Sin Perdón

Se que molts estan esperant que em pronunciï, que trenqui el meu silenci. I ja és hora, per desgràcia puc trencar el meu silenci perquè allò que temíem a casa que passaria si el trencava abans, ha passat de totes maneres. Han fet fora, com un gos, a l’Ester de la Llissach. Com un gos perquè l’única persona que la va acompanyar a la porta el dia 31 d’agost a quarts d’onze del matí, va ser el sr. Ramon. Des d’aquí el meu reconeixement per un senyor, que curiosament no va simpatitzar massa amb mi mentre jo vaig ser a l’escola. Com un gos perquè al motiu d’acomiadament que s’ha fet constar al certificat d’empresa és el més simple, sense explicacions, sense cap mena d’amor ni estima. Set anys treballant i la fan fora com un gos, ni la directora, ni la cap d’estudis, ni els “nois” del PAS, ni el director pedagògic... (que eren tots a l’escola el dia que va passar), ningú li va donar un cop de ma, una abraçada, un “ho sento, espero que et vagi bé a la vida...”

Només es tracten així els gossos, aquells que no paren de bordar i molesten i no són teus.

I els que tracten així els gossos, no es mereixen cap respecte, i menys per part meva, (que en tinc dos, de gossos) i que he vist patir, patir de veritat la persona amb la que comparteixo la vida. Patir i tornar-se esquerpa; una persona bona, honesta, de les més honestes que he conegut mai, riallera i cordial. L’han ben amargat. I AIXÒ NO TÉ PERDÓ.

No puc esmentar cap motiu pel qual l’han fet fora, per ser confidencial el text escrit en una carta de comiat. Però he llegit la carta, òbviament. I m’ha fet plorar de riure i de vergonya, veure en deu pàgines de retòrica legal, la justificació “procedent” d’un acomiadament tant poc procedent i tant convenient com el que li han fet a l’Ester. No tenen diners per fer lavabos, però poden escollir entre una mestra que fa set anys i una que porta dos mesos, i li diuen un dia abans de començar, i no ha rebut ni un trist wats... Patètic.

I és en part, per aquests modals, que em revolto. Fent un símil amb el problema polític que viu el nostre país, per les formes, les paraules dites i no dites, els maltractes i els enganys, per això val la pena fer la revolució.

I la faré.

Començaré demà, concretament, ja ho aviso, publicaré un escrit que vaig escriure el juliol de l’any passat, i que, òbviament, no vaig penjar per ser massa sincer; per que és el que hi ha, i perquè llavors l’Ester encara treballava a la Llissach i em va demanar que no ho fes. Sempre va ser el meu fre. Ella, malgrat tot el que li han fet passar (i si algú vol, li ho explico en persona), sempre em va demanar que no publiqués.

Gràcies amor meu, ets la persona més important de la meva vida, i per tu vaig callar, i per tu, torno a tenir veu.

Bona nit, i fins demà.