Odiar el Català

He mirat moltes imatges d’abans i de després de la senyora aquesta que surt per la televisió, la Soraya. D’abans, d’abans que fós la segona del govern central, d’abans que fos la persona que mana tant, que te tant de poder, aquesta que destila tanta mala baba. 

Perquè abans, reia, era cordial, fins I tot era afí a certes idees nacionals, vaja, com tots. En Rajoy demanava referèndums, la Soraya feia bromes, i l’Aznar parlava català en la intimitat.

Jo ara m’imagino la Soraya parlant en veu baixa, abans d’anar a dormir, amb les mans juntes així de genolls, mirant al cel i dient, “Rajoy, carinyo! lo hemos logrado! Lo que perseguían nuestros ancestros con todo el peso del régimen lo hemos logrado ahora con quatro jueces y quatro leyes en nombre de la constitución!! Nos estamos cargando a los Catalanes!!”

Me la imagino. El somni humit de tot falangista. 

Quan parla, quan es dirigeix als catalans o es refereix a qualsevol tema que es refereix a Catalunya se li marca una mirada, una expressió que és pura ira, odi, embestida. Tota ella es tensa i no hi ha ni un bri de perdó, acertivitat, empatia, humilitat, amor, tendresa, cordialitat… Bé, no entraré a valorar si és més papista que el papa, però està clar que és la viva imatge de la Catalanofòbia que tant prediquen que no existeix. Que tot és a fi de bé dels españols i de la majoria de Catalans que pateixen. 

Amb polítics així, carregats d’ideologia negativa és impossible fer res, im-possible dialogar, im-possible asseure-s’hi i fer un cafè tranquil·lament. 

Jo, quan era jove i actiu en el món de l’escoltisme sempre tenia aquell eslògan al cap, aquell que venia dibuixat en el llibre de l’escoltisme per a nois, un Im-possible amb el nen xutant l’im per convertir-ho tot en possible. No, amb aquesta gent no hi ha res possible. Res positiu.

Nosaltres ens hem enrocat en la nostra línia, és cert. Però és que quan d’agredeixen, acostumes a arraconar-te. Quan no paren d’agredir-te, t’arracones, t’enroques. 

No es pot entendre des d’una perspectiva no catalana o no nacional catalana. Evidentment no puc entendre la agressió si crec que el castellà és el dogma i la raó de tot. Que Espanya és la Nació, el principi i la fi de tot. Però jo sempre ho poso en exemples pràctics que es poden entendre: vaig a l’abacus a buscar llibres i no tots els que m’agraden són en català, i a mi m’agrada llegir en Català, però m’he de fotre. I no em fa res: se parlar, llegir i escriure perfectament en castellà, i hi he viscut mitja vida a Barcelona (que és com dir que tot és en castellà), i ho vaig estudiar tot en castellà gràcies a la meva escola no immersiva, La caixa, graciós el nom. Però m’agrada llegir i imaginar en el meu idioma. I vull veure una peli i, cony! no la fan en català. I vaig a una botiga i collons, no m’entenen ni m’atenen en català. I vaig a les oficines de l’Inem i collons, res de català… Bé, viure a Catalunya i sentir constantment parlar castellà a tot arreu i intentar fer una vida catalana és difícil; a vegades només demanem això, poder viure en l’idioma que estimem, que pensem, que somiem… sort que ens hem menjat el castellà. 

Però ja ho dic, no s’enten si tu penses que això son nimietats. Però si aquesta Soraya o el Rajoy o qualsevol altre que pensa així, els passés això mateix a ells, que volguéssin senzillament viure en castellà i no poguèssin, potser ho entendríen. Però no poden concebre-ho perquè són fills del gran regne d’espanya, una grande y libre; perquè vagin on vagin poden treure pit i dir que el seu és el tercer idioma més parlat al món i que són una gran nación. No conceben que al costat de les seves fronteres hi ha diferències; que dins les seves fronteres hi ha diferències. Perquè la història que neguen parla de països diferents que s’uneixen per casaments reials i absorcions doloroses, però això no importa perquè son uno de los paises democràticos más ejemplares que existe. No mostren cap empatia perquè no els cal i a més, no fer-ho els dona vots, molts. I és segurament el que més llàstima em fa de tot. 

