Una casa de Barrets!

El Barça és més que un club. Sí. És evident només mirar el que ha guanyat i guanya en les competicions de les diferents seccions que te. Potència mundial en futbol, bàsquet, hoquei, handbol, atletismes, petanca?

També son més que un club en xerrameca, mala maror i entorn viciat i perdedor.

Com, un club tant important que hauria de viure amb i per ventar-se de les victòries, trofeus, guardons i guardonats que te i ha tingut, sempre està lamentant-se de les poques coses que te per queixar-se?

Suposo que va donat amb el caràcter dels catalans. Perdedors. Perdedors històrics que som incapaços d'anar pel món amb el cap ben alt esgrimint les coses boníssimes que tenim com a poble: la capacitat d’adaptació, la capacitat de superació, de fer feina i de treballar en equip, d'aportar voluntariat a la vida quotidiana, de formar personalitats notabilíssimes en el món de la ciència, pensament, art, cuina...

Som un poble poderós i petit, que potencia més la petitesa del seu sí que no la grandesa dels seus actes. I això, es transmet a tot el que fem. I el Barça no se'n salva.

Segurament, i no crec que m'equivoqui, el Barça és el club poliesportiu més potent del planeta, possiblement amb més trofeus de grup i individuals que hi ha pel món. Te una imatge potentíssima i segurament també, és el culpable que al seu voltant, es creï un forat negre que impedeix que altres clubs puguin créixer tant com podrien. És l'efecte tsunami, davant i darrera la gran onada hi ha un gran depressió.

El culer, i no dic cap mentida, és un seguidor estrany. Fins i tot diria que com a seguidor -i això segur que no ho dirà mai un jugador o un directiu per que el lapidarien-, és un frau. Un aficionat a seure a la cadira callat, poc expressiu. Poc donat a cantar i recolzar el seu equip vagin bé o no les coses. Reactiu. L’excusa habitual és, que al Camp Nou s’hi va a veure espectacle, i com que n’hi ha tant, no pots fer res més que mirar i aplaudir. Si en Messi en marca tres coreja i canta... si les coses van justes o malament, calla, silencia el seu estat. Imagineu un Camp Nou corejant, cantant originalment, animant des del primer minut fins l’últim i convertint el clam en un infern per a qualsevol equip rival? D’aquests camps n’hi ha pel món, però no és el cas del català. I si de guanyar-ho tot, passa com és lògic i provable, a no guanyar-ho tot, els silencis, els xiulets i les crítiques descarnades afloraran molt de pressa, quasi automàticament. Per això si que és ràpida la culerada.

I la premsa, els periodistes, que són tant objectius i bons professionals -com tot el que fem en aquest país- no dubtaran ni un instant a matxucar a l'equip que protegeix el seu diari; faran aflorar les gràcies i desgràcies per igual, només per vendre més exemplars. Sabeu que a Anglaterra no hi ha aquest tipus de premsa esportiva? I com funciona allà el futbol? 

Els catalans, el públic del Camp Nou en general, són com són. Més o menys sempre han sigut igual, però la premsa és sanguinària, i la gent llegeix la premsa. I segurament és el pitjor d'aquest món futbolístic. La sagrada premsa que un dia posa pels núvols un entrenador o un jugador i al dia següent treu les declaracions que acabaran amb ells.

Jo he jugat a futbol, he entrenat equips de futbol; vaig néixer l'any que el Barça de Croiff i Reixac guanyava la lliga, i he viscut la del Benables, l'era Shuster; quan el Dream Team començava a fer història jo rondava pel mini estadi entrenant amb l’atletisme; quan van arribar els foscos dies del Van Gal, Gaspar i companyia vaig refugiar-me en el passat, que sempre és millor... Vaig ressuscitar com molts amb el Ronaldinyo i l'Etoo i el Deco i he gaudit com mai amb l'era Guardiola vivint a Santpedor i presumint de poble i ara, assumeixo la nova etapa Tito amb estupor. Com acabarà? Jo no li veig un gran final, perquè no li he vist un gran principi. No faré teories sobre si un jugador de l'altura de Messi farà o no farà brillar una altra perla vinguda del tròpic. El futbol, al final, és així, com deia Valdano. Però des de Kubala a Neymar el món ha seguit i seguirà girant, i el que queda és la memòria i l’ambició de seguir essent gran! Però és que també hi ha les eres del bàsquet amb l’Epi i el Solo, i l’Aito, i l’hora de l’hambol, amb el menyspreat Urdangarín i Massip, i l’actual i explosiva etapa del futbol sala. L’hoquei no para de guanyar títols, l’atletisme és un dels grans de l’estat; les noies, les grans oblidades, també guanyen, amb el permís de les de l’Espanyol...  

