Pare,
T’escric tard aquesta carta expressament. Ho faig amb retard per no parlar des del dolor ni la rancúnia, sinó des de l’enyor. L’enyor que sent un fill pel pare que ja no veurà més. L’enyor que surt a flor de llàgrima cada cop que t’apareixes pel pensament i fas realitat que ja no hi ets, que has deixat aquesta vida humana, terrenal i propera.
Per sort, el que et volia dir, important i vital, no m’ho he guardat a dins en els darrers anys i hem pogut gaudir d’una bona relació, oberta i gairebé sincera del tot. Tu amb el teu tarannà de retirada i manca de fre, i jo amb el meu tarannà de pare una miiiica expert ja, però que encara busca de tant en tant el recolzament de la teva mirada. Perquè, tenies una mirada! A mi de petit no em calia gaire més...
Ens has deixat una mica, a la teva manera: adéu, me’n vaig! I no has patit; gaire. Ha estat un cop, talment com un cop de puny. Primer no el veus venir, després et notes al terra, i no saps perquè has caigut i llavors, uns segons després, se’t comença a inflar la galta i l’ull i notes el dolor punyent que et prem el nas i l’orella. Així em vas deixar dissabte passat, ja fa 10 dies.
10 dies sense tu. És dur. Et trobo a faltar; no et trobo a faltar de manera hipòcrita a tot hora. A vegades, durant el dia et sento dins i el cor se’m fa petit i llavors noto que ja no puc trobar-te quan et necessiti, i em sento molt trist. Un dolor punxant que em travessa i no em deixa respirar. Quan vas marxar i no vaig arribar a temps per veure les teves restes a l’hospital em vaig desesperar, necessitava acostar-me a tu, tocar-te, respirar-te... i ja no ho podré fer mai més. Suposo que això vol dir la mort. M’agafava a la idea de retenir-te quan ja no era possible, encara que hagués arribat d’hora. I intento consolar-me pensant en tu en forma d’energia, travessant per fi les barreres físiques limitants de la matèria per arribar allà on no ha estat mai ningú. Però de moment, no em consola gaire. Feia 5 mesos que no et podia veure, i sumarem aquest trist número a la resta de la meva vida.
Només el temps, la família, la feina i els riures inevitables de la vida em posa pedaços al cor i se que pensaré en tu i somriuré sincerament, algun dia...
Ara necessito plorar-te i expressar-ho, a la meva manera. Escrivint, fotografiant, passejant. Em vas deixar una herència que m’ha acompanyat sempre i espero que sempre m’acompanyi: el cau, la càmera, Star trek i en Picard, el lego; l’amor a la natura i a la música; i una estranya necessitat d’escriure que mai no he sabut d’on sortia...
Pare, en un dels moments més difícils de la meva vida em vas ajudar molt, moltíssim; sense tu no me n’hauria sortit i segurament no seria la persona que soc ara. No se si t’ho vaig agrair mai prou...
T’he admirat, t’he odiat (una mica quan tocava), t’he estimat, t’he comprès, t’he imitat i per sobre de tot, t’he tret de polleguera! Que hi farem, soc el teu petit, un gamberro, un bruticaqui, un impertinent i un poca vergonya. El teu fill, que sempre, sempre, ha buscat en tu el referent que fa pocs anys, vaig trobar. Que tard entenem els pares i que d’hora te n’has anat tu. Collons!
Vés donant tombs per aquí i per allà, i aprèn moltes coses; fotografíau tot! El temps, on tu ets ara, no importa. Per tu serà d’aquí a no res que ens retrobarem, segur. Mentrestant, amb llàgrimes -encara amargues- d’aquells que quedem enrere per recordar-te, et desitjo un bon viatge i dir-te per darrer cop: t’estimo papi.
Live long and prosper
Descansa en pau Xavier.
