Estic segur que, el que escriuré
ara és una bajanada, i tal vegada ja ho ha postulat alguna eminència política o
estudiós del tema. El problema de la democràcia, o un dels greus problemes del
sistema democràtic, és el pes de la majoria.
M’explico. La democràcia
persegueix, d’una manera o d’una altra, que a través d’unes eleccions “lliures”
accedeixin al poder uns grups o uns altres, i que es reparteixin el pastís en
funció dels resultats. Tot plegat perquè governin, adequadament i responent als
seus programes electorals, la seva orientació política i les influències
externes que puguin tenir. Fins aquí, molt bé. Nosaltres, el poble major d’edat
i participatiu de la societat, votem. Ells, escollits per representar-nos,
accedeixen al parlament, formen governs i escullen presidents.
Quan no hi ha majoria absoluta,
merder. Governs de coalició, ningú es posa d’acord i sembla, a priori, que el
país en qüestió no avança. Els que poden pactar, ho fan i governen; els que no,
s’oposen a qualsevol cosa que faci olor de govern (encara que ells farien o podrien
fer el mateix si estiguessin al seu lloc); i les minories? No són escoltades
perquè no compten gaire. Si hi ha majoria absoluta, perfecte. La oposició
critica tot el que fa el govern, el govern es deixa criticar i imposa la seva
llei, i les minories, estiguin o no d’acord amb qualsevol cosa, no compten per
a res.
En resum. Les majories esclafen i
fan el que volen i les minories no compten per a res. Però és que les minories
en un parlament, són representants de no tanta minoria de gent com sembla, persones
al capdavall, però com que no tenen pes polític per decantar la balança cap a cap
costat, la seva opinió o les seves propostes, o les necessitats dels seus
representats no són vàlides -per als que governen-.
Perquè, no oblidem que ser
polític és una feina. Una feina remunerada. A vegades sembla que se’ns oblida
aquest punt i considerem als senyors i senyores polítics i polítiques una mena
d’herois i heroïnes de la pàtria que tot ho fan per honor i entrega. No,
malauradament, cobren i molt. La carrera d’un polític pot ser curta, com la d’un
futbolista que no despunta. Però pot ser molt llarga, i estar mamant del diner
públic fins que es mor, i això és terrible. Perquè ells faciliten les lleis que
els autoritzen a ser eterns polítics.
Per tant, la majoria, el partit
que representa la massa votant majoritària d’un país i que ara és a l’oposició
ara és al govern, fa i desfà la feina dels predecessors, impedint també, que el
país, les lleis, i les polítiques socials avancin. No oblidem tampoc, que
encara que sembli mentida, les polítiques d’un govern haurien de ser
eminentment socials, i encarades a donar sortida a les necessitats de la gent
que vota: de nosaltres. Sovint també se’ns oblida aquest petit detall.
Per tant, com que sembla que un
país no avança ni amb majories absolutes (perquè normalment serveixen per tirar
enrere tot el que ha avançat el govern anterior que les ha tingut) ni les
minories pactades, perquè serveixen per reduir a la mínima expressió els
programes de cada grup per barallar-se per qui té més pes en la coalició, i
tirar-se els plats pel cap quan s’acaben, el sistema democràtic trontolla des
de la seva concepció.
La meva particular tesi és que el
pes de les majories s’hauria de canviar, en benefici del poble, i no dels
governants. No per posar més fàcil la seva tasca, sinó perquè se la prenguessin
amb més seriositat. Una votació et dona la possibilitat d’accedir al poder, d’acord.
Però un cop tens el poder, l’has d’administrar repartint per a tothom (majories
i minories) les teves polítiques futures. Per tant, que la mateixa majoria que
t’ha donat els càrrecs i els diners que comporten, també et doni la impunitat
per fer el que et roti, encara que la teva majoria sigui només uns quants
escons més que tota la resta junts, és totalment injust. I la política no és
com el futbol, que a vegades és just i a vegades no. La política democràtica
almenys, ha de ser justa. I la justícia només la dona la ponderació, no la
dictadura de la majoria.
El funcionament democràtic dins
de la cambra parlamentaria de qualsevol país, hauria de ser parlamentari. És a dir, que es treballessin
les coses i es parlessin. Un debat parteix de l’equitat i es decanta amb
arguments, no es fa per pes, es fa per convenciment. No n’hi hauria d’haver
prou amb la majoria, ni simple ni absoluta. Hauria de ser per més de dos
terços, i això a vegades, o més aviat sovint, inclouria les minories que,
comptarien. Les majories aplicarien els programes, però les minories podrien
dir-hi la seva i incloure-hi coses a través dels pactes i els suports. No seria
tant fàcil arrasar per pes.
Però, es que les lleis aprovades
per un parlament, haurien de tenir una validesa de funcionament i efectivitat
també. És a dir, haurien de valdre i no poder-les derrogar fins que un grup d’experts
externs i entès en la matèria –i el més important, independent- corroborés la seva inefectivitat. No és
democràtic que un país passi quatre anys amb una política i després canviï tant
que tot el que s’ha fet no serveixi per a res i tornem a començar, cicle rere
cicle. Això és estúpid, i l’estupidesa no hauria de ser democratitzada.
Crec que se’ls estan acabant els
arguments a tots aquells que defensen la democràcia actual, l’espanyola en
concret per ser la que m’afecta, és perfecte tal i com és. Això ha de canviar,
i tot el que envolta a la democràcia també. Constitucions, estatuts, lleis de
partits, llistes tancades, sindicats corromputs i societat mediatitzada per la
televisió que pots o no pots veure segons on hagis nascut. Em de replantejar
moltes coses, però jo, començaria per dalt.
O, no són ells els que s’estan
forrant a costa nostra? Pensem’hi.
