Ara he estat estirat al llit amb
el meu fill. Pur egoisme patern. Pura necessitat de vida. I com cada nit, li he
explicat un conte. Sempre li explico un conte quan va a dormir, i normalment,
no acaba mai d’escoltar-lo, que ja respira feixuc i somia. Mai sent el final.
A vegades, li explico contes clàssics,
els de sempre. A vegades contes més moderns, d’aquests més pedagògics i
educatius. A vegades, només a vegades, m’invento contes nous, a partir d’alguna
cosa que ha passat durant el dia, per allò de: a veure si ho entendrà amb un
conte?
La veritat és que avui, no li he
explicat ben bé una història. M’he estirat al seu costat i li he explicat el
dia que va néixer. El dia que va venir al món. Li he explicat, a cau d’orella i
xiuxiuejant, com vam anar a l’hospital la mare i jo, perquè el Jan no volia
sortir de lo bé que estava a la panxona, i que els metges el van obligar a
sortir. Però com que era un tossut ja llavors, i estava meravellosament bé, van
haver de caldre nou persones a la sala de parts per fer-lo sortir.
Però que ho va fer. I que era
petit. Era petit però molt gran; i que just després de sortir el van posar al
pit de la mare i tots tres, vam plorar com mai, d’alegria, de l’esforç. Cada u
plorava pel que plorava. Però allà hi havia lo més gran que ens havia passat
mai, fins llavors. Aquí, el Jan ja dormia. I he aprofitat per acabar la història
recordant que la primera nit que vam estar junts, també va dormir molt, i ens
va deixar descansar.
Que sempre dorm molt bé el Jan.
I que per això és tant gran, i
tant fort.
I en un dia com avui, tot
recordant una mare que se n’ha anat, amb fills xics com el nostre Jan, o la
nostra Ivet... em pregunto com pot ser que al món, hi hagi la possibilitat de
ser tant feliç senzillament al costat d’un fill, i que hi hagi gent que no ho
aprofiti.
Tot pensant que hi ha nens que
avui no podran ja dormir a prop de la seva mare, i que hi hagi gent que no
gaudeixi, tant sols d’una carícia, d’un sospir, d’un son tranquil a la falda.
En un dia com avui, que ha
començat amb una notícia que ens ha colpit amb l’adéu de la Txell, no puc més
que recordar lo privilegiat que soc, que som, de ser pares, estar bé i poder
viure cada dia al costat dels fills. Amb tot lo bo i tot lo dolent. El pac
sencer.
En això soc un egoista. Ho reconec.
Ho vull tot.
No us enganyaré, jo no la
coneixia. Vaig treballar amb el seu germà i em va caure molt bé. L’Ester s’havia
fet molt amb ella en un passat recent. No entraré en detalls, senzillament, ni és
just ni és justificable sota cap concepte de cap mena, que una mare hagi de
marxar així.
Humilment, i des d’aquí, una
abraçada molt gran a la família, als pares que no els tocava veure-ho, al marit
que ha de tirar endavant, al germà, que perd una part de si mateix i, com no,
una de ben gran per als seus tres fills, que puguin captar la seva energia i
recordar-la, atrapant en el temps coses tant senzilles com un conte a la vora
del llit, abans d’anar a dormir.
Descansi en pau.
