Antecedents Penosos

Soc a casa, a les set de la tarda. Quarts de vuit, per ser exactes. Puc asseure’m a davant l’ordinador, mirar webs de viatges, reservar un avió privat per demà matí i pagar-lo via targeta de crèdit sense cap problema. Puc comprar qualsevol article d’Amazon, o un llibre a Abacus, o ordenar per demà matí la compra al súper i que me la portin a casa. Puc fer les gestions de la seguretat social, arreglar el meu atur des del mòbil, revisar les meves comptes bancàries, realitzar transferències aquí i a l’estranger. Puc pagar una entrada de cine, imprimir-la nominal i anar-hi després de sopar. I podria, si volgués i tingués diners per fer-ho, moltes més coses, sense moure’m de casa, amb total privacitat, seguretat i fiabilitat.

Ministeri de justícia, subsecretaría de justícia. Any 2016.

He de demanar els meus antecedents penals per poder treballar de la feina que fa temps que treballo, perquè resulta que a alguns centres docents i altres indrets dedicats als infants, no cuiden prou les formes i han despistat les mirades durant anys. Vaja, que ara han saltat totes les alarmes socials hagudes i per haver sobre els pervertits que treballen amb nens –no especificaré quin tipus, perquè n’hi ha de tots-, i tots estem sota sospita fins que no es demostri el contrari.

I no critico que es posi un punt més de seguretat en aquest àmbit, que la canalla és sagrada! Però clar, si demanes un paper d’aquests, posa facilitats, collons!

Com anava dient, he de demanar aquest paper, i puc fer-ho des de casa! Que carai, tinc la firma digital al dia i estic autoritzat a fer la demanda des de casa i a rebre sense moure’m els papers per correu. Fan-tas-tic! Visca la modernitat.

Començo. Entro a la web del Ministério de Justicia, apartat de antecedentes penales. Solicitar por internet. Clic! Llavors et surt un anunci gran i groc que et diu, “atención, si usted usa el navegador Google Crome bla, bla, bla... perfecte, no uso el crome. Segueixo endavant. Quina sort que tinc avui! Clic!

Paso uno, rellenar formulário. Relleno, relleno... Francesc Badia i bla bla bla, hijo de tal i cual, nacido el tal i residente en España, Barcelona, Manresa código tal... Banco cual, rellene los datos bancários, se le va a proceder a cobrar tal i qual... Entidad que le requiere los antecedentes: bla bla; motivo: tal i cual.

Aceptar.

Error! Ja hi som!!

Los datos introducidos relativos a su identidad són incorrectos. Por favor revise y acepte de nuevo.

Venga, els noms dels pares no estan com al DNI. Sense cognoms!! Que demana Nombres! Que ruc... Aceptar.

Error! Que passa ara?

No olvide clicar la pestaña de comprovación automática de datos del DNI... AH! I per què recollons no ho fan automàtic? Si és imprescindible, i no és part de cap tria... aix! Clic!

Aceptar!

Error! Nooooo! QUE HE FET MALAMENT ARA?

El telefono introducido no es correcto. A veure, repassem... Ah, clar, poner el número +34 delante. Clic!

ACEPTAR!

Error! Buaaaaaa!

No olvide clicar la pestaña de comprovación automática de datos del DNI... JODER! Perdoneu el meu llenguatge, aquí ja estava mosca. Clico la punyetera pestanya, reviso tot el document. Clic?

Aceptar?

...

Siiiiii! Resumen de la petición, Francesc Badia i bla bla bla... perfecte. Banco tal Ministério cual, motivo este... Aceptar.

...

Ahora se procederà al cobro del importe de la tasa de bla bla bla, por el que deberà firmar correctamente... Clic! Por fin.

Error!

Noooooooooooo!

Un error inesperado ha ocurrido antes de finalizar el procedimiento. Por favor revise la configuración de su ordenador y actualize Java.

No puc tirar enrere, el formulari no s’ha guardat. He de tornar-hi. Paciència, ara ja ho tinc per la ma. Revisaré el tema i llestos.

