Saps xiular? només has de juntar els llavis i fer...

El dissabte, al camp nou van sonar dos himnes a la vegada, l’espanyol i el contra espanyol. Dos expressions simultànies de nacionalisme oposades en el mateix espai; una, la oficial que presideix el Rei i tota la cúpula presidencialista de la llotja, de blanc i negre impecable, i l’altra, la popular, integrada per milers de persones –alguns s’entesten a dir-ne seguidors del Barça o del Bilbao- de colors i expressions marcades. Uns poden exercir el dret d’exhibir el seu nacionalisme i la seva llibertat d’expressió, els altres no. I com ho arreglem això?

Castigant, reprimint.

És la reacció típica del que no comprèn, del que no es mira els errors pròpis i carrega contra l’altre amb tota la força de l’emprenyada. És que no hi té cap responsabilitat l’estat espanyol i la corona en tot plegat? Són totalment innocents a ulls de la gent que de manera totalment injusta els xiula?

És reprovable menysprear un himne que expressa el sentiment d’un poble, però no pots castigar als que el menyspreen si usen el seu dret a no sentir-se part d’aquest poble, que els nega la realitat en la que viuen o volen viure.

Jo dic, és més greu xiular que manllevar les llibertats? Bé, si és així, reprimim-ho doncs.

A partir d’ara, tant en la vida com en l’esport, hem de viure sota una batuta que ens indiqui quan actuar i quan no fer-ho. Estiguem silenciats als camps, a les places i als mítings quan els polítics llencen arengues contra aquests i contra els altres. No aplaudim, no riem, no plorem. No expressem ni alegria ni odi, perquè tot pot ser mirat amb lupa. Aquest suposo que no és el món que volen els uns ni els altres, però no hi ha millor solució que aquesta.

Silenci.

L’estat espanyol no vol veure cap error en al seva immaculada gestió de les sensibilitats nacionals, i per tant, mai entonarà el mea culpa en tot això. I ni els catalans ni els bascos que se sentin agredits, mai reconeixeran que potser es passen un pel xiulant una vegada si i una altra també, el seu estimat himne nacional.

Silenci.

Això és el que proposo jo per la propera, la súper copa espanyola que hi haurà al agost o al setembre. Barça i Bilbao es tornaran a enfrontar en un partit on, essent la súper copa del país que els te aparats esportiva i socialment, sonarà algun himne. Que facin silenci, però no un silenci reverencial en el que quan acaba, s’aplaudeix. Un silenci espectral, en el que quan acaba no sona ni una ànima esperant que l’àrbitre xiuli el principi de l’encontre i els dos equips i la seva afecció puguin gaudir del partit. Silenci sepulcral, on es vegi que alguna cosa ha mort. El respecte per l’himne nacional espanyol.

Un minut de silenci, si us plau.

Silencis traïdors

Un silenci diu més que mil paraules. Els silencis són, els espais de reflexió entre les coses que diem, i les que escoltem. Durant els silencis, hem d'analitzar que ens estan dient i el que volem dir, i pensar: allò que m'estan dient, és cert? Allò que vull dir és el que vull dir, o m'obliguen a dir el que volen sentir uns quants?

Parlar és el poder d'expressar el que la ment pensa, però molt sovint no parlem sobre el que volem, sinó sobre el que volen els altres que parlem. Ens inculquen pensaments, a base de repetir, com un mantra, idees repetitives, fins i tot esbojarrades.

Jo no parlo per ningú. Parlo per mi.

I ara, estic en silenci. El meu silenci és per pensar, tant jo com els que m'han escoltat alguna vegada. Jo ja he reflexionat molt, i se molt bé el que és cert. Molts, que em coneixeu i em coneixíeu, pensareu que m'he trastocat, però la meva bogeria no va més enllà d'una veritable i honesta preocupació. 

Les persones que diuen de mi que m'he trastocat, que no se que me dic, que agredeixo gratuïtament, s'han preguntat que els ha passat a ells? S'han qüestionat si, val la pena seguir perdent credibilitat enfrontant discursos falsos i barats contra la realitat que cada cop més gent, veu sense haver d’excavar massa?

Les persones amb les que havia compartit estones, idees, ideals, xerrades i vivències, s'han preguntat perquè jo ara penso tant diferent d'elles? O no soc jo el que he canviat? 

Potser, el meu silenci sembla poruc, però és conseqüent. Si segueixo parlant, si que faria mal a persones que m'he estimat. Per això callo, i espero que elles també ho acabin fent, i pensin. 

És difícil pensar amb claredat quan, des de diferents fronts, propers i ineludibles, et bombardegen constantment perquè escoltis, i només escoltis una versió, una visió. Una manera de fer única, com diria la meva mare, impepinable. Però és possible fer que arribi el silenci... 

Que l'aprofitin per deixar d'escoltar les consignes i els dogmes als que estan sotmesos i pensin: quan tot això acabi, i em quedi sol amb el meu reduït i assenyalat grup de gent, haurà valgut la pena mantenir la mentida només per un sou? Perquè, és d'això de que va tot: mentides a canvi d'una feina, encara que sigui a costa de abaixar-se el pantaló de les idees, les creences, els valors i els amics, i seguir cobrant, tancant els ulls o mirant cap a una altra banda. 

Tots estan equivocats, només jo tinc raó! És el principi de l'egocentrisme i la megalomania. Quan tot el món s'equivoca, quan tothom és un enemic excepte els que em xiuxiuegen a l'orella, els que s'autoanomenen amics veritables. Aquells que han arribat de poc, i es mengen el món són els autèntics, oi? I tota la resta, gent que potser conèixes des que eres petit, de jove, o has vist pel poble tota la vida, són males persones ressentides i que no veuen la veritat perquè... perquè... espera, ara no em ve el per què! Potser no n'hi ha, potser estan tant dolgudes per una raó certa, i potser tu, no has actuat bé, seguint les ordres del qui tampoc està actuant bé. 

Només, pensa-ho. Tant sols això. 

SHHH! Calleu, que sembla que ja tornen a xerrar!

Jo callo. No fos cas que m'acusessin d'alguna cosa més...