i un món totalment diferents al que nosaltres teníem. Tot el que ens fa gràcia quan mirem enrere, allò de tenir un sol canal i veure'l en blanc i negre, els telèfons de baquelita, els discos de vinil del Parchís o dels Beattles, tot això és part d'una història que ja no existeix, i nosaltres o ens agafem al tren que va endavant, o ens quedarem a l'andana, amb un pam de nas.

El poble s'alça, costa perquè el poble és gran i pesat; és dièsel. Una gran maquinària que s'engega a poc a poc, però s'engega, i sembla que no té aturador.

Visca la democràcia, cívica, ciutadana i lliure!