He mirat moltes imatges d’abans i de després de la senyora aquesta que surt per la televisió, la Soraya. D’abans, d’abans que fós la segona del govern central, d’abans que fos la persona que mana tant, que te tant de poder, aquesta que destila tanta mala baba.
Perquè abans, reia, era cordial, fins I tot era afí a certes idees nacionals, vaja, com tots. En Rajoy demanava referèndums, la Soraya feia bromes, i l’Aznar parlava català en la intimitat.
Jo ara m’imagino la Soraya parlant en veu baixa, abans d’anar a dormir, amb les mans juntes així de genolls, mirant al cel i dient, “Rajoy, carinyo! lo hemos logrado! Lo que perseguían nuestros ancestros con todo el peso del régimen lo hemos logrado ahora con quatro jueces y quatro leyes en nombre de la constitución!! Nos estamos cargando a los Catalanes!!”
Me la imagino. El somni humit de tot falangista.
Quan parla, quan es dirigeix als catalans o es refereix a qualsevol tema que es refereix a Catalunya se li marca una mirada, una expressió que és pura ira, odi, embestida. Tota ella es tensa i no hi ha ni un bri de perdó, acertivitat, empatia, humilitat, amor, tendresa, cordialitat… Bé, no entraré a valorar si és més papista que el papa, però està clar que és la viva imatge de la Catalanofòbia que tant prediquen que no existeix. Que tot és a fi de bé dels españols i de la majoria de Catalans que pateixen.
Amb polítics així, carregats d’ideologia negativa és impossible fer res, im-possible dialogar, im-possible asseure-s’hi i fer un cafè tranquil·lament.
Jo, quan era jove i actiu en el món de l’escoltisme sempre tenia aquell eslògan al cap, aquell que venia dibuixat en el llibre de l’escoltisme per a nois, un Im-possible amb el nen xutant l’im per convertir-ho tot en possible. No, amb aquesta gent no hi ha res possible. Res positiu.
Nosaltres ens hem enrocat en la nostra línia, és cert. Però és que quan d’agredeixen, acostumes a arraconar-te. Quan no paren d’agredir-te, t’arracones, t’enroques.
No es pot entendre des d’una perspectiva no catalana o no nacional catalana. Evidentment no puc entendre la agressió si crec que el castellà és el dogma i la raó de tot. Que Espanya és la Nació, el principi i la fi de tot. Però jo sempre ho poso en exemples pràctics que es poden entendre: vaig a l’abacus a buscar llibres i no tots els que m’agraden són en català, i a mi m’agrada llegir en Català, però m’he de fotre. I no em fa res: se parlar, llegir i escriure perfectament en castellà, i hi he viscut mitja vida a Barcelona (que és com dir que tot és en castellà), i ho vaig estudiar tot en castellà gràcies a la meva escola no immersiva, La caixa, graciós el nom. Però m’agrada llegir i imaginar en el meu idioma. I vull veure una peli i, cony! no la fan en català. I vaig a una botiga i collons, no m’entenen ni m’atenen en català. I vaig a les oficines de l’Inem i collons, res de català… Bé, viure a Catalunya i sentir constantment parlar castellà a tot arreu i intentar fer una vida catalana és difícil; a vegades només demanem això, poder viure en l’idioma que estimem, que pensem, que somiem… sort que ens hem menjat el castellà.
Però ja ho dic, no s’enten si tu penses que això son nimietats. Però si aquesta Soraya o el Rajoy o qualsevol altre que pensa així, els passés això mateix a ells, que volguéssin senzillament viure en castellà i no poguèssin, potser ho entendríen. Però no poden concebre-ho perquè són fills del gran regne d’espanya, una grande y libre; perquè vagin on vagin poden treure pit i dir que el seu és el tercer idioma més parlat al món i que són una gran nación. No conceben que al costat de les seves fronteres hi ha diferències; que dins les seves fronteres hi ha diferències. Perquè la història que neguen parla de països diferents que s’uneixen per casaments reials i absorcions doloroses, però això no importa perquè son uno de los paises democràticos más ejemplares que existe. No mostren cap empatia perquè no els cal i a més, no fer-ho els dona vots, molts. I és segurament el que més llàstima em fa de tot.
Odiar lo Català dona vots.
Està tot previst. Segueixen un patró, un patró que ve de lluny. Jo recordo que quan l’Aznar va treure majoria absoluta, vaig dir: ai, que patirem! Llavors vam començar a patir i hem anat veient com llei rera llei, actuació rera actuació, aquesta empatia que abans notàvem en altres governs, s’ha anat esvaint i només queda odi. Odi i rancúnia.
Jo no els odio, no encara. Però em fan por. Por perquè detecto que són capaços de molt, i tenen molts factors a favor per fer molt. Collons si poden fer! Ara, tenir por té un costat positiu. Et fa estar atent, alerta. Els accidents venen quan no tens por.
Som més de dos milions de persones, molts més, els que volem democràcia. En aquest país està en joc la democràcia, no la independència. Hem de demostrar que som més de dos milions, perquè dos milions són molta gent. Molta força. No cal sortir al carrer sempre, no cal fer-ho tots alhora. Només cal no defallir. L’objectiu és aturar-los. Aturar la barbàrie.
Ells venen a bombardejar Barcelona (ara de manera política i judicial) per tornar-nos a tenir al terra Durant quaranta anys més, i nosaltres no ho permetrem. Hem de tenir al cap que ells, els polítics españols del govern central, tenen les idees clares i no s’aturaran a no ser que es trobin davant els dos milions de catalans amb les idees també ben clares.
No aquest cop.
Aquest cop no!
Aquest cop no!
No passaran.
Mai més.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada