Per què?

Avui m'he sentit un ruc, i a la vegada m'he desfet per dins; segur que també s'ha vist que m'he desfet per fora, però només hi havia dos testimonis.
Avui m'he llevat, tard. M'he dutxat corrents i sense cap gàudi personal, només per higiene. I quan m'estava vestint, ha aparegut el meu fill amb el mic agafat sota el braç.
"Mira, vinc amb el Mic", m'ha dit. Bon dia papa.
I jo que li he dit, com sempre, bon dia Jan, que no em fas un petó?... I ell, fent-se el despistat i com aquell que no vol s'ha deixat abraçar, més llarg del que ell voldria i més curt del que sempre desitjo jo.
M'he seguit vestint, perquè no tinc temps per perdre als matins, i no tinc temps per dedicar-l'hi, malgrat que hauria de ser el més important que hauria de fer...
- Que fas?
- Em vesteixo...
- Per què?
- Per anar a treballar...
- Per què?
M'he l'he mirat, sorprès i admirat a la vegada. Bona pregunta. No he sabut que respondre-li. No perquè la cojuntura actual i la vida que portem els treballadors sigui tant estranya i errònia que no sapiguem ben bé perquè estem treballant, sinó per què m'ha preguntat per què!
Dues vegades, amb sentit. El meu nen pitit te només dos anys i mig i ja comença a voler saber el perquè de les coses, i jo amb prou feines se perquè m'he de llevar i vestit al matí,
El meu nen petit amb aquella veueta tant dolça i tendre, una mirada plena d'innocència i de ganes de saber, comença a treure el nas pel món del, perquè, i jo, pobre de mi, em sento ruc i massa wikilustrat per respondre correctament als seus dubtes...
Hauré de prendre temps, al temps que no tinc, i tornar a aprendre el significat de les coses que realment importen, i així, potser podré contestar com és degut, amb saviesa i intel·ligència a les preguntes del meu fill.
Per què, un dia, de les respostes d'aquests perquès, en sortirà una persona o una altra totalment diferent.

El bàlsam de la política

Ara sentim a polítics i personalitats parlar sobre la violència al carrer, com la que s'esta vivint a Búrgos; diuen que és terrorisme de carrer, atemptats contra la bona gent, contra la democràcia. A moltes tertúlies es tracta el tema i els q s'ho miren amb ulls distants en parlen en general, desde la còmoda posició de la gent "pacífica".
I jo penso, sense fer cap mena d'apologia de la violencia: i que collons esperen?
Estem en un país teòricament demòcrata on, suposadament hi ha tots els mecanismes per sentir-nos protegits, i que passa? Que ens prenen el pel, una vegada i una altra. Votem a un personal perquè ens representi, perquè ens faci lea lleis adequades amb els temps i les necessitats; perquè faci que el país funcioni per a tothom, no momes per a la majoria q els ha votat, i molt menys encara, nomes per a la minoria "classista" que els patrocina.
Pero això es el que ens trobem: política de gremi, on nomes es protegeix al que te més diners, als que ja ho tenen tot de cara, lea minories governants a la llum i a l'hombra... I els altres? Que ens fotin.
Llavors, cabrejats, tornem a votar i tornem a escollir uns altres que, sorpresa! Fan exactament el mateix!! I nosaltres ens emfadem, perquè ja no es tracta de dretes o esquerres, ni tant sols de feixistes i republicans o demòcrates i monarquics... Es tracta de sobreviure a la asfixiant política de minories, on la majoria no pot, ni tant sols queixar-se. Les eines de control i protecció (policia, lleis, jutjats) estan de la banda de la minoria, protegint el que esta establert, i no garanteix els drets de tots.
I és clar, sortim al carrer, en silenci, aplaudint, cridant, arrassant amb tot, cremant, en silenci un altre cop... És igual. Perquè sortim com sortim, no ens fotran ni puto cas.
I ens estranyem que tard o d'hora hi hagi violència? Tard o d'hora, si seguim així, enyorarem la violència que hi ha ara... I llavors ni les tertúlies podran dir la seva...