Llissach i Comunión y Liberación.

En castellà tenen una expressió que il·lustra els rumors fundats sobre coses que aparentment no succeeixen i per sota van fent soroll: cuando el rio suena, es que agua lleva! És fantàstica! El que passa quan parles d’un tema innocu, que no afecta a res ni a ningú, és que no se sent soroll. Quan parles sobre un tema, en segones, sense anomenar ni per un  moment cap nom o relació real del que escrius amb la realitat, i algú s’ofèn, és que “agua lleva”. Quan aixeques butllofes a la pell fina d’uns quants que, diuen, estan nets de tota culpa, és que no estan nets de tota culpa: aigua porten. (vegeu el meu article Estirar més el braç que la màniga (fictícia història d'una botiga de poble))

Jo escric de moltes coses, coses que penso, veig, sento, oloro, respiro; en faig un “article” d’opinió personal. La meva veritat no és absoluta. De fet, segons alguns segur que no serà ni veritat. Però jo no escric sobre mentides. I si, en algun moment invento alguna cosa, és una expressió o una fórmula divertida per dir la veritat, a la meva manera. 

He llegit molt últimament. He llegit molts “articles” que parlen de moltes coses. He llegit molt sobre una “moviment” en concret. Un moviment religiós que neix a la Itàlia al voltant dels anys 50 i que, sobretot, creix apadrinat per un papa, diguem-ne radical com Joan Pau II, (aquell que han canonitzat fa poc, amb dos miracles a les espatlles!!). De fet, porto llegint, parlant i sabent coses d’aquest moviment des de fa més o menys quatre anys. I llegeixo pedagogia bona, i coses no tant bones.

Com ja he esmentat alguna vegada, a mi no em fan ni nosa, ni por les creences. Les creences són bones si ajuden a millorar l’estat de les persones, adultes, madures i responsables. Els nens, no en necessiten de creences, necessiten jugar, aprendre i acumular coneixement, no que els rentin el cervell. Les creences s’han de quedar en un pla personal, allunyat de l’educació reglada. Les creences s’han de cultivar a casa, i de casa, als temples, que per això es van gastar i es gasten tants diners els diferents cultes del planeta, per conservar temples que estan buits.

Doncs com deia, estic força informat sobre un moviment religiós en concret, “Comunión y Liberación”. I què he llegit de bo, de Comunión i Liberación? Un llibre extret de les classes de religió que donava el seu creador, articles, detalls de discursos dels actuals “líders” espirituals, escrits de reflexió diversos; sobre la base de la fe cristiana i una vida “bona” estan bé. El que seria la base de la pedagogia habitual de tota religió o culte, que en principi són coses bones, de bona moral, per a contribuir a construir una bona societat piadosa i compromesa. Com també n’és ple de detalls bons el catolicisme, el budisme, el mahometisme. No ens enganyem, i que no ens enganyin: totes les religions arrenquen amb una bona intenció i porten de parafangs un munt de bones intencions i desigs. És la propaganda electoral de tot moviment, perquè la gent s’hi interessi, s’hi enganxi. Tots estem d’acord que la publicitat per als infants és perillosa, perquè s’ho empassen tot; tots estem d’acord que si un infant s’ho pot creure tot, determinades propagandes poden ser perjudicials perquè sentencien el que creurà a fe cega sense qüestió gran part de la seva vida, sense ser-ne conscient realment. I aprofitar això per fer fidels, no és respectar la lliure creença. Les creences han de ser lliures, per sobre de tot. I res no esdevé lliure si t’ho planten al davant quan tens tres anys. I ull, que ho aplico per a totes. No només aquesta nova de la que parlo.

Tant mateix, tot i les bones intencions i els bons plantejaments inicials d’arribar al cor dels infants o ensenyar sobre la base de la sorpresa, aquest moviment te trets que em pertorben, i pel que he anat veient a la xarxa, diaris i altres documentacions, no només a mi.

Els membres del moviment, com és lògic, defensen la vocació alliberadora de l’ànima envers les llibertàries no-creences d’avui en dia. Es diran a ells mateixos persones lliures que participen de les “escoles de comunitat” on opinen lliurement sobre els textos d’un o altre erudit il·luminat de la seva orientació, sobretot del seu creador, Don Luigi Giussani. En principi, si això s’acabés aquí, cap problema. Són lliures. El dilema ve quan llegeixes moltes altres opinions que parlen de moviment “sectari”, de moviment fortament jeràrquic on es postulen trets característics bàsics i immutables: l’autoritat com a lema, la certesa i la unitat, davant de l’autonomia personal, la recerca i la diversitat; “evangelitzar” recolzats pel poder polític i econòmic (famílies adinerades, empreses implicades...); relectura dels llibres sagrats i custòdia de la veritat com alguna cosa pròpia; veure el laïcisme i el relativisme com el problema de tot... No es pot parlar de llibertat quan la llibertat t’encotilla, no et deixa expressar i només et permet fer, el que marquen els cànons. Per fer explícit això i que no quedi en paraules complicades, és a dir, per fer-ho planer seria una mica això: 1er, el que mana, el guru o líder espiritual te la primera i última paraula sobre tot el que es diu, es pensa i es llegeix; 2on, el que es diu i es pensa és col·lectiu i no hi ha dret a rèplica, o estàs amb nosaltres o ets un ésser finit, inferior i estàs equivocat; 3r, cerquen poders polítics i fàctics del món empresarial o de la noblesa moderna i amb aquests diners financen les seves operacions dedicades a evangelitzar des de la més tendra infància, per arribar a controlar els seus futurs membres.

En boca del seu responsable a Espanya, en una entrevista publicada José Miguel Oriol deia, “Comunión y Liberación es un movimiento eclesial que tiene como finalidad la educación cristiana de sus propios seguidores y la colaboración con la misión de la Iglesia en todos los ámbitos de la vida: familia, trabajo, universidad, cultura…” (això vindria a dir que la “misión de la iglesia”, és que tothom sigui cristià i cregui uns preceptes únics basats en la indiscutible realitat divina de totes les coses, és la finalitat única del moviment, i que la portaran a terme des de tots els àmbits possibles). En boca del seu màxim responsable a nivell mundial, el també espanyol Don Julián Carron, i successor del mateix Giussani, “...Os invito, en esta nueva etapa de nuestra historia, a renovar el deseo de caminar juntos hacia el destino, Cristo que nos ha conquistado, para llegar a ser cada vez más hijos de don Giussani.” (això em sembla encara més críptic; només hi ha un destí, Jesucrist i hi arribarem a través de les ensenyances d’un mortal que impulsen al mateix nivell dels Sants, el sr. Giussani). Qualsevol que llegeixi aquestes dues frases extretes de textos plens d’ensenyança i veritat, i conegui una mica la manera de parlar de les diferents "faccions" religioses que corren pel món, veu de seguida, que es tracta d’un moviment de tall radical (ultra conservadors) i amb un discurs molt singular i similar als coneguts evangelistes o als testimonis de Jehovà, o als radicals Legionaris de Crist, els Neocatecomunals o el mateix Opus Dei. Moviments que es mouen molt bé amb paraules boniques carregades de sentit i testimonis, metàfores constants, lloances a l’esperit sant, càntics devots i els famosos dos mil anys d’història que ens contemplen, des del seu punt de vista, totalment lliures i lligats a la humanitat veritable. Aquests moviments hi han de ser, és clar, són radicals que busquen l’espai que els “altres” (diguem-ne els Cristians Catòlics que van a la baixa) van deixant a cada deserció de files dels seus practicants. Com deia abans, els adults, fem el que creiem i volem, no soc ningú per criticar-ho.

El gran problema, crec, és que aquest moviment es mou, no en cercles adults, sinó en cercles infantils. Persones adultes molt cultivades, molt preparades en el discurs i en la paraula; persones que es reuneixen constantment, que fan comunitat i viuen en comunitats (fins i tot llegant part del sou, participant de trobades, lectures...), que “viuen” el seu moviment, que no fan vacances de les opcions ideològico/polítiques; que entren a les escoles i, subtilment, comencen a escampar la seva llavoreta –i en el món biològic hi ha uns organismes que actuen de manera similar al que fan ells, no és per comparar, és curiós. Un virus actua atacant en petit nombre, s’adhereix a les cèl·lules i llavors, un cop dins, desplega el seu codi genètic per canviar el propi, i es multiplica, i creix-. Igual que els virus, entren enganyant al sistema dient que porten bones notícies, i acaben infectant-ho tot, modificant l’essència mateixa de l’organisme o òrgan on s’han acomodat.

Jo no dic pas que no sigui legítim que, en una escola religiosa hi hagi espais específics per evangelitzar els nois i noies que, amb permís familiar, volen entrar en aquest món. Des del moment en que hi ha educació laica i educació religiosa, és lícit. A l’escola s’hi ensenyen conceptes, habilitats, aptituds emocionals i físiques, etc. En horari extra escolar es fa el futbol sala, el bolei, el ping pong i la catequesi. Dins l’àmbit escolar no hi hauria d’haver xarlatans. Hauria d’estar prohibit! I per xarlatans entenguem que vull dir persones que, usen la paraula per atordir-te, per deixar-te fora de joc, i anar-te inculcant poc a poc una idea que no tenies, per respondre a una necessitat que no volies tenir. Els nens i nenes són aquests éssers innocents que reben sense opció a rèplica, aquests atacs de paraula, per a mi, agressions a la llibertat en tota regla. I ho fan des que comença el dia fins més enllà que tanquin les portes, amb pregaria dirigida matinal (com quan jo era petit, i d’això en fa trenta anys llargs i encara es respiraven aires grisos a l’ambient), i incidint en el temps lliure dels nens i nenes, nois i noies, proposant estones de teòric seguiment pedagògic i de suport a l’estudi. Tot molt innocent. Primer la propaganda, després el discurs repetitiu i constant, lliure; finalment el cervell està a punt per acceptar qualsevol cosa.

Jo vaig estudiar en un parell d’escoles religioses, a Barcelona. En les dues, potents en el sentit de “fama” com a institució, hi havia una educació moderna, laica i empírica. Una educació que afavoria el debat i les idees i on hi havia cabuda per esplais catòlics i escoltes cristians, i grups d’excursionisme laics i espais per a joves sense tutories religioses de cap tipus. Les coses a la vista, les cartes sobre la taula. Ningú se sent enganyat si sap del cert quin és el pa que es dona, m’explico?

Ho vesteixin com ho vesteixin, i ho expliquin com ho expliquin, això fan aquesta gent. Això fa el Movimiento Comunión y Liberación. Diuen que volen viure la comunió d’una manera adulta però comencen per les escoles, on hi ha mots pocs adults i moltes ments joves, obertes a tot, i segueixen per no dir del tot la veritat de qui són i que volen fer en realitat amb la vida dels nois i noies que passen per les seves mans.

