Ara fa pocs dies ens vam tornar a mirar la pel·lícula “Bellesa Oculta”, per qui no la conegui es podria definir en un melo-dramón sensiblero que sap arribar al cor tot parlant de la mort, bàsicament. La mort d’una filla, la mort d’un mateix, la mort com a final de tot o la mort com a finalitat d’una creença.
La mort ens marca la vida. Volguem o no.
Per això celebrem cada aniversari com una victòria o com un esglaó més cap a ella. Per això vivim enmarcats en la decadent imatge del final inevitable. I és que tot ens ve definit per les hores que ens falten i les que ja hem fet.
Els éssers humans centrem la nostra vida en omplir el temps que tenim de coses, la majoria totalment sobreres, només per sentir que estem vius, que tenim hobbies, que estem ocupats, que som importants, que som famosos, coneguts, algú… Evidentment si no som “ningú” per a la massa ens centrem en ser algú per als nostres, però cerquem aquesta petita o gran glòria per allargar el màxim la nostra ombra més enllà de la nostra carcassa de carn i ossos.
Les nostres cabòries giren al voltant de preguntes que intenten fer-nos comprendre per què som tant finits. I és la nostra gràcia i alhora la nostra debilitat: fem el que fem, morirem.
Avui he fet anys, quaranta tres. Res de l’altre dijous per un home com el meu pare o massa per un jovenet que em miri des de l’adolescència. Però els he comptat. Poder comptar anys, viure’n de nous i recordar-ne els anteriors és un luxe que alguns que coneixia ja no poden fer. I molts que desconec que mai hi arribaran. I espero arribar als del meu pare, per poder deixar de jutjar-me, sa i clar. Tots ho esperem, oi?
Quantes creences divines no giren al voltant del fet que, un cop morim, ens donin una esperança de quelcom més, més temps, més important, més tranquil. Cels, inferns, purgatoris, reencarnacions, energies, premis, castigs… Quants Déus no ens prometen un més enllà per purgar els nostres “errors i pecats” del més aquí? I tots són fruits de la ment humana. La mateixa que concep històries fantàstiques que parlen d’Elfs que viuen per sempre i que estimen l’art i la música i la natura per sobre de tot. Una projecció impossible del que podria ser la humanitat amb més temps per madurar les hormones, sobretot les dels mascles. I els Inmortals de la literatura sempre tenen unes penes enormes a sobre, carregats de maldecaps simplement per viure més que ningú: Dràcules malèfics i eternament enamorats de l’impossible, lluitadors incalsables que tenen el premi de l’eternitat sempre i quant només en quedi un; éssers misteriosos que projecten els nostres desitjos més íntims i les nostres pors per compensar la nostra feblesa.
Som finits, i aquesta condició tant inequívoca ens fa inventar tota mena de coses per explicar-nos, per consolar-nos, per expiar-nos.
Si fóssim eterns no celebraríem aniversaris. Els deixaríem de fer, ens avorriríem. Potser faríem decarsaris, o vintenaris per marcar una mica l’edat i entendre la experiència dels nostres besavis. Quin conyàs no? Tota la família reunida per Nadal seria la bomba! No tindríem prou taula mai; clar que potser tampoc no seríem tants al planeta, no caldria tanta prole amb tanta vida per davant. I segurament hauríem superat això del Nadal…
Però això és fantasia. Imaginació al poder per una ment efímera que cerca arribar més enllà.
Qui vol viure per sempre?
Jo només vull tenir prou temps...
