Tots som presos polítics

En la nostra societat actual, una societat avançada segons els suposats indicadors amb els que ens mesuren les democràcies a occident, les lleis i les forces de la llei han d’estar al servei del poble, per defensar al poble i per ajudar-lo a avançar en un clima respectuós i de convivència cívica. 

Ajudar a, no obligar a. És molt diferent. 

La convivència és una cosa que aprenem a l’escola! Això ho vaig sentir a dir a un mestre que em va fer reflexionar molt. No anem a l’escola a aprendre idiomes, matemàtiques o física; això ho podem fer on volguem i quan volguem. A l’escola, sobretot, aprenem a conviure, a formar part d’una societat; ja ens n’ensenyen des de ben petits. Convivim amb altres nenes i nens per aprendre a respectar la diferència, compartir amb persones que no són la nostra família, a respectar les idees dels altres i l’expressió de les mateixes, tot expressant les nostres pròpies. Això ho aprenem de xics i ens fem grans amb aquesta base sòlida. 

De fet, per defecte, en una societat normal no calen policies per a la majoria de persones i tasques diàries. I les lleis són allà, fetes per expressar els límits i repercussions que ens hem marcat entre tots, per a tots igual; són fetes per a ser respectades però no per rellegir-les constantment. El civisme i la convivència apreses durant els anys d’infantesa ens són suficients per conviure sense necessitar les forces de l’ordre ni la llei. Aquesta última i els seus representants intervenen quan algú o alguns se salten les normes o provoquen situacions que topen amb el marc legal establert. Fins aquí podríem estar-hi tots d’acord.

És cert que el moviment independentista del qual jo en formo part ha topat i superat el marc legal establert per l’estat espanyol. I segons aquest marc legal, els responsables han d’assumir-ne les conseqüències. El que és obvi també, és que aquest moviment el que cerca és desempallegar-se d’aquest marc legal espanyol, entre d’altres coses, també. Per tant, la legalitat és quelcom difícil d’establir en aquest cas, doncs quan vols separar-te de la parella, el més segur és que topis i saltis el marc legal establert entre els dos, i això no és gaire diferent a tots els efectes. Però, jo crec que la qüestió definitiva d’aquest escrit no és aquesta, doncs aquesta ja és una qüestió llargament parlada i de difícil entesa entre les parts.  

El problema, jo veir, arriba quan des dels estaments de govern se’ns diu que necessitem les forces de l’ordre per conviure, perquè nosaltres sols no en som capàços. El problema de fons arriba quan, des dels poders legislatius es fabriquen lleis a mida per, “aprofitant el moment i la oportunitat”, collar les llibertats de tothom, omplint-se la boca amb excuses legals, tripijocs judicials i demés burocràcies sense fi, per tal de reduïr les possibilitats de maniobra a la gent de peu, davant les persones d’Estat. És a dir, en termes senzills i perquè tothom ho entengui, crear dues classes diferenciades en funció de si ets part de l’estat o ets contribuent i prou. Ens fan tornar a l’escola i substitueixen als mestres i als companys per policies i llibres de lleis, i ens els estampen a cada passa. 

Ens estan fent repetir la EGB a base d’espiar la nostra intimitat i revisar el que podem o no podem dir, el que hem o no hem de pensar i el que podem i no podem compartir; se’ns ha acabat el criteri. I això és abusar de la llei i és abusar de les institucions d’ordre. És tractar-nos de criatures. Això no és normal. 

En una societat madura, els adults, que sóm i se’ns considera així des que fem 18 anys i ens donen permís per votar, conduir, follar, casar-nos, beure, fumar, treballar i comprar el que ens plagui, deixem de tenir capacitat de raonar quan enfrontem les nostres idees a les dels polítics que suposadament ens representen? O és que ells estan per sobre del bé i del mal i no perden el seny? Això que tant ens reclamen, es veu que ells el tenen automàticament, senzillament per haver set escollits en uns comicis? I te més seny qui més vots aplega? És a dir, que a més vots més seny acumules però la gent que t’ha votat, de manera individual no te prou seny per diferir de tu? Puff.. això fa pudor de merda.  

Quan un grup de gent, minoria, polítics i pròxims, empresaris i noblesa, minoria al cap de vall, acumula el poder i fa us d’ell per apoltronar-se i alliçonar el seu poble, persones madures i capaces com ells, perquè el poble no és prou assenyat, aquesta minoria esdevé corrupte i els corruptes s’agrupen i es defensen amagant-se dins les lleis del sistema. D’això se’n diu IMPOSICIÓ ideològica i CORRUPCIÓ institucional. 

