Filosofia de butxaca

D’on venim? Qui som? Cap a on anem? Aquestes són les tres grans preguntes que ens fan ballar el cap, les tres grans preguntes de la humanitat; la clau del passat, el present i del futur... segur? Jo, des que tinc la capacitat de fer-me preguntes he intentat enfocar aquestes tres, en les diferents etapes de la vida que m’ha tocat viure. I evidentment no n’he trobat la resposta; no de la manera que es pretén trobar! M’explicaré amb una dita: si plores per veure el sol, les llàgrimes no et deixaran veure les estrelles; o dues: si penses constantment el que vols dir, no podràs escoltar el que et volen dir els altres. Quina relació tenen aquestes dites amb les tres grans qüestions de la humanitat? Res i tot! Tant senzill com dir que, si esmercem tants esforços en trobar l’essència de la nostra existència no trobarem l’essència de la nostra vida, la que tenim al davant els anys que som vius. Perquè, només és important, egocèntricament parlant, el temps que compartim en vida amb els que ens envolten; la resta, ja no ens importarà, jo no hi serem. Resumint, per respondre aquestes preguntes podem pujar a les alçades indesxifrables de l’existència o baixar a la terra, i observar el que ens envolta, sentir el que batega dins nostre i creure el que en realitat, tenim de bo i dolent en el acolorit i tecnificat món que hem construït entre tots. És per això que, per començar, m’he de posar a pensar...

Pensar!

Pensar és el que ens diferencia, bàsicament, dels altres animals de la terra. Pensar és, el que ens ha fet adonar de la capacitat que tenim de construir usant les mans, una de les altres diferències importants de la raça humana per sobre les altres espècies –no totes tant mateix, n’hi ha que tenen unes bones mans i les saben usar-. Cervell i mans, ment i eines. Seria absurd començar d’una altra manera una reflexió sobre la nostra manera de ser i de pensar, que no sigui doncs, fent esment a la capacitat que tenim els éssers humans per aprendre del passat, aplicar coneixements i amb l’ajuda de les nostres mans, crear les eines necessàries per sobreposar-nos a l’esdevenidor, i amb això, sobreviure en una terra plena de perills per a nosaltres. Que hagués sigut de nosaltres, pobres animals poc adaptats al medi, dèbils en comparació a d’altres mamífers, sense la primera llança fabricada amb un pal mal trencat; o potser sense tastar aquella carn cremada per accident en una primera foguera provocada per un llamp. Haguéssim estat una espècie extingida més! Tenim proves, mostres o vestigis, anomeneu-los com vulgueu, que ubiquen avantpassats nostres extingits, línies del nostre llinatge esgotades per motius que desconeixem o coneixem a mitges; som nosaltres l’excepció?

Fa poc, en un dinar i dins una interessant i animada conversa de sobretaula m’apuntaven aquest fet, precisament per ressenyar que, som tant diferents als altres animals del planeta, que per força no tenim el mateix grau d’importància dins l’habitat que compartim, com si fóssim un afegit de primera classe en un planeta de tercera. Som superiors, i per tant, això ens fa únics. Som únics perquè pensem més i millor que tots els altres; perquè superem les dificultats i n’aprenem d’elles; perquè anem a contra natura i superem la selecció natural a cada nou avanç mèdic; perquè decidim influir i influïm decisivament en el nostre entorn, perquè, bé, no acabaria amb els perquè que ens fan únics; però ens fan millors? I ser únics, fa que no hi hagi altres espècies úniques al nostre voltant?   