Odiar lo Català dona vots. 

Està tot previst. Segueixen un patró, un patró que ve de lluny. Jo recordo que quan l’Aznar va treure majoria absoluta, vaig dir: ai, que patirem! Llavors vam començar a patir i hem anat veient com llei rera llei, actuació rera actuació, aquesta empatia que abans notàvem en altres governs, s’ha anat esvaint i només queda odi. Odi i rancúnia. 

Jo no els odio, no encara. Però em fan por. Por perquè detecto que són capaços de molt, i tenen molts factors a favor per fer molt. Collons si poden fer! Ara, tenir por té un costat positiu. Et fa estar atent, alerta. Els accidents venen quan no tens por. 

Som més de dos milions de persones, molts més, els que volem democràcia. En aquest país està en joc la democràcia, no la independència. Hem de demostrar que som més de dos milions, perquè dos milions són molta gent. Molta força. No cal sortir al carrer sempre, no cal fer-ho tots alhora. Només cal no defallir. L’objectiu és aturar-los. Aturar la barbàrie. 

Ells venen a bombardejar Barcelona (ara de manera política i judicial) per tornar-nos a tenir al terra Durant quaranta anys més, i nosaltres no ho permetrem. Hem de tenir al cap que ells, els polítics españols del govern central, tenen les idees clares i no s’aturaran a no ser que es trobin davant els dos milions de catalans amb les idees també ben clares. 

No aquest cop. 

Aquest cop no!

Aquest cop no!

No passaran.

Mai més.

Adeu Espanya

No estic indignat, no estic molest, no estic enfadat. Estic de colònies.

M’agafa lluny de casa acompanyant al meu fill en uns dies de joc i convivència, de pau i de concòrdia, lluny de la política, lluny de la violència verbal que ens acompanya darrerament.

Però estar de colònies i lluny de tot no vol dir no assabentar-se de res, sobretot en aquest món global. Evidentment, les noticies de la resposta del president i la rèplica del senyor del país veí i les detencions dels responsables de l’ANC i d’Omnium ens han arribat. 

I no estic indignat, no estic molest i no estic enfadat. Estic a l’espera.

Espero l’inevitable. Espero que passi el temps, que sortim al carrer, que paralitzem el país, que parem màquines, que demostrem que som un poble capaç de tot. Capaç d’acceptar que hem passat de pantalla. Jo he passat de pantalla. 

Fa uns dies escribia que preferia esperar, esperar la resposta dels europeus, dels españols conscients, de la gent de bé que havia vist el que havia passat a Catalunya. Fa uns dies estava dubtós de la resposta del país veí. Pensava que s’ho rumiarien però no. Veig que prefereixen desenmascarar-se totalment i demostrar l’estil i la calanya de gent que són. 

Jo ja no espero això. Em sembla bé la independència a la brava. Pel dret.

Ja no crec en política de pactes, s’ha acabat el temps de la treba. 

Som un poble cansat de rebre. Ara ens toca a nosaltres. 

No amb violència com fan ells. Si envien tancs, rebran flors. Si envien homes de negre, rebran mans enlaire. Si paralitzen comptes… rebran boicot. Tenim el poder i la força de paralitzar mig país almenys, ja que no som tants com voldríem ni tant pocs com ells volen fer creure. 

Parem-lo. 

Ajudem-nos. Perquè això no pot seguir així. No vull que els meus fills a qui no he menjat mai la bola perquè pensin de cap manera sobre res referent a la politica, visquin ni un minut més del necessari en un país com el veí, amb tant d’odi, amb tanta brutalitat i violència en el seu sí. Fart de veure com gent que conec justifica aquest odi i aquesta violència amb la bandera o amb l’idioma, ignorant totalment que això no és una qüestió només de banderes. 

Això és un tema de dignitat. A mi no m’hi veuran mai més per les espanyes, no m’hi trobaran als foros hispans, ni a les teles, ni a les ràdios, ni per curiositat de sentir que diuen. No m’interessa. Ja fa temps que no practico el zapping, però ara encara menys. 

Estic esperant que caigui la fruita madura, pel seu propi pes.

