Avui he baixat amb els meus bonics fills al cole, com cada matí, però dues setmanes després de començar el meu horari nou de feina i, constatant que l'Ester, la meva estimada dona i la seva mare, passa més hores fora que a dins, m'he adonat que aquest any hem entrat en una nova dimensió.
Vivíem molt bé, suposo. Érem uns privilegiats sense saber-ho, però ara hem baixat a la terra.
Des que han nascut els nens, sis anys i mig del Jan i tots els gairebé quatre de l'Ivet, han viscut amb un o l'altre pare per ells en les hores de lleure, moltes hores de dinars, caps de setmana complerts per ells i amb ells.
Però això s'ha acabat. El papa no hi és mai els capsde, i la mama desapareix durant la setmana. Es tornem en les tasques d'atenció primària delsn nostres fills, però de moment, se'ns han acabat durant una bona temporada les sortides de cap de setmana, les visites a casa els avis a Barcelona, els mini viatges per descobrir el món tots junts...
És complicat. No em queixo, bé, una mica. A causa de la capacitat de diversió d'alguns, hi ha un sector de gent que no gaudeix del mateix, i no te n'adones d'això fins que tens fills i veus lo importants que són aquests moments, sobretot si els has tingut, i els has perdut.
Se que no serà per sempre, però també se que, tot el temps que no dedico ara a ells, és temps perdut. Aprofitat per guanyar diners i aprendre i perfeccionar en el meu ofici, però perdut al final.
Perquè no hi ha res més important, que la família. Res.
És curiós que per fer-la feliç, hagis de fer-la infeliç a la vegada.
La humanitat és complexa i dual, és ben cert.
Bon dia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada