Tots som presos polítics

En la nostra societat actual, una societat avançada segons els suposats indicadors amb els que ens mesuren les democràcies a occident, les lleis i les forces de la llei han d’estar al servei del poble, per defensar al poble i per ajudar-lo a avançar en un clima respectuós i de convivència cívica. 

Ajudar a, no obligar a. És molt diferent. 

La convivència és una cosa que aprenem a l’escola! Això ho vaig sentir a dir a un mestre que em va fer reflexionar molt. No anem a l’escola a aprendre idiomes, matemàtiques o física; això ho podem fer on volguem i quan volguem. A l’escola, sobretot, aprenem a conviure, a formar part d’una societat; ja ens n’ensenyen des de ben petits. Convivim amb altres nenes i nens per aprendre a respectar la diferència, compartir amb persones que no són la nostra família, a respectar les idees dels altres i l’expressió de les mateixes, tot expressant les nostres pròpies. Això ho aprenem de xics i ens fem grans amb aquesta base sòlida. 

De fet, per defecte, en una societat normal no calen policies per a la majoria de persones i tasques diàries. I les lleis són allà, fetes per expressar els límits i repercussions que ens hem marcat entre tots, per a tots igual; són fetes per a ser respectades però no per rellegir-les constantment. El civisme i la convivència apreses durant els anys d’infantesa ens són suficients per conviure sense necessitar les forces de l’ordre ni la llei. Aquesta última i els seus representants intervenen quan algú o alguns se salten les normes o provoquen situacions que topen amb el marc legal establert. Fins aquí podríem estar-hi tots d’acord.

És cert que el moviment independentista del qual jo en formo part ha topat i superat el marc legal establert per l’estat espanyol. I segons aquest marc legal, els responsables han d’assumir-ne les conseqüències. El que és obvi també, és que aquest moviment el que cerca és desempallegar-se d’aquest marc legal espanyol, entre d’altres coses, també. Per tant, la legalitat és quelcom difícil d’establir en aquest cas, doncs quan vols separar-te de la parella, el més segur és que topis i saltis el marc legal establert entre els dos, i això no és gaire diferent a tots els efectes. Però, jo crec que la qüestió definitiva d’aquest escrit no és aquesta, doncs aquesta ja és una qüestió llargament parlada i de difícil entesa entre les parts.  

El problema, jo veir, arriba quan des dels estaments de govern se’ns diu que necessitem les forces de l’ordre per conviure, perquè nosaltres sols no en som capàços. El problema de fons arriba quan, des dels poders legislatius es fabriquen lleis a mida per, “aprofitant el moment i la oportunitat”, collar les llibertats de tothom, omplint-se la boca amb excuses legals, tripijocs judicials i demés burocràcies sense fi, per tal de reduïr les possibilitats de maniobra a la gent de peu, davant les persones d’Estat. És a dir, en termes senzills i perquè tothom ho entengui, crear dues classes diferenciades en funció de si ets part de l’estat o ets contribuent i prou. Ens fan tornar a l’escola i substitueixen als mestres i als companys per policies i llibres de lleis, i ens els estampen a cada passa. 

Ens estan fent repetir la EGB a base d’espiar la nostra intimitat i revisar el que podem o no podem dir, el que hem o no hem de pensar i el que podem i no podem compartir; se’ns ha acabat el criteri. I això és abusar de la llei i és abusar de les institucions d’ordre. És tractar-nos de criatures. Això no és normal. 

En una societat madura, els adults, que sóm i se’ns considera així des que fem 18 anys i ens donen permís per votar, conduir, follar, casar-nos, beure, fumar, treballar i comprar el que ens plagui, deixem de tenir capacitat de raonar quan enfrontem les nostres idees a les dels polítics que suposadament ens representen? O és que ells estan per sobre del bé i del mal i no perden el seny? Això que tant ens reclamen, es veu que ells el tenen automàticament, senzillament per haver set escollits en uns comicis? I te més seny qui més vots aplega? És a dir, que a més vots més seny acumules però la gent que t’ha votat, de manera individual no te prou seny per diferir de tu? Puff.. això fa pudor de merda.  