El Futbol Club Barcelona hauria de ser una entitat a imitar indiscutiblement des de tots els punts de vista, i hauria de ser l'enveja de tots aquells clubs esportius o poliesportius que hi ha per tots els territoris. Un club d'una ciutat relativament petita i amb uns resultats tant impressionants... però a vegades sembla un petit club de barri que juga a estar a l'alçada dels altres. 

Ridícul.

Entre el "soci", la premsa, l'entorn i els la resta, aconsegueixen que una cosa que hauria de ser l'orgull de tots, sembli una casa de barrets de l'alçada d'un campanar. I això, ho podríem aplicar de retorn amb tantes i tantes coses d'aquest nostre país...

Vaja, que n’hi ha per rumiar-s’ho una mica.

Revolta programada?

Diuen els científics que tot està programat en els nostres gens. Dins cada cèl·lula del nostre cos està escrit quants anys viurem sans, o quants no en viurem, com serem, si tindrem o no fills alts o baixos, rossos, nassos llargs o cama curts, etcètera. Tot està prescrit i possiblement no es pugui canviar sense una alteració genètica important, o abans de néixer, o durant la vida, però una cosa o l'altra potser només ens allarga o escurça la vida, no canvia qui som. 

La vida en sí, ens dona exemples que, els humans som, per naturalesa, corruptes. Sinó, mireu com acaben a la palestra tots els que han tingut l'oportunitat de manar o dirigir grans grups, societats, països. No tots, és evident que bona gent n'hi ha, però poca, perquè no dir-ho. Jo soc honrat, però és que jo no he ni tant sols fregat de resquitllada la possibilitat d'assolir un lloc de poder, tenir amics influents, dinar amb poderosos a l'ombra o ser fill d'una família acomodada. I això, no m'ha posat a prova. 

I la majoria acaba cedint, per una cosa o per una altra, sota la pressió. La temptació que parlen els creients, el diable, el mal, les debilitats humanes. És que som febles. Vivim pocs anys i sovint, fotuts. Pels diners, per la malaltia, per la feina, pel temps, per... bé, per infinitat de coses. I no faríem qualsevol cosa per canviar-ho? Per ser afortunats? I en aquest món, la fortuna va lligada als diners i a l'èxit, no ens enganyem. Així ens ho pinten almenys. I per això, els que tenen oportunitat de canviar les coses des del poder, acaben fracassant, la majoria, enterrats per la corrupció i les seves veritats no acomplertes.

Potser també ho portem escrit en els gens, això de corrompre'ns. Potser de la mateixa manera que el nostre cos, es corromp fent-se vell, les nostres cèl·lules neuronals es corrompen per naturalesa. I això explicaria que potser també, estem programats per, de tant en tant, revoltar-nos contra la corrupció innata que tenim. 

Polítics corruptes, creences obsoletes, esports controlats, esportistes dopats, escriptors venuts, periodistes polititzats, consumisme obligat, sistemes econòmics abusius, història tergiversada, pobles esclavitzats, oprimits, maltractats, exterminats...

Clama al cel un canvi poderós. I tant poderós com pot ser una massa enfurismada, encara que sigui de manera pacífica, però farta. Hem de dir prou!

Hem d'enderrocar-ho tot! 

I si tot està programat, no patiu, que els nostres hereus ja s'encarregaran de tornar les coses al seu lloc. Però potser, i només potser, trobarem una cura per aquesta corrupció, i així com ja podem decidir que els nostres fills no tinguin determinades malalties, siguin rossos o morenos, o tinguin o no tinguin pigues, també podrem extreure aquest gen malèfic que fa que, la gent honrada acabi podrint-se per culpa dels que no ho són.

El sermó de diumenge

Darrerament he anat rellegint escrits i publicacions meves, i m'adono que ataco sovint a l’església i als capellans. Podria atacar altra gent, altres professions, altres interessos...

Però és que jo soc un ex creient devot, un ex practicant que pensava, com molts, que la solució a moltes coses, sinó a tot, estava en la transcendència. I com més em vaig acostar a les persones que s'hi dediquen, als professionals de la religió, més em vaig anar adonant que eren com jo. Volien creure! 

Jo vull creure que puc volar... però sense un suport físic no puc. Voler no sempre és poder.

Però el poder que dona el voler creure i fer creure si que és real. I he comprès amb molts anys, que el 90 per cent de les persones que es dediquen a fer-nos creure les seves creences ho fan amb propòsits egoistes, per assegurar-se un sou, una posició, un estatus; el que vulgueu. No tot són diners però, gran part del premi que guanyes assegurant-te un lloc a les files de l’església et proporciona moltes coses que a la resta de mortals ens costen diners. I per tant, una cosa per l'altre, tot són diners. 

Com deia el desaparegut Groucho Marx, els diners no fan a felicitat, hi ha altres coses, però són tant cares! 

Els religiosos han viscut sempre gratis en aquest món de dolor, patiment i esclavitud que tenim. Perquè ens sentim i pensem lliures però som esclaus d'uns horaris i uns sous ridículs que ens lliguen les millors hores de la nostra vida, deixant-nos al marge de viure els millors anys al costat dels fills, dels pares, de la vida en general. I durant mil·lennis, sota l’ombra allargada del paradís que vindrà per compensar-ho.

Ells, els religiosos, viuen amb i per a nosaltres, però aliens en el seu ésser de les preocupacions que tenim els altres: sacrifiquen la família per la dels altres, però tenen accés subvencionat als estudis, carreres, vehicles, cases, menjar, etcètera. Viuen bé, no es poden queixar, i a canvi, fan tot que la resta fem, i algunes coses pitjors, d'amagat. 

Jo ataco i critico l’església perquè són uns paràsits institucionalitzats que a costa de la història i la cultura, ens controlen encara molt, els hàbits, els fers i els desitjos, i procuren cada dia i cada setmana sermonejar-nos des dels seus impecables púlpits o els seus brillants i empedreïts altars.

Ells treballen cada dia, des de les escoles a les catedrals, intentant convèncer al personal que Déu existeix, que hi ha un pla predestinat i que nosaltres som la moneda de canvi.

Jo treballo tant com puc per fer raonar al personal. Que no ho aconsegueixo? Qui no renta plats no en trencarà mai cap, no?

La feblesa del desengany

No hi ha gaires dolors similars als provocats pels desenganys. És molt dur reconèixer que t'han caigut als peus els valors, les idees o els amics. És molt dur encaixar el cop d'una veritat que deixa de ser-ho, per ser un engany consentit. 

La religió, és un engany consentit. Jo consento, fent un acte de fe i un salt al buit, que m'enganyin amb paraules plenes de significat, paraules al vent; ells m'enganyen, jo m'enganyo. 

Trobar finalment la fortalesa per veure que darrera de cada engany hi ha una persona, un ésser humà amb les mateixes o més debilitats que un mateix, i que el seu engany no era del tot honest, altruista. L'ego humana és molt més poderosa del que ens pensem; tots responem a l'ego tard o d'hora. Potser, quan som joves, comencem per altruisme, però caiem en les satisfaccions que ens provoquen els aplaudiments, els agraïments, els somriures; ens hi podem fer addictes a sentir-nos herois de les causes perdudes, i tot això satisfà el nostre ego, l'accentua. 

Un capellà, un religiós, un  bon fidel... les satisfaccions que els provoquen les masses que assisteixen a les seves humilies o escolten els seus consells, són "secretament" enormes. Divines en diran ells...

Ara que les coses cauen, que les religions i les creences es desplomen i que les esglésies estan quedant-se grans, els desenganys són a l'ordre del dia... i el més perillós de tot, són els voltors, que esperen aprofitar la carronya que queda. 

Els voltors que prediquen coses diferents, xarlatans moderns que aprofiten els buits que hi ha a les ànimes desconsolades dels ex creients. No penseu que busquen el millor per tots, perquè no hi ha res que els diferenciï dels seus antecessors. Estaven allà, menyspreats quan els altres anaven forts, i ara que hi ha espai, a cops de colze i poc a poc, van agafant el seu, per començar a inflar els seus egos adolorits d'anys de silenci. 

Els radicals pugen amb força a la nostra societat. En minoria, sí, però amb força. Prediquen coses que els altres ja no s'atreveixen, i ho fan amb mètodes de predicador americà. Sols a l'escenari, sense alçacolls, donant una imatge diferent, humana i mundana. Fan servir llenguatge modern, directe, atacant les debilitats i punxant al cor amb missatges d’esperança, però no deixen de ser discursos assajats i recitats cop rere cop, comerciant amb els sentiments igual que ho faria un comercial amb la seva mercaderia. Porten testimonis dels seus mèrits, dels seus èxits; conversos creients i obedients que sovint viuen amb ells i per ells, adorant al seu mentor i líder per sobre de tot, i també fan les tasques fosques d’atendre als nous futuribles. Però no us enganyeu, els seus ideals són més antics que les paraules que utilitzen, i les seves intencions només busquen engruixir les seves files, ja sigui a través d'una sala des angelada i oberta a tot, com a través d'una entitat vinguda a menys. El subterfugi de les paraules; parlar molt bé i no dir res del tot clar. Demagògia de la modernitat amb finalitats fosques que no es diuen mai en alt.

Quan tens un desengany amorós, sempre et donen un consell, un de molts, que sovint és el més encertat. Deixa passar el temps! No t'agafis a lo primer que et prometi el que tenies o més. Espera, sigues pacient, retroba’t i mima’t. Si una cosa s'acaba, sovint és perquè ho havia de fer, i l'espai que deixa, potser és espai que ha d'estar lliure perquè entrin coses noves, no velles disfressades per acabar al mateix lloc.

Els xarlatans, els voltors de les masses, estan a l'aguait, i estan fent un picat silenciós sobre nosaltres; és qüestió de temps que ens adonem, massa tard, que hi ha corrents retrògrades que han emergit de les cendres de les esglésies que a consciència hem enderrocat. 

I us ben asseguro, perquè ho he viscut, que no són aigua clara...

El camí de l'agulla llarga no s'atura

El temps, el nostre aliat, el nostre enemic. Quan falta per... quan temps ha passat des de... Des que naixem fins que morim, l’única cosa que passa inexorablement, és el temps. Els segons, els minuts, les hores, els dies; i qui dia passa anys empeny, i és ben cert. I tal dia farà un any d’aquella cosa que vaig fer, i que tant de temps vaig esperar per aconseguir.

Aliat dels nostres delits, enemic per els nostres records, ens fa companyia silenciosa, essent còmplice de cada minúscul acte que realitzem, i no el delata a ningú. Bé, tret que el temps posi les coses al seu lloc, com diuen; però és clar, això només ho dirà el temps. I a cada passa que donem, un temps passat ens recorda que l’acabem de deixar enrere.

I és que hi ha coses que només les guareix el temps, i hi ha coses que ni tant sols el temps farà que s’oblidin. Tot és tant relatiu, potser excepte el temps, que per més relatiu que sigui, passa sempre endavant, mai enrere.

I ens passem la vida buscant temps per fer això, o allò altre, o perdem el temps treballant massa, i passant poc temps gaudint de la vida. Perquè tot és redueix a això: temps per dedicar a tu.

Deixa de barallar-te amb els teus pares i busca temps per reconciliar-t’hi, perquè el temps va a la contra de la seva llarga vida, i cada segon que passa és un segon perdut per viure a la vora de la gent que estimes. I massa sovint sentim allò de: era massa jove, encara tenia tota la vida per davant, hauria d’haver tingut més temps...

Aprofita la vida, i el temps sempre serà el teu aliat, i quan siguis vell, o t’arribi l’hora, sigui quan sigui, no pensaràs que t’ha faltat temps, doncs el temps de qualitat és etern, i aquest s’atura dins la ment de tots aquells que l’han pogut gaudir.... 

Un cafè si us plau!

-Perdoni, quan val el cafè?

(El barman es mira al senyor amb cara pensativa uns instants, no respon. Podria dir-li qualsevol preu, el que està marcat a la carta o més car o més barat. És evident que, o no sen recorda del que val el cafè, o no és client habitual, per tant... Però la seva reflexió va més enllà. Quan val el cafè? Quan diríeu que val un cafè, al preu actual de les coses, tenint en compte tots els factors?