Quan un grup de gent, minoria, polítics i pròxims, empresaris i noblesa, minoria al cap de vall, usa la força pública, física i judicial, per defensar les institucions on ells treballen o de les que en formen part, enfrontant-se contra la poblacio que els ha escollit o pagat amb els seus impostos, aquesta minoria està saltant-se les mateixes lleis que suposadament haurien de defensar el mateix poble que és atacat. Les DICTADURES ja ho tenen això, maquillen la realitat de la població per donar totes les solucions mastegades i a mida perquè tothom sàpiga que ha de fer i pensar en tot moment, sense possibilitat de dissentir, expressar la diferència o criticar el poder.

La DICTADURA IMPOSA el seu criteri perquè defensa la seva posició de privilegi, CORROMPUDA a tots els nivells -persones humanes plenes de poder i casualment carregades d’euros-, i fa creure al seu poble que necessita ma dura per ser lliure, quan el que en realitat està fent és tancar-lo en una gàbia de falsa protecció perquè no es pregunti segons que. 

Ara mateix, no hi ha uns quants presos polítics. No només.

Tots som presos dels nostres polítics. Dels espanyols principalment, però també dels catalans, dels europeus, dels americans o dels xinesos. Som presos d’un grapat d’errors que hem anat cometent inconscientment, donant poder a persones humanes que són tant corruptibles com nosaltres mateixos, tant imperfectes com nosaltres mateixos i tant egoïestes com nosaltres mateixos. Cada u tindrà el seu nivell de tot això, però segur que en menor o major mesura, ens podem adonar fàcilment que hem donat les claus de la nostra gàbia a les nostres classes polítiques en nom de la democràcia, i ara, engabiats com estem en un marc legal que només beneficia aquell que te diners i possibilitats, només podem lamentar-nos. 

Perquè qualsevol altra acció que no sigui un lament, és susceptible de ser jutjada i engabiada en una altra mena de presó, més mundana i menys assoleiada que la que tenim a casa nostra.

Cal repensar-ho tot, de dalt a baix. 

La supervivència del noatre model de societat en depen. 

Ho dic seriosament.

Odiar el Català

He mirat moltes imatges d’abans i de després de la senyora aquesta que surt per la televisió, la Soraya. D’abans, d’abans que fós la segona del govern central, d’abans que fos la persona que mana tant, que te tant de poder, aquesta que destila tanta mala baba. 

Perquè abans, reia, era cordial, fins I tot era afí a certes idees nacionals, vaja, com tots. En Rajoy demanava referèndums, la Soraya feia bromes, i l’Aznar parlava català en la intimitat.

Jo ara m’imagino la Soraya parlant en veu baixa, abans d’anar a dormir, amb les mans juntes així de genolls, mirant al cel i dient, “Rajoy, carinyo! lo hemos logrado! Lo que perseguían nuestros ancestros con todo el peso del régimen lo hemos logrado ahora con quatro jueces y quatro leyes en nombre de la constitución!! Nos estamos cargando a los Catalanes!!”

Me la imagino. El somni humit de tot falangista. 

Quan parla, quan es dirigeix als catalans o es refereix a qualsevol tema que es refereix a Catalunya se li marca una mirada, una expressió que és pura ira, odi, embestida. Tota ella es tensa i no hi ha ni un bri de perdó, acertivitat, empatia, humilitat, amor, tendresa, cordialitat… Bé, no entraré a valorar si és més papista que el papa, però està clar que és la viva imatge de la Catalanofòbia que tant prediquen que no existeix. Que tot és a fi de bé dels españols i de la majoria de Catalans que pateixen. 

Amb polítics així, carregats d’ideologia negativa és impossible fer res, im-possible dialogar, im-possible asseure-s’hi i fer un cafè tranquil·lament. 

Jo, quan era jove i actiu en el món de l’escoltisme sempre tenia aquell eslògan al cap, aquell que venia dibuixat en el llibre de l’escoltisme per a nois, un Im-possible amb el nen xutant l’im per convertir-ho tot en possible. No, amb aquesta gent no hi ha res possible. Res positiu.

Nosaltres ens hem enrocat en la nostra línia, és cert. Però és que quan d’agredeixen, acostumes a arraconar-te. Quan no paren d’agredir-te, t’arracones, t’enroques. 

No es pot entendre des d’una perspectiva no catalana o no nacional catalana. Evidentment no puc entendre la agressió si crec que el castellà és el dogma i la raó de tot. Que Espanya és la Nació, el principi i la fi de tot. Però jo sempre ho poso en exemples pràctics que es poden entendre: vaig a l’abacus a buscar llibres i no tots els que m’agraden són en català, i a mi m’agrada llegir en Català, però m’he de fotre. I no em fa res: se parlar, llegir i escriure perfectament en castellà, i hi he viscut mitja vida a Barcelona (que és com dir que tot és en castellà), i ho vaig estudiar tot en castellà gràcies a la meva escola no immersiva, La caixa, graciós el nom. Però m’agrada llegir i imaginar en el meu idioma. I vull veure una peli i, cony! no la fan en català. I vaig a una botiga i collons, no m’entenen ni m’atenen en català. I vaig a les oficines de l’Inem i collons, res de català… Bé, viure a Catalunya i sentir constantment parlar castellà a tot arreu i intentar fer una vida catalana és difícil; a vegades només demanem això, poder viure en l’idioma que estimem, que pensem, que somiem… sort que ens hem menjat el castellà. 

Però ja ho dic, no s’enten si tu penses que això son nimietats. Però si aquesta Soraya o el Rajoy o qualsevol altre que pensa així, els passés això mateix a ells, que volguéssin senzillament viure en castellà i no poguèssin, potser ho entendríen. Però no poden concebre-ho perquè són fills del gran regne d’espanya, una grande y libre; perquè vagin on vagin poden treure pit i dir que el seu és el tercer idioma més parlat al món i que són una gran nación. No conceben que al costat de les seves fronteres hi ha diferències; que dins les seves fronteres hi ha diferències. Perquè la història que neguen parla de països diferents que s’uneixen per casaments reials i absorcions doloroses, però això no importa perquè son uno de los paises democràticos más ejemplares que existe. No mostren cap empatia perquè no els cal i a més, no fer-ho els dona vots, molts. I és segurament el que més llàstima em fa de tot. 

Odiar lo Català dona vots. 

Està tot previst. Segueixen un patró, un patró que ve de lluny. Jo recordo que quan l’Aznar va treure majoria absoluta, vaig dir: ai, que patirem! Llavors vam començar a patir i hem anat veient com llei rera llei, actuació rera actuació, aquesta empatia que abans notàvem en altres governs, s’ha anat esvaint i només queda odi. Odi i rancúnia. 

Jo no els odio, no encara. Però em fan por. Por perquè detecto que són capaços de molt, i tenen molts factors a favor per fer molt. Collons si poden fer! Ara, tenir por té un costat positiu. Et fa estar atent, alerta. Els accidents venen quan no tens por. 

Som més de dos milions de persones, molts més, els que volem democràcia. En aquest país està en joc la democràcia, no la independència. Hem de demostrar que som més de dos milions, perquè dos milions són molta gent. Molta força. No cal sortir al carrer sempre, no cal fer-ho tots alhora. Només cal no defallir. L’objectiu és aturar-los. Aturar la barbàrie. 

Ells venen a bombardejar Barcelona (ara de manera política i judicial) per tornar-nos a tenir al terra Durant quaranta anys més, i nosaltres no ho permetrem. Hem de tenir al cap que ells, els polítics españols del govern central, tenen les idees clares i no s’aturaran a no ser que es trobin davant els dos milions de catalans amb les idees també ben clares. 

No aquest cop. 

Aquest cop no!

Aquest cop no!

No passaran.

Mai més.

La Bíblia espanyola

El portaveu del PP de Madrid diu que Podemos és un perill per la democràcia. Que viuen més còmodes en la transició que en els temps actuals, i que volen estripar la constitució, que és el que ha fet possible l’Espanya actual i ha permès superar les diferències entre comunitats enfrontades.

Bé, no se com començar a desmuntar aquesta frase, sentència sumària sobre Podemos per part d’un senyor que pertany al partit que pertany. Intentaré ser objectiu i fugiré de lectures catalanistes o independentistes que sabeu que tinc. Només m’ho miraré per la perversió que te la declaració en sí mateixa.

Podemos és un perill per la democràcia. Tot partit polític (demòcrata) que viu de governar o ser l’oposició dominant de sempre i pensant que serà per sempre, veurà un perill en tot allò que l’amenaci, això és de calaix. Per tant, quan diu que és un perill ho diu per si mateix, no per el país. El país pot tornar a votar i decidir que Podemos no agrada i s’ha acabat la pel·lícula. Però i si no? Si Podemos agrada, i l’oposició ja no és el PP o el PSOE sinó Ciudadanos o uns altres, el seu món, el del PP concretament, s’enfonsa? Se’ls acaba el pastís. I potser no han vist mai tant a prop el color del plat de sota, per dir-ho suaument.

