Pròleg

(he hagut de fer una modificació perquè les presses m'han fet relatar uns fets erronis. Jo també m'equivoco. La veritat és que la modificació és encara pitjor del que jo explicava)

La pàgina que activaré a continuació la vaig escriure en un context molt concret: persones amb poders de l’escola havien amenaçat ja de fer fora l’Ester dues vegades, una subtilment durant la baixa maternal per l'Ivet -2014-, acusant-la d’escampar mentides entre els pares de la llar d’infants on portàvem al Jan. L’altre, en una altra reunió, amb mala llet -juliol del 2014-, on la van acusar directament de provocar que del Pam i Pipa només hi haguessin anat 5 alumnes, i que això era motiu per fer-la fora. Quan durant el curs 14-15 van acusar-la d’atiar el foc de les mentides amb un problema que hi va haver amb una nena, que si hi havia booling o no (recordareu tots una pàgina del Manresa Digital on hi havia una notícia de la nova cuina del Riu d'Or), jo ja volia publicar-lo, però no ho vaig fer. En les tres ocasions d'acusació injusta, els responsables actuals de l’escola, en comptes de mirar si hi havia un problema de mala imatge per part seva o mirar de solucionar professionalment un greu cas d’assajament escolar (amb possible mala praxis per part d'algun mestre), van decidir tirar pel dret i exculpar-se totalment de tot. La culpa és dels malalts de fora, aquests pares sediciosos que només volen fer mal. I algun mestre els està enverinant... Li va tocar a l'Ester i a quatre més. 

Tot plegat, fa una mica de llàstima. Mai m’hagués imaginat que serien capaços de mantenir les mentides per tant temps. Però així és.

Per això vaig escriure'l. Per advertir, com vaig advertir ja des de la primera xerrada que van fer a Manresa -quan van presentar-se a tots els que vam voler ser-hi com a "salvadors de l'educació Cristiana"-, que aquests de la Trama, venien a fer coses poc clares. (desmentiu-me si voleu o podeu, hi ha un escrit dirigit a l’administrador d’aquell 2010 gloriós, que explica ja llavors els meus dubtes pedagògics i morals sobre aquesta organització, i els meus companys llavors, també saben perfectament que opinava d’ells i perquè em van anar arraconant a la feina, motiu pel qual vaig triar escampar la boira).

Per mi, usar una escola en benefici d’un determinat culte o facció religiosa, i expandir-se a base d’assimilar nens, és fer coses poc clares.

Llegiu, critiqueu, parleu-ne. La informació no ocupa lloc, i la discussió és la base de la evolució. Jo ho deixaré aquí. Crec que ja m’he mullat prou.

Ara toca sortir altres veus, sense por d’aquests personatges –incloc administradors sortints a mode d’inquisidors en reunions clandestines de l’AMPA-, i que parleu sense coaccions. A naltros, ja ens han fet tant mal com han pogut.

Bon dia i bona lectura.

Sin Perdón

Se que molts estan esperant que em pronunciï, que trenqui el meu silenci. I ja és hora, per desgràcia puc trencar el meu silenci perquè allò que temíem a casa que passaria si el trencava abans, ha passat de totes maneres. Han fet fora, com un gos, a l’Ester de la Llissach. Com un gos perquè l’única persona que la va acompanyar a la porta el dia 31 d’agost a quarts d’onze del matí, va ser el sr. Ramon. Des d’aquí el meu reconeixement per un senyor, que curiosament no va simpatitzar massa amb mi mentre jo vaig ser a l’escola. Com un gos perquè al motiu d’acomiadament que s’ha fet constar al certificat d’empresa és el més simple, sense explicacions, sense cap mena d’amor ni estima. Set anys treballant i la fan fora com un gos, ni la directora, ni la cap d’estudis, ni els “nois” del PAS, ni el director pedagògic... (que eren tots a l’escola el dia que va passar), ningú li va donar un cop de ma, una abraçada, un “ho sento, espero que et vagi bé a la vida...”

Només es tracten així els gossos, aquells que no paren de bordar i molesten i no són teus.

I els que tracten així els gossos, no es mereixen cap respecte, i menys per part meva, (que en tinc dos, de gossos) i que he vist patir, patir de veritat la persona amb la que comparteixo la vida. Patir i tornar-se esquerpa; una persona bona, honesta, de les més honestes que he conegut mai, riallera i cordial. L’han ben amargat. I AIXÒ NO TÉ PERDÓ.

No puc esmentar cap motiu pel qual l’han fet fora, per ser confidencial el text escrit en una carta de comiat. Però he llegit la carta, òbviament. I m’ha fet plorar de riure i de vergonya, veure en deu pàgines de retòrica legal, la justificació “procedent” d’un acomiadament tant poc procedent i tant convenient com el que li han fet a l’Ester. No tenen diners per fer lavabos, però poden escollir entre una mestra que fa set anys i una que porta dos mesos, i li diuen un dia abans de començar, i no ha rebut ni un trist wats... Patètic.

I és en part, per aquests modals, que em revolto. Fent un símil amb el problema polític que viu el nostre país, per les formes, les paraules dites i no dites, els maltractes i els enganys, per això val la pena fer la revolució.

I la faré.

Començaré demà, concretament, ja ho aviso, publicaré un escrit que vaig escriure el juliol de l’any passat, i que, òbviament, no vaig penjar per ser massa sincer; per que és el que hi ha, i perquè llavors l’Ester encara treballava a la Llissach i em va demanar que no ho fes. Sempre va ser el meu fre. Ella, malgrat tot el que li han fet passar (i si algú vol, li ho explico en persona), sempre em va demanar que no publiqués.

Gràcies amor meu, ets la persona més important de la meva vida, i per tu vaig callar, i per tu, torno a tenir veu.

Bona nit, i fins demà.

Al final, els bons sempre guanyen!

Jo quan era petit, suposo que com molts, mirava les pel·lícules que ens arribaven de la factoria Walt Disney amb els ulls oberts i la boca badada, al·lucinat i enamorat de les melodies, els colors, les històries i els personatges. A les seves pel·lícules, els bons eren bons sense màcula i els dolents eren molt dolents, no tenien perdó. I jo, com suposo molts també, no tenia criteri. Era petit i m'ho empassava com les pel·lícules del John Wayne o l'Errol Flynn. En part, els meus jocs d'infantesa giraven al voltant de temes Waltdinians o d'indis (dolents) i cowboys (bons i dolents). Vaja, definitivament no tenia criteri. I els meus pares i germans, llavors i amb tots els respectes, suposo que tampoc gaire. Érem un públic generós i sense gaires exigències, perquè entre d'altres coses no estàvem acostumats a tenir diversitat i no podíem accedir a contra propostes que ens fessin veure la vida d'una altra manera. 

Avui en dia, la cosa amb la factoria infantil ha canviat molt, en estil i dibuix i guió, però en missatges encara manca un pas endavant. Una visió menys idíl·lica de la vida, on no hi hagi dolents que destruir en nom del bé afavoriria a la canalla a integrar una visió del món que no és plena de malvats que els volen espantar sota el llit. El món ja és prou dolent de per sí. Ja no diré que les pelis d'indis i vaquers han quedat en un oblit ridícul, per mi almenys, que soc incapaç de veure'n cap d'elles sense sentir vergonya de mi mateix. El cinema en general ha madurat, i tot i que segueixen havent-hi les corrents conservadores i tant patriòticament americanes, hom pot triar quines pel·lícules oferir als seus fills sense caure en la carrincloneria musical de cap Disney o acabar un dissabte a la tarda veient com els Apatxes cauen davant el setè de cavalleria. 