I no trigarà gaire. 

Preparem-nos. 

Els ous ja s’han trencat, i ara s’han de batre per fer la truita. 

I si hem d'anar a menjar a l'espai exterior, doncs abriguem-nos, ja trobarem un altre planeta més amable, cívic i acollidor.

Adeu Espanya. A mi ja no em recupereu. Espero que sigui un més d'una llarga, llarguíssima llista.

Pues bueno, pues vale, pues adiós!

L'Artur a l'atur

És la meva opinió sincera, després d’estar en persona amb el Mas, que li hem de buscar una altra feina, una feina que no tingui res a veure amb el procés famós que vivim aquí, al nostre país. I ho dic sense cap mena de rancúnia ni ganes de fer-li mal. Al contrari, crec que li devem gratitud per engegar-nos i fer-nos trempar quan els altres potser no van estar a l’alçada. 

Clar, primer he d’explicar bé perquè vaig estar en persona amb ell. Vam coincidir casualment al Fira Coc de Tàrrega, i el vaig “perseguir” una mica en broma amb ma germana i la meva filla en braços. Al final, foto dels tres. Ja està. Quin moment... Bé, això vaig pensar després, tot mirant la foto. Un paio rapat amb la filla en braços que persegueix al president per fer-se un selfi amb un mòbil atrotinat. Per a ell, un moment de no res més, per a mi, un moment de reflexió. Era abans de les eleccions del 24 de maig, i quan el veia marxar en cotxe acompanyat de la comitiva i els guarda espatlles, em va venir el pensament clar al cap:

-President, t’hem de fer plegar.

Pot sonar cruel, però el dia següent de les eleccions –rectifico, al segon següent al finalitzar el recompte de les eleccions del dia 24-, ja hi havia un anunci de Preparats, la campanya que ha engegat la generalitat de Catalunya, evident pre-campanya per les eleccions del 27 de setembre. Evident joc brut de fer-se seu el lema, la idea, el moment i la ocasió. Torno al principi: el dia 9 de novembre va ser el president Mas qui va clavar l’anàlisi i va deixar en fora de joc als Republicans i companyia. Només va estar a l’alçada la Cup, i això és dir molt poc. En Mas i CIU al darrera és el partit que és i representa bàsicament als que sempre ha representat, i no són precisament independentistes de base els de Convergència, i menys els d’unió. Oportunistes de base, potser sí. Però el 9N ja ha passat, i començar una campanya al maig per apoderar-se de la idea de cara al setembre, manllevant el desig del poble i pagant una campanya a nivell nacional que deu haver costat lo seu, mentre les retallades segueixen i no es fa front a molts proveïdors que són en definitiva, gent del poble que no cobra. Em sembla lleig.

Em sembla lleig que Convergència i Unió, una coalició que es passa la vida barallant-se per veure qui la te més llarga, lideri un procés que és del poble i per al poble, i és per això, que sincerament, torno a dir-ho, hem de capgirar definitivament les estadístiques i començar a pensar només, en clau de sí o no. Clar i català.

Volem ser independents? Votem Esquerra o la Cup, partits que sí aposten per una independència sense pal·liatius. Perquè si no, la fragmentació entre tots els partits només generarà més pròrrogues, temps per anar amansint la bèstia. I em sembla que això precisament és el que ha estat fent Convergència i Unió des del principi.

Fer temps.

Ja vaig dir en un escrit de l’any passat, “L'Artur Mas no és un màrtir, és un instrument.” Ho mantinc ara més que mai.

Si ha de ser, pensem que ha de ser a través del pensament del poble, no d’un polític polivalent que, com Robespierre, fins que no va veure que el poble caminava no es va posar davant. I quan i va ser, de passar-se de rosca va morir guillotinat pel seu propi poble.

No li volem tant mal a l’Artur, donem-li senzillament vacances. Se les mereix.

Autonomies hipòcrites

Seré breu i clar. 

Avui he llegit al diari que, i cito textualment "les autonomies amb el dèficit correcte rebutgen donar facilitats a les incomplidores, perquè diuen que donar objectius diferents és una invitació a incomplir-los" 

Catalunya és la comunitat que més dèficit te de tota Espanya.

Durant anys se'ns ha venut la moto que s'ha de ser solidari, que Catalunya ha de ser solidària amb les comunitats que menys tenen. Aquesta moto ens deixa amb una balança negativa d'impostos a causa de la nostra generosa solidaritat, i aquest fet, tant demanat i defensat a totes les espanyes ens condiciona per no poder assolir els nivells de dèficit que se'ns demanen. Tot i amb això ara, les comunitats a les que hem estat regalant els nostres diners durant anys, ens neguen facilitats per arribar a complir quan puguem realment, sense escanyar la societat, i ens ho hem d'empassar??? I la solidaritat, on està??

Però, seran tots tant fills de gossa??

Espero que la societat a la que pertanyo desperti d'una punyetera vegada i es doni compte que ens estan prenent el pèl. 

No es mereixen res, només hi ha un camí, i si en Mas i CIA no ho fan ja, hem de provocar-ho els que anem a peu. 

La Revolució és possible...

Les quatre barres al cor...

El cami cap a un país lliure, una catalunya independent, està obert; traçat  des de fa segles i previst dins l'ideari del ciutadà que se sent català i hereu d'una història pròpia. És evident que no tots els catalans pensen de la mateixa manera, però també és evident que no tots els catalans són hereus d'aquesta cultura que he apuntat. La cultura catalana ens l'han llegada els pares, els avis i els avantpassats, i la contra cultura catalana, l'han llegada els pares, avis i avantpassats que "con Franco vivían mejor".

Ser bon català no és ser independentista. És clar que no! Jo reconec que no ho era, fins fa uns anys. Jo creia fermament que es podia conviure, respectant, entenent, sumant. Jo vaig néixer a Barcelona i al meu barri, Sant Martí, vaig parlar el castellà des de ben petit amb tots els meus companys d'escola, excepte a l'hora de català. A casa, mai ens van inculcar un sentiment separatista i als meus anys de cau, quan vaig ser als Escoltes, malgrat que era un bon lloc per fer-ho, tampoc vaig desenvolupar aquest aire secessionista.

Quan discutia d'aquest tema sempre deia i pensava fermament que en ple segle vint-i-un i dins d'Europa, Espanya baixaria del ruc i, forçada per les circumstàncies i la realitat... vaja, tocant de peus a terra, es trauria de sobre les herències ràncies de la Monarquia, les autonomies i els cafès per a tothom; confiava que un govern rera l'altre, aniria avançant cap a una lògica federació, i a la llarga una Europa federada de petites nacions germanes. Que bonic... i que ruc que era.

La transició va ser un pedaç per sortir del pas, i no va ser una transició real, va ser una farsa. Els responsables del mal que s'havia infligit a Catalunya i País Basc sobretot,  s'amagarien durant uns anys, i gaudirien d'una jubilació pagada per l'estat, és a dir, per nosaltres, i mentrestant, s'aniria formant una nova onada de feixistes tenyits del blau de la democràcia. I dèiem que la democràcia era una dictadura que cada quatre anys posava un nou lladre al capdavant... ara, sentint el que estic sentint aquests darrers temps, penso que ni tant sols va existir la transició, encara estem governats i dirigits sota els mateixos dictadors i feixistes de llavors. Tot plegat ha estat una dictadura de quasi vuitanta anys; ens han enganyat, i ens ho hem empassat amb patates, paperina i llacet...

Espanya ja no m'atrau. Federar-me amb ells ja no és possible, perquè m'adono que ni els auto anomenats socialistes tampoc ho creuen possible. Seguir igual, després de tot, ja no m'interessa. He redescobert la meva vena gravada amb quatre barres a foc a la pell, i m'agrada, m'hi sento molt còmode.

Tinc ganes de participar d'un projecte gran, únic i lluny dels toros, les sevillanes, Madrid i les Falles. Em sap greu perquè se que hi ha bona gent... però fins i tot els fills marxen de casa, i ara és hora que els pares, se separin. Perquè no ens enganyem, i que no ens enganyin, el que era Espanya, va ser-ho per un matrimoni de catalans i castellans, d'aquells que acaben malament...

Visca Catalunya, lliure!!