Viuen més còmodes en la transició, és com dir que estan atrapats en el temps. La transició és un espai temporal molt curt, entre una cosa i una altra. La nostra, que sempre s’ha posat d’exemple per civilitzada i pacífica, potser resultarà ser com el sistema financer espanyol, i en comptes d’exemple en positiu serà un fiasco de proporcions catastròfiques. Viure en la transició és viure en una època pre-constitucional i post-franquista en que en un costat començaven a fer les maletes i enterrar expedients mentre a l’altre començaven a veure la possibilitat real de agafar les regnes del país. Llavors es va escriure la “Sagrada Bíblia”, ai, vull dir la Constitució. Que és un seguit de lleis, normes i acotacions que segons el portaveu han permès arribar on som i portar a Espanya als temps moderns i avançats d’ara. Torno a dir: bé, parlem-ne. La constitució ha permès d’entrada, que els implicats en tortures, governs foscos, repressió ciutadana, assassinats polítics i demés bestieses, quedessin impunes, i es filtressin entre la població, amb les maletes plenes i les pensions assegurades. També va permetre no parlar de res i tirar endavant apedaçant un país trencat per quaranta anys de dictadura. Dictadura que, gràcies a la constitució no va ser mai denunciada y condemnada, i segueix el senyor Franco descansant en una tomba envoltat dels cossos dels esclaus que la van construïr. Per tant, la cosntitució sí que ha estat bona, per maquillar i tirar endavant sense mirar enrere, sí. Com si en una família, després d’un fet greu entre pares i fills, en comptes de tractar-ho, parlar-ne, buscar detonants i conseqüències, decideixen anar a dormir, no parlar més del tema i seguir endavant. Segur que amb els anys, sortiran les butllofes del dolor que s’ha amagat sota l’estora. La constitució ha estat una bona eina? Suposo que de tireta per amagar el tall sí, però la ferida era profunda i no es va suturar mai. La constitució va ser escrita per gent gran que havia viscut la dictadura des de diversos punts de vista, cert, però gran i acomodada. Sobre aquesta base, s’ha construït un país que en quasi quaranta anys més no ha variat i ha seguit governada per hereus directes de persones que van governar durant el Franquisme, i que van ser oposició en el mateix període. Per tant, podem dir que sumant els temps, durant quasi vuitanta anys in-interrompudament, en aquest país ens governin els mateixos dos colors, bipolaritzant i monopolitzant tant el poder com la oposició.

Resumint, la constitució no és la Bíblia. Ni tant sols la Bíblia és la Bíblia. I faríem santament en aquest país, començar per estripar-la i redactar-la de nou i reeditar les negociacions serioses i realistes de les comunitats/països/nacions que conformen l’estat. Tot això, se que és difícil, difícil des del punt de vista del senyor de la primera opinió. Però com he sentit darrerament a resultes de les eleccions, les noves generacions estan bastant fartes de sentir històries estranyes i viure sota unes normes que es van començar a assentar fa vuitanta anys i es van refermar en fa quaranta.

Finalment, recordem que no només hi ha un procés català en marxa. Hi ha un procés que s’ha silenciat al País Basc, hi ha un atac a les llengües que no són la castellana, hi ha un atac a la cultura que no és la dels Toros i tot plegat només demostra que, en aquest país hi ha molts, molts i molts caps solts.

La ferida supura encara, la tireta està humida i cal, treure-la, netejar, suturar i deixar que s’eixugui amb el sol, que és el que més bé va per les ferides obertes. Llum i desinfecció, si us plau.  

Majoria Absoluta

Estic segur que, el que escriuré ara és una bajanada, i tal vegada ja ho ha postulat alguna eminència política o estudiós del tema. El problema de la democràcia, o un dels greus problemes del sistema democràtic, és el pes de la majoria.

M’explico. La democràcia persegueix, d’una manera o d’una altra, que a través d’unes eleccions “lliures” accedeixin al poder uns grups o uns altres, i que es reparteixin el pastís en funció dels resultats. Tot plegat perquè governin, adequadament i responent als seus programes electorals, la seva orientació política i les influències externes que puguin tenir. Fins aquí, molt bé. Nosaltres, el poble major d’edat i participatiu de la societat, votem. Ells, escollits per representar-nos, accedeixen al parlament, formen governs i escullen presidents.