Em va fer pensar. Em va fer usar el cap per reflexionar sobre les coses, moltes coses que hem fet i fem en nom de la nostra superioritat per sobre de totes les coses d’aquest planeta. Realment som diferents! Com n’és una petxina d’un elefant o una ameba d’un rinoceront! Tenim tanta complexitat neuronal com la pot tenir un goril·la o un dofí, i ens diferenciem enormement dels bacteris; com també ho fan les aranyes teixidores des de la seva complexa teranyina platejada. Tant arrogants som que no som capaços de veure el que és més evident? Formem part d’un pla superior, o tant sols som la casualitat de l’evolució, en un món de casualitats evolutives impressionants i de formes de vida que superen de llarg la nostra imaginació?
Tenim cada dia davant dels nassos evidències de la complexitat i interrelació entre la flora i la fauna, restes i vestigis del nostre passat i connexions inesgotables entre els éssers humans i una més que provable evolució, des de temps immemorials fins ara i passant per totes les branques descobertes i les no trobades mai i malgrat tot, no acceptem la realitat; constantment busquem preguntes més difícils per a respostes cada cop més impossibles. Com més avança el nostre coneixement més reduïdes queden les nostres llacunes, però la nostra insaciable set ens fa replantejar eternament les preguntes per fer encaixar allò que no volem tocar, allò que no volem respondre. Sembla ben bé que no desitgem trobar la resposta perquè ens faria, certament més infeliços. Ja ho va dir algú una vegada, que la felicitat no es troba al cim de la muntanya, sinó tot fent camí. La felicitat és la clau de la nostra existència? Podem assegurar que com que nosaltres som feliços i els altres animals no, som especials? Que és la felicitat?
La felicitat és un estat, un estat que normalment no sabem definir ni ubicar dins la nostra vida: vaig ser feliç aquell dia que em vaig casar, i després... sabem que no és feliç un gos cada cop que saluda el seu amo, remena la cua i surt a passejar, assaborint per uns moments rutinaris per a nosaltres, la felicitat de caminar lliure pel camp? I si ho capgiro diem: que està trist aquell gos que ha perdut el seu amo, perquè ha mort abans que ell, i li fa guàrdia a la tomba. Un gos trist, era feliç abans de ser-ho? És infeliç un dofí saltant davant un vaixell que s’endinsa al mar, quan podria estar pasturant el fons marí tranquil·lament mentre li passem per damunt? Jutgem tot allò que no entenem del tot, en funció de les coses que si entenem de la nostra vida, però l’experiència ens demostra que tot allò que comparem entre nosaltres i els altres, no sempre és cert ni compleix cap norma establerta de relació. La felicitat és un estat doncs, però, és patrimoni de la humanitat?

Totes aquestes preguntes, evidentment, jo no les se respondre. No almenys, amb un llenguatge científic o tècnic; entre d’altres coses per què no soc un científic eminent ni un tècnic en cap camp de l’evolucionisme ni de la teologia; ni tant sols soc historiador. Només soc un home més, amb la capacitat de pensar i d’elaborar pensaments originals i propis a partir de la informació que la meva vida em va proporcionant. Per què potser, és de tot això del que intento parlar, del fet de pensar amb originalitat, malgrat la falta d’un criteri contrastat.

M’explicaré. La filosofia és la ciència del pensament. El tractament de les paraules i dels raonaments humanístics en pro d’una manera de pensar específica, d’un corrent de pensament concret. La història humana ha tingut grans filòsofs. Jo, no he tingut la sort de conèixer-ne cap, tret és clar del meu germà, del meu pare, d’algun amic i d’algun professor mig inspirat per les paraules i la lucidesa. Filosofem quan divaguem sobre un tema; també ho feien els filòsofs, els grans i els petits. I doncs, es pot ser filòsof sense haver-ne estudiat, o tenir-ne una preparació prèvia? És clar! Tots podem ser, en part, filòsofs de la nostra vida, de la vida que ens envolta. Filòsofs sense càtedra i filòsofs sense títol, però filòsofs al cap de vall. Pensar és una llibertat humana que no a tot arreu es pot desenvolupar amb llibertat. Però hom és lliure a la fi, de pensar el que vulgui. Pensar no fa mal. Pensar omple el cap d’idees que es poden anar treballant i, pensant, pensant, arribar a treure conclusions interessants sobre corrents de pensament únics, diferents.

Jo defenso el corrent independent. Aquell que es dona entre les persones quan parlen lliurement sobre el que senten, sobre el que viuen, sense importar el que diu o no diu un gran llibre o el que dicta o no dicta un filòsof concret.

Per tant, filosofar és a l’abast de tothom, i tothom en pot fer un us privat, lliure i intel·ligent. Una altra cosa és, si el pensament filosòfic que se n’ha després és o no és útil a d’altre gent, en altres circumstàncies o patrons de vida. Això és un altre tema.

Però és vàlid, al cap i a la fi.

Pensant-ho bé, doncs, pensar és una eina universal d’evolució individual i col·lectiva que hem utilitzat els éssers humans, des que el món és món, i nosaltres en som conscients. Per què, el món era món quan no n’érem conscients? El nen desapareix de l’habitació quan es tapa els ulls i no mira el monstre de sota el llit, o desapareix el monstre? O cap de les dues coses...

La nostra realitat és, per què nosaltres hi som. Sense nosaltres la realitat hi seria igual, però no en seriem conscients. Per tant, la consciència de la nostra existència ens fa conèixer la realitat com la veiem, i entendre que abans de nosaltres, la realitat era la mateixa, però anterior a nosaltres, és una manera de respondre a totes les teories que van en contra de la evolució. Si no trobem restes orgàniques palpables de l’existència dels Egipcis que no van ser momificats, però sabem que n’hi havia forces, no dubtem de la seva existència només per què no en trobem restes: entenem que la vida fa el seu curs i els cossos s’han esfumat, per putrefacció i pel pas inexorable del temps. És doncs una prova més, que malgrat no tenir proves de l’existència d’alguna cosa, en donem fe, per què sabem que així va ser, senzillament.

I si som perquè existim, quan no hi som, no existim. Així de senzill i pràctic, responc a una de les grans preguntes de la humanitat. I això vol dir que no som res? Això vol dir que la nostra vida és estèril o poc important? Som conscients del que som i del que ens envolta i influïm amb el nostre fer i els nostres pensaments, obres i delits sobre tots aquells que ens envolten. Omplim la vida de detalls i de realitats que heretem als nostres descendents, perquè forma part de la nostra manera de fer les coses. Deixem el món millor o pitjor de com l’hem trobat, però el deixem influenciat per la nostra presència, més o menys poderosa; més o menys llarga. Els que viuen molts anys i fan moltes coses i els que en viuen poc o no arriben a deixar constància de la seva personalitat. Tots influeixen en els que queden darrera, pares, fills, amics, coneguts... la nostra existència mai és estèril i el sentit de tot plegat és viure o haver existit, o incidir d’alguna manera en els que viuen o han existit. No cal doncs, pensar que ens espera cap gran destí, cap gran fita, cap gran descobriment o invent; no cal pensar doncs en cels ni inferns per els nostres actes, perquè els nostres actes els jutgen a la terra els que ens envolten, i envers ells serem recordats o oblidats, però tant mateix, haurem viscut!

Des que la humanitat camina, pensa i actua com a tal, ha deixat mostres del seu pensament, gravat en pedres, tapissos, cavernes, columnes, obres d’art i grafitis. Totes les civilitzacions, totes, han observat el que els envoltava i han anomenat les coses que coneixien i desconeixien amb noms, simbòlics o reals, els han representat a través de figures o objectes, els han adorat com a Deus o dimonis, els han convertit en llegendes o mites, els han fet perdurar a través de la història i hem recollit els testimonis visuals o sòlids de totes aquestes rondalles, històries, creences com a proves de pensaments humans endarrerits, obsolets, mal informats o simplement hem recollit vestigis de mitologies plenes d’imaginació i grans dosis de màgia. Per què doncs, ens neguem constantment a creure que les nostres insignificants obres de pensament, individuals o conjuntes, no són més que cavil·lacions humanes sobre temes coneguts o desconeguts, basats en coses que coneixem o desconeixem? És com la típica paradoxa d’acceptar un fet com a lògic o positiu per als altres, però que no em passi a mi perquè si em passa, s’acaba el món! Un exemple habitual: mirem un film que parla d’una lluita d’un poble contra un opressor, un tirà o un altre poble que l’oprimeix i la majoria, sigui de la ètnia, poble, raça o condició que sigui, simpatitza amb aquesta lluita, la sent com a pròpia i malgrat tot, si ell pertany a un poble que viu una situació semblant en la realitat, no tolera de cap manera un sentiment separatista o independent dins les seves fronteres. Mirem el món a través dels ulls de la història, però la història la escriuen els vencedors, i sovint el que guanya, s’inventa part de la seva història perquè quadri amb els seus preceptes...

Les religions, les creences, les llegendes, els mites, els contes per a nens, els rumors... tot són fruit del mateix origen: la invenció sobre la ignorància. Quan sabem del cert una cosa, no ens entestem a qüestionar-la. Tots tenim assumit que la terra és rodona! Retrocedim en el temps i sabem del cert el que ens passaria només de suggerir-ho en privat a la taula d’una taverna. Quan una cosa no és demostrable en canvi, ens obsessionem a buscar l’explicació més adient a les nostres necessitats, i d’això en diem, prova de fe. Hem de creure quelcom que no es veu, no es palpa, no s’olora i no es pot sentir... hem de tenir fe.

Per què?

Possiblement per què no som capaços de fer-ho d’una altra manera. Som uns pensadors incompetents, per què fem l’esforç de començar a raonar i ens quedem sempre a la meitat o just al final: després ho acabem amb misteris. No podem pensar que, una cosa és com és i no la comprenem, i ja està? El misteri de la creació, diuen els creients; el misteri de l’existència diuen els místics. De misteris, la literatura en va plena. La bona literatura, i la que jo anomeno literatura barata: les sagrades escriptures! Totes en general, no només les cristianes. I perquè soc tant radical amb això? És una qüestió de principis i honradesa. La bona literatura és escrita per un personatge que, sabent que escriu des del seu imaginari, pretén entretenir al lector amb un argument, per més bo o més dolent que sigui. Els textos sagrats parlen de preceptes que una deïtat concreta ha dictat d’una o altra manera a un mortal, un escriba, un profeta, un missatger diví... per favor! Siguem seriosos! Per què uns són tant clarament literaris, i els altres tant reals? Que és real i que és ficció? 

Fa uns quants anys, no masses, quan jo era petit, la ciència ficció era una categoria que parlava de naus que anaven a l’espai i cotxes que corrien sense tenir rodes, levitàven. Ciència ficció era parlar amb uns aparells platejats enganxats al pit i immaginar-se un ordinador capaç de pensar més ràpid que una persona, i contestar preguntes de manera alternativa. Tot això ara és camí de la realitat si no s’ha superat ja. Pregunto, era ciència ficció o era avançar-se a una realitat possible que saviem que podia existir?

Fa més de dos mil anys, els catòlics, basen la seva fe en uns fets que, ningú pot contrastar realment; basen la seva manera de viure en parladuries, en rumors escrits per terceres i quartes persones. Una fàbula, un conte, convertit en realitat i en creença sense quasi cap prova i amb molta voluntat; per la força de les armes primer i per la força de les paraules després, han intentat constantment inculcar a la resta del planeta que la seva, és la única veritat, i el seu cel, l’indret de repòs per excel·lència. No hi ha molta més ciència ficció aquí, que en aquells detalls platejats del pit? Per què donem més valor a unes coses o a unes altres? 

Segurament d’entrada, per què ningú ha mort per defensar que l’agulla parlanxina sigui tinguda per tothom com la veu del futur, però segur que tampoc han matat, coaccionat o rentat el cervell a ningú (ni a cap poble sencer) per convencer-los. La diferència està doncs, en les maneres i un altre cop en la història, la que escriuren els vencedors. Roma es va apropiar de la "Fe Cristiana" quan va veure i entendre que era més fàcil controlar la massa amb una creença en un sol deu, que en molts que ja estaven massa humanitzats, i l'imperi la va fer gran; conversió? Interès, com sempre.

No són maneres anar imposant les creences per la força i després ventar-se que són les veritables. Les creences són lliures, o haurien de ser-ho, com el pensament que deia abans. No conec cap religio que s’hagi extés sense bessament de sang, ocupació i/o doblegament de la voluntat o per últim, i no menys greu, per confrontació amb una ocupació violenta. Per mi, no tenen cap valor. No són lliures. No s’han extés de manera lliure i lliurement, i quan el poble ho considera oportú, acaben morint per la seva pròpia força. 

Enfocant-ho d’una altra manera, faré una metàfora; la metàfora de l’infant.

Pensem en un infant. Un ésser humà verge que acaba de néixer i està al llindar de la vida, mirant cap amunt amb els seus ullets grossos oberts de bat a bat a tot el que l’envolta. Per a ell, tot és nou i misteriós. No es comunica bé, ha d’aprendre a parlar. Només es comunica mitjançant expressions de sentiments que li passen; te set, plora; te gana, plora; vol companyia, plora; te son, plora. Les respostes més bàsiques van acompanyades amb senzills plors, que el receptor, la mare, interpreta perfectament, quan s’ha acostumat a ells. Aquest infant petit, va creixent i evoluciona la seva manera de relacionar-se amb l’entorn. Aprèn a parlar i comença a descobrir un món que se li obra davant els ulls, les orelles, el nas, les mans... Tot allò que va comprenent ho va incorporant al seu coneixement, tot allò que és capaç d’entendre. Però també incorpora coses que no pot entendre, grans misteris, petits terrors. Fa una mitologia de tot allò que no comprèn. En fa religió de les pors! La foscor, la nit, les portes tancades, les mirades misterioses, les imatges lletges... tot és dolent o bo; tot fa por o agrada molt. Costa trobar el terme mig. Durant uns anys, aquests punts foscos esdevindran veritables esculls per a donar passos segurs però, seguirà creixent i aniran caient els mites, les pors i els misteris. En sortiran de nous, evidentment, però no els encaixarà tant extremament. Els tons grisos ompliran el seu limitat ventall de colors i començarà a comprendre l’abstracte, les opinions diferents. Tot s’aclareix i apareixen a la seva ment noves emocions, revolucions i aventures que, malgrat la por, l’ompliran de sensacions apassionants i divertides... Es revelarà contra tot el que és poder, control i obligació... es revelarà contra els progenitors i els farà patir. Créixer és comprendre. Tot allò que no aconsegueixi comprendre malgrat creixi, aniran essent els seus petits o grans misteris que compartirà o no, amb d’altres que com ell, hauran anat incorporant dades a la seva vida. I així, creixent... dubtant i comprenent. Un joc etern i una paràbola circular que no s’acaba mai, un infant deixa de ser-ho i n’apareix un altre.

La nostra humanitat vindria a ser com aquest infant. La humanitat jove (relativament) en coneixements i en comunicació, la humanitat antiga, limitada en tecnologia, ciència i explicació del medi; la humanitat infant s’inventava moltes coses que no comprenia i convertia en misteris les grans preguntes que la seva ignorància no podia resoldre. Allò passava abans, per què tot anava més a poc a poc i els passadissos del saber eren llargs i tenebrosos.

Avui en dia, una mitja veritat o un misteri, per petit o gran que sigui, te una data de caducitat molt veloç. No tenim lloc per a creences imaginaries reals per què, possiblement en descobrim la màgia abans que pugui calar dins les nostres consciències.

Abans no, una mentida disfressada de confessió de fe podia sobreviure anys, i expandir-se com la pólvora per les poc cultivades ments mundanes. La avarícia dels poderosos –les minories- i l’analfabetisme dels febles –les majories- conferien un decorat perfecte per aquests teatres de vida. 

A mi, quan era petit m’agradaven, com ara tant mateix, els contes, les històries i les grans novel·les. De ben petit, me’n van fer llegir una molt sovint, una que parlava d’un noi molt bo, molt savi i molt seriós que tenia un pare molt sever, que l’obligava a patir a causa d’un misteriós bé comú. Sempre em feia pena aquell noi, que no podia gaudir de la vida, per què tenia tantes obligacions en un món que no el comprenia.

Quan em vaig fer més gran, aquell gran llibre, aquella gran història va començar a trontollar a dins meu. Pensava, caram amb el pare aquest tot poderós, que per ensenyar als seus fills –per que es veu que no només aquell pobre noi seriós era l’únic fill que tenia, que ho érem tots de fills seus- a entendre el misteri de la vida els feia patir, els martiritzava i usava el dolor com a fon de derrota i de victòria per a les seves intencions. Tot allò que no convenia es convertia en pecat; un pecat que curiosament coincidia casualment amb els pocs plaers terrenals que posseïen els pobres, els mundans, els éssers més dèbils.

Més tard, quan ja tocava més dels vint i pico, ja no només havia canviat jo de parer amb el que pensava de tot aquell gran llibre, sinó que es veu que molta gent que conec també ho estava fent. Els meus pares, fins i tot, que sempre havien demostrat fidelitat a una sèrie d’idees i conceptes extretes d’aquell manual, en dubtaven. Fins i tot hi havia corrents en el seu sí, que ja començaven a separar part de fantasia pròpia de l’imaginari de la gent de l’època en que es va escriure el llibre, de les parts que, segons historiadors seriosos, eren verídiques i fiables. Per què unes coses si, unes coses no? Per què és més creïble que un home anomenat Jesús que va viure a l’època de les espardenyes i les túniques marrons en terres llunyanes, digués i deixés dites milers de paràboles, cada una més complicada i rebuscada, molt ben trobades totes elles i amb intencions unificadores (molt polítiques en el fons) que no pas, que l’Adam i l’Eva es mengessin o no es mengessin la poma prohibida? Senzillament per por de semblar massa infantils i que els pocs creients que queden no desertin per sentir-se ridículs pensant rucades fora de lloc. És possible pensar doncs que la meitat de la bíblia respon a una gran imaginació humana, però no tota. Jo sempre m’he imaginat als escriptors del nou testament asseguts en una taula rodona a títol de redactors de diari o guionistes de serials i anar parlant: i com va dir-ho allò? Els que siguin bons aniran al cel, o els que estiguin bons? ... absurd, és clar. És molt més sensat pensar que va existir un semi Déu que ens va parlar a tots en boca del seu pare fa 2000 anys i que des de llavors, els dos s’ho miren des d’una talaia celestial. Deuen estar ben avergonyits del resultat. Entendria així el perquè no donen senyals de vida!