Quan un grup de gent, minoria, polítics i pròxims, empresaris i noblesa, minoria al cap de vall, acumula el poder i fa us d’ell per apoltronar-se i alliçonar el seu poble, persones madures i capaces com ells, perquè el poble no és prou assenyat, aquesta minoria esdevé corrupte i els corruptes s’agrupen i es defensen amagant-se dins les lleis del sistema. D’això se’n diu IMPOSICIÓ ideològica i CORRUPCIÓ institucional. 

Quan un grup de gent, minoria, polítics i pròxims, empresaris i noblesa, minoria al cap de vall, usa la força pública, física i judicial, per defensar les institucions on ells treballen o de les que en formen part, enfrontant-se contra la poblacio que els ha escollit o pagat amb els seus impostos, aquesta minoria està saltant-se les mateixes lleis que suposadament haurien de defensar el mateix poble que és atacat. Les DICTADURES ja ho tenen això, maquillen la realitat de la població per donar totes les solucions mastegades i a mida perquè tothom sàpiga que ha de fer i pensar en tot moment, sense possibilitat de dissentir, expressar la diferència o criticar el poder.

La DICTADURA IMPOSA el seu criteri perquè defensa la seva posició de privilegi, CORROMPUDA a tots els nivells -persones humanes plenes de poder i casualment carregades d’euros-, i fa creure al seu poble que necessita ma dura per ser lliure, quan el que en realitat està fent és tancar-lo en una gàbia de falsa protecció perquè no es pregunti segons que. 

Ara mateix, no hi ha uns quants presos polítics. No només.

Tots som presos dels nostres polítics. Dels espanyols principalment, però també dels catalans, dels europeus, dels americans o dels xinesos. Som presos d’un grapat d’errors que hem anat cometent inconscientment, donant poder a persones humanes que són tant corruptibles com nosaltres mateixos, tant imperfectes com nosaltres mateixos i tant egoïestes com nosaltres mateixos. Cada u tindrà el seu nivell de tot això, però segur que en menor o major mesura, ens podem adonar fàcilment que hem donat les claus de la nostra gàbia a les nostres classes polítiques en nom de la democràcia, i ara, engabiats com estem en un marc legal que només beneficia aquell que te diners i possibilitats, només podem lamentar-nos. 

Perquè qualsevol altra acció que no sigui un lament, és susceptible de ser jutjada i engabiada en una altra mena de presó, més mundana i menys assoleiada que la que tenim a casa nostra.

Cal repensar-ho tot, de dalt a baix. 

La supervivència del noatre model de societat en depen. 

Ho dic seriosament.

La corrupció és un sistema

Vaig a fer una mica l'anàlisi de la situació del nostre país en termes generals i sense entrar massa en detall. Sense tecnicismes que despistin ni demagògia barata que maregi al personal. Dient-ho d'una manera senzilla, vaig a parlar com parla la gent del carrer i mirant les coses des d'un punt de vista humà, simple, planer.

Anem a pams. Com diria en Vicent Sanchis: punt número u.

Aquí s'hi viu bé. Això ho sap des del més llest al més ruc i des del més ric al més pobre. De tots els països "civilitzats" del món, la península ibèrica, particularment la part de la costa mediterrània, reuneix unes característiques físiques, ambientals i climatològiques envejables.

Punt número dos. Viure aquí, tenint la vida arreglada, és podria dir que és la hòstia. Per tenir la vida arreglada necessites diners. Ja se que els diners no fan la felicitat i tots els tòpics habituals que se solen dir, però com diu sovint l'Ester, la meva dona, ha de ser tant alliberador no patir mai, mai, per arribar a final de mes! I si a sobre et pots permetre els petits luxes de la vida moderna, genial! no?

Punt número tres. Tenir diners, els diners que acabo d'esmentar a l'anterior punt, vol dir tenir-ne molts. Per fer molts calers has de fer trampes. Ningú es fa millonari jugant net. Bé, et pot tocar la loteria, a nivell tangible o resultes ser un geni en quelcom que et reporta beneficis extraordinaris simplement per ser tu. Per tot lo demés: master card. I la master card no s'omple essent honrat.

Les trampes són possibles en aquest país. És un indret peculiar on el més pobre saqueja i el més ric no és diferent. Només cal mirar la situació actual, repassar tots els judicis per corrupció política, empresarial i a tots els nivells més baixos per veure que, la implicació corrupta s'escampa com una taca d'oli. I és cert que et poden enxampar, però la majoria dels calers robats, no tornen.

Punt número quatre. Per evitar que t'enxampin i poder seguir fent trampes per permetre't una vida de luxe en aquest fantàstic país, s'ha d'estar cobert d'espatlles. I això és segurament el que ha estat fent tota la classe política, empresarial i fàctica dominant els darrers trenta o quaranta anys de sistema "democràtic". Jo, que em miro les coses de manera senzilla, penso que quan arribes a un lloc de poder, perdre'l ha de fotre. Jo, que soc simple de pensament, penso que quan t'has envoltat d'una vida de luxes, de xofers, d'hotels d'alt estànding, de servents, de viatges, de contactes, d'un cert glamour fins i tot, passar a un pla terrenal ha de ser decebedor. Mantenir el tipus costi el que costi és una prioritat per tota aquesta trepa. I com es manté tot això? Creant les condicions necessàries perquè ningú ho pugui tombar. Per entendre'ns. Si tu fas un castell de cartes súper, i no vols que ningú te'l desmunti, l'enganxes, oi? O el poses dins una vitrina. Però i si el poses dins una vitrina i l'enganxes? Doble seguretat. M'explico?

En aquest fantàstic país on s'hi viu tant bé i tenint diners és com està al paradís, hi ha un entramat de lleis, tripijocs burocràtics i escletxes legals suficient per marejar la perdiu durant anys i seguir amb la teva vida pagant petits peatges a canvi.

La resta de mortals, mentre passa tot això a uns nivells que no podrem arribar a entendre mai del tot, vivim, malgrat tot, força bé en aquest meravellós i tranquil país, fins que ens esgotem de treballar i de pagar. Llavors, com que estem esgotats lo únic que volem és acabar tranquils els nostres dies, remugant que tots són uns lladres i que aquest país és un país de merda, entre copa i copa o cafè i cafè. Anem perdent drets, pensions, propietats, herències i salut, però estem bé.

Tot el que s'ha anat construint al voltant nostre per a protegir els quatre de dalt, és tant sòlid, tant real, tant ben estructurat, que ni que ho veiem al davant amb lletres de neó dient-nos "US ESTEM ROBANT FINS L'ÚLTIM CÈNTIM I ALÈ DE VIDA", no ens acaba de sacsejar prou. No sortim a fer res que no sigui, seguir lamentant-nos entre cigarreta i cigarreta. Alcem la veu davant les notícies o llegint el diari. I si algú te els nassos d'alçar la veu perquè l'escolti una part important de població, per dir el que pensa, per cagar-se en Déu i sa mare... el sistema se'l menja i el converteix en agitador, en perillós. Trencar la serenitat està penat, tant, que els del voltant tornen a abaixar el cap i segueixen insultant en silenci, no fos cas.

Aquest sistema creat al país o república bananera d'Espanya és en realitat una fàbrica de potentats que trepitgen ferm sobre els caps de tota la població obrera (tots nosaltres) que ha de viure feliç i ignorant, gaudint del sol, el futbol, els toros, les sevillanes o els castells. Molta diferència entre la nostra democràcia i les dictadures inventades a les novel·les catastròfiques de moda de Jocs de fam o Lleials divergents, no hi ha. I a tots els contes d'aquest estil o situacions similars a la realitat no s'arriba a un final feliç a base de burocràcia i lleis. La solució final sempre és una revolta popular.

I en aquest país, ja sabem com es tracten les revoltes, com se solucionen les alçades de veu, com es tracten els dissidents.

Que a ningú se li acudeixi insinuar que necessitem agitar les masses per arreglar aquest merder.  

Ja ho deien a Màtrix, el sistema està pensat per arreglar-se a si mateix, eliminar les peculiaritats i seguir com ha de ser. Qui pensi que no està connectat, qui pensi que és lliure, qui pensi que te veu i vot, que es comenci a fer preguntes i s'adonarà que no.