Esgotador

Ostres, estic fet pols. Em fan mal tots els ossos i els múscles del cos, i no se ben bé perquè deu ser. A mi no em van picar els polis, tot i així, dec tenir mal per simpatia. 

Tinc el cap fet un bombo i el cos magullat. Com deia avui l’Andreu, cansa molt construir un país. I és el que volem fer, construir un país. No volem dinamitar-ne cap, no volem carregar-nos res. Volem que se’ns reconegui com el poble peculiar que som, ni millors ni pitjors, senzillament diferents.

Un poble capaç d’anar a votar malgrat la obstinació del gran estat Espanyol per impedir-ho amb tota la seva força i mala llet. 

Un poble capaç d’imaginar mil estratègies diferents per vurlar simpàticament l’esforç policial i de control absolut per fer arribar urnes, papers i llistes als llocs prohibits. 

Un poble que es manifesta en pau, que viu en pau, que vol la pau, i peculiarment, surt a les notícies del seu propi estat com un poble vèlic, perillós, violent i antisemita. Ens manifestem amb les mans enlaire i en silenci i ens foten cops, amenaces i fins i tot els volen tancar l’aixeta de la seva democràcia perquè som el que no hi ha.

Som el dimoni, no trigaran a dir-ho: laics i lliberals, plens de gays i lesbianes entre els nostres polítics (fins i tot d’entre els que fan la gara gara a l’estat), amb una joventut implicada i amb opinió pròpia, amb un teixit social envejable i exportable… som perillosos. Un país com Catalunya no trigaria massa temps a fer ombra a la petita i plorosa Espanya trencada i dividida. Que us penseu, que darrera nostre no saltarien els Bascos? Que no començarien a alçar-se veus entre els Gallegs o els Valencians? Els pobres Balears, perquè ja estan ben cardats i no poden ajuntar gaire autòctons en un mateix lloc, que si no…

Som gent de pau… però ells no. 

Estan el·laborant un teixit que contrarresta el nostre teixit social i pacífic. Un teixit de mentides i realitats paraleles que estan vestint un discurs que està calant entre els seus votants. I quan dic seus, vull dir els votants de dreta i esquerra que omplen Espanya de sud a nord, i que cada dia més creu necessari acabar amb aquests cessessionistes perillosos. Compten amb el suport explícit de la Unió Europea, aquell estat d’estats que vam ajudar tant a crear des d’aquí, els més euro fans de la fallida España. Goita, ja l’he escrit amb ñ. 

Em surt la bena castellana.

Estem perduts sinó som prou forts per aguantar el que vindrà, que serà dur. Amenaces, més encara. Cops d’efecte? tants com vulgueu. Discursos imperatius i ordres directes de la Soraya? Temeu-la. Europa mirant cap a una altra banda? Pujeu-hi de peus. 

Jo soc del parer de parar màquines i alentir el pas, per poder processar el que està passant.

Buscar aliats dins del país que acaben de veure coses que no els agraden abans d’intentar saltar del baixell sense bot, flotador ni corda. Si marxem ara, amb una declaració unilateral, els que s’han espantat amb el que han vist només tornaran al seu descans veient com els aixalebrats potser erem nosaltres, com sempre. Els que dubten ara, els que veuen que potser una mica de raó tenim, tornaran a canviar d’opinió quan vegin que tirem pel dret i els deixem tirats amb un estat opressor i dictatorial. 

I, en el millor dels casos, faran servir tot el que està al seu abast per impedir-ho, sense usar la violència. Paralitzaran comptes, tallaran serveis, deixaran moltes famílies sense suport… després de la crisi més crisi. 

I en el pitjor dels casos… bé, no m’ho vull ni imaginar, però tenint en compte el que han fet nomes 150 civils pels pobles, se m’ericen tots els pels del cos.

Poc a poc i bona lletra. Ara hem aconseguit aixecar la llebre, tenim una petita victòria i el món ens mira, fem que ens aguantin la mirada i acabem de desenmascarar l’estat opressor en el que vivim des de fa vuitanta anys, 40 amb un cap d’estat visible, i 40 amb molts invisibles caps a l’ombra.

Ull!