Temps

Ara fa pocs dies ens vam tornar a mirar la pel·lícula “Bellesa Oculta”, per qui no la conegui es podria definir en un melo-dramón sensiblero que sap arribar al cor tot parlant de la mort, bàsicament. La mort d’una filla, la mort d’un mateix, la mort com a final de tot o la mort com a finalitat d’una creença. 

La mort ens marca la vida. Volguem o no.

Per això celebrem cada aniversari com una victòria o com un esglaó més cap a ella. Per això vivim enmarcats en la decadent imatge del final inevitable. I és que tot ens ve definit per les hores que ens falten i les que ja hem fet.

Els éssers humans centrem la nostra vida en omplir el temps que tenim de coses, la majoria totalment sobreres, només per sentir que estem vius, que tenim hobbies, que estem ocupats, que som importants, que som famosos, coneguts, algú… Evidentment si no som “ningú” per a la massa ens centrem en ser algú per als nostres, però cerquem aquesta petita o gran glòria per allargar el màxim la nostra ombra més enllà de la nostra carcassa de carn i ossos. 

Les nostres cabòries giren al voltant de preguntes que intenten fer-nos comprendre per què som tant finits. I és la nostra gràcia i alhora la nostra debilitat: fem el que fem, morirem.

Avui he fet anys, quaranta tres. Res de l’altre dijous per un home com el meu pare o massa per un jovenet que em miri des de l’adolescència. Però els he comptat. Poder comptar anys, viure’n de nous i recordar-ne els anteriors és un luxe que alguns que coneixia ja no poden fer. I molts que desconec que mai hi arribaran. I espero arribar als del meu pare, per poder deixar de jutjar-me, sa i clar. Tots ho esperem, oi?

Quantes creences divines no giren al voltant del fet que, un cop morim, ens donin una esperança de quelcom més, més temps, més important, més tranquil. Cels, inferns, purgatoris, reencarnacions, energies, premis, castigs… Quants Déus no ens prometen un més enllà per purgar els nostres “errors i pecats” del més aquí? I tots són fruits de la ment humana. La mateixa que concep històries fantàstiques que parlen d’Elfs que viuen per sempre i que estimen l’art i la música i la natura per sobre de tot. Una projecció impossible del que podria ser la humanitat amb més temps per madurar les hormones, sobretot les dels mascles. I els Inmortals de la literatura sempre tenen unes penes enormes a sobre, carregats de maldecaps simplement per viure més que ningú: Dràcules malèfics i eternament enamorats de l’impossible, lluitadors incalsables que tenen el premi de l’eternitat sempre i quant només en quedi un; éssers misteriosos que projecten els nostres desitjos més íntims i les nostres pors per compensar la nostra feblesa. 

Som finits, i aquesta condició tant inequívoca ens fa inventar tota mena de coses per explicar-nos, per consolar-nos, per expiar-nos. 

Si fóssim eterns no celebraríem aniversaris. Els deixaríem de fer, ens avorriríem. Potser faríem decarsaris, o vintenaris per marcar una mica l’edat i entendre la experiència dels nostres besavis. Quin conyàs no? Tota la família reunida per Nadal seria la bomba! No tindríem prou taula mai; clar que potser tampoc no seríem tants al planeta, no caldria tanta prole amb tanta vida per davant. I segurament hauríem superat això del Nadal…

Però això és fantasia. Imaginació al poder per una ment efímera que cerca arribar més enllà. 

Qui vol viure per sempre? 

Jo només vull tenir prou temps... 

Arriba Espanya! (no está mal escrito, es catalán)

Muchos, mejores que yo y mucho más sabios que yo, han comparado en otras ocasiones este proceso independentista entre Catalunya y España con un matrimonio que se separa. Evidentemente, la comparación solo se entiende si tienes dos dedos de frente y sensibilidad para meterte en la piel de otros. 

Pues bien, si resulta que los catalanes independentistas estamos tan fuera de la ley, o al menos nuestro pensar es tan ilegal, solo hay dos soluciones posibles. La primera no nos la queréis conceder, la independencia. ¿Por qué no? Motivos reales, motivos pensados que no pendan del “porque no” o del “per mis cojones que no” o del aun más interesante, “no se puede romper España porque no se puede”, no hay. O sea, los pesaos catalanes indepes no hemos recibido ningún fitbac positivo que viniera de tierra adentro, un amor incondicional a nuestra cultura tan interesante o nuestros pueblos pintorescos o nuestro arte peculiar o incluso nuestros triunfos deportivos que son tan vuestros (cuando ganan) y tan nuestros cuando pierden. No. Nada. Nos queréis aquí para pagaros la fiesta. ¿Verdad?

Volviendo momentáneamente al matrimonio, nos queréis para que os la chupemos de vez en cuando y os hagamos la limpieza de casa para que cuando vengan los colegas encuentren el salon a punto y las cervezas frías…

Supongo que con una tentación así, “a por ellos”, “se van a cagar”, “mas dura será la caída”, “todos a la cárcel”, cualquiera se queda en casa. 

De hecho, es lo que nos pedís. Vaya, ha sonado suave, nos aconsejáis; joder, otra vez: nos obligáis a tomar este camino. O nos quedamos con vuestras reglas o volvemos a empezar. Sois unos catalanes malos, y pensáis mal. Si no escogéis a presidentes constitucionales, os metemos otro 155 y así os jodéis un poco más! Ah! Vale, no lo había pillaooo. El 155 es la paliza del marido borracho que vuelve y se encuentra la mujer con ideas! 

Vaaaale, pues nos quedamos.

Yo me olvidaré que durante años, nos habéis estado timando con una democracia no participativa, una dictadura que cada 4 años pone un mindundi al frente de un sistema corrupto hasta las cejas que, para que no deje de llenar bolsillos necesita imperiosamente que alguien llene los bancos. 

Nos olvidaremos de nuestro Estatut de Autonomia que con un 90% de votos a favor os pasasteis por el culo en el senado y nos devolvisteis hecho jirones. Jirones que otras comunidades han aprovechado y a nadie se le ha pasado por la cabeza cepillárselos. 

Nos olvidaremos de los insultos, agravios, menosprecios, vejaciones y ridículos que provocan la cultura catalana en teles como 13tv o canal Inter economía u otros parecidos, con la permisividad absoluta de todos y cada uno de los jueces y fiscales que luego, no tiemblan ni un segundo en catalogar a pacíficos votantes de tumulto, y a señoras viejecitas de incitadoras.

Olvidaremos las hostias de los cuerpos de seguridad del estado, aquellos seres de negro, cobardes encapuchados con chalecos y casco y escudo, porra en mano y barbas arregladas todas por igual, malditos hijos de la gran fornicadora que llegaron a mi pueblo y otros tantos con caramelos para todos.

Olvidaremos la agresividad de los gobernantes españoles y no tanto, para con el pueblo catalán y sus aspiraciones demoniacas, fruto de un aquelarre de brujas. Olvidaremos los encarcelados y los apestados, los inhabilitados y los querellados. 

Lo olvidaremos todo, por vosotros. Españoles que nos queréis mogollón. Que nos queréis tanto que si pensamos en marchar, nos vais a hostiar hasta que queramos quedarnos tranquilamente. 

Nos queréis tanto que no tenéis palabras, no encontráis los vocablos adecuados para profesarnos amor. Preferís tener el partido político más corrupto de europa gobernando vuestras vidas que escuchar por un momento alguien con ideas nuevas. Si, se que estáis pensando en Rivera, o Sanchez. ¡He dicho ideas nuevas!

Pero bueno, ¿os habéis pensado que yo soy imbécil? 

Supongo que ese es el problema. Que no veis que hay un problema que no se resuelve con tribunales ni con querellas ni con 155s… Y el problema es que no nos queremos. Y que pensáis que somos imbéciles. 

Desperta Ferro!

Avui és un dia de reflexió. Reflexionem els que tant hem lluitat i ara ens sentim estranys. Que podem fer per lluitar contra la legalitat de l’estat español i el recolzament absolut de les democràcies occidentals? Ben bé, gran cosa no. Només podem ser Catalans.

Que vol dir ser Català? Viure i treballar a Catalunya com va dir en Pujol? Potser. Però jo penso que vol dir quelcom més. D’entrada conèixer el significat de la paraulota “quelcom” i d’altres paraulotes que corren en aquest idioma. I de sortida, crec que ser Català és sentir-ho, estimar la terra, estimar la gent, la cultura, les peculiaritats, les diferències. Ser Català entenc que és estimar la diferència amb aquell que se sent Espanyol. Som nacions diferents per més que vulguin negar-ho. Les persones intel·ligents saben apreciar aquestes diferències. Catalans, Vascos, Espanyols, Gallecs… Som diferents. 

Però ser Català i sentir-se’n també inclou un deix de caràcter que ens fa forts, no l’oblidem. Sabem resistir. Com no pot ser d’una altra manera, oprimits com hem estat com a poble, tenim un caràcter que no sap perdre, que no li agrada. En qualsevol altre lloc del món potser ja seriem residuals, extingits… Jo penso que l’Espanyol fa el Català i el Català fa l’Espanyol. 

Igual que ETA feia al PP i al PSOE en el seu moment, i sense ells ETA no tenia sentit. 

Som un poble acollidor i de pau (tret de quan hem tret les forques i les espases, només cal repassar l’història). 

I resistim. Resistim perquè no ens ha quedat altre remei, gràcies als pactes successius que han obrat els nostres governants, condemnant-nos a ser una regió en un país mal fet, estructurat sobre guerres que no es tanquen des de fa segles. 

Però resistim.

I seguirem resistint, jo ho veig així. Jo defenso el punt de vista, i ho he fet en altres escrits i sempre ho remarco, que l’estat veí no s’aturarà davant de res, i farà servir tot el que estigui al seu abast per intentar aniquilar-nos. Aniquilar-nos com a adversari polític. Volen que tornem a ser tant residuals com quan a les manis de l’onze erem quatre gats i llençàvem ampolles tot cremant contenidors. Volen que desapareixem com a grup. I sabeu perquè tenen tant interès? Perquè tenen por! Por de la força que tenim. I de lo sorprenentment resistents que som.

Ningú posa tant interès en resoldre a la força quelcom que no molesta, que no fa por. Uses la força quan no et queden eines racionals. 

Per això seguirem resistint, perquè tenim eines i temps i paciància. No passa res, només el temps.

La seva llei ens posa els presidents a la presó i ens insulten posant la persona non grata més odiosa que han pogut trobar com a encarregada de la província? Passiència. 

La seva llei vol eleccions en les que aixecaran ells el crit de Vull Votar i tornaran a haver-hi urnes legals i a tots els pobles, i no hi haurà pressió policial ni abusos de poder, tortures i altres perversions policials? Passiència.

Jo no se si em fa ràbia o em fa riure la Soraya presidenta. Jo segueixo sentint-me independent. Segueixo sense rei. I evidentment no sento gens meva les persones que ens han tractat com animals, que ens han obviat com a problema sistemàticament, que ens han insultat, violentat, menyspreat i atonyinat. 

Resistim i no oblidem. Seguirem sumant gent a la causa, perquè la força de la raó és amb nosaltres, però no hem de defallir.  

El problema Espanyol és que pensen que tancant els ulls desapareixerem. 

Jo segueixo sent aquí. 

I vosaltres? 

Doncs seguim endavant! Amb pas ferm. Si aquesta oportunitat que semblava tant clara, no era la bona, en tindrem més. Jo estic orgullós del nostre govern i la gent que ha fet possible això, perquè ho hem intentat tot de la manera més cívica possible i sense violència. Seguim així. 

Decebut? Gens ni mica. Desanimat? Mai. 

Resisteixo, sento, estimo i visc. Visca Catalunya! 

PD: Vosaltres heu sentit als dirigents de PSOE, C's i PP com han encarat aquesta baixada de bandera per les eleccions del 21D? Parlen de tornar a la legalitat, de guanyar-les!!! Discursos de cara a la galeria Espanyola, són discursos per a la seva parròquia. O algú dubta que si hi ha eleccions i els Catalans votem, el PP seguirà essent residual, el PSC a la cua i C's potser, aconseguirà ser el partit de l'oposició?? Clar, potser pensen que no anirem a votar, i deixarem que governi la Generalitat la Inés o l'albiol. L'Iceta ja no el compto. Viu als mons de Iupi i encara no s'ha enterat que tothom li diu Cacauet. 

Odiar el Català

He mirat moltes imatges d’abans i de després de la senyora aquesta que surt per la televisió, la Soraya. D’abans, d’abans que fós la segona del govern central, d’abans que fos la persona que mana tant, que te tant de poder, aquesta que destila tanta mala baba. 

Perquè abans, reia, era cordial, fins I tot era afí a certes idees nacionals, vaja, com tots. En Rajoy demanava referèndums, la Soraya feia bromes, i l’Aznar parlava català en la intimitat.

Jo ara m’imagino la Soraya parlant en veu baixa, abans d’anar a dormir, amb les mans juntes així de genolls, mirant al cel i dient, “Rajoy, carinyo! lo hemos logrado! Lo que perseguían nuestros ancestros con todo el peso del régimen lo hemos logrado ahora con quatro jueces y quatro leyes en nombre de la constitución!! Nos estamos cargando a los Catalanes!!”

Me la imagino. El somni humit de tot falangista. 

Quan parla, quan es dirigeix als catalans o es refereix a qualsevol tema que es refereix a Catalunya se li marca una mirada, una expressió que és pura ira, odi, embestida. Tota ella es tensa i no hi ha ni un bri de perdó, acertivitat, empatia, humilitat, amor, tendresa, cordialitat… Bé, no entraré a valorar si és més papista que el papa, però està clar que és la viva imatge de la Catalanofòbia que tant prediquen que no existeix. Que tot és a fi de bé dels españols i de la majoria de Catalans que pateixen. 

Amb polítics així, carregats d’ideologia negativa és impossible fer res, im-possible dialogar, im-possible asseure-s’hi i fer un cafè tranquil·lament. 

Jo, quan era jove i actiu en el món de l’escoltisme sempre tenia aquell eslògan al cap, aquell que venia dibuixat en el llibre de l’escoltisme per a nois, un Im-possible amb el nen xutant l’im per convertir-ho tot en possible. No, amb aquesta gent no hi ha res possible. Res positiu.

Nosaltres ens hem enrocat en la nostra línia, és cert. Però és que quan d’agredeixen, acostumes a arraconar-te. Quan no paren d’agredir-te, t’arracones, t’enroques. 

No es pot entendre des d’una perspectiva no catalana o no nacional catalana. Evidentment no puc entendre la agressió si crec que el castellà és el dogma i la raó de tot. Que Espanya és la Nació, el principi i la fi de tot. Però jo sempre ho poso en exemples pràctics que es poden entendre: vaig a l’abacus a buscar llibres i no tots els que m’agraden són en català, i a mi m’agrada llegir en Català, però m’he de fotre. I no em fa res: se parlar, llegir i escriure perfectament en castellà, i hi he viscut mitja vida a Barcelona (que és com dir que tot és en castellà), i ho vaig estudiar tot en castellà gràcies a la meva escola no immersiva, La caixa, graciós el nom. Però m’agrada llegir i imaginar en el meu idioma. I vull veure una peli i, cony! no la fan en català. I vaig a una botiga i collons, no m’entenen ni m’atenen en català. I vaig a les oficines de l’Inem i collons, res de català… Bé, viure a Catalunya i sentir constantment parlar castellà a tot arreu i intentar fer una vida catalana és difícil; a vegades només demanem això, poder viure en l’idioma que estimem, que pensem, que somiem… sort que ens hem menjat el castellà. 

Però ja ho dic, no s’enten si tu penses que això son nimietats. Però si aquesta Soraya o el Rajoy o qualsevol altre que pensa així, els passés això mateix a ells, que volguéssin senzillament viure en castellà i no poguèssin, potser ho entendríen. Però no poden concebre-ho perquè són fills del gran regne d’espanya, una grande y libre; perquè vagin on vagin poden treure pit i dir que el seu és el tercer idioma més parlat al món i que són una gran nación. No conceben que al costat de les seves fronteres hi ha diferències; que dins les seves fronteres hi ha diferències. Perquè la història que neguen parla de països diferents que s’uneixen per casaments reials i absorcions doloroses, però això no importa perquè son uno de los paises democràticos más ejemplares que existe. No mostren cap empatia perquè no els cal i a més, no fer-ho els dona vots, molts. I és segurament el que més llàstima em fa de tot. 

Odiar lo Català dona vots. 

Està tot previst. Segueixen un patró, un patró que ve de lluny. Jo recordo que quan l’Aznar va treure majoria absoluta, vaig dir: ai, que patirem! Llavors vam començar a patir i hem anat veient com llei rera llei, actuació rera actuació, aquesta empatia que abans notàvem en altres governs, s’ha anat esvaint i només queda odi. Odi i rancúnia. 

