Adeu Espanya

No estic indignat, no estic molest, no estic enfadat. Estic de colònies.

M’agafa lluny de casa acompanyant al meu fill en uns dies de joc i convivència, de pau i de concòrdia, lluny de la política, lluny de la violència verbal que ens acompanya darrerament.

Però estar de colònies i lluny de tot no vol dir no assabentar-se de res, sobretot en aquest món global. Evidentment, les noticies de la resposta del president i la rèplica del senyor del país veí i les detencions dels responsables de l’ANC i d’Omnium ens han arribat. 

I no estic indignat, no estic molest i no estic enfadat. Estic a l’espera.

Espero l’inevitable. Espero que passi el temps, que sortim al carrer, que paralitzem el país, que parem màquines, que demostrem que som un poble capaç de tot. Capaç d’acceptar que hem passat de pantalla. Jo he passat de pantalla. 

Fa uns dies escribia que preferia esperar, esperar la resposta dels europeus, dels españols conscients, de la gent de bé que havia vist el que havia passat a Catalunya. Fa uns dies estava dubtós de la resposta del país veí. Pensava que s’ho rumiarien però no. Veig que prefereixen desenmascarar-se totalment i demostrar l’estil i la calanya de gent que són. 

Jo ja no espero això. Em sembla bé la independència a la brava. Pel dret.

Ja no crec en política de pactes, s’ha acabat el temps de la treba. 

Som un poble cansat de rebre. Ara ens toca a nosaltres. 

No amb violència com fan ells. Si envien tancs, rebran flors. Si envien homes de negre, rebran mans enlaire. Si paralitzen comptes… rebran boicot. Tenim el poder i la força de paralitzar mig país almenys, ja que no som tants com voldríem ni tant pocs com ells volen fer creure. 

Parem-lo. 

Ajudem-nos. Perquè això no pot seguir així. No vull que els meus fills a qui no he menjat mai la bola perquè pensin de cap manera sobre res referent a la politica, visquin ni un minut més del necessari en un país com el veí, amb tant d’odi, amb tanta brutalitat i violència en el seu sí. Fart de veure com gent que conec justifica aquest odi i aquesta violència amb la bandera o amb l’idioma, ignorant totalment que això no és una qüestió només de banderes. 

Això és un tema de dignitat. A mi no m’hi veuran mai més per les espanyes, no m’hi trobaran als foros hispans, ni a les teles, ni a les ràdios, ni per curiositat de sentir que diuen. No m’interessa. Ja fa temps que no practico el zapping, però ara encara menys. 

Estic esperant que caigui la fruita madura, pel seu propi pes.

I no trigarà gaire. 

Preparem-nos. 

Els ous ja s’han trencat, i ara s’han de batre per fer la truita. 

I si hem d'anar a menjar a l'espai exterior, doncs abriguem-nos, ja trobarem un altre planeta més amable, cívic i acollidor.

Adeu Espanya. A mi ja no em recupereu. Espero que sigui un més d'una llarga, llarguíssima llista.

Pues bueno, pues vale, pues adiós!