Ara, des de fa quatre anys, i aquest serà el cinquè curs que acabaran, han obert sucursals molt a prop de casa meva. Fan i desfan al seu gust, cursos, currículums escolars, equips de  mestres. Els que no els agrada el rombe que ha pres l'escola, pares, mestres, alumnes, tenen el "dret" de marxar. Els pobles de Santpedor i Sant Hipòlit han de saber que, des d'un punt de vista ideològic, els han canviat les escoles d'oferta religiosa, i tenen el dret a saber que qui no combrega amb això, és lliure de marxar. I quan dic que han canviat el punt de vista ideològic vull dir exactament això, que van més enllà de la propaganda fàcil i de la frase feta, “una educació a l’altura del cor”, i rera això hi ha canvis de mètode, objectius i ideologia. Hi podria haver professionals que ja ho han fet o que s'ho plantegin seriosament: marxar per no aguantar el "mooving" a que són exposats dia sí, dia també, amb indirectes, feines incomprensibles, ofertes estranyes, cursos no desitjats, viatges "recomanadament obligatoris" (i amb total llibertat) a Madrid per aprendre de l'escola Kolbe (centre de referència a la capital espanyola). Els pobles de Sant Hipòlit i Santpedor han de saber que les escoles que fins fa quatre anys tenien una vocació cristiana, catòlica i catalana estan canviant poc a poc la orientació cap a una cosa diferent. Recordo el nom: "Comunión y Liberación", amb una marcada tendència al castellà com a fil conductor –ells diran que de català ja se’n fa prou, com diuen des del ministerio-, a la hispanitat com a ideal identitari –defensen la cultura, però sobretot la cultura de l’estat mare, Espanya- i l'estudi de tot, sota el signe del misteri, el "carisma" i la raó veritable –Déu per si algú no ho capta a la primera- (Per si algú te dubtes del que vol dir el Carisma, un mot molt usat en el món dels de CL, ho pot consultar per internet o a qualsevol bibliografia del tal Luigi o a Comunión y liberación). Crec que això, potser no s'ha explicat de manera clara. Potser no s'ha dit als pares, alumnes i professors: això és el que fem ara! Bé, menteixo, als professors potser sí que se'ls ha dit/insinuat, i per un mestre que porta deu, quinze o vint anys treballant en un lloc amb uns paràmetres socials, laborals morals i ètics, és dur i difícil afrontar un canvi que t'obliga a triar, marxar o callar; perquè, ells no et faran fora (i menys ara que no tenen massa diners), ja et cansaràs de rebre. És la llei del més fort. La jungla. Els de Comunión y Liberación s'agrupen, s'ajunten i fent pinya, van arraconant sense fer soroll a tothom que no hi és favorable –alerta, també n’hi ha que s’apunten al carro, ves a saber a quin preu, i mantenen el pacte tàcit de no dir del tot clar, el que s’acaba fent dins les portes de l’escola-. I tot es debat sí, però s’acaba fent el que mana el gran guru, i creieu-me, n’hi ha un, o dos.

I cada any que passa, un de menys dels d’abans, un de més que ve de Barcelona, o Granollers o ves a saber d’on.

Penseu només una cosa: per a ells, els de Comunión y Liberación, els fills no són seus estrictament parlant, són de Déu, i ningú, ni els seus pares, estimen tant els fills com Déu. Perquè ens entenguem, ells no tenen fills, els te Déu a través dels seus cossos. Una manera metafòrica de replicar la concepció de Jesús? L’educació dels fills és tant important, que qualsevol creença cega inculcada a joves edats, pot fer un mal irreparable. Evidentment,  tots els pares influeixen en els seus fills perquè pensin com ells, facin com ells, visquin com ells. És la prerrogativa i potser un dels pocs privilegis de les famílies, triar el seu propi camí. Si deixem que les escoles substitueixin a les famílies en l’educació més bàsica, en la que neix a les entranyes de l’ànima de cada u, no ens estranyem doncs, que un bon dia, els nostres fills prenguin decisions que ens sobtin, o que vagin en contra del que volíem. Les escoles, per sort o per desgràcia, són indrets on els nostres infants hi passen moltes hores, segur que masses. Aquests tipus d’organitzacions religioses proposen que l’escola sigui el centre de la vida comunitària, per tant, augmentar més el nombre d’hores i influència que tenen sobre els nostres fills i joves. I ells, adults cultivats... ah sí, ja ho he dit això.

“La veritat us farà lliures”. Això ho va “dir” Jesús fa uns dos mil anys. No seré jo qui ho posi en dubte, però ja que fan gala de ser cristians, i ells no ho deuen posar en dubte, que s’apliquin l’estil: que diguin la veritat obertament, i que tothom pugui triar, ara si i de veritat lliurament, el que vol fer amb l’educació dels seus fills.

La vida és bella. La vida és plena de coneixement per explorar, aprendre i compartir. Però deixem que siguin els adults els que triïn quines opcions espirituals volen seguir per a ser feliços, i citant una frase que, suposo, també va dir Jesús un dia, “deixeu que els nens vinguin a mi”, no cal que els renteu el cervell per que no tinguin cap altre opció.