Quan no hi ha majoria absoluta, merder. Governs de coalició, ningú es posa d’acord i sembla, a priori, que el país en qüestió no avança. Els que poden pactar, ho fan i governen; els que no, s’oposen a qualsevol cosa que faci olor de govern (encara que ells farien o podrien fer el mateix si estiguessin al seu lloc); i les minories? No són escoltades perquè no compten gaire. Si hi ha majoria absoluta, perfecte. La oposició critica tot el que fa el govern, el govern es deixa criticar i imposa la seva llei, i les minories, estiguin o no d’acord amb qualsevol cosa, no compten per a res.

En resum. Les majories esclafen i fan el que volen i les minories no compten per a res. Però és que les minories en un parlament, són representants de no tanta minoria de gent com sembla, persones al capdavall, però com que no tenen pes polític per decantar la balança cap a cap costat, la seva opinió o les seves propostes, o les necessitats dels seus representats no són vàlides -per als que governen-.

Perquè, no oblidem que ser polític és una feina. Una feina remunerada. A vegades sembla que se’ns oblida aquest punt i considerem als senyors i senyores polítics i polítiques una mena d’herois i heroïnes de la pàtria que tot ho fan per honor i entrega. No, malauradament, cobren i molt. La carrera d’un polític pot ser curta, com la d’un futbolista que no despunta. Però pot ser molt llarga, i estar mamant del diner públic fins que es mor, i això és terrible. Perquè ells faciliten les lleis que els autoritzen a ser eterns polítics.

Per tant, la majoria, el partit que representa la massa votant majoritària d’un país i que ara és a l’oposició ara és al govern, fa i desfà la feina dels predecessors, impedint també, que el país, les lleis, i les polítiques socials avancin. No oblidem tampoc, que encara que sembli mentida, les polítiques d’un govern haurien de ser eminentment socials, i encarades a donar sortida a les necessitats de la gent que vota: de nosaltres. Sovint també se’ns oblida aquest petit detall.

Per tant, com que sembla que un país no avança ni amb majories absolutes (perquè normalment serveixen per tirar enrere tot el que ha avançat el govern anterior que les ha tingut) ni les minories pactades, perquè serveixen per reduir a la mínima expressió els programes de cada grup per barallar-se per qui té més pes en la coalició, i tirar-se els plats pel cap quan s’acaben, el sistema democràtic trontolla des de la seva concepció.

La meva particular tesi és que el pes de les majories s’hauria de canviar, en benefici del poble, i no dels governants. No per posar més fàcil la seva tasca, sinó perquè se la prenguessin amb més seriositat. Una votació et dona la possibilitat d’accedir al poder, d’acord. Però un cop tens el poder, l’has d’administrar repartint per a tothom (majories i minories) les teves polítiques futures. Per tant, que la mateixa majoria que t’ha donat els càrrecs i els diners que comporten, també et doni la impunitat per fer el que et roti, encara que la teva majoria sigui només uns quants escons més que tota la resta junts, és totalment injust. I la política no és com el futbol, que a vegades és just i a vegades no. La política democràtica almenys, ha de ser justa. I la justícia només la dona la ponderació, no la dictadura de la majoria.

El funcionament democràtic dins de la cambra parlamentaria de qualsevol país, hauria de ser  parlamentari. És a dir, que es treballessin les coses i es parlessin. Un debat parteix de l’equitat i es decanta amb arguments, no es fa per pes, es fa per convenciment. No n’hi hauria d’haver prou amb la majoria, ni simple ni absoluta. Hauria de ser per més de dos terços, i això a vegades, o més aviat sovint, inclouria les minories que, comptarien. Les majories aplicarien els programes, però les minories podrien dir-hi la seva i incloure-hi coses a través dels pactes i els suports. No seria tant fàcil arrasar per pes.

Però, es que les lleis aprovades per un parlament, haurien de tenir una validesa de funcionament i efectivitat també. És a dir, haurien de valdre i no poder-les derrogar fins que un grup d’experts externs i entès en la matèria –i el més important, independent-  corroborés la seva inefectivitat. No és democràtic que un país passi quatre anys amb una política i després canviï tant que tot el que s’ha fet no serveixi per a res i tornem a començar, cicle rere cicle. Això és estúpid, i l’estupidesa no hauria de ser democratitzada.

Crec que se’ls estan acabant els arguments a tots aquells que defensen la democràcia actual, l’espanyola en concret per ser la que m’afecta, és perfecte tal i com és. Això ha de canviar, i tot el que envolta a la democràcia també. Constitucions, estatuts, lleis de partits, llistes tancades, sindicats corromputs i societat mediatitzada per la televisió que pots o no pots veure segons on hagis nascut. Em de replantejar moltes coses, però jo, començaria per dalt.

O, no són ells els que s’estan forrant a costa nostra? Pensem’hi.