Els ulls del meu fill

Suposo que a tothom li passa, i deu ser el més habitual del món, però com que jo soc un pare novell, és a dir, el Jan és el meu primer fill, per a mi és una novetat; i és que miro als ulls del meu fill i veig com creix, minut a minut, i això m'entristeix de felicitat. 

Veure que és totalment inevitable que creixi, que deixi de tenir aquell somriure total, aquella felicitat eterna cada cop que em rep després de l'escola, quan es lleva al matí, quan agafa el "bibi" a l'hora d'anar a dormir, és demolidor. Em desmunta l'ànima pensar que un dia, no voldrà que li mengi a petons les galtones i li faci peterrons a la panxa; un dia m'apartarà quan intenti fer-li un d'aquells petons tant dolços als llavis que només ell sap fer-me. 

Ja ho se, soc un il·lús i un beneit; això arribarà abans del que m'espero o potser vindrà més tard i només m’atabalo, perquè tot va tant de pressa; que esbojarrats viatgem cap al futur sense moure’ns del sofà.

Ara que no tinc tant temps com fins ara, i que no el veig cada dia les hores que fins fa quatre dies li dedicava, veig que és una personeta petita que va perdent la mirada de nadó, i ara fa la del curiós que vol descobrir el món que fins ara li hem tingut esperant. Aquesta mirada és un regal i un càstig. Un càstig que ens fa el temps, que no s'atura ni a les fotografies. Les fem per recordar com érem, i cada cop que les veig em punxa a l'ànima que tots aquells records tant presents estiguin passant a formar part d'una pantalla o d'un paper enganxat a la paret. 

Ostres, de veritat que soc molt feliç de veure créixer el meu fill, i alhora em fa molt trist reconèixer que aquell petit que depenia tant dels meus braços està marxant, cada segon és més independent...

De ben segur que vindran temps nous, i moments molt importants per tots, però el meu fillet, el meu Jan Pitit s'està fent gran, ja és un homenet; el més bonic del món...

Aix! Soc una bleda...

Fem una festa?

-Ostres, ara que ve l'aniversari del nen, podríem organitzar alguna cosa; no se, alguna festeta a casa amb la família, no?

-Doncs si. Si que podríem, però haurà de ser una cosa senzilleta eh? que no estem per llençar coets!

-És clar, tens raó... Estem en crisi! Te'n recordes de com era tot abans?

-Vaja! Recordo perfectament com funcionaven les coses abans que passés tot plegat. Abans de la crisi tot era diferent...

"Recordo que gran part de les famílies del país vivien en un estat de benestar molt agradable. Podien gastar el que volien en menjar, roba, electrodomèstics, capricis. Tot era més barat perquè tot era més fàcil de pagar. Els sous no eren res de l'altre món, però tothom en tenia! I si no arribaves, tenies el crèdit. Qui no tenia una targeta, en tenia dues! I les feia servir normalment per pagar tot allò que no es podia pagar. Després ho cobries amb interessos i a seguir vivint. Tot era més senzill. Hi havia feina, empreses, inversió, futur... També recordo que qualsevol podia fer una festa d'aniversari com la que volem fer, però ho feien en un McDonalds o el Viena... o llogaven tot el Chiqui Parck! Quins temps, eh?"

-Molt bonic si, però jo volia dir abans. Abans de l'abans. Quan les coses eren normals...

"Quan la majoria del país vivia amb el que tenia. Que anar al cinema era una cosa excepcional de cap de setmana; un regal era un tresor i la tele es canviava quan era vella, quan ja no funcionaven els botons i l'havien reparat diverses vegades. Vivíem en un món més just, en tots els sentits. No just de justícia; just, de treballar per arribar a final de mes. Recordo decorar la casa amb quatre cartolines enganxades per Nadal, fer tapetes amb paper i penjar-los als vidres en comptes de la neu artificial; un arbre era un luxe i les bombetes del pessebre les feia el pare amb una pila de petaca i quatre porta làmpades. Potser era rudimentari, però era més autèntic. Viure amb el que es tenia era apreciar tot el que hi havia a l'abast. Qualsevol cosa... I tenir una bona pilota de futbol o una nina nova era la cosa més preuada del món per un infant...

