Valorar la vida

Aquest any no l'he començat amb massa bon peu, per no dir que l'he començat bastant pitjor del que esperava. I no és que el meu peu dolent, el que em van operar al més de novembre, no funcioni bé, res d'això. És que el dia tres del mes present, al tercer dia de començar el 2017, va i em foto la gran hòstia baixant amb bicicleta i aquí estic, de baixa laboral, amb l'espatlla immobilitzada i el dit petit trencat. M'espanta l'espatlla perquè si no es cura bé, els problemes s'arrosseguen temps enllà, i no mola. Soc massa jove per començar amb un mal crònic que no necessito per a res. He de reconèixer que escriure amb el dit xic trencat em dificulta bastant les coses, però és el de menys.

La veritat que volia explicar però, no és l'estat lamentable (a les cinc de la tarda amb el pijama posat i tres dies sense passar per la dutxa...) en que em trobo. La veritat de la que vull parlar és sobre la vida. Aquest regal que tenim llogat un temps indefinit i del que, sovint, massa, ens oblidem. Jo he tingut el goig, si en puc dir així, d'anar recordant de tant en tant que som fràgils i que, malgrat tots els maldecaps i mancances que ens aporta el estar vius, viure és la única cosa que val la pena, perquè sense això, no som res.

Quan em vaig estampar el 92 contra aquell cotxe de les olimpíades i em vaig despertar a terra envoltat de vidres, no vaig valorar prou la sort que havia tingut; era jove, tenia 17 anys i molta vida per cremar. Quan aquell petit tractor em va arrossegar pendent avall i em vaig veure atrapat sota la roda i el volant, aquells segons d'agonia pensant que tocaria una pedra i bolcaria i m'atraparia a sota, van ser brutals, i llavors ja en tenia 30, i podria haver-me-la pres més seriosament la advertència, però em va durar poc... diguem que la boira me la va fer oblidar. Aquest dia tres, baixant amb el Cocu en un passeig rudimentari, habitual, repetit i sobre rodes, vaig pensar que s'havia acabat; unes mil·lèsimes només. Sort que som més resistents del que semblem, que som més capaços del que semblem i que, segurament vaig tenir sort. No duia casc i el cap és l'única part que no em va tocar a terra en cap moment. No tinc massa mals, i podria estar pitjor; estic bé. Però en tinc 42 i una dona que estimo i uns fills que em tornen boig. I això si que m'ha fet pensar. He posat en perill la vida en tres ocasions, en les tres he sobreviscut i puc mirar el futur. Però no vull arriscar voluntàriament la quarta. No la vull.

La vida és lo més preciós que tinc, m'ha donat el que tinc ara i tot el que he viscut fins aquí. Se que és egoista dir que la vida és meravellosa, tenint en compte els temps que estem vivint. Però a mi m'agrada. M'agrada viure, sentir, palpar, degustar, veure. El primer que vaig fer veient-me a terra rodolant de dolor va ser riure, perquè estava a terra rodolant de dolor, i no inconscient o pitjor. El primer que vaig fer quan em vaig poder aixecar i seguir baixant fins el cotxe va ser riure, perquè podia explicar-ho a casa, a l'Ester, als nens. Anar a Cervera i riure de tot.

Riure, plorar, patir, gaudir. Viure! Puc viure malgrat tot i tinc una altra oportunitat de fer-ho acompanyat de la meva família i això, això sí que és un regal de reis.

No em foteu cas si no voleu, allà vosaltres. Potser no heu tingut la sort de rebre impactes com els meus o els heu rebut de més forts, però, viviu! Casa segon com si fos, no l'últim, sinó el més important. El passat us diu qui éreu, i el futur pot portar moltes coses bones, però el present és l'únic espai en el temps on sou, on podeu ser vosaltres i fer-vos conèixer amb cada gest, cada paraula i cada pensament.

Jo gaudeixo del present, encara que sigui brut i apedaçat; mentre pugui. Val la pena.