El bon home s’ha llevat a les sis i mitja del matí, s’ha dutxat i ha marxat de casa donant un petó a la seva dona que encara remugava pel llit. Els seus fills no tornaran a veure’l quan es llevin, com sempre. Potser, si te sort i les coses coincideixen, els veurà una estona a la tarda si la dona s’ho pot combinar i no hi ha massa feina, però farà allò que en diem “estona de poca qualitat”, acompanyat sempre per la sensació que està treballant i qualsevol client passarà per davant de la seva família. Ha arribat a la cafeteria i ha tret l’alarma, com cada matí, aquella que sempre està encesa i de la qual paga una quota per estar al dia i activa, connectada amb la policia per si de cas –no arribi mai el cas...- Ha recollit els diaris que puntualment, i que no es retardin, són sota la persiana per la lectura obligada de l’actualitat. Ha baixat les cadires, ha repassat els terres, els lavabos i l’office, per que tot ha d’estar en perfecte estat de revista, perquè ha d’estar net, i la clientela així li farà notar, si no ho està –les coses no es noten si són com han de ser-.

Encén les llums del local, prepara el forn, prepara les safates de pastes del dia, les fresques i les que s’han de coure; fa un càlcul mental del pa que ha de fer per primera hora, que no en sobri ni en falti, però millor que no en falti, que sinó després hauria de córrer. Tot això, mentre prepara la caixa i engega l’aire, calent o fred, sempre depèn del temps, i en aquest país, el temps o és fred o és calorós, no hi ha terme mig, com en tot. Quan és tot a punt, esperarà. Què esperarà? Doncs que entrin persones, la seva font d’ingressos. Una font d’ingressos que, fa anys eren constants, fidels, habituals. Una aixeta que rajava segura i agraïda, ara també va com el temps, a vegades a tot raig, a voltes sense força, a ratxes.

Però vingui o no vingui el personal, al rebost hi ha d’haver de tot, és clar. I això s’ha de mantenir. Ha de tenir tots els embotits, les verdures i els naps i cols a escala de la carta que ofereix, els serveixi o no. Perquè no hi ha res més empipador per a qualsevol, que entrar a esmorzar i no trobar el que desitges –el se m’ha acabat no queda polit, no queda bé-. Tot ha d’estar impecable, o si més no, el més similar a...

I és clar: el cafè. El producte estrella de la cafeteria. La màquina sempre encesa, amb la seva caldera sempre a punt, dia i nit, per servir el millor cafè a qualsevol hora. Aigua, sí, però aigua a la temperatura perfecte i la pressió adequada perquè al travessar el cafè molt recentment pel molinet, entri a la tassa amb la particular cua de rata i l’aroma i textura adequades per ser un bon cafè. Ciència i art. Economia i paciència. El cafè pot ser del més barat del mercat a una varietat cara, bona, amb aromes i harmonia –com en els anuncis de nespresso-. I si va amb llet –normal, desnatada o de soja, o amb licor, llarg, curt, americà...

El cafè és un producte barat. La cafeteria és una professió cansada. Dura. Hores i hores per potser, només fer el cafè d’aquell senyor que entra per la porta. El preu d’un cafè?, pensa...)

-U amb cinc, si us plau.

Majoria Absoluta

Estic segur que, el que escriuré ara és una bajanada, i tal vegada ja ho ha postulat alguna eminència política o estudiós del tema. El problema de la democràcia, o un dels greus problemes del sistema democràtic, és el pes de la majoria.

M’explico. La democràcia persegueix, d’una manera o d’una altra, que a través d’unes eleccions “lliures” accedeixin al poder uns grups o uns altres, i que es reparteixin el pastís en funció dels resultats. Tot plegat perquè governin, adequadament i responent als seus programes electorals, la seva orientació política i les influències externes que puguin tenir. Fins aquí, molt bé. Nosaltres, el poble major d’edat i participatiu de la societat, votem. Ells, escollits per representar-nos, accedeixen al parlament, formen governs i escullen presidents.

Quan no hi ha majoria absoluta, merder. Governs de coalició, ningú es posa d’acord i sembla, a priori, que el país en qüestió no avança. Els que poden pactar, ho fan i governen; els que no, s’oposen a qualsevol cosa que faci olor de govern (encara que ells farien o podrien fer el mateix si estiguessin al seu lloc); i les minories? No són escoltades perquè no compten gaire. Si hi ha majoria absoluta, perfecte. La oposició critica tot el que fa el govern, el govern es deixa criticar i imposa la seva llei, i les minories, estiguin o no d’acord amb qualsevol cosa, no compten per a res.

En resum. Les majories esclafen i fan el que volen i les minories no compten per a res. Però és que les minories en un parlament, són representants de no tanta minoria de gent com sembla, persones al capdavall, però com que no tenen pes polític per decantar la balança cap a cap costat, la seva opinió o les seves propostes, o les necessitats dels seus representats no són vàlides -per als que governen-.

Perquè, no oblidem que ser polític és una feina. Una feina remunerada. A vegades sembla que se’ns oblida aquest punt i considerem als senyors i senyores polítics i polítiques una mena d’herois i heroïnes de la pàtria que tot ho fan per honor i entrega. No, malauradament, cobren i molt. La carrera d’un polític pot ser curta, com la d’un futbolista que no despunta. Però pot ser molt llarga, i estar mamant del diner públic fins que es mor, i això és terrible. Perquè ells faciliten les lleis que els autoritzen a ser eterns polítics.

Per tant, la majoria, el partit que representa la massa votant majoritària d’un país i que ara és a l’oposició ara és al govern, fa i desfà la feina dels predecessors, impedint també, que el país, les lleis, i les polítiques socials avancin. No oblidem tampoc, que encara que sembli mentida, les polítiques d’un govern haurien de ser eminentment socials, i encarades a donar sortida a les necessitats de la gent que vota: de nosaltres. Sovint també se’ns oblida aquest petit detall.

Per tant, com que sembla que un país no avança ni amb majories absolutes (perquè normalment serveixen per tirar enrere tot el que ha avançat el govern anterior que les ha tingut) ni les minories pactades, perquè serveixen per reduir a la mínima expressió els programes de cada grup per barallar-se per qui té més pes en la coalició, i tirar-se els plats pel cap quan s’acaben, el sistema democràtic trontolla des de la seva concepció.

La meva particular tesi és que el pes de les majories s’hauria de canviar, en benefici del poble, i no dels governants. No per posar més fàcil la seva tasca, sinó perquè se la prenguessin amb més seriositat. Una votació et dona la possibilitat d’accedir al poder, d’acord. Però un cop tens el poder, l’has d’administrar repartint per a tothom (majories i minories) les teves polítiques futures. Per tant, que la mateixa majoria que t’ha donat els càrrecs i els diners que comporten, també et doni la impunitat per fer el que et roti, encara que la teva majoria sigui només uns quants escons més que tota la resta junts, és totalment injust. I la política no és com el futbol, que a vegades és just i a vegades no. La política democràtica almenys, ha de ser justa. I la justícia només la dona la ponderació, no la dictadura de la majoria.

El funcionament democràtic dins de la cambra parlamentaria de qualsevol país, hauria de ser  parlamentari. És a dir, que es treballessin les coses i es parlessin. Un debat parteix de l’equitat i es decanta amb arguments, no es fa per pes, es fa per convenciment. No n’hi hauria d’haver prou amb la majoria, ni simple ni absoluta. Hauria de ser per més de dos terços, i això a vegades, o més aviat sovint, inclouria les minories que, comptarien. Les majories aplicarien els programes, però les minories podrien dir-hi la seva i incloure-hi coses a través dels pactes i els suports. No seria tant fàcil arrasar per pes.

Però, es que les lleis aprovades per un parlament, haurien de tenir una validesa de funcionament i efectivitat també. És a dir, haurien de valdre i no poder-les derrogar fins que un grup d’experts externs i entès en la matèria –i el més important, independent-  corroborés la seva inefectivitat. No és democràtic que un país passi quatre anys amb una política i després canviï tant que tot el que s’ha fet no serveixi per a res i tornem a començar, cicle rere cicle. Això és estúpid, i l’estupidesa no hauria de ser democratitzada.

Crec que se’ls estan acabant els arguments a tots aquells que defensen la democràcia actual, l’espanyola en concret per ser la que m’afecta, és perfecte tal i com és. Això ha de canviar, i tot el que envolta a la democràcia també. Constitucions, estatuts, lleis de partits, llistes tancades, sindicats corromputs i societat mediatitzada per la televisió que pots o no pots veure segons on hagis nascut. Em de replantejar moltes coses, però jo, començaria per dalt.

O, no són ells els que s’estan forrant a costa nostra? Pensem’hi.