Jo no els odio, no encara. Però em fan por. Por perquè detecto que són capaços de molt, i tenen molts factors a favor per fer molt. Collons si poden fer! Ara, tenir por té un costat positiu. Et fa estar atent, alerta. Els accidents venen quan no tens por. 

Som més de dos milions de persones, molts més, els que volem democràcia. En aquest país està en joc la democràcia, no la independència. Hem de demostrar que som més de dos milions, perquè dos milions són molta gent. Molta força. No cal sortir al carrer sempre, no cal fer-ho tots alhora. Només cal no defallir. L’objectiu és aturar-los. Aturar la barbàrie. 

Ells venen a bombardejar Barcelona (ara de manera política i judicial) per tornar-nos a tenir al terra Durant quaranta anys més, i nosaltres no ho permetrem. Hem de tenir al cap que ells, els polítics españols del govern central, tenen les idees clares i no s’aturaran a no ser que es trobin davant els dos milions de catalans amb les idees també ben clares. 

No aquest cop. 

Aquest cop no!

Aquest cop no!

No passaran.

Mai més.

Rajoy, que haces hijo!

Rajoy!! Cógete fuerte que vienen curvas!!

Estás haciendo todo lo que te han dicho que no hagas. Tu mismo!

Preparate para conocer la capacidad de resistencia de la gente de este pueblo que menosprecias. Aquellos que hacen cosas, no pararemos hasta verte desde lejos, no pararemos!

Y no es una amenaza, es una realidad. 

Agárrate! 

Catalunya se pone en pié y serás recordado como aquel que la levantó! 

Saludos desde un país independiente. 

Adeu Espanya

No estic indignat, no estic molest, no estic enfadat. Estic de colònies.

M’agafa lluny de casa acompanyant al meu fill en uns dies de joc i convivència, de pau i de concòrdia, lluny de la política, lluny de la violència verbal que ens acompanya darrerament.

Però estar de colònies i lluny de tot no vol dir no assabentar-se de res, sobretot en aquest món global. Evidentment, les noticies de la resposta del president i la rèplica del senyor del país veí i les detencions dels responsables de l’ANC i d’Omnium ens han arribat. 

I no estic indignat, no estic molest i no estic enfadat. Estic a l’espera.

Espero l’inevitable. Espero que passi el temps, que sortim al carrer, que paralitzem el país, que parem màquines, que demostrem que som un poble capaç de tot. Capaç d’acceptar que hem passat de pantalla. Jo he passat de pantalla. 

Fa uns dies escribia que preferia esperar, esperar la resposta dels europeus, dels españols conscients, de la gent de bé que havia vist el que havia passat a Catalunya. Fa uns dies estava dubtós de la resposta del país veí. Pensava que s’ho rumiarien però no. Veig que prefereixen desenmascarar-se totalment i demostrar l’estil i la calanya de gent que són. 

Jo ja no espero això. Em sembla bé la independència a la brava. Pel dret.

Ja no crec en política de pactes, s’ha acabat el temps de la treba. 

Som un poble cansat de rebre. Ara ens toca a nosaltres. 

No amb violència com fan ells. Si envien tancs, rebran flors. Si envien homes de negre, rebran mans enlaire. Si paralitzen comptes… rebran boicot. Tenim el poder i la força de paralitzar mig país almenys, ja que no som tants com voldríem ni tant pocs com ells volen fer creure. 

Parem-lo. 

Ajudem-nos. Perquè això no pot seguir així. No vull que els meus fills a qui no he menjat mai la bola perquè pensin de cap manera sobre res referent a la politica, visquin ni un minut més del necessari en un país com el veí, amb tant d’odi, amb tanta brutalitat i violència en el seu sí. Fart de veure com gent que conec justifica aquest odi i aquesta violència amb la bandera o amb l’idioma, ignorant totalment que això no és una qüestió només de banderes. 

Això és un tema de dignitat. A mi no m’hi veuran mai més per les espanyes, no m’hi trobaran als foros hispans, ni a les teles, ni a les ràdios, ni per curiositat de sentir que diuen. No m’interessa. Ja fa temps que no practico el zapping, però ara encara menys. 

Estic esperant que caigui la fruita madura, pel seu propi pes.

I no trigarà gaire. 

Preparem-nos. 

Els ous ja s’han trencat, i ara s’han de batre per fer la truita. 