Però hi ha una cosa que segueix essent bastant present al cinema en general, ja sigui infantil o per adults, i és que en la majoria dels films que tinguin nom, els bons, sempre acaben guanyant. És difícil veure una producció on els dolents se'n surtin, o que acabi la cosa com el rosari de l'aurora. Deu anar lligat al fet que els que miren, els espectadors, volem sentir-nos guanyadors! Volem sentir que allò que es proposa va en línia amb els ideals morals que tots defensem. No? I els dolents? Els dolents de la vida real, vull dir. Se senten representats pel cinema infantil i/o adult en alguna fase de la seva vida? 

Pobres, no?

Perquè hi ha dolents a les nostres vides. Molts! Mare meva si n'hi ha! Quan dic dolents, vull dir persones que si mirem les pel·lícules que ens agraden, queden reflectides en aquells personatges usurers, terra tinents egoistes, polítics corruptes, policies dubtosos, lladres de joies, de carteres, d'art... assassins, violadors, mentiders, farsants, manipuladors, extorsionadors... nens que abusen constantment dels febles, universitaris que trafiquen amb droga, propietaris de pisos que especulen amb els llogaters... Bufa! És una bona llista. I si hi penses fredament, així per sobre, segur que en surten més i que en trobes exemples per tot arreu. I aquests, són com el Barney Stinson (personatge entranyable de "Como conocí a vuestra madre" que te una estàtua d'un Clon d'Star Wars mida natural a casa o que entén que l'heroi  de Karate Kid és en realitat el karateka ros que perd la final), i veuen la vida amb un altre raser? Les pel·lícules preferides de tots aquests homes i dones "malvats" de la vida real són les que acaben malament? O també tenen una vena tendra que els fa caure en els mateixos tòpics que la resta? No m'imagino un paio gros i suat que es dedica a manipular a tort i a dret a les persones del seu voltant plorant amb Lassie, però potser és així. 

Llavors, hem de pensar que fins i tot les persones dolentes tenen un cor que batega, i són dolentes només des del nostre punt de vista. Que fort, no? Llavors, que guanyin sempre els bons, és una qüestió terapèutica, que ens ajuda a tots a veure el got mig ple; bons i dolents; quan mirant les nostres vides veiem que en realitat és un got mig buit, i que a la vida real, el bo pateix pel dolent que sempre s'emporta la part més sucosa del pastís, però el dolent s'empatxa del mal gust que te menjar la part del pastís que no li pertoca. Quin embolic moral, no?

Perquè és de rucs pensar, que si és més fàcil destruir que construir, i és molt més difícil fer les coses bé que fer-les agafant dreceres, al final sempre guanyen els bons! És de rucs, innocents i bones persones, creure que el món és just i que el temps, posa totes les coses al seu lloc. A vegades el temps només és una mesura temporal i prou, i no te capacitat de moure les coses. 

Jo ara, miro la mítica Blancaneus que abans em tenia captivat, i no passo de la cançó de la pobra noia al pou amb l'ocellet que li fa la rèplica. El príncep depriment blau que se la mira i s'enamora, perquè el món és això, el guapo i la guapa, el ric i la rica, el bo i la bona... i la resta, la reina, dolenta i bruixa i finalment morta per la seva ambició, lletja i arrugada (nefast i pervers). I el general Custer em sembla un salvatge digne de morir amb les botes posades, tretes o patint. Bons que es tornen dolents, dolents que són uns desgraciats. La vida és plena de gent que sembla el que no és, i és el que no sembla. I si són malvats, no patiu, que se'n surten; se'n surten. 

Llàstima que no serveixi per gran cosa, perquè sí que hi ha una cosa que el temps posa a lloc, sempre... i la consciència, i aquella part tendre que sembla que tenen aquests personatges, com més gran et fas, més mal et fan. Deu ser trist morir amb mala consciència.

Bé, així ho espero. Clar, que em puc equivocar. 

Segur que m'equivoco...