Torno a entrar. Reviso. Comprovación de compatibilidad de su ordenador.

Unidad no compatible! Per què?

Llista: navegador no compatible (no era crome!). Vaja, havia de ser només l’explorer 11. Bueno, solventable. Java no actualizado. Bé, no passa res. Còpia de wíndows no validada. Validada per qui? Només és valida la versió Windows 7.0... Jo tinc el 10. Hi ha dues versions i mitja pel mig, parlem de deu anys d’endarreriment? No pot ser.

Ah, a sota diu que de totes maneres ho puc tornar a provar, si només fallen alguns requisits... potser... ves a saber...

Obro el Internet Explorer 11, amb el Java al dia, reviso la firna, correcte, em detecta el Java... no! Joerrr. El windows segueix essent massa nou per ells, però ho provo.

Certament, no era el meu dia. Tots els passo altre cop, Aceptar i ... Error inesperado ha ocurrido antes de...

Ministerio de Justícia, any 2016.

Demà aniré amb el paper imprès, al banc a fer cua i a pagar, a l’ajuntament a fer cua i a compulsar documents i a correus a enviar certificat el paperet. Mitja hora llarga perduda avui, tot el matí perdut demà.

Ara només confio que no tingui cap antecedent penal que no sàpiga i m’esguerri el dia!

I després ens preguntem com és que la justícia va tant lenta. Si el que és estrany és que no estigui aturada del tot!

Apa, bona nit a tothom!!

A cop de Cup

Hi ha almenys tres motius pels que no m'agrada la Cup. Són extremadament lents, degut a la seva construcció democràtica assambleària. Són extremadament protagonistes, tot i ser la minoria dels independentistes i finalment, veure i percebre que el pes de les opinions de la Cup, sovint, és molt similar al pes i les opinions d'alguns i algunes de les seves dirigents. Clar, ells s'anomenen companys i companyes. 

No penseu que dient això em quedo tant ample, o que m'agradi massa. De fet, jo ni soc sospitós de ser de CIU ni de dretes, tinc un passat escolta que no he amagat mai, i per tant soc assembleari per definició, i m'agrada escriure i dir la meva, tot i ser ningú, per tant també tinc un cert afany de protagonisme. Bé, que podria ser perfectament de la Cup. Però no.

Tot i que els he votat.

Però no.

Tot i que ara m'ho pensaré dues vegades a l'hora de tornar-los a votar.

Perquè penso que una colla tant petita de gent que, popularment s'han unit per portar la veu de la minoria al parlament i aportar el seu gra de sorra a la democràcia, actua clarament de fre al propi procés que ells mateixos han anat accelerant a cop d'efecte. I això és contradictori. Van accelerar la declaració d'independència quan ells mateixos havien dit que amb el 47 per cent no n'hi havia prou per fer-la, i quan s'han de mullar per començar a fer funcionar el govern, que aquest tingui força i sigui sòlid, va i el frenen a cop de veto, malgrat que diuen que no, ara ho acaben de dir, no hi ha veto.

Jo tampoc m'he cregut mai als de CIU. Ho he dit per activa i per passiva, que no són de fiar. Però mira si soc cabut, el que més de fiar era per mi, era el que s'havia trastocat a nivell nacional i internacional i que més estava fent per internacionalitzar-nos: en Mas. I se'l van carregar a canvi de donar estabilitat.

És evident que cada dia que passa i a cada nova actitud bel·ligerant amb Junts pel Sí, només dona la raó a tots aquells que deien i diuen, que la Cup i JPS no eren compatibles, ni tant sols amb l'horitzó de la independència al davant dels nassos.

També penso que jo, que no soc de la Cup, tinc dret a ser escoltat i valorat. Com els gairebé dos milions que com jo, van confiar en una campanya que deia Sí a la independència, junts millor que separats... pel procés!

Pel cul ens esteu donant.

Primer ens heu fet fer el ridícul més espantós a nivell europeu amb el número post electoral. Això penso. Ens heu donat pel cul a tots els que vam confiar en vosaltres. Ens heu obligat a menjar-nos un polític que ningú havia triat enlloc del que anava amb velocitat de creuer i tenia tots els avals i el pes polític necessari per engegar un procés tant complex i potent com el que tenim. Després amb totes i cada una de les assemblees on doneu veu i vot a uns quants per actuar, o no, de fre de la majoria. Potser no fem assemblees però pensàvem que la independència era l'objectiu. I per assolir-la hi anàvem junts. Però no: junts, però depèn.

I llavors van sortint temes paral·lels d'Arran, que només els posa a l'alçada d'intolerants tant o més perillosos que els d'ultra dreta.

Jo no soc un intolerant. Jo no vull una independència a qualsevol preu. Jo no vull un país dividit en dos. Soc català, vull un país nou, fort i ben fet. Amb coses bones i que m'agradin, i coses que no m'agradaran, i coses que no seran bones. Perquè el món no és perfecte, no és quadriculat. Però no vull un país fet a cop de Cup. A cop d'amenaça i de veto. A cop de declaració i exigència. A cop de velocitat descontrolada i frenades a ran.

Som víctimes de la història i la història que tenim al darrera ens avala per fer les coses d'una manera pacífica, cívica i tranquil·la. Sense perdre gent pel camí perquè vagin les coses massa a poc a poc o amb massa pressa.

Hem de ser constants. Tocar la moral als castellans d'aquella manera que només sabem fer nosaltres.

Amb humor fi.

Al pas que portem, tot el crèdit que vam guanyar com a poble a cada Diada, el perdrem darrera cada baralla de parella. I amb cada independentista emprenyat hi ha un que es passa al bàndol de Podem. I Podem no vol la independència de Catalunya. Vol governar Espanya. No us enganyeu!

I al final de tot, quan tinguem un país, seguirem essent veïns de tots ells. I seguirem tenint molta gent que no creurà en Catalunya encara que sigui una realitat. I els seguirem tenint aquí. I poc a poc ens haurem d'anar convencent que no és tant mala idea ser Català.

Però ho haurem de fer tots junts. Amb maneres de fer de tots, de la majoria i també de la minoria. La minoria de la Cup. La minoria de Ciutadans. La minoria de Psc. La del PP... Aquestes minories també són catalanes. I també es mereixen respecte.

Per tot això no m'agrada la Cup. Es miren el melic, diuen que són els més demòcrates dels demòcrates, però només s'escolten a ells i els que vesteixen com ells. Que no són anti-sistema, però el sistema que tenim no és bo. El bo és el seu. Quin és? Si ja costa entendre aquestes votacions d'empats que es desempaten misteriosament o de 26-29 i tres abstencions; quins números més casualment aparellats. Sempre la balança se'n va cap a la minoria. Com que són ells, i saben que ens tenen agafats per les pilotes. Que als que ens agafeu les pilotes no són només convergents!! Que som tots!

I tots estem veient que des del 27S, ja farà aviat un any, tot va igual o pitjor que abans. I clar...

És culpa de Junts pel Sí, oi?

A prendre pel Cup! 

Enganxats al sucre

SOC UNA VÍCTIMA DEL SUCRE!!

Sí noies i nois, i ho dic cridant, perquè és així de cru. I com totes les víctimes, dolces en aquest cas, em sento agredit, violat, assetjat!

El que te despertar a una nova dimensió de l’alimentació, és adonar-se que, com a la pel·lícula, estem dins de màtrix. En aquest cas, la xarxa del sucre, entre d’altres coses. I un Morfeu qualsevol m’ha donat la pastilla verda, i he despertat la meva consciència a una realitat que cada dia que passa, m’horroritza més. Exagero?

Si teniu temps, el mateix que es necessita per veure un capítol de Joc de trons, Anatomia  de Grey, CSI, Bones o el Comisario Montalbano, podreu investigar vosaltres mateixes la veracitat del que començo a denunciar!

Un petit apunt del que em vaig assabentar fa poquet: per menjar la quantitat de sucre que hi ha en una llauna de cocacola, la xispa de la vida, ens hauríem de menjar uns dos metres aproximadament de canya de sucre. A veure que ho visualitzem. El que ens costa prendre’ns una llauna de beguda refrescant i ensucrada, seria el mateix que menjar-nos dos metres interminables de canya de sucre, grossa i pesada. El sucre refinat és un verí, un verí que ens serveixen a quilos i barat, que ens el posen a tot arreu, que ens potencia el gust de quantitat immensa de coses que mengem alegrement, sense adonar-nos-en. Perquè el posen? No és prou bo tot plegat, sense sucre?

Quan conduïm amb el cotxe, de nit, i estem cansats, amb un caramel podem aguantar el ritme. Sí, és cert! Un caramel desperta de cop, perquè et provoca una pujada sobtada del sucre a la sang, i és com un xut de droga dura! Però alerta, després ve la baixada, i com amb l’alcohol i les drogues dures, la baixada t’aplatana i et deixa fatal. Millor seguir amb el puntillo. És una altra manera de veure-ho. Tenim sucre a gairebé totes les receptes que comprem elaborades. Hi ha sucre a les pastes, al pa, al tomàquet fregit, a les sopes, a les llaunes de paté, als embotits, a les begudes... a tot arreu! I a sobre, quan fem cafè, te, llets diverses, pastissos, galetes, gurmanderies, xocolata, ens en mengem més, per suplir el que ens falta, com si ens en faltés! Anem dopats de sucre!

Sí senyores i senyors. No exagero ni un pel. La indústria ja fa temps que va descobrir que els aliments que porten sucre i potenciadors de sabor i aromes afegits, agraden més que els naturals. Que agrada molt més un suc de poma que una poma, i dius, però si hauria de ser el mateix, no?

Els dentistes, una professió de la que es diu que no s’ha inventat vacuna perquè dona massa rendiments, viuen parasitàriament de les fàbriques de menjars preparats! Imagineu-vos-ho d’aquesta manera, gràfica. L’empresa de menjar preparat, vosaltres i en un pal de la llum, com voltors esperant la presa, un parell de senyors amb bata blanca...

Vivim en un planeta dominat per uns poquets que tenen més riquesa que tota la resta junta, i seguim deixant que ens donin la xispa de la vida en fascicles, i nosaltres els comprem alegrement. Però alerta! No estem sols!

Hi ha molts professionals i amateurs que estan preocupats per tot això, i ens van donant pistes. Són menys atractives que els anuncis de les begudes refrescants. El marketing encara pot millorar, per fer arribar el missatge a tothom, i començar a canviar les consciències de molta gent, gent com tu o com jo, que poc a poc, ens anem prenent la pastilla que ens ofereix la possibilitat de despertar i arrencar-nos els suports vitals de la anomenada civilització occidental.

Clar, que també pots tranquil·lament, agafar l’altre pastilla i seguir endollat. Una culleradeta de sucre i endavant, que la vida són quatre dies i s’han de viure a tope!

Oi?

Passa't al costat verd!

 Avui puc dir que, em trobo de conya! Em fan mal menys coses que fa un parell de mesos enrere, puc sortir a córrer dos o tres cops per setmana i anar agafant fons, dormo bé i no em llevo amb mal d'esquena, estic pletòric d'energia, jugo amb els nens al menjador, jugo amb els nens a casa, he perdut tres quilos bons de volum i greix de la panxa. I tot això, a quin preu?

Un preu car, tot sigui dit.

I a quina conclusió em porta tot plegat?

A que, si no tens diners, ho tens fotut per caminar cap a la cultura del vegetarià i cuina energètica, els super-foods i els sucs verds. I aquest és el canvi que hem fet a casa, i és arrel d'aquest canvi d'hàbits alimentaris sobretot, que el meu estat físic i mental ha canviat molt, darrerament.

Puc dir que és cert el que escriuen i diuen les defensores i defensors d'aquest estil de vida; ho puc dir per mi, per la meva dona i per les dues persones properes que conec, que estem duent a terme aquesta revolució a la dieta tant física com alimentària.

I també puc dir, que jo estava del tot equivocat. M'hi sentia obligat! Era com un deute a la meva formació acadèmica culinària, com una lluita interna entre el que havia de ser, per collons, i el que podria ser si obria la ment.

I per fi, suposo que amb el temps d'estovar la idea, i meditar-ne les conseqüències i potser també perquè, que carai, per provar-ho tampoc passa res, vaig abaixar la guàrdia, vaig dir als meus soldats que anessin a dormir, vaig obrir el pont llevadís i vaig deixar entrar "l'enemic" i l'aire fresc a dins...

La veritat, tot sigui dit, és que en els darrers anys ja he/hem anat canviant petites coses a casa: jo, personalment vaig deixar la llet (que m'encanta, que me la bevia a litres i que mai m'ha anat malament) perquè vaig llegir que provocava moltes mucositats. El cafè, va ser la conseqüència següent, perquè jo era un fan del cafè amb llet, dos o tres al dia, i el cafè sol no em venia de gust; em vaig passar al te i bé, s'ha convertit en un company inseparable. La cultura del bon te, també donaria per un escrit a part, però no és el cas. Ja cuinem a casa, molt i amb primeres matèries, cosa que deixa els productes elaborats lluny de la nevera, però, quan mires el rebost, i saps llegir entre línies, t'adones que tot o gairebé tot el que comprem i consumim alegrement, és un perill.

Però això, jo no ho sabia llavors, o potser sí que m'ho havien dit, però no ho volia escoltar. No era el moment per mi, encara.

Finalment, tot va precipitar un dia, escoltant l'entrevista que li va fer el Jordi Basté a la Carla Zaplana. La Carla és una jove eminència en el sector dels sucs verds, podríem dir que la mediàtica de torn, amb tots els meus respectes. Amb ella va començar tot! Als dos o tres dies, vam provar el primer suc verd a casa, al matí. En comptes del te i les magdalenes, o el pa amb embotit, o el cafè amb llet i galetes o cereals: suc verd. El vam fer amb la Thermomix, per provar. Colat dues vegades. Sorprenent! La paraula per definir-ho és aquesta. Sorprèn el gust, la capacitat de saciar-te que té, l'energia que ens va donar... El dia següent vam repetir. Tres dies vam trigar a comprar la màquina que extreu el suc en fred i abandonar les fulles d'acer de la Thermo.

Després van començar els llibres, els vídeos per internet, un taller a Vic amb la Leire Piriz -una altra experta en això d'alimentar-se bé amb els sucs i polpes de les fruites i verdures combinades amb llavors i altres toppings-, i fins al dia d'avui. Seixanta i escaig sucs després, molta més cultura vegetariana i pinzellades de veganisme o vegetalisme, ens han deixat en un estat de voler-ne més! A menys no hi volem anar!

Cada dia que passa, enyoro menys un bon bistec o un entrecot. Cada setmana que camino m'allunya més de qualsevol cosa que sigui pre-cuinada, envasada, conservada, tractada o manufacturada. I cada segon que passo en aquest camí, més m'adono que no el podrem conservar gaire temps, si no volem arruinar-nos! O aconseguim una feina més remunerada o aconseguim que més gent faci el pas com nosaltres, i tot baixarà de preu! És just. I és més fàcil la segona opció, perquè enganyar-nos! No hauria de ser un privilegi menjar sa i bé, però tal i com estan els preus i els sous, per desgràcia, la realitat converteix en elitistes els que poden seguir aquestes dietes. I jo no vull pertànyer a cap elit, trobo tant poderós el canvi que vull, no, no vull: necessito exportar-lo, fer-lo conèixer!

Per això llenço el crit al cel, aixeco les mans a l'estil Son Goku i vull acumular l'energia del planeta per fer explotar les idees que tenim tots ficades al cap, i ajudar a canviar el món! Perquè és possible!

És real i tangible! Podem adoptar una cultura culinària diferent, més amplia, més rica; per salut, per benestar, perquè és bo de gust! Quan abandones els colorants artificials, els aromes afegits i els sucres i potenciadors de sabor, t'adones de lo bons que són els gustos naturals, de les peculiaritats que tenen, de les notes de color que donen a la vida. És una mica com, mirar el cel de nit amb lluna plena o sense la lluna tapant-ho tot. La lluna és bonica, però només és una bola erma al bell mig del cel que eclipsa la magestuositat de la Via Lactea i dels milers i milers d'estrelles que giren al nostre voltant. La capacitat industrial dels homes ens ha dut a un món saturat de sabors que emmascaren la crua i bona realitat al nostre paladar... i sembla que sense això, el món és avorrit i insípid. Ara és l'hora de la revolució humana de les dones, deixeu-m'ho dir així, i no podem deixar passar aquest tren, sense pujar-hi almenys algunes estacions i mirar, degustar, provar. No sentiu curiositat?

He descobert la xocolata del lloro, la sopa d'all, el tresor amagat, la guinda del pastís! I resulta que no soc l'Indiana Jones, ni soc el segon ni el tercer ni tant sols, dels primers. Soc un més que cau de la figuera de cop i s'adona que el que hem i estem fent amb les nostres vides i els nostres estómacs és molt dolent. I cada segon que em trobo millor, m'ho confirma.

Només volia posar-vos al corrent.

Com que és un món obert i nou que m'aporta alegria i vitalitat, en seguiré parlant. No se si amb quaranta anys viscuts normativament parlant hauré cavat ja la meva tomba, perdoneu que ho digui així; però treballaré per allargar la vida dels que m'envolten tant com sigui possible. Una vida llarga i sana, bona i gustosa.

Sense colorants ni conservants!

Bon profit i bon dia!

Viu!

Ja tinc una edat! No soc ni vell ni jove, per molt que els que són més grans que jo, insisteixen a dir-me nen o: que dius tu ara, si ets molt jove encara!

No, ho puc dir clar i català, tinc una edat. Almenys, prou edat per entendre moltes coses, per haver vist moltes coses, per esperar dels altres i de mi mateix, moltes coses... o potser no tantes.

Quan superes la barrera dels quaranta, és quan comencen a donar-te senyals estranys, que delaten d'altra banda que, tens una edat. T'has de cuidar més! Et diuen uns. Vigila amb els excessos, diuen uns altres. Ja t'has anat a mirar el tema de la pròstata? Com més abans es comença, millor! No t'ho diuen als trenta, ni als vint-i-cinc. És ara, quan t'adones que, ja has fet una part important del camí. Important, no la més. Important, no menys que cap altra.

La infantesa tendra i dolça als braços de la mare, si encara tens mare, la pots recordar a través dels seus records, d'alguna foto, d'algun vídeo si has tingut sort. La infància, l'escola, els companys, els jocs i les primeres baralles; queden lluny! Tots som pares ja? Potser en queda algun que no, potser algun ja no hi és... La joventut, l'eterna joventut és a tocar, però ja no hi és. Mires fotos, vídeos, parles amb uns i altres i recordes patrons, moments, instants congelats; somrius...

A partir dels quaranta, si estàs casat i tens fills, t'adones de lo important que és seguir endavant i amb salut per ajudar a pujar la canalla, forta, sana, educada, segura, acompanyada. Que important que és acompanyar-los! I acompanyar-los amb la parella, que importantíssim que és això!

Has superat la crisi dels nens petits? Segueixes endavant? No pateixis, nens xics, problemes xics; nens grans... Ja vindran més crisis. De família, de parella, de govern i de país. Però tu has de mirar endavant, segur, ferm, sòlid, acompanyat. Agafat de la ma de la mare o el pare dels teus fills i lluitant contra tot i tothom per viure bé, tenir el necessari, estalviar, assegurar el futur. I tot, contra els elements.

Quantes coses has superat ja, amb quaranta anys? Quantes n'han de venir? Vindrà alguna cosa dolenta de veritat o tindrem una vida estable. Viurem els ràpids o seguirem a l'estany? Abans dels quaranta, psicològicament no ho pensaves, senzillament. Ara, t'ho replanteges tot. I tot segueix igual. Visca la paradoxa. Però hi penses. Penses en la mort, bé, penses en no morir-te, en viure plenament. Però no pots evitar de creuar-t'hi. La mort ens envolta constantment. Accidents, malalties, atemptats, imprudència, mala sort...

Per això, i contràriament al que pugui semblar, a partir dels quaranta jo no ho veig tot negre, ni penso que ho pugui ser. Veig que ja he fet una part brutal i que em queda per recórrer una part encara més increïble, apassionant. I la vull fer cada dia al màxim.

És per això que em tinc més cura. No tinc por, tinc esperança!

És per això que soc més prudent. No tinc por, vull gaudir de la vida que tinc!

A tope! Però un "a tope" ben diferent del que cridava i abanderava la meva vida de jove! No vull cremar res, vull il·luminar el cel per mi i els meus! No vull patejar-me la pasta, vull aprofitar-ne cada cèntim per fer feliç la meva gent.

Vull... i puc. Per que voler és poder, cada dia, cada nit.

La política, la religió, l'esport, les afeccions, els conflictes; tot això són coses que passen i que no puc controlar o evitar. Formen part de la vida, sí, però no em marquen l'agenda. La vida en si mateixa, la que passa davant dels meus ulls, la que em regalen els somriures i els plors dels meus nens; la que visc de la ma de la meva dona, amb totes les penes i totes les alegries; la que recullo de cada visita als meus pares, als meus germans; la que desprenen les paraules de cada conversa amb els meus amics... això és la vida. Això és important.

Això és de veritat. Tot lo demés, no és mentida, però no importa. 

El Run, run, run

Ara li  hem de dir running, abans en dèiem córrer. Vens a córrer? Surts a córrer?

Avui no aniré a córrer, estic cansat.

Ei, vens a fer running? No tio, passo, estic so tired!

Suposo que això va així. Volem ser independents, volem ser un país normal, i això comença per adaptar-nos d'una vegada per totes a anglo saxonitzar el nostre idioma, com a tots els països normals, que carai!

I és que, això del córrer és cansat, però fer running, és guai!

I mira que hi ha molts tipus de runners, i jo ignorant de mi, no ho sabia. Es veu que es pot córrer amb la punta, i hi ha tot un moviment empresarial/aficionat que propulsa aquesta tècnica, teoria. Run sense recolzar el taló, aprofitant l'impuls i la "molla" que dona la sola flexió del turmell. I hi ha sabates esportives, perdó, hi ha trainers que tenen la sola diferent a les normals per afavorir aquest detall tant important. Bé, perquè ens entenguem plàsticament, córrer en pla i en baixada, com si corréssim en pujada, tota l'estona.

Si ja ho diuen que la ignorància fa la felicitat.

Jo, que només corro des que, buff, em perdo en el temps només de pensar-hi, no en tenia ni idea, ni de run, ni de run style, ni de trainers.

Quan vaig començar, ho feia amb unes J'Hayber blanques, i sortíem per la ronda de Sant Martí -la ronda paral·lela al tren del meu barri matern-, amb alguna germana i els cosins, guiats tots per la tieta. I no fèiem running. I no érem els únics! Però clar, eren altres temps. Anàvem a córrer, amb pantalons curts de batalla esportiva diversa i samarretes de cotó, normals i corrents. Un més o dos abans de la cursa de torn, cada vespre. No recordo quants anys teníem, el primer cop. Nou? Deu? vuit?

Primer, curses de la Mercè, després combinàvem amb la del Corte Inglés, la de Sants... A partir d'aquí, alguns vam seguir fent-ho cada dia, això de córrer, i amb tot el peu! És clar: taló, planta, punta i repetir... milions de passes devem haver fet. I totes equivocades! Asfalt, muntanya, camp; curses curtes, curses llargues. Pista d'atletisme, platja, via del tren...  

Collons!

Si ho se, segueixo amb les Hayber, que eren planes, m'haguessin ajudat a veure la veritat del meu error! He he he!

No me n'enfoto! Només ric una mica amb mi i de mi; i un pèl dels altres, que carai! Encara que alguns es pensin que han inventat la sopa d'all, en el fons, em sembla fantàstic que estigui de moda el que sempre he defensat: que córrer és més barat que anar al gimnàs, més accessible i dinàmic, i fas molta més salut (a no ser que et toqui córrer per depèn quins llocs).

Si home, sí! Ànims! No defalliu Runners!

Quedeu per fer Running, que jo seguiré anant a córrer.

Salut i bon dia!

Pare egoista

Ara he estat estirat al llit amb el meu fill. Pur egoisme patern. Pura necessitat de vida. I com cada nit, li he explicat un conte. Sempre li explico un conte quan va a dormir, i normalment, no acaba mai d’escoltar-lo, que ja respira feixuc i somia. Mai sent el final.

A vegades, li explico contes clàssics, els de sempre. A vegades contes més moderns, d’aquests més pedagògics i educatius. A vegades, només a vegades, m’invento contes nous, a partir d’alguna cosa que ha passat durant el dia, per allò de: a veure si ho entendrà amb un conte?

La veritat és que avui, no li he explicat ben bé una història. M’he estirat al seu costat i li he explicat el dia que va néixer. El dia que va venir al món. Li he explicat, a cau d’orella i xiuxiuejant, com vam anar a l’hospital la mare i jo, perquè el Jan no volia sortir de lo bé que estava a la panxona, i que els metges el van obligar a sortir. Però com que era un tossut ja llavors, i estava meravellosament bé, van haver de caldre nou persones a la sala de parts per fer-lo sortir.

Però que ho va fer. I que era petit. Era petit però molt gran; i que just després de sortir el van posar al pit de la mare i tots tres, vam plorar com mai, d’alegria, de l’esforç. Cada u plorava pel que plorava. Però allà hi havia lo més gran que ens havia passat mai, fins llavors. Aquí, el Jan ja dormia. I he aprofitat per acabar la història recordant que la primera nit que vam estar junts, també va dormir molt, i ens va deixar descansar.

Que sempre dorm molt bé el Jan.

I que per això és tant gran, i tant fort.

I en un dia com avui, tot recordant una mare que se n’ha anat, amb fills xics com el nostre Jan, o la nostra Ivet... em pregunto com pot ser que al món, hi hagi la possibilitat de ser tant feliç senzillament al costat d’un fill, i que hi hagi gent que no ho aprofiti.

Tot pensant que hi ha nens que avui no podran ja dormir a prop de la seva mare, i que hi hagi gent que no gaudeixi, tant sols d’una carícia, d’un sospir, d’un son tranquil a la falda.

En un dia com avui, que ha començat amb una notícia que ens ha colpit amb l’adéu de la Txell, no puc més que recordar lo privilegiat que soc, que som, de ser pares, estar bé i poder viure cada dia al costat dels fills. Amb tot lo bo i tot lo dolent. El pac sencer.

En això soc un egoista. Ho reconec.

Ho vull tot.

No us enganyaré, jo no la coneixia. Vaig treballar amb el seu germà i em va caure molt bé. L’Ester s’havia fet molt amb ella en un passat recent. No entraré en detalls, senzillament, ni és just ni és justificable sota cap concepte de cap mena, que una mare hagi de marxar així.

Humilment, i des d’aquí, una abraçada molt gran a la família, als pares que no els tocava veure-ho, al marit que ha de tirar endavant, al germà, que perd una part de si mateix i, com no, una de ben gran per als seus tres fills, que puguin captar la seva energia i recordar-la, atrapant en el temps coses tant senzilles com un conte a la vora del llit, abans d’anar a dormir.

Descansi en pau.