I si hem d'anar a menjar a l'espai exterior, doncs abriguem-nos, ja trobarem un altre planeta més amable, cívic i acollidor.

Adeu Espanya. A mi ja no em recupereu. Espero que sigui un més d'una llarga, llarguíssima llista.

Pues bueno, pues vale, pues adiós!

Jodidos Catalanes

Vamos a explicarlo fácilmente a ver si lo entendemos. 

Los independentistas Catalanes son unos Nazis.

Bien, situémonos: Nazis fueron los alemanes de la segunda guerra mundial que perpetraron un genocidio sin precedentes en Europa, en el pasado siglo 20, hace menos de 100 añitos. Los Nazis accedieron al poder de Alemania democráticamente y se convirtieron en el partido mayoritario de una Alemania hegemónica para intentar con su potencia militar dominar Europa y pasar por la piedra a todo aquel que fuera, negro, judío, musulmán, gitano… 

Bien, Los Nazis tuvieron muchos aliados potenciales en Europa que le brindaron apoyos de unas u otras maneras y con los que hicieron tratos de favor de todo tipo. Tu me prestas unos aviones para bombardear tal pueblo, yo te cedo mi espacio para controlar las fronteras; vaya, tratos de favor entre Nazis y otros países Europeos (Japón y países no europeos al margen), la Francia de Vichí o la Itália de Musolini. La dictadura de Franco no era aliada pese a sus muchos parecidos y se mantuvo neutral en la gran guerra Europea. Yo no te molesto, tu no me molestas, pero nos hacemos foticos, nos ponemos al día con los prisioneros, te cedo algunos soldaditos azules, etcétera.  

Los Nazis y los Fascistas tuvieron su momento. Los Nazis perdieron la guerra, perdieron sus líderes, y el mundo los juzgó. Los Fascistas Italianos perdieron la guerra y el mundo les juzgó. Los Japoneses, bueno, ya sabéis la que les cayó del cielo a los Japoneses. Los Falangistas españoles, listos como anguilas sobrevivieron por neutrales, se toleró su dictadura, se protegió el régimen ya entonces por una Europa destrozada y vivió otros treinta años más hasta que murió su gran líder. 

Luego, lo que ya sabemos, todo cambió de la noche a la mañana y no había nadie en este país que fuese Falangista, Franquista o anti demócrata. Viva el Rey, viva España y aquí no ha pasado nada. Constitución y a vivir.

Durante la dictadura del señor Franco contemplada y protegida por Europa y Estados Unidos, se intentó aniquilar lo diferente, y lo diferente eran las nacionalidades no Castellanas: Catalunya, País Vasco, Galicia, Baleares, Valencia… Vaya, todo lo que no hablara Castellano, no animara a la roja y no fuera a los toros. Con todo mi respeto a la Roja o a los Toros -que aburro y creo personalmente que no tiene lugar en este siglo- pero el régimen Falangista no protegía precisamente la cultura, y aún menos la pluri culturalidad. Durante esa época, ya pocos la recuerdan, se perseguía el Catalán, que tenia que ser hablado y escrito en la intimidad y a escondidas. Se torturaba, se encarcelaba, se callaba al personal, se separaban familias… Se fomentó, como se hace ahora a la inversa con las empresas, que los trabajadores fueran a Catalunya a trabajar, entre otras cosas porque la población Catalana estaba muy mermada y había sufrido mucho durante la guerra civil y los años siguientes. Castellanizar Catalunya no era solo un hecho casual: si se llena de gentes de Andalucía y Extremadura, poco a poco no va a quedar nada, el Catalan morirá, se extinguirá. Eso pasó y no se estudia mucho, me temo. La famosa memoria histórica, o la desmemoria histórica. 

Pero ese plan no funcionó, no del todo. Hay un pósito muy grande de gentes que no se han “catalanizado”, nunca ni lo harán. Pero debe dar mucha rabia que aun con un plan tan bien tramado y tanta jodienda, los putos catalanes sigan tocando los cojones con su cultura de mierda, su idioma de mierda y sus demandas de mierda. 

Jode. Y jode que encima sean trabajadores y soporten la economía, y sean un motor. Como debe joder que lo hagan en Catalan, para muchos de esos hijos del camuflado Falangismo liberal. 

Joder como jode. 

Y los Nazis són los catalanes, claro. 

Porque en España no hay hegemonía política y de pensamiento. No. 

Claro. 

Que va…