I jo, innocent i incult de mi, em pregunto: Avui en dia, podria passar quelcom semblant? Som molt llestos i hàbils amb el que ens interessa. Jo crec que alguns intenten canviar les coses, lligar les nostres ments i retenir els nostres intel·lectes sota control per que segueixin passant aquestes coses, i en alguns indrets, s’aconsegueix malauradament però, jo crec que és impossible que succeeixi quelcom similar en els nostres dies. La raó, el coneixement, la saviesa acumulada i la velocitat en que es propaguen les informacions ens ajuden positivament a no caure en la temptació de creure a fe cega en misteris esotèrics i deïtats omnipotents. Això porta a d’altres perills, però almenys, ens impedeix perpetuar unes creences immadures, pròpies dels nens petits.

Us heu preguntat mai que hagués passat si, en comptes de la bíblia o l’alcorà, s’hagués escrit el Senyor dels Anells als anys en que es van escriure els citats manuscrits? Seriem seguidors de Sauron el gran o de Frodo l’espavilat portador?

No! és clar... era broma. Una broma per estovar les tensions. No me’n ric de les religions, i no em ric de la religió Cristiana concretament, que és la que més conec, per herència i formació. Només les poso totalment en dubte i encara més, demano que tothom faci aquest acte de fe envers la no creença en elles, només per què dos mil (200 anys més o menys) anys d’història marcada amb sang i dominació imperial ho dicten. Demano un acte de fe en l’ésser humà per sobre de creences que no porten a enlloc; bé, sembla que porten a un cel que sempre he pensat que quedava molt lluny. Potser, com diuen alguns, quan vegi la mort de més a la vora, canviaré d’opinió, però espero que no. Espero que el seny del meu lliure pensar em faci gaudir de la vida meravellosa que m’ha tocat i em porti poques preocupacions per el que vindrà. Espero morir feliç de la vida que he tingut, recordar els meus pares, els meus germans, els meus fills, i que em recordin a mi. 
Això sí, faig un acte de fe absoluta en nosaltres. En la gent petita, en les persones que som capasses més enllà de la dominació mental que afegeixen els poders fàctics amb les seves filosofies dogmàtiques predominants.
D'on venim? Pot ser no sapiguem mai d'on venim o com vam aparèixer exactament en aquest planeta, però és evident que els que estem aquí, venm de l amare i el pare, tots, i quan morirem deixarem o no un llegat que donarà sentit a la vida dels que ens segueixin.
Qui som? La veritat és que m'importa ben poc si soc fill d'un Déu o de molts, si em van moldejar amb fang o vaig nèixer de la pols estelar. Jo se qui soc, i constantment des de molts estaments, persones que també se qui són i no per tenir més o menys diners i poder són millors o pitjors que jo, em volen fer creure que soc una altra cosa. Jo soc jo, visc plenament conscient del que soc i que faig, i amb tots els meus defectes i virtuts soc perfecte; un prodigi de la natura; una conjunció merabellosa de teixits i òrgans que em fan estar viu i tenir la sort d'experimentar plaers, dolors, alegries i penes al costat de la gent que m'acompanya. Jo soc un prodigi, ells són uns prodigis; la humanitat són prodigis individuals que sumen, ningú hauria de restar, i el més curiós és que, els que més ho fan són precísament aquells que tenen el poder de sumar. L'ego sempre supera la ficció...
Cap a on anem? Doncs, segur que si seguim com fins ara, anem cap a una auto destrucció massiva, l'aniquilació de la més sagrada de les coses, casa nostra, la terra, i la més absoluta de les constatacions: som uns éssers egocèntrics que no hi veiem més enllà del nostre nas, i això fa que mirem massa sovint cap a llocs que no aporten solucions reals, només quimeres. Si ens aixequem i canviem les coses? Ves a saber on podem arribar. No crec que, malgrat les nostres pròpies limitacions físiques, tinguem gaires límits.
Jo soc positiu malgrat tot. Penso que cal deixar que la gent, les persones accedeixin al pensament creatiu, que l'explorin, que surtin de les closques que els han anat fent a mida des que les minories els governen pel seu propi benefici (famílies a l'hombra, poders econòmics i fàctics, poders religiosos, poders sectaris...) i que, sobretot, no tinguin por d'expressar-se, no tinguin por de pensar, evolucionar i expressar la seva realitat.