Per què?

Avui m'he sentit un ruc, i a la vegada m'he desfet per dins; segur que també s'ha vist que m'he desfet per fora, però només hi havia dos testimonis.
Avui m'he llevat, tard. M'he dutxat corrents i sense cap gàudi personal, només per higiene. I quan m'estava vestint, ha aparegut el meu fill amb el mic agafat sota el braç.
"Mira, vinc amb el Mic", m'ha dit. Bon dia papa.
I jo que li he dit, com sempre, bon dia Jan, que no em fas un petó?... I ell, fent-se el despistat i com aquell que no vol s'ha deixat abraçar, més llarg del que ell voldria i més curt del que sempre desitjo jo.
M'he seguit vestint, perquè no tinc temps per perdre als matins, i no tinc temps per dedicar-l'hi, malgrat que hauria de ser el més important que hauria de fer...
- Que fas?
- Em vesteixo...
- Per què?
- Per anar a treballar...
- Per què?
M'he l'he mirat, sorprès i admirat a la vegada. Bona pregunta. No he sabut que respondre-li. No perquè la cojuntura actual i la vida que portem els treballadors sigui tant estranya i errònia que no sapiguem ben bé perquè estem treballant, sinó per què m'ha preguntat per què!
Dues vegades, amb sentit. El meu nen pitit te només dos anys i mig i ja comença a voler saber el perquè de les coses, i jo amb prou feines se perquè m'he de llevar i vestit al matí,
El meu nen petit amb aquella veueta tant dolça i tendre, una mirada plena d'innocència i de ganes de saber, comença a treure el nas pel món del, perquè, i jo, pobre de mi, em sento ruc i massa wikilustrat per respondre correctament als seus dubtes...
Hauré de prendre temps, al temps que no tinc, i tornar a aprendre el significat de les coses que realment importen, i així, potser podré contestar com és degut, amb saviesa i intel·ligència a les preguntes del meu fill.
Per què, un dia, de les respostes d'aquests perquès, en sortirà una persona o una altra totalment diferent.

El bàlsam de la política

Ara sentim a polítics i personalitats parlar sobre la violència al carrer, com la que s'esta vivint a Búrgos; diuen que és terrorisme de carrer, atemptats contra la bona gent, contra la democràcia. A moltes tertúlies es tracta el tema i els q s'ho miren amb ulls distants en parlen en general, desde la còmoda posició de la gent "pacífica".
I jo penso, sense fer cap mena d'apologia de la violencia: i que collons esperen?
Estem en un país teòricament demòcrata on, suposadament hi ha tots els mecanismes per sentir-nos protegits, i que passa? Que ens prenen el pel, una vegada i una altra. Votem a un personal perquè ens representi, perquè ens faci lea lleis adequades amb els temps i les necessitats; perquè faci que el país funcioni per a tothom, no momes per a la majoria q els ha votat, i molt menys encara, nomes per a la minoria "classista" que els patrocina.
Pero això es el que ens trobem: política de gremi, on nomes es protegeix al que te més diners, als que ja ho tenen tot de cara, lea minories governants a la llum i a l'hombra... I els altres? Que ens fotin.
Llavors, cabrejats, tornem a votar i tornem a escollir uns altres que, sorpresa! Fan exactament el mateix!! I nosaltres ens emfadem, perquè ja no es tracta de dretes o esquerres, ni tant sols de feixistes i republicans o demòcrates i monarquics... Es tracta de sobreviure a la asfixiant política de minories, on la majoria no pot, ni tant sols queixar-se. Les eines de control i protecció (policia, lleis, jutjats) estan de la banda de la minoria, protegint el que esta establert, i no garanteix els drets de tots.
I és clar, sortim al carrer, en silenci, aplaudint, cridant, arrassant amb tot, cremant, en silenci un altre cop... És igual. Perquè sortim com sortim, no ens fotran ni puto cas.
I ens estranyem que tard o d'hora hi hagi violència? Tard o d'hora, si seguim així, enyorarem la violència que hi ha ara... I llavors ni les tertúlies podran dir la seva...

Passa per caixa!

Els bancs.

Els veritables vampirs dels nostres dies.

Quan jo era petit tenia por de la foscor, del que s’amagava sota el llit, de les portes tancades i de les finestres que feien sorollet quan s’aixecava vent. Tot plegat a resultes de veure pel·lícules quan potser no tocava, i sèries com Salem’s Lot, la primera versió que feia una por...

Ara però, el que em fa més por són els bancs. Si, almenys m’he tornat més racional. Les coses fosques em porten pau i tranquil·litat, però quan veig els rètols lluminosos de les entitats bancàries, m’agafa urticària.

Són una font segura de guardar els diners? Una font segura de justificar els nostres ingressos davant de l’estat? Una manera legal i clara perquè les empreses paguin les nòmines i tot estigui controlat?

Jo no ho veig així. En un país de defraudadors consumats, on des dels que manen, fins a la botigueta del poble, usen la B més enllà del significat gramàtic, el “servei” que fan els bancs, és un abús absolut, consensuat i apadrinat per la política i els lleis.

Imaginem, breument, que passaria si, per llei, tots els habitants d’un poble haguessin de passar per un bar concret, cada matí, i fer el gasto mínim d’un cafè i un entrepà. Obligatòriament. Sense més opció. De fet, si no hi passen és igual, li cobren el cafè de totes maneres. Aquell bar, es folrarà, i això que no cobra interessos. És competència deslleial, és abús de poder, és... Bé, seria una barbaritat que passés, oi?

És tant senzill d’entendre com aquest senzill exemple. Els bancs, guarden els diners? No! Juguen amb ells guanyant-ne molts més amb les seves operacions, mentre a tu et donen un tant per cent ridícul en compensació de tenir els diners “segurs”. Però és que estàs obligat per llei a pagar al banc. Estàs obligat a treballar amb una nòmina que ha d’estar obligatòriament domiciliada, enriquint, per sistema i per decret una entitat privada!! És lo del bar, a gran escala, i amb premeditació. Ells, malgrat les crisis, sempre seran més rics, i nosaltres més pobres. Els diners perden valor si no es mouen. Tu els estalvies a un interès baix, és a dir, perden valor, i que no ens enganyin. Ells els usen per fer-los servir, per moure’ls.

La banca guanya, sempre. Com al Monopoli.

I quan tinc malsons, ara en comptes de monstres sota el llit, veig rebuts estan despert...

12 d'octubre

El dia 12 d’octubre, jo, a nivell personal i professional, és a dir, jo i el meu bar, no vam fer festa. Jo no sento que tingui res a celebrar, ni que sigui per descansar, el dia de la festa gran de l’estat Espanyol. I no és per cap odi irracional o mania recent, o ni tant sols perquè m’ho hagin inculcat des de l’escola (vaig estudiar a una escola on el noranta per cent de les classes es feien en castellà, al pati es parlava en castellà, i el més catalanista que es veia eren algunes cançons de la classe de música, amb el Jordi Pujol, un altre és clar...).

Jo no sento cap amor, amistat o fraternalitat cap a l’estat Espanyol, possiblement perquè l’estat espanyol no ha demostrat cap interès en mi, la meva comunitat o la meva cultura propera mai de la vida, i ja m’acosto als quaranta. I abans que jo, hi havia Franco. Jo no vaig viure ni la repressió ni la post guerra ni els seixanta ni els setanta amb gaire consciència. Però he viscut els finals del segle XX, i el principi del prometedor segle XXI. Miro enrere, miro endavant. No veig que massa coses hagin canviat.

L’estat que tutela la nostra cultura, per decret, el mateix que la esclafava i la menys tenia i la afusellava durant els anys negres de la dictadura, segueix ara menys tenint la personalitat d’un poble madur capaç d’organitzar-se sol, esclafant les iniciatives culturals madures, i afusellant amb les paraules i les amenaces –ara es guardaran prou d’agafar altres armes com llavors, emparats pel règim- les intencions funestes que el meu poble, el català, te per decidir democràticament el seu futur. Tanta por els fa que decidim marxar, i quedar-se sense les nostres aportacions econòmiques, que ho han de parar, com sigui.

Perquè quan les coses anaven bé, com posen com a excusa els que critiquen el procés independentista, de la mateixa manera que els que voliem ser catalans no erem tants, els que ens estimaven pel que som, la cultura que tenim i la llengua que parlem, tampoc eren masses. No eren masses llavors, no ho son ara, i no ho seran mai. Perquè a Espanya només hi cap un idioma, un pensament, una festa nacional, una selecció, un equip blanc i una religió. Espanya és un estat egòlatra i egocèntric que tot ho gestiona per que el seu centre neuràlgic estigui satisfet, encara que sigui a costa de sagnar, esprémer i anular les altres personalitats jurídiques, culturals i històriques, tant i més antigues i poderoses que la capital. I el gran èxit espanyol no és en Julio Iglesias o la Pantoja. El gran èxit espanyol és fer creure a les províncies amb forta càrrega de vots però poca inversió econòmica i estratègica, que la culpa de la seva mala sort és de les províncies que no parlen com ells. Quan tots els que tenim dos dits de front, sabem de sobres que la famosa solidaritat espanyola que hi ha entre territoris fa que gran part dels impostos de: Catalans, Balears, Madrilenys, Bascos, Gallecs i Càntabres es quedin a Madrid. Si després no es reparteixen prou bé, és culpa dels que els han donat, o dels que els han tornat a repartir?

En aquest país, les trampes les fan els que, com el PP, fa una foto retallada per dissimular la buidor d’una plaça que el Super 3 omple amb més facilitat i menys propaganda. Vaig veure la televisió una estona dissabte. He vist la plaça molt més plena un dissabte normal i corrent, i no és notícia. A vegades els coloms congreguen més turistes que els milers de banderes que van haver de fabricar els senyors de Ciutadans. És trist que ni tant sols arribin a comparar-se amb el que va passar l’onze de setembre d’enguany o el de fa un any.

Com dèiem en família comentant la jugada, si fem cas als números que circulen, sobre el que va succeir dissabte, en podem treure algunes conclusions. I, deixeu-me dir que totes, són favorables al procés popular que viu Catalunya des de fa un temps.

La primera conclusió que un pot extreure, cedint als màxims que diuen els organitzadors que van assistir, i mirant les imatges dels actes, és la següent: si la majoria silenciosa que havia de sortir al carrer el dotze d’octubre és aquesta, la minoria que va fer la via catalana supera de llarg, en molt, moltíssim, la “gentada” de dissabte.

La segona seria relativa als números. Si com sempre els uns diuen una xifra a la baixa, els altres la inflen, i la mitjana seria la “bona”, si dissabte hi havia un ple històric en favor de la unitat d’espanya, l’onze de setembre de fa un any catalunya es va rebentar literalment. Llavors es parlava de la majoria silenciosa que no va expressar-se. Cal dir res més?...

La tercera fa relació al contingut humà. Si la via, la manifestació de l’any passat o totes les manifestacions i projectes d’estat català dins d’europa les està impulsant en un grandíssim percentatge la població, des d’organitzacions populars i finançades amb diners privats, la majoria d’actes que se celebren en contra van engegades, finançades i recolzades per organitzacions i partits polítics, fundacions privades de caràcter feixista i partits d’extrema dreta –alguns ratllant la línia de la ilegalitat, violència i xenofòbia, seguint les normes sota les quals s’ilegalitzen partits en aquest país-. El que vulgui comparar el pes popular d’unes i altres iniciatives, està mentint descaradament o és ruc, o s’ha cregut les mentides repetitives dels partits espanyolistes.

I tots els polítics que es vulguin apuntar al carro i els mèrits, també, siguin d’una banda o d’una altra, també menteixen.

El procés està en marxa, i és del poble i per al poble, parli l’idioma que parli. Si a Espanya no els està bé, no és per perdre la relació amb els amics i familiars catalans que tant estimen, és només per calers. Els que els donem cada dia de la nostra butxaca.

Per tancar aquesta reflexió post manifestacions, només vull reiterar que, jo no em sento part d’Espanya per moltes, moltíssimes més raons socials, culturals i de caràcter que no pas per raons econòmiques. A mi, si me’ls treuen per emportar-se’ls a Madrid o a Barcelona –que això ja serà un problema que solucionarem quan siguem un país de veritat-, m’és igual. A mi el que m’importa és poder pensar, parlar i expressar-me en un entorn que em respecti el pensament, la parla i l’expressivitat. A mi el que m’importa és poder anar a comprar un llibre, en paper o digital, i trobar-lo en l’idioma que parlo i penso sense haver de fer coses rares; buscar una pel·lícula i anar-la a veure en català o en original, amb total normalitat; fer la meva vida, respectant la dels demés, i que em respectin a mi, tal com soc, penso i parlo. En definitiva, a mi el que m’importa és viure d’acord amb la vida que m’han ensenyat els meus pares.

I definitivament, aquest model de vida dista molt, del que em volen vendre des de Madrid... jutgeu el que vulgueu.  

El silenci de la indignació

Jo estava callat. No volia començar el curs després de tornar de vacances despotricant contra un o altre polític, idea o estat lamentable de la nostra societat, però reconec que és impossible.

És impossible perquè, com dirien al meu poble, t’ho posen a huevo.

Ahir vaig rebre dues cartes certificades d’hisenda. Dues cartes que m’havien intentat portar a casa durant el mes d’agost i juliol, però que no m’havien localitzat. El juliol el vaig passar, ves per on, treballant; i l’agost, hòstia, que un te dret a fer vacances i marxar, no? Doncs això, ahir les vaig rebre en ma, a la feina. A la carta diu que com que no m’han pogut localitzar a la meva residència habitual –com si en tingués una altra- me la remeten al domicili fiscal de la meva feina, és a dir, on treballo. Anant al gra, les dues cartes són resposta a una petició d’ajornament de dos pagaments derivats del meu negoci, l’IRPF a compte i el corresponent a la retenció dels meus lloguers. Un me’l concedeixen i l’altre no, adduint que és un pagament no ajornable.

I és clar. Tal i com estan les coses, en el meu negoci, que és portar una cafeteria, després de l’estiu i ingrés zero contra despesa fixa de llum, aigua, lloguer, telèfon, escombraries, etcètera, haver d’afrontar aquests pagaments ara em fot. Em fot perquè l’administració és implacable. El banc, és implacable cobrant els seus crèdits. L’estat és implacable anant a sac i sense miraments amb els petits i mitjans negocis. Has de gastar diners en temps que no tens, per jugar a la seva alçada i aprofitar-te dels racons burocràtics, que hi són –i ho se del cert perquè durant uns anys vaig ser comptable d’un parell d’empreses de Barcelona i vaig haver d’aprendre a jugar fort amb l’administració a tots els nivells -, per anar pal·liant els cops econòmics que et donen les obligacions fiscals en mala hora. Jo no vull defraudar, no vull no pagar. Però els negocis tenen cicles positius i negatius, i els negocis no tenen cicles de despesa mínima per contrarestar-ho. No t’abaixen el lloguer quan no hi treballes, per tant no en treus rèdit. No t’abaixen l’impost per les deixalles ni et redueixen el mínim de consum de la llum; ho pagues tot i t’espaviles. Has de superar-te i estalviar molt mentre el negoci tira fort. Estem d’acord. Però una mica d’ajuda, en els temps que corren... seria molt demanar?

El meu silenci era perquè estava de vacances, i després pensava relatar-les per aquí, explicant experiències que m’han canviat el concepte mental que tenia sobre algunes coses, però ara el meu silenci s’ha traduït en estupefacció, indignació, ràbia. No pel meu deute que hauré d’afrontar, si o si, sinó per totes les coses que vas veient que passen actualment en el món de la política, empresa, banca, país en general.

Veus els lladres aquests que ens governen barallar-se públicament, tirar-se els draps pel cap, insultar-se i menysprear-se en antena, fer mofa de les idees dels uns i de les dels altres, i tot amb els seus imponents vestits i corbates, els seus transports privats, les seves seguretats internes, els seus sous maquillats amb dietes de tot tipus i pagues sotamà.

Veus com la justícia t’ofega implacable a tu, i el PP és capaç de dir tranquil·lament que han esborrat els discos durs de la seva comptabilitat per protegir les dades davant d’un nou comptable. I no passa res. Empreses, proveu de fer el mateix, a veure que passa.

Veus com els principals partits del teu país petit porten temps espiant-se i gastant diners públics (meus, teus, nostres, vostres!!) en fer-se la traveta en comptes d’usar-los per construir el país.

Veus com la comissió Europea, que hauria de vetllar per el bé de tots els ciutadans de la zona Euro, i que jo sàpiga encara hi som, fan la vista grossa amb els tripijocs polítics i econòmics que estan fent des de Madrid per escanyar totes les demés províncies. Fan informes que diuen que Espanya està a punt d’entrar en fallida pels trens, com en temps pretèrits i pel mateix problema de grandesa insensata: els trens! Fan informes, però no passa res.

Veus com equips de futbol, simples equips de futbol, es gasten en simples jugadors, nens alguns encara, pastarades immenses de calers, que els bancs avalen i subscriuen, i a tu no et donen ni un ICO en condicions per tirar endavant el teu negoci.

Veus com el Rei d’Espanya, gran persona i millor mandatari, regala a la seva filla un milió dos cents mil euros per que es compri un palauet a Pedralbes, això si, davant de notari. És a dir, suma-li el cost que deu valer això...

Veus presidents de comunitats autònomes que dimiteixen per aplanar el camí a d’altres a l’espera d’una segura imputació en casos de corrupció, a la vista i coneixement de tothom, i no passa res...

No passa res...

COLLONS!! És que no passa res!!

I si jo dic segons que, em tancaran el blog per incitació a segons quines idees... però és que n’hi ha per llogar-hi cadires. N’hi ha per fer coses molt més grosses. Però no fem res.

Això si, jo hauré d’anar a parlar amb el banc, no se a quina hora, i veure si em concedeixen un petit préstec que em suposarà un engruiximent de la cadena que m’hi lliga, i ser un bon contribuent, un bon ciutadà, una persona honrada.

I sort, que he estat de vacances i no m’he assabentat de la missa la meitat...

Bé, bona tornada a tothom, i que – anava a dir Déu, però seria una blasfèmia venint de mi – algú, ens ajudi.  

Educació moderna, a l'antiga

Educació, valors, coneixement, emprenedoria, esperit crític, treball en equip, sacrifici, esforç, capacitat de reflexió, coneixement del medi, treball en projectes, fraternitat universal, món global i acció local...

És una llista, una llista d’aptituds, valors i capacitats que volem que tinguin o els ensenyin als nostres fills. Una llista dels valors o potencialitats que hauríem de tindre com a societat, individualment i en grup. Paraules encadenades que, em sonen molt, i d’altra banda em queden lluny. El que és mes curiós és que, hi ha una gran part de la població que  les descobreix ara, la novetat per a l’educació del futur.

Jo crec que no m’equivoco si dic, que he mamat i viscut immers dins aquest estil de vida, per que jo vaig ser escolta. Bé, dic mentida; jo soc escolta, perquè un ho és per tota la vida. És una herència que, vist el que hi ha, agraeixo plenament. He dit estil de vida perquè així l’anomenàvem llavors i molts ens miraven estranyats.

Escoltisme? Ah! els Boy Scouts? Aquells nens americans que recullen diners venent galetes i fan camps a l’estiu? Aquells de les pelis que van tant uniformats? Sona a exercit, a església; tuf de naftalina, flaire de vell. És cert. Però l’escoltisme que jo vaig viure no era així. Era modern, implicava als joves per als nens. Vivia i creixia amb la societat i per a la societat. Un moviment revolucionari, assambleari, participatiu i crític. Molt lluny de les galetes, però sense oblidar les galetes...

I mira, ara resulta que a les universitats ensenyen a treballar en equip; a l’escola usen mètodes de resolució de conflictes innovadors i dinàmiques i treballs per projectes, donant el protagonisme al educats, i no als educadors. Hem d’ensenyar més el que és la vida i com és, que no pas sumes, restes i rels quadrades. Hem de potenciar les emocions a les aules per tractar les persones individualment dins el grup, i s’ha de donar valor a la persona per sobre les notes, o els currículums obligatoris de les diferents àrees de sempre...

Tot això ho he viscut. Al cau. Des de petit. I sense formar militarment ni fer mai res en contra de la meva voluntat o del grup al que pertanyia. He viscut i après a viure dins d’una tancada societat limitada, marcada des de la seva creació i el seu historial. L’escoltisme se’l treu del barret un coronel militar, és cert, i va lligat a l’església, com és lògic; el moment cultural i temporal que li toca viure, uneix a l’escoltisme i l’església en germans de caminada,i perquè no dir-ho, l’església al cap i a la fi, és la única institució no governamental que durant anys, ha ajudat amb locals i suport humà aquest moviment tant interessant.

Interessant, perquè ja en el seu moment inicial, aposta per la joventut. Una joventut que era menyspreada i només servia per treballar i no opinar, en el món dels adults. Interessant, perquè era una escola de vida que dotava d’esperit crític i coneixements sobre la natura a qualsevol noi o noia que creixia, jugant, xerrant, compartint i suant, acompanyat d’altres nois i noies de la seva edat. Interessant, perquè no conec gaires persones que hi hagin estat, que no se sentin orgullosos de la seva estada, més llarga o més curta.

A mi, ara em queda lluny, ho reconec. Em queda lluny perquè les circumstàncies de la vida m’han allunyat dels caus i les seves institucions. Però la feina està feta. Jo, em sento orgullós i se que he aportat el meu granet de sorra; vaig dedicar molts anys de joventut a intentar fer d’aquest món, un lloc una mica millor. Si ho miro amb la saviesa dels anys i la distància del temps i l’espai, veig que no ha estat en va.

Ara la societat actual reclama una educació integral i moderna, a les escoles i centres educatius, i aquesta modernitat passa per moltes de les coses que els meus coetanis i jo, de petits, de joves i de més grans, vam gaudir i ajudar a gaudir a molts i, sense saber-ho, vam assentat una manera de fer que sedueix avui, la societat actual.

Potser els escoltes hem quedat antics; potser ja no tenen sentit els nostres foulards o les  camises de coloraines; potser ja no cal anar amb pantalons curts i barret d’ala ampla; potser la mitologia de les nostres mítiques o els eixos d’animació s’extingiran, i en Bagueera i en Baloo restaran a les pàgines del llibre d’en Kipling; els nostres tòtems moriran amb nosaltres, potser...

Però potser la gràcia de tot plegat era aquesta: durant uns anys, més de cent, fer obrir es ulls a la gent en gerenal, i demostrar que una educació integral, vivencial i dinàmica era possible. Implicant als nens i nenes a la societat a través de projectes petits, i anar creixent amb ells, i fer-se nois i noies, dones i homes valuosos. Fer el relleu de l’antiga escola...

Toca deixar pas a una societat madura que integri el món escolta dins els seus gens, i aparqui el bordó i les botes de muntanya pel gaudi de cada u, en la intimitat.

Vacances!!

Ja les tenim aquí! Les esperades vacances d’estiu. D’aquí una setmaneta escassa pot ser que tres quarts del país estigui de vacances, i l’altre quart estigui treballant per que els altres, se sentin còmodes i no tinguin calor.

Quins dies més bonics aquests; la platja, la muntanya, els creuers, els hotels... La canalla entaforada en el cotxe hores i hores per arribar a bon port és un mal que s’ha de passar, un mal menor. Cinc dies fora, deu, quinze o els que sigui i tinguin la sort de gaudir, per desconnectar, oblidar-se de tot i tothom i carregar les piles.

Carregar bateries i oblidar que, el món està fet una braga, i que el nostre país particularment, està fet una porqueria. Carregar-se de paciència perquè possiblement quan tornin, les coses aniran igual, pitjor o molt pitjor! Algú promet que vagin millor? Noooo! De fet, encara no he sentit dir a ningú amb dos dits de front que, malgrat som a les vacances, i moltes coses es podrien paralitzar durant un mes, no les farà per intentar redreçar les coses.

Magistrats, tribunals, paperassa sospitosa, trames diverses, gendres corruptes, crisis galopants, flors d’hivernacle, brots verds que no apareixen, sobres tancats circulant amunt i avall, finançaments dubtosos... és igual, deixem-ho per més endavant.

Es a dir, nosaltres, els autònoms per exemple, si volem que els nostres negocis vagin millor hem de treballar més, i fotre’ns les vacances enlaire, si cal. No hi ha més remei.

Els que treballen per alguna empresa que encara aguanti, faran les vacances quan i com les digui el cap de personal, i per tant, pot ser que tampoc les facin ara. Però les empreses s’estan ajustant el cinturó i el personal, més que faltar, sobra... i si sobren, potser no faran vacances, potser no treballaran i llestos.

De fet, una vint i setena part de la població està sense treballar. Si no treballes, això no són vacances, són dies de suplici per pagar les vacances dels que si que les fan, els nens i nenes del nostre país. Que les han de fer, per llei i punt.

Els nostres polítics tanquen els parlaments i les seves oficines i marxaran uns dies cap a destins humils i poc poblats per desconnectar de la merda que porten a sobre. Potser si estan molts dies en remull s’aconseguiran treure de sobre la pudor, una estona.

Vacances! Jo en faré, per força. El meu negoci ara que és estiu genera més despeses que ingressos, encara que treballi totes les hores del dia, per tant, el més calent és a l’aigüera. Millor que faci com tothom, marxi, desconnecti i quan torni ja miraré de no deprimir-me massa amb lo que ens espera.

Sort que l’onze de setembre tornaré a sentir-me persona lliure per una estona, i ocuparé la meva plaça a la cadena per la independència. Almenys aquell dia, serem uns quants que farem fila, i no serà per la finestreta de l’atur ni de la declaració de renta... Per un dia, el descans de les vacances haurà valgut la pena, que si fa molta calor o plou, serà un agradable suplici pel país... Que Déu ens escolti!

Aix! Que no ens ha d’escoltar ell, que ho han de fer aquells... buuuuuuf! Que ho tenim magre...