Si alguna vegada heu vist la pel·lícula Bravehard, recordareu l'escena final, on en William Wallace està al patíbul essent torturat i mutilat pel seu botxí. En aquest moment Wallas mor desmembrat per haver tingut la gosadia d’aixecar-se en armes contra l’imperi Britànic, però no per no haver tingut opcions reals de guanyar al terreny de batalla, sinó per haver estat abandonat pels nobles i els poderosos escossesos que li havien jurat suport. És una peli, però ja reflecteix bé el que passava i passa en alguns casos: els rics, els poderosos, homes i dones que rendeixen tribut només a una cosa, els diners, juguen sempre sobre segur i no arrisquen res que puguin perdre, si veuen que ho poden perdre. No s’arriba a ric regalant els diners, tampoc s’hi arriba de la ma d’un projecte d’estat que lluita a pedrades contra les espases de l’imperi.
Això és Bravehart, això és Escòcia. Un altre món en una altra època més violenta i sanguinària.
Bé, altres sangs I altres violències corren aquests dies en un procés que s’accelera i a molts ens agafa vertígen.
Uns, els del poble que hi estem a favor i poca cosa podem perdre, tenim vertígen perquè no sabem si fer-ho pel dret, pactant, debatent o cantant. Altres, els “rics” i els “nobles” de la causa, comencen a moure fitxa, comencen a decidir cap a on volen jugar-se els quartos. El poder espanyol clama des de Madrid i alguns comencen a tremolar, i les conviccions s’afebleixen davant les amenaces subtils o les temptacions pràctiques. Cada u sap el que fa.
Parlem d’empreses, de bancs, de famílies amb empreses, de famílies amb bancs.
Catalunya és terra d’empreses. Ja en temps de Franco i la dictadura es va veure com les empreses i empresaris tiraven endavant de la ma del règim. Alguns malgrat, altres gràcies a. Els de les gràcies, continuen tenint-les totes, les gràcies, vull dir. Els del malgrat… bé, algun encara deu quedar, suposo.
Jo no dic pas quí és o no és seguidor d’una causa o d’una altra. Només exposo que això passa, ha passat i passarà. I pels collons de William Wallace que serà així, molts dels que ara són dalt del baixell independent saltaran a l’aigua. A l’aigua no, a la xarxa que ha llençat un estat molt atent a la pesca de capitals.
Nosaltres ja ho sabem que només ens volen pels diners que generem. No cal remoure més el tema. No són banderes, no són idiomes, no són folclores. Són diners. I els diners els generem nosaltres, treballant. Ens els paguen per treballar. Empreses grans per les que traballem o empreses petites que gestionem nosaltres mateixos. I els tenim en bancs grans que mouen molts diners arreu, i en bancs petits que ho fan amb menys capital i més concret. I televisions d’aquí que no ens agraden però parlen el nostre idioma o televisions d’allà que xerren castellà i ens agraden menys, o no.
La llibertat la tenim a la ma, accedir-hi no sembla tant difícil. Canviar de banc, canviar d’empresa on anar a comprar, canviar de canal. Hi ha qui canvia l’oficina de lloc, i hi ha qui canvia d’oficina, no se si m’enteneu.
En Wallace ho va aprendre tard, això de confiar en aquells que tenen els diners. Aquestes 400 famílies d’aquí, que són parentes llunyanes o properes de les altres tantes d’allà. Aquestes persones bones, que senzillament miren per la seva butxaca i els seus interessos, molt més que no pas la bandera ni l’imne que sona al seu ajuntament.
Jo ho tinc clar. No vull que em desmembrin per idiota, per confiar la sort del meu futur en els diners. No en tinc gaires, però si puc contribuir a fer-los disminuir d’allà on no vull que siguin, doncs, perquè no?
De fet, de teles de fora ja fa temps que no me les escolto, d’empreses on anar a comprar ja fa temps també que les procuro triar de la vora, i per guardar els diners, ja que els he de guardar per collons (i no els dels Wallace) en un banc, miraré ben aviat de triar un lloc que me’ls guardi sense tanta estrella. Qui diu estrella diu mala pell.
Tot queda a casa.
Salut.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada