Odiar el Català

He mirat moltes imatges d’abans i de després de la senyora aquesta que surt per la televisió, la Soraya. D’abans, d’abans que fós la segona del govern central, d’abans que fos la persona que mana tant, que te tant de poder, aquesta que destila tanta mala baba. 

Perquè abans, reia, era cordial, fins I tot era afí a certes idees nacionals, vaja, com tots. En Rajoy demanava referèndums, la Soraya feia bromes, i l’Aznar parlava català en la intimitat.

Jo ara m’imagino la Soraya parlant en veu baixa, abans d’anar a dormir, amb les mans juntes així de genolls, mirant al cel i dient, “Rajoy, carinyo! lo hemos logrado! Lo que perseguían nuestros ancestros con todo el peso del régimen lo hemos logrado ahora con quatro jueces y quatro leyes en nombre de la constitución!! Nos estamos cargando a los Catalanes!!”

Me la imagino. El somni humit de tot falangista. 

Quan parla, quan es dirigeix als catalans o es refereix a qualsevol tema que es refereix a Catalunya se li marca una mirada, una expressió que és pura ira, odi, embestida. Tota ella es tensa i no hi ha ni un bri de perdó, acertivitat, empatia, humilitat, amor, tendresa, cordialitat… Bé, no entraré a valorar si és més papista que el papa, però està clar que és la viva imatge de la Catalanofòbia que tant prediquen que no existeix. Que tot és a fi de bé dels españols i de la majoria de Catalans que pateixen. 

Amb polítics així, carregats d’ideologia negativa és impossible fer res, im-possible dialogar, im-possible asseure-s’hi i fer un cafè tranquil·lament. 

Jo, quan era jove i actiu en el món de l’escoltisme sempre tenia aquell eslògan al cap, aquell que venia dibuixat en el llibre de l’escoltisme per a nois, un Im-possible amb el nen xutant l’im per convertir-ho tot en possible. No, amb aquesta gent no hi ha res possible. Res positiu.

Nosaltres ens hem enrocat en la nostra línia, és cert. Però és que quan d’agredeixen, acostumes a arraconar-te. Quan no paren d’agredir-te, t’arracones, t’enroques. 

No es pot entendre des d’una perspectiva no catalana o no nacional catalana. Evidentment no puc entendre la agressió si crec que el castellà és el dogma i la raó de tot. Que Espanya és la Nació, el principi i la fi de tot. Però jo sempre ho poso en exemples pràctics que es poden entendre: vaig a l’abacus a buscar llibres i no tots els que m’agraden són en català, i a mi m’agrada llegir en Català, però m’he de fotre. I no em fa res: se parlar, llegir i escriure perfectament en castellà, i hi he viscut mitja vida a Barcelona (que és com dir que tot és en castellà), i ho vaig estudiar tot en castellà gràcies a la meva escola no immersiva, La caixa, graciós el nom. Però m’agrada llegir i imaginar en el meu idioma. I vull veure una peli i, cony! no la fan en català. I vaig a una botiga i collons, no m’entenen ni m’atenen en català. I vaig a les oficines de l’Inem i collons, res de català… Bé, viure a Catalunya i sentir constantment parlar castellà a tot arreu i intentar fer una vida catalana és difícil; a vegades només demanem això, poder viure en l’idioma que estimem, que pensem, que somiem… sort que ens hem menjat el castellà. 

Però ja ho dic, no s’enten si tu penses que això son nimietats. Però si aquesta Soraya o el Rajoy o qualsevol altre que pensa així, els passés això mateix a ells, que volguéssin senzillament viure en castellà i no poguèssin, potser ho entendríen. Però no poden concebre-ho perquè són fills del gran regne d’espanya, una grande y libre; perquè vagin on vagin poden treure pit i dir que el seu és el tercer idioma més parlat al món i que són una gran nación. No conceben que al costat de les seves fronteres hi ha diferències; que dins les seves fronteres hi ha diferències. Perquè la història que neguen parla de països diferents que s’uneixen per casaments reials i absorcions doloroses, però això no importa perquè son uno de los paises democràticos más ejemplares que existe. No mostren cap empatia perquè no els cal i a més, no fer-ho els dona vots, molts. I és segurament el que més llàstima em fa de tot. 

Odiar lo Català dona vots. 

Està tot previst. Segueixen un patró, un patró que ve de lluny. Jo recordo que quan l’Aznar va treure majoria absoluta, vaig dir: ai, que patirem! Llavors vam començar a patir i hem anat veient com llei rera llei, actuació rera actuació, aquesta empatia que abans notàvem en altres governs, s’ha anat esvaint i només queda odi. Odi i rancúnia. 

Jo no els odio, no encara. Però em fan por. Por perquè detecto que són capaços de molt, i tenen molts factors a favor per fer molt. Collons si poden fer! Ara, tenir por té un costat positiu. Et fa estar atent, alerta. Els accidents venen quan no tens por. 

Som més de dos milions de persones, molts més, els que volem democràcia. En aquest país està en joc la democràcia, no la independència. Hem de demostrar que som més de dos milions, perquè dos milions són molta gent. Molta força. No cal sortir al carrer sempre, no cal fer-ho tots alhora. Només cal no defallir. L’objectiu és aturar-los. Aturar la barbàrie. 

Ells venen a bombardejar Barcelona (ara de manera política i judicial) per tornar-nos a tenir al terra Durant quaranta anys més, i nosaltres no ho permetrem. Hem de tenir al cap que ells, els polítics españols del govern central, tenen les idees clares i no s’aturaran a no ser que es trobin davant els dos milions de catalans amb les idees també ben clares. 

No aquest cop. 

Aquest cop no!

Aquest cop no!

No passaran.

Mai més.

Subnormals!

Quan jo era petit, sempre havia sentit i usat l'expressió: aquest és un subnormal, ets un subnormal, vaya subnormal; tant en castellà, que era en l'idioma que parlava a classe, al pati, al carrer, com en català a casa, entre la família i al cau. Ser un subnormal era llavors un insult que es referia amb molt mala llet, a que una persona recordava en grau d'estupidesa o de capacitats motrius a una persona amb síndrome de down.

Bé, els temps han canviat, les coses es miren des de molts punts de vista i, sobretot les malalties, diferències i discapacitats genètiques s'han normalitzat bastant. Prou almenys per diferenciar un subnormal d'un discapacitat físic o psíquic.

Subnormal és aquell que, tenint la capacitat de pensar correctament, accedir a coneixement, no tenir cap impediment físic i ser considerat per la societat civil, "normal", usa el coneixement per difamar i no per informar, capgirar la realitat per dir mentides constantment fins que la realitat és una gran mentida, aprofitar-se de la sensibilitat de la minoria per fer mal, expressament, intencionadament. En resum, ser un estúpid integral, demostra ser un imbècil sense escrúpols, un pirata dels temps moderns, robant i violant els drets de les persones, les llengües, les cultures i la memòria històrica, per fer-ne un ús partidista i fer demagògia política, com per exemple:

- Comparar la repressió franquista, (persecució, denúncia, afusellaments, desaparicions, tortures, silencis imposats i quasi aniquilació de la llengua catalana de la vida pública), amb el que fa la immersió lingüística de Catalunya; una llei aprovada per tots els partits polítics catalans del seu moment, llei lloada a reu d'Europa, llei que integra i ajuda a que els fills d'immigrants, fills de famílies castellano-parlants i als seus parents directes, aprenguin una llengua més, que les que ja parlen. Que aconsegueix sense cap dubte, mireu i pregunteu i moveu-vos pel món real, que el català sigui conegut, parlat i respectat, a la vegada que el castellà existeix de manera completament normal i fins i tot hegemònica malgrat tot, al territori català.

-Dir que no es donarà una subvenció o es reduirà al màxim possible la mateixa a una institució com la de l'Acadèmia de la Llengua Valenciana, perquè assegura que el català és la llengua que es parla a València, tant senzill com això.

Aquests dos exemples pèssims, de mandataris espanyols, espanyolistes, nacionalistes i membres tots dos, del partit popular, impregnat de l'herència més rància de la vella espanya -la que els agrada, la del Franquisme-, s'han sentit avui a ràdios i televisions. Jo ja se, no soc ruc, que ens acostem a temps d'eleccions i en aquestes dates és bo per a ells i els fa guanyar vots arreu demostrar que tenen els collons d'un toro i s'enfronten als catalans sense por, atiant el foc tant com els és possible, però hi ha coses, perdoneu, que no tenen perdó, valgui la redundància. Pots estar o no d'acord amb què el català i Catalunya és o no una nació històrica que te o no dret a ser un país. Pots estar o no estar d'acord amb la llei d'immersió catalana. Pots preferir sentir-te espanyol i viure a València, o a l'Aragó, o a Catalunya, o a les Balears i acceptar que el català és el nexe d'unió d'aquests pobles, tot i que no t'agradi. Això és la realitat, això és el que es respira aquí i allà. El castellà és l'idioma més parlat als patis escolars, gràcies sobretot a que la immigració és preferentment espanyola i llatinoamericana, i fins fa només quaranta anys tots, el parlàvem sense excepció. El castellà és la llengua del cinema en majoria, la llengua de la novel·la en majoria, la llengua del carrer, de les botigues, dels Mercadones i dels Carrefours, la llengua de la poli i la llengua dels jutjats. El castellà és la llengua que mana i el català segueix i seguirà essent la llengua minoritària i en perill, malgrat tot.

Senyor Fabra, senyor Wert, jo els diré una cosa, una de sola, tant en castellà, com en català, com en valencià com en Balear i espero que m'entenguin bé:

Són vostès uns SUBNORMALS! No es mereixen més que això, un insult a l'alçada de la seva capacitat intel·lectual.

Tot el meu respecte per els discapacitats físics o psíquics. Gràcies. Ho havia de dir.

Europa, un somni que s'acaba

Encara que el títol porti a engany, no vaig a parlar de la Champions, ni dels somnis dels futbolistes, que amb el que cobren i viuen, no tenen res a veure amb la vida real que es desenvolupa fora del seu camp de joc.

Vull parlar del vell i bell somni de l'Europa federal, aquella que prometia tant, i que cada cop es dibuixa més maligne, més perversa. Aquella Europa que, quan jo era petit apuntava maneres; veiem una unió en tots els sentits, una unió sota una bandera que ens fes sentir orgullosos. Però no.

Aquella Europa cada cop és més un malson i una mentida, i Catalunya no hauria de tenir por de "ser expulsada" si no hi ha més remei. A mi, l'economia que marca l'Europa de l'Alemanya més bel·ligerant des de la segona guerra mundial, no m'interessa. No em representa ballar al so de la música dels Francesos o dels desesperats Espanyols per no perdre prestigi. No vull que se'm compari amb els desmanegats Italians, corruptes fins al moll de l'os. Els Portuguesos, acabats des que van tornar de les amèriques, a mercè de ser la cara de la Península Ibèrica i poca cosa més. Holandesos, Belgues, Danesos, Grecs... cada país amb la seva identitat i la seva història al darrera com una motxilla pesada que ningú vol desprendre, i el somni d'unitat es va esvaint cada vegada més. 

Ser català és un dret, un llegat. Ser català no és ser Espanyol. Ser espanyol no és cap delicte, no és cap mal, però no és el que vull jo. No és el que sento, i ara mateix, si per ser Europeu, he de ser Espanyol i si no, convertir-me en un estat esclau amb poca veu i cap vot, destí turístic de la zona Euro i res més... prefereixo ser Català i res més. Humil, treballador i amb orgull. Sense odiar ni menysprear ningú. 

Ser i prou, viure fora de l'Europa d'enganys i mentides, amb la nostre petita economia i els nostres grans deutes. A base de feina ja ens espavilarem. Segur.

Monedes? Tot són papers, ningú diu que no puguem tenir una moneda pròpia prou competitiva, si devaluant atraiem inversió, la recuperació serà més ràpida. 

Tractes amb Europa? Qui pensa que, Catalunya per disposició i situació en el mapa, riquesa i empenta (demostrada sobradament durant segles) pot quedar oblidada de la resta del món?

No siguem rucs. Que no ens en facin sentir tampoc. Que no ens afectin les mentides que volen escampar sobre la nostra realitat. No ens empassem la nostra manera de ser, perquè un jutge o un tribunal clarament feixista ho digui. El gran triomf de les campanyes feixistes a tot Europa sempre ha estat escampar mentides i contraposar-les contra la veritat amb tota la força dels estats, i per esgotament i feblesa esdevenen veritats possibles. La gent s'oblida ràpid del que és veraç. Si repeteixes una mentida i la mantens, per més evidències que hi ha, la mentida segueix allà, i molta gent se l'acaba creient. 

Europa és una gran mentida, el vell continent està vell i decrèpit, i només amb una revolució social i un gran canvi de paradigma es pot tirar endavant. Que el gran canvi no sigui deixar d'enriquir Madrid per enriquir Alemanya o França, perquè això, seria encara pitjor.