Avui faré una mica de demagògia, permeteu-m'ho, a favor de la
classe governant manaire, ergo banquers, polítics, empresaris (grans) i altres
membres de les altes esferes del país, nostre, veí i llunyà.
I és que, ens posem les mans al cap, ara amb tots els casos de
corrupció, perquè fa mal veure que tot, de cop, està podrit. És veritat. Però
hauríem de ser un pel menys hipòcrites, i reconèixer que, tots sabem que per
trobar feina, una de bona, la millor manera no és enviant currículums i fent
entrevistes: és tenint un endoll. Una persona, coneguda, familiar i de
confiança que ens endolli dins de l'empresa, càrrec i sou que "ens
mereixem". A tots ens ha passat o ens agradaria que ens passes. No és un
escàndol, és que moure'ns per confiança i proximitat és la manera més fàcil i
ràpida de fer les coses.
Ningú s'escapa d'això. Tots sabem també, que dins les altes
esferes i altes classes, es protegeixen entre ells, sense necessitat de tenir
sindicats especialitzats en això. Ho fan per proximitat, confiança i voluntat
de supervivència, com tots els altres. Els polítics col·loquen als seus fills,
germans i parents pròxims al sí del seu partit, i es casen entre ells (membres
d'un partit amb membres de l'altre, també...) i es perpetuen tant com poden, és
lògic.
Els fills dels rics van a les millors escoles (encara que siguin
uns negats, uns vagos o uns inútils, com podem ser la resta) perquè els seus
pares les poden pagar (vaja, són dels pocs que les poden pagar), i s'asseguren
que les beques (que ells mateixos a través dels seus amics banquers
concedeixen) arribin als membres de la societat de "classe
mitja/baixa" que més puguin aportar en tots els sentits, al seu benestar.
Tot està ben lligat, però és que és normal. Tots ho fem.
Cada classe social, cada empresa al seu nivell, cada contracte que
signem; tot està condicionat per el coneixement de la persona que volem per un
càrrec. Si és familiar, millor. Potser per controlar millor els efectes de la
seva feina, o potser per estima, o potser per fer un favor a un germà, o fill
de germà. Tot funciona més o menys de la mateixa manera. La veritat, no se de
que ens estranyem.
No se perquè ens posem les mans al cap al veure la perpetuïtat de
la monarquia malgrat sigui anacrònic, vergonyós i indecent respecte la resta
dels mortals.
No se perquè ens estripem els vestits quan ens parlen de les
xifres que mouen els grans bancs, diners nostres per salvar-los el cul, si ja
sabem que els que els autoritzen són els mateixos que se'n beneficien, i per
tant, es fan els favors que voldríem que ens fessin a nosaltres.
No se perquè alcem la veu per protestar contra les injustícies
judicials que es cometen a favor dels que tenen més recursos, si són els que
poden pagar els millors advocats (que sovint són els que tenien més números
d'arribar on han arribat, gràcies als calers dels seus predecessors).
No entenc perquè som tant il·lusos. Si estiguéssim en el seu lloc,
faríem el mateix. Ho fem des de les nostres petites poltrones, amb els fills
(els preferits i els que no), els alumnes (els que ens cauen bé, i els que no),
els clients (els bons i els dolents), els familiars (els dignes i els "non
grats"), etc...
Ja ho se, he dit que faria demagògia, però és que, a hores d'ara,
que més podem fer, veient el que estem veient cada dia?
Riure'ns una mica de nosaltres, els desgraciats de torn. Bé, jo
soc tremendament feliç, però un desgraciat al cap davall. Però és clar, una
cosa no va lligada amb l'altre. Ja se sap..