Recordo que, tenia algun amic que per l'aniversari feia una festa a casa amb els companys de classe, i tots li portaven regals. Recordo la mare dient-me que ho feien per que podien pagar la festa! I jo no hi anava perquè no li podia comprar un regal; el menjar i la beguda eren cars... la cocacola era un luxe! Ho recordes?"

-Uff, jo no ho recordo gaire la veritat. Jo soc més jove que tu. La meva memòria no és tant llunyana i el meu món era diferent, ja ho saps... A casa teníem més diners i tot això no anava ben bé així. Quan calia fer una festa, es feia, i si calia anar de vacances s'hi anava. No s'estalviaven els diners llavors. Clar que, potser nosaltres de llavors, ara no viuríem tant bé, o si, no ho se. Tant mateix, potser tens raó...
-Tinc raó? En quina part de tot el que he dit...
-Pel que expliques sovint; per les fotos que tinc de quan era molt petita, malgrat jo no ho recordi; tot era diferent, i potser, tot era més just. No és just que ara visquem del record d'una època que va ser un miratge, i la realitat ens faci més infeliços, quan tot podria ser més senzill.
-Saps que penso a vegades? Que en el món només importa la gent que te calers poder de veritat, i aquests són molt pocs; tots els altres som un farcit que fa nosa. Erem humils i anavem amb colzeres als abrics per aprofitar la roba i ara fa quatre dies era moda portar les jaquetes amb colzeres, com si la necessitat hagués esdevingut moda. És retro... aviat tornarem a mudar-nos amb colzeres, i de ben segur que no serà per gust. i els pobres i els rics vestiran igual fins que passin de moda els afegits... hem estat menjant un caramel però s'han acabat. No n'hi ha més. No per a nosaltres, vull dir...

-Vaja...

-I doncs, fem la festa o no?

-Convidem la família, com sempre? Amb quatre patates i una cocacola ells són feliços, i no cal que portin regals.

-Val, i després anem a passejar els gossets. Per a ells això, si que serà un bon regal! Vinga doncs, ja envio un watsap als germans... Ostres, ara que dic això. Te'n recordes del correu postal? Allò si que eren bons temps...

-Que dius?? Quin rotllo! Va, envia el correu que es fa tard i vol ploure!... Qui vol enviar cartes ara... a vegades, aquest home meu està ben sonat.

Un gest inesperat

Avui, aquesta tarda, un bon home de qui no en sabem res, de qui ni tant sols en sabem el nom, ens ha fet emocionar, i sembla que a ell també, d'alguna manera, l'hem fet emocionar. Era un paradista, és a dir, un senyor encarregat d'una parada d'objectes per a vendre a la fira de Sant Andreu, concretament, d'estris orientals de percussió i de vent. 

Tot ha passat quan ja marxavem cap a casa després de passejar una estona pel passeig i buscar, en va, un parell de guants i un passamuntanyes per al Jan. Durant la fira, els comerços estan oberts, per fer calaix, i hem volgut aprofitar; com que fa força fred i al nostre petit tot li va xic, per no ser redundant... En resum, ja marxavem quan, hem dit de passar pel passeig i tornar mirant paradetes, i just davant del carrer que hem agafat per tallar avall, hi havia una parada d'estil oriental, tirant a hippie. Estava tota plena d'instruments de percussió i altres estris orientals de fer música i sons, xilòfons, i alguns tapissos i alfombretes. Vaja, la típica i tòpica paradeta d'objectes totalment innecessaris. Però tenim un fill amant de la música i de tot el que faci soroll i ritmes; riu com mai quan agafa les baquetes i toca la bateria que tenim a baix al garatge, i amb qualsevol música es posa a ballar. M'hi he acostat pensant que potser una caixa de ritmes seria un bon regal per a ell, o un xilòfon. El senyor que hi havia a la parada era un home de la meva edat, segurament, assegut en silenci i escoltant música relaxant, oriental. Vestia amb un típic ponxo de caputxa amb algun signe pacifista al pit, pantalons militars i uns cabells llargs i mal pentinats a joc amb la barbeta llarga i afilada. Vaja, un hippie de cap a peus, assegut com si el món no anés amb ell, mirant fixament a l'infinit. A mi em semblava que m'havia ignorat des de l'arribada, i tant és així que em feia cosa preguntar-li el preu del que m'interessava. Llavors ha arribat l'Ester i el Jan que venien darrera i els he ensenyat una bonica caixa de fusta amb núbols retallats on es pica per fer, he suposat jo, diferents tons de picada. I ens hem mirat altres objectes mentre el Jan, sense perdre's detall observava tranquil el que tenia més a la vora. Hem fet sonar un d'aquells penjolls amb tubs de ferro que es mouen amb el vent o passant-hi els dits. Al Jan li ha robat un somriure d'orella a orella. I passava la ma i reia dolçament... Ha descobert un nou soroll que li agradava i és clar, els papàs rèiem amb ell. Llavors he mirat de sobte a terra, com atret per una presència estranya que em mirava, i certament hi era, però no m'hi havia fixat en tota l'estona. Un gos preciós negre com el carbó, gran i tranquil·lament ajegut davant nostre, al costat del seu company de parada. He exclamat "ostres, quin gosset més maco, no l'havia vist", i seguidament l'Ester i el Jan s'han adonat també de la seva presència. Al gosset li ha fet gràcia el Jan i al Jan ell, i s'han fet festes mutues mentre jo buscava cèntims per pagar un d'aquells penjolls sonors, tampoc savia com es deien... El senyor, tot amabilitat i somriures s'ha mogut i ha parlat amb un accent americà dient-nos el nom del gos, es diu "nomenrecordo", ja em passa a mi això. Mentre atenia una parella que li preguntava per un altre objecte petit i de fusta que tenia sobre la taula, jo li he preguntat quan valien els penjolls: 6, 8 i 12 euros. 12 el que li ha agradat! "Carinyo, tenim sobres del matí?" he preguntat a l'Ester mentre ella aguantava al Jan perquè no acabés revolcant-se amb el gos, bàsicament perquè al matí hem estat en una colecta solidària a Santpedor, i és clar, entre una cosa i l'altre, el pressupost pel cap de setmana ja havia volat. "Ens queden 6 o 7 euros, és veritat que hem comprat el disc de la marató... On tens el moneder que en compro el petit" Resulta ser que no el duiem, que ens l'haviem deixat a casa! Caram. L'Ester li ha dit a l'home "ho sentim molt, però avui no podrà ser! ens hem deixat els diners a casa, ens sap greu..." i hem girat per marxar...

Llavors, sobtadament ell, el senyor sense nom i amb aspecte de hippie que passo de tot, s'ha aixecat i ha dit amb el seu accent marcat "ja us el regalo jo!" i ha anat a buscar una bossa per agafar el penjoll gran, no el petit, el que al Jan havia fet somriure. L'Ester, sorpresa ha insistit que no, que no calia, i jo deia de fons que ja aniriem a treure diners, no es preocupi, gràcies... "insisteixo, que m'heu fet passar una estona alegre"...

Ha juntat les mans en salutació indú, i ha aixecat la ma amb els dos dits oberts, fent el símbol de la pau. 

L'Ester quasi es posa a plorar, i a mi m'ha tocat la fibra, ho reconec. Ha estat l'acte més generós i tonto que he vist en molt de temps. Semblarà una tonteria, però gestos així no se'n veuen gaires. Potser perquè quan fem les coses, només parem a pensar quan valen, no quin valor tenen.

Nosaltres avui no hem acabat comprant cap guà, ni gorro, ni res de res. Hem sortit a passejar, hem passat fred i el Jan s'ha cansat molt de tanta gent que hi havia pels voltants, però hem tornat a casa amb el cor aixamplat i un carrilló decoratiu (és el que més s'assembla al nom que no savia) que sempre ens farà recordar aquell bon home que, sense saber ni el seu nom, ens va fer un regal, potser només perquè li vam dedicar una estona freda una nit de tardor...

Inesperat però bonic.

Demà serà un altre dia

Avui estic treballant, espero que demà també.
Avui en dia tenir feina és un luxe, i sembla mentida, perquè abans tenir feina era el més normal del món, i com que naixem amb el dret de viure dígnament, o això diuen, pensava que treballar formava part de la dignitat de contribuïr en el desenvolupament del país on néixes. Però ja se sap, les coses canvien.
Jo he estat dos mesos a l'atur, i com es comenta per aquests mons, m'he hagut de reinventar. Treballava per una solvent empresa de menjars per escolars, feia menjar per nens de set escoles, i de set a una i d'una al no res en tres mesos. I penses, ja no val la feina ben feta? Ja no compta esforçar-se per mantenir un nivell i millorar-lo? Quanta innocència contenen les meves preguntes.
Avui en dia només compten els diners. Si dones prou per que al final els beneficis menys el teu sou ridícul siguin prous per que se'l reparteixin uns pocs, et mantenen, però si no, ho fassis com ho fassis, ja no cal que t'hi esforcis.
Ara, com he dit, he tornat a començar, però a lo bèstia. He agafat el traspàs d'una cafeteria! M'he liat la manta al cap i m'he llençat a la pista. Ara seré el meu amo i responsable, el meu senyor i treballador. El meu propi botxí. Si no ho faig bé, si no m'ho "curro", jo mateix em tallaré el cap. Aquest cop si però, si ho faig bé, la gent em donarà suport, i els meus esforços seran recompensats.
Abans, a una feina també era així. Que ha canviat? Ja no ens preocupa fer bé les coses, només fer-les rentables, i el més curiós de tot és que, quan som els clients de qualsevol altre que treballa, exigim que les coses se'ns facin el millor possible.
Espero que demà sigui un bon dia... un cafè? Si, de seguida...

La única sortida és Esquerra!

Porto molts dies reflexionant sobre el que passarà el dia 25 de novembre. Molt de temps per pensar, més que mai, estic preocupat. No tinc cap por del que podem o no podem decidir els catalans si ens unim en un clam, el que em fa por és que els que ens representen s'ho passin pel forro i com sempre, acabem mirant com ens prenen el pèl descaradament.
Primer em vaig decantar per l'Artur Mas, que com Moisès al mar roig vol obrir les aigües per que passem els catalans perseguits pels exèrcits espanyolistes. Ell va recollir el clam del poble -per cert, jo hi vaig ser, ho tinc fotografiat i gravat i us ben asseguro que ningú cridava ESTAT PROPI!!-, i el seu eslògan de campanya això diu: el clam d'un poble. Sembla el màrtir que ens ha de salvar, però serà segurament el màrtir que sacrificarà la seva honestedat per seguir com fins ara. No serà la primera vegada ni la última que un senyor de CIU ens la fot, amb una ma davant i l'altra darrera. La història ens ho ensenya, es repeteix, és cíclica. I no per que l'Artur sigui mala persona o menteixi! Potser ell s'ho creu! És possible. Però la gent que representa, paga i gestiona el seu partit no li ho permetrà, i si li ho permet serà per seguir igual, però amb país propi per seguir robant, manant, vivint millor i maltractant la classe obrera, treballadora, pagesa o urbanita, és a dir, el 95% de la població.
Jo ara soc de poble, però vaig néixer a ciutat. A ciutat les coses es veuen diferents. Al poble la gent no concep el perill que realment te la classe burgesa que viu a Pedralves, Sarrià o la Bonavova. Al poble també n'hi ha, però són quatre gats i no fan tanta por, sebla que no formin part dels que realment financien aquests partits de dretes, parlin castellà o català, la mateixa porqueria. I no ho oblidem mai, l'idioma i la procedència és una excusa, l'únic que importa són els diners que tens!!
Si realment els catalans, parlem l'idioma que parlem, cridem els eslògans que cridem, volem ser un poble lliure i caminar plegats cap a un futur millor, ho hem de fer de la ma d'un partit d'esquerres independent. Ara me n'he adonat. M'ha costat... Votaré Esquerra Republicana! No en tinc cap dubte.
Entre d'altres, finalment m'ha semblat oportú suggerir aquest vídeo per qui estigui dubtós com jo, i s'hagi deixat emportar per les boniques i coratjoses paraules del Mesies... vull dir, del Mas.
https://www.youtube.com/watch?v=krvbQNPyqCc, seguiu aquest link i a veure que en penseu d'en Mas després...
Visca Catalunya Lliure

Les quatre barres al cor...

El cami cap a un país lliure, una catalunya independent, està obert; traçat  des de fa segles i previst dins l'ideari del ciutadà que se sent català i hereu d'una història pròpia. És evident que no tots els catalans pensen de la mateixa manera, però també és evident que no tots els catalans són hereus d'aquesta cultura que he apuntat. La cultura catalana ens l'han llegada els pares, els avis i els avantpassats, i la contra cultura catalana, l'han llegada els pares, avis i avantpassats que "con Franco vivían mejor".

Ser bon català no és ser independentista. És clar que no! Jo reconec que no ho era, fins fa uns anys. Jo creia fermament que es podia conviure, respectant, entenent, sumant. Jo vaig néixer a Barcelona i al meu barri, Sant Martí, vaig parlar el castellà des de ben petit amb tots els meus companys d'escola, excepte a l'hora de català. A casa, mai ens van inculcar un sentiment separatista i als meus anys de cau, quan vaig ser als Escoltes, malgrat que era un bon lloc per fer-ho, tampoc vaig desenvolupar aquest aire secessionista.

Quan discutia d'aquest tema sempre deia i pensava fermament que en ple segle vint-i-un i dins d'Europa, Espanya baixaria del ruc i, forçada per les circumstàncies i la realitat... vaja, tocant de peus a terra, es trauria de sobre les herències ràncies de la Monarquia, les autonomies i els cafès per a tothom; confiava que un govern rera l'altre, aniria avançant cap a una lògica federació, i a la llarga una Europa federada de petites nacions germanes. Que bonic... i que ruc que era.

La transició va ser un pedaç per sortir del pas, i no va ser una transició real, va ser una farsa. Els responsables del mal que s'havia infligit a Catalunya i País Basc sobretot,  s'amagarien durant uns anys, i gaudirien d'una jubilació pagada per l'estat, és a dir, per nosaltres, i mentrestant, s'aniria formant una nova onada de feixistes tenyits del blau de la democràcia. I dèiem que la democràcia era una dictadura que cada quatre anys posava un nou lladre al capdavant... ara, sentint el que estic sentint aquests darrers temps, penso que ni tant sols va existir la transició, encara estem governats i dirigits sota els mateixos dictadors i feixistes de llavors. Tot plegat ha estat una dictadura de quasi vuitanta anys; ens han enganyat, i ens ho hem empassat amb patates, paperina i llacet...

Espanya ja no m'atrau. Federar-me amb ells ja no és possible, perquè m'adono que ni els auto anomenats socialistes tampoc ho creuen possible. Seguir igual, després de tot, ja no m'interessa. He redescobert la meva vena gravada amb quatre barres a foc a la pell, i m'agrada, m'hi sento molt còmode.

Tinc ganes de participar d'un projecte gran, únic i lluny dels toros, les sevillanes, Madrid i les Falles. Em sap greu perquè se que hi ha bona gent... però fins i tot els fills marxen de casa, i ara és hora que els pares, se separin. Perquè no ens enganyem, i que no ens enganyin, el que era Espanya, va ser-ho per un matrimoni de catalans i castellans, d'aquells que acaben malament...

Visca Catalunya, lliure!!

Canvis en l'esport

Tot just ahir es van acabar les Olimpíades de Londres 2012. Una cerimònia de clausura excelsa, imperial, arrogant i egocèntrica a més no poder, però és clar, que es pot esperar dels Anglesos? Em guardaré la opinió personal que em va merèixer l'acte en sí mateix, doncs no és la meva intenció fer crítica teatral, i entraré més al nivell esportiu de la cosa, que és el que més m'ha cridat l'atenció. 

Es podria dir que hi ha hagut dos factors importants que han coincidit per què em mirés quasi tot el que donaven per la televisió espanyola durant aquests quinze dies: el meu fill va agafar la varicel·la just abans de començar -i ja se sap, temps a casa tancat en quarantena amb un nen d'un any...-, i que les olimpíades hagin estat a Londres, cosa que fa que el fus horari de les activitats coincideixi plenament amb el meu horari diürn i per tant, actiu. Jo ni recordo haver vist la inauguració de Pequin, Sidney o Atlanta... 

Resumint-ho tot, m'he adonat que l'esport és apassionant! Sí, que desprèn passions per allà on passa, i que mirades a través de la tele que tot ho alenteix, és increïblement additiu! Veure els esportistes suar, concentrats i obcecats en aconseguir la preuada i escassa medalla a camera súper lenta és impressionant. Veure l'esforç i la tenacitat per derrotar esportivament a l'adversari és emocionant.

Totes les modalitats m'han reportat aquesta sensació de lluita, companyonia, comprensió i superació; fins i tot les que aparentment són violentes, com els combats de lluita lliure o boxa o les arts orientals m'han transmès pau, passió i acceptació. Tots els esports m'han fet sentir bé; bé, tots no. I això m'ha fet pensar. Per què hi ha esports on veus que el que succeeix esportivament no es reflecteix en el que passa al final? Per què hi ha esportistes que s'encenen i agredeixen física i psicològicament a rivals, jutges i públic?

He entès que hi ha esports que depenen de l'esforç humà, i hi ha esports que segueixen depenent massa de la intervenció d'un jutge, d'un àrbitre tot poderós a qui no es pot criticar per què ho fa el millor que sap, i pot. En ple segle vint-i-un i amb una quantitat de tecnologia disponible a l'abast que fa por. Em sembla senzillament absurd i retrògrad. I essent mal pensat, em sembla sospitosament manipulat.

Si senyors i senyores, dic obèrtament que no només s'hauria de perseguir el dopatge amb tanta energia, també s'hauria d'eradicar la subjectivitat en l'esport. Els àrbitres necessiten ajuda, i ràpid.

Sembla injust veure com un atleta de pista, que es passa tota la vida preparant-se per una prova, caigui a la primera eliminatòria, però és el seu talent contra el dels altres. I aquesta és la grandesa de l'esport, els millors triomfen i són herois, els altres hauran de seguir preparant-se per una altra ocasió, és objectiu i és just. El que si que em sembla injust és veure un esportista donar el millor de si mateix i trobar-se eliminat per una decisió, en un moment de dubtes, d'una persona que no competeix, que ves a saber que li passa pel cap i quines afinitats te -per més imparcials que diguin que són-. Hi ha esports on aquestes coses es fan més evidents que en d'altres, la majoria esports d'equip, però també n'hi ha d'individuals. Molts esports incorporen ja les cameres, els censors i altres artilugis intel·ligents per arreglar aquestes apreciacions, però n'hi ha que no es mouen de la seva original concepció, i és intrigant. És difícil entendre per què un gol que tot l'estadi veu per les pantalles, dins la porteria de waterpolo, no sigui pujat al marcador; és complicat explicar per què en el futbol no es sanciona ja d'una vegada per totes el joc brut, l'engany i el teatre quan es demostra a través de l'ull de vidre la seva existència; és estrany comprendre com en un esport tant clar com és el bolei no es sancionin dos tocs seguits d'un sol jugador. És paradoxal que en el tenis es pugui apel·lar l'ull de falcó per qualsevol pilota dubtosa; en la rítmica es pugui, pagant, remirar un exercici a camera lenta per modificar-ne la puntuació; que a les curses d'atletisme hi hagi una foto finish per decidir, amb una capacitat impossible per l'ull humà, qui ha guanyat una cursa, que en el bàsquet es recorri a les pantalles per mirar si la cistella era dins de temps o no i que, en el futbol no es pugui reclamar un penal, una cessió, un gol fantasma o un fora de joc dubtós que pot donar, justa o injustament una victòria merescuda o no.

Després, les tensions creixen, els participants s'exalten, les passions s'alliberen i tot és culpa de l'esportista o del públic, mai dels àrbitres, d'un mal reglament, d'una mala evolució o del joc brut. I en això n'hauríem d'aprendre molt dels americans, on els seus esports potser s'alenteixen més, però les normes són clares, hi ha àrbitres, cameres i reglaments per tot, i l'espectacle pur està garantit. 

Visca l'esport, net